dijous, 27 de gener del 2011

L'inici de l'enllumenat públic a Banyoles


Al llarg de l'any 1888 a la revista local El Bañolense -la primera publicació local setmanal que es va editar a Banyoles entre el 1886 i el 1889, i que constava de 4 pàgines- apareixen els dos primers comentaris documentats sobre l'enllu- menat públic a Banyoles.

El primer, datat el 17 de juny del 1888, a la pàgina 3, diu: «Produce muy mal efecto el que estén las calles á oscuras cuando como ha menudo ha sucedido estos días, la luna no está de humor para prestar al municipio el servicio de alumbrado gratuito. Un ejemplo de ello el jueves último por la noche á no ser por la luz de las tiendas, la plaza á las nueve de la noche hubiera estado como la boca de lobo: y lo que más nos llamó la atención fue que tampoco se había encendido el farol del buzón de correos: no hacemos hincapié en esta circunstancia, porque suponemos el hecho resultado de un descuido. De otro modo, se prestaría a muchos comentarios». És de destacar la col·laboració de la Lluna per il·luminar els carrers i que la bústia de correus tenia un fanal propi, encara que no queda clar quin tipus d'enllumenat es feia servir.


El carrer Major al començament del s.XX des de la placeta de la Font, on només s'observa un fanal
                                                                                                 
El segon comentari, de data 9 de setembre de 1888, a la pàgina 3, diu: «La mayoría de las noches, à las nueve, se apagan ya, por no sabemos qué causa, aunque bien podrá ser por falta de petróleo, los faroles de la plaza. Hemos oído varias versiones respecto al particular: quien dice que esto es como indicación de la hora reglamentaria en que deberían acostarse los vecinos todos los de la villa; otros lo achacan a economías que intenta hacer el municipio. No abogaremos por ninguna causa. Pero nos parece, según otras veces hemos dicho, que la Comisión farolera, digo de alumbrado, estudiara el asunto y aunque sea en sesión secreta ó previa, que lo mismo da para el caso, complacera nuestros deseos gastando un poco mas de petróleo». En aquest cas insisteix que a les nou de la nit tot queda fosc i també fa explícit l'estalvi que adjudica a la «Comisión de alumbrado» com a responsable de l'economia que intenta fer el municipi, tal com hauríem d'estalviar ara, semblaria. El que sí que ja s'esmenta era que l'enllumenat públic era amb petroli, el 1888.
                                                                                                 
Les primeres ordenances de la il·luminació de carrers es van publicar a Londres el 1417. Deien que «calia penjar llanternes amb llums a les finestres que donaven als carrers a les nits d'hivern». Posteriorment, el 1524, també es va publicar quelcom de semblant a París.

De la il·luminació amb espelmes ja es va passar a la utilització del gas com a combustible per a l'enllumenat públic; això va ser al Pall Mall de Londres el 28 de gener de 1807. Els que tenim una certa edat segur que recordem que als capvespres passava un funcionari pels carrers amb un pal llarg on a la punxa hi havia una petita flama amb la qual anava obrint i encenent els fanals de gas de l'època.

El següent pas, quan els avenços tècnics ho varen permetre, va ser passar del gas a l'electricitat. Així, el primer carrer il·luminat amb electricitat va ser de nou a Londres, el 1881. La llum es produïa fent saltar un arc elèctric entre dos peces de carbó. A la Península va ser la ciutat de Comillas (Cantàbria) la primera que va disposar d'enllumenat elèctric als carrers, també el 1881. Probablement hi va tenir relació el fet que el rei d'Espanya Alfons XII hi passés l'estiu i que el Marqués de Comillas en fos un gran mecenes.
                                              
Cenyint-nos a la nostra vila de Banyoles, cal remarcar que la llum elèctrica va trigar encara uns anys més en arribar-hi, tal com les actes municipals des de juliol de 1897 fins a març de 1899 destaquen: per una banda, el 16 d'octubre de 1897 es va instal·lar gas acetilè a cinc fanals de la plaça de la Constitució, l’actual Plaça Major, i s’hi va col·locar un fanal al centre, un fet que, evidentment, el consistori no va estar de celebrar, tot i que en data 31 de desembre de 1899 l'Ajuntament encara era deutor «a Joaquín Gratacós por tocar cuatro sardanas en la plaza al inaugurarse la electricidad, 10 pesetas». Per l’altra, el 5 de març de 1898 Bonaventura Gallart va sol·licitar instal·lar enllumenat elèctric a la vila de Banyoles.


La plaça dels Turers al començament del s.XX, on només es
veu un fanal penjat a la cantonada amb l'antic carrer Gran


També està documentat, en el dietari personal de Joan Frigola Almar de can Frigola de Mata (Porqueres), que «el 20 de mayo de 1898 el Ayuntamiento de Bañolas, ante el notario de la vila D. Narciso Moner, autoriza a dicha compañía para instalar el alumbrado eléctrico en la villa de Bañolas». Aquest mateix any, segons publica La Vanguardia del 18 de juny, a la pàgina 3, l'empresa Gallart y Cía, formada per don Buenaventura Gallart, don Antonio Ubach i don Enrique Campderá, van constituir aquesta empresa mercantil «cuyo objeto será la instalación de la central de Bañolas para el suministro de alumbrado y energía eléctrica».

Uns mesos més endavant és el Diario de Gerona el que, el 15 de gener de 1899, a la pàgina 3, informa que «según noticias que damos como ciertas uno de estos días se inaugurará el alumbrado por medio de la electricidad en la industriosa villa de Bañolas [...]. La fuerza es hidráulica, abastecida por los saltos de agua de Santa Leocadia y Rabós del Terri, moviendo dos grandes turbinas construidas en los acreditados talleres de los Sres. Gallart y Cía...».
                                      
El pas de les espelmes i les torxes al gas va ser un gran avenç tècnic ja que es va aconseguir industrialitzar la utilització del gas; és a dir, obtenir-lo, purificar-lo i conduir-lo fins al lloc on s'havia de consumir. A més, el cost era sensiblement inferior (un 75% més barat) comparativament tant amb les espelmes com amb l'oli. Els carrers van començar a guanyar en claredat i van començar a tenir punts fixos i estables de llum que només calia encendre i apagar cada dia d'una forma molt més senzilla que no fins a llavors, mentre no es va inventar el sistema automàtic d'encesa.

Tan bon punt va ser factible l'obtenció de l'electricitat d'una forma eficient, es va iniciar el canvi dels sistemes d'il·luminació de gas a electricitat, ja que certament l'aprofitament energètic era molt superior en la transformació d'electricitat en llum que no de gas en llum. Aquesta desavantatge en eficiència lumínica, la baixa intensitat lluminosa i la seva poca rendibilitat el van desterrar quasi completament de l’enllumenat de carrers, tot i que l’ús de manigots, també conegudes per camises, va ajudar a millorar-ne la utilització i allargar-ne la vida als fanals dels carrers. D’aquesta manera, el gas va anar quedant arraconat a sistemes de calefacció, cuines i a sistemes d’il·luminació de càmping. Curiosament, a la ciutat de Berlín, als carrers encara hi ha 40.000 fanals de gas que atorguen un cert encís als llocs que il·luminen.
          
Tal com hem dit abans, la història de la il·luminació de carrers amb electricitat va començar el 1881 a Londres, utilitzant arcs elèctrics entre dos elèctrodes de carbó. Aquest mètode, però, generava molta calor i tenia una baixa eficiència. De la mateixa manera que el gas va quedar desbancat, aviat també va quedar-hi l'arc elèctric, que va ser substituït per les bombetes d’incandescència tan bon punt van arribar a un nivell comercial adient i a ser de llarga durada. Encara que quan es parla d'aquest tipus de bombetes pensem directament en Thomas Alva Edison com el seu inventor i primera persona a fer-ne la patent el 1879, ell només va perfeccionar-ne el sistema ja que va ser l’alemany Heinrich Goebel el qui va inventar-la el 1854. 


Al final del s.XIX a la plaça Major no hi havia cap fanal ni cap fil elèctric
 
Avui en dia, els sistemes d'incandescència han millorat. Després de les primeres bombetes que tenien un filament que aguantava 40 hores se’n van aconseguir unes altres amb filament de bambú carbonitzat que assolia les 1.200 hores d’emissió de llum sense fer-se malbé. Finalment va aparèixer el filament de tungstè que s'ha estat utilitzant fins als nostres dies De totes maneres, aquestes bombetes de filament tenen els dies comptats, ja que es deixaran de fabricar totalment a partir del 2012 a la UE, per potenciar les bombetes de baix consum d'energia que utilitzen la tecnologia dels fluorescents. El motiu és molt clar: penseu que de l'energia que consumeixen només transformen en llum el 10%, la resta se'n va en calor. Un altre aspecte per comentar de cara a l'estalvi és el fet de dirigir la llum de les lluminàries cap allà on han d’il·luminar, que normalment serà el terra (i mai per sobre de l'horitzontal, ja que aquest feix no arribarà mai al terra). Si ho fem bé, ajudarem a eliminar la contaminació lumínica que no ens deixa veure les estrelles tan fàcilment com ho feien els nostres pares.

Posteriorment es va començar a treballar de nou amb bombetes d'arc elèctric, però fent-lo passar a través de mercuri en forma de gas a alta pressió. Llavors es va passar a les de sodi d'alta i baixa pressió i les de tipus fluorescent, on el gas era un dels anomenats gasos nobles. Darrerament també han sortit al mercat les làmpades halògenes, les d'halogenurs amb cremadors ceràmics i les de LED (Light Emitting Diode o díodes emissors de llum), aquestes darreres diuen que seran el futur pel seu baix consum; potser serà cert, però ara per ara són molt més cares i s'han de perfeccionar, ja que encara emeten prou en una zona de l'espectre molt blavosa que no és gens bona ni per a les persones ni per als animals, la qual cosa causa problemes amb la glàndula pineal, que és la productora de seratonina i melatonina, elements reguladors dels cicles de vigília i de la son. El que sí que podem tenir clar és que la nostra única font d'energia estable per als propers milers de milions d'anys serà el Sol, la nostra estrella, i que serà ella la que ens abastirà d'energia amb la seva radiació, ja sigui a través de qualsevol de les opcions que ens ofereixen les energies renovables.

Per acabar, una pregunta: heu pensat com ens ho faríem en el nostre quefer diari si no tinguéssim electricitat? Espero que tothom tingui una resposta preparada per aquesta emergència.




Vull agrair a Josep Grabuleda Sitjà, de l’Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany, la seva col·laboració.
Article publicat a la revista El Pla de l'Estany, editada pel Consell Comarcal en el nº 70 de març 2012 



dimarts, 25 de gener del 2011

De què estem fets?

Hi havia un grec de nom Demòcrit, allà pel segle V ac, que ja deia que la matèria estava formada per coses molt petites o àtoms, que en el seu llenguatge vol dir indivisible. De totes formes no va tenir èxit amb la seva teoria.

No va ser fins a primers del segle XIX que un anglès John Dalton la va formular de nou, ara ja amb més base científica. A finals del mateix segle ja es van començar a descobrir coses del àtoms, primer els electrons i desprès el nucli de l'àtom, a primers del segle XX. Ara ja ho tenim més clar, un tros de ferro està compost per àtoms de ferro i cada àtom té un nucli amb protons i neutrons i uns electrons que l'envolten. Així doncs els àtoms sí que eren divisibles.

El protó té càrrega elèctrica positiva i quasi tota la massa i els electrons la tenen negativa i pesen molt poc. Les càrregues elèctriques estan equilibrades. En proporció a la seva mida es troben a molta distància entre sí. Si el protó medís 1 mm, l'electró es trobaria a uns 150 m de distància, o sigui més del 99,9999% de l'espai entre ells és buit. Però el més important és la càrrega elèctrica entre els electrons i el nucli, això és el que fa que la matèria es mantingui unida. Si volguéssim travessar aquest espai buit, no podríem, la repulsió elèctrica entre els electrons de la matèria que volem traspassar i els del nostre cos no ens ho permetrien. Per això no podem travessar una paret, perquè ella i nosaltres estem fets d'electrons.

Estructura interna de l'àtom
De totes formes aquest món de les partícules atòmiques no s'acaba aquí, després s'ha descobert, cap al 1970, que els protons i neutrons estan formats per altres partícules més petites, els “quarks” i d'aquestos n'hi ha 6 de diferents. També han aparegut els neutrins i les partícules portadores de força, com el fotó, gluó, bosó. Estan pendents de descobrir el gravitó, portador de la força de la gravetat i el bosó de Higgs que hauria de portar la massa de totes les coses. Aquest bosó és el que ara estan buscant de forma prioritària a l'accelerador de partícules, l'anomenat LHC que es troba enterrat a 100 metres de fondària entre Suïssa i França, fent xocar entre sí partícules molt accelerades i a veure què en resulta del xoc.

I la darrera és saber si aquests quarks estan formats per petitíssimes cordes vibrants, però això ja pertany a un nivell d'investigació molt més elevat i no confirmat, la Teoria de Supercordes.

Si en voleu aprofundir busqueu en un cercador la paraula “aventura de les partícules”.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 135 del març 2011

dilluns, 10 de gener del 2011

La velocitat a què ens movem


Estic segur que tothom es pensa que té els peus ben posats al terra i que quan està assegut en una cadira està quiet. Res més lluny de la realitat. Si la cadira es troba a la zona de l'equador del planeta, s'està movent a uns 1.700 km/h i nosaltres ni adonar-nos de res.

Aquest és el moviment de rotació de la Terra sobre sí mateixa, el que genera el dia i la nit, però a més la Terra també presenta altres moviments, com els de translació, precessió i nutació. Fixem-nos en el de translació al voltant del sol, que és el moviment que produeix les estacions de l'any. En aquest cas ja comencem a viatjar una mica més ràpids, ara ens movem a 30 km/s, això vol dir que per anar del Pla de l'Estany a Girona estem menys d'un segon.

Però això no és res amb el que ens espera, doncs el Sistema Solar tampoc està quiet. El Sol acompanyat per tots els seus planetes es mou per la perifèria de la Via Làctia, la nostra galàxia, a una velocitat de 200 km/s, tot anant-la voltant. I encara més, tota la Via Làctia es mou cap a la galàxia d'Andròmeda a una velocitat de 40 km/s més.

Les nostres galàxies veïnes
El següent moviment ja engloba la nostra galàxia i el Grup Local de Galàxies, unes 30, del qual en formem part i que es mou cap a un cúmul més gran, anomenat de Virgo, a uns 600 km/s i aquest encara es mou cap al Supercúmul de Galàxies d'Hidra-Centaure, però ja n'hi ha prou de córrer a velocitats de vertigen.

Tot i aquesta hipotètica sensació de velocitat, ens estem movent a prop de 900 km/s, queda eliminada per la força de la gravetat que ens manté estàtics sobre el nostre vehicle, el nostre planeta Terra, doncs ens movem conjuntament amb ell. És ben bé el mateix com quan anem en cotxe per l'autopista o en avió pel cel, que no tenim la sensació de moviment.

Recordeu que quan es llencen els coets a l'espai han de superar el que s'anomena “velocitat d'escapament” d'11,2 km/s, que és la mínima necessària per tal de poder escapar de l'atracció de la gravetat terrestre i poder-se posar en òrbita, i que és una de les màximes que, fins ara, ha pogut aconseguir l'espècie humana.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 134 del febrer 2011