L'origen de la paraula és
grec. Aquestos van batejar uns punts de llum que es movien pel cel
respecte de les estrelles com “planetes asteres” que
significa “estrelles errants”, d'aquí va sorgir la
paraula.
De fet els babilonis, al
segle VII aC, ja havien fet algunes taules descrivint els moviments
de Venus, encara que a simple vista només es poden veure cinc
d'ells, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Per a visualitzar la
resta ja cal algun estri que augmenti la nostra visió. Fins al temps
d'en Galileu es va pensar que orbitaven voltant la Terra com a centre
de gir, no el Sol com és en realitat.
Els planetes es van
formar darrera d'el col·lapse d'una nebulosa de gas en un disc, que
origina en el seu centre una estrella i en el seu disc els planetes.
En el cas del nostre Sistema Solar, tenim reconeguts per la UAI (Unió
Astronòmica Internacional) vuit planetes, els abans esmentats més
Neptú i Urà. Al 2004 es va crear el grup dels planetes nans, on es
va incloure a Plutó, doncs amb la millora dels aparells d'observació
s'havien trobat altres objectes que eren més grans que el propi
Plutó, com el batejat amb el nom d'Eris.
Estan classificats en dos
grups, com són els planetes interiors o rocallosos, i els exteriors
o gasosos.
Els primers, Mercuri i
Venus, sempre es veuen prop del Sol i els exteriors es poden veure a
qualsevol punt del cel, sempre que estiguin al costat oposat del Sol,
segons el nostre punt de vista. Excepte en condicions d'eclipsi total
de Sol, durant el qual també es fan visibles. Sempre surten pel
costat est, llevant, i es ponen per l'oest, ponent.
El més petit i més
ràpid és Mercuri, en 88 dies fa la volta al Sol. Per la seva
proximitat al mateix es fa força difícil de veure, doncs no se
separa gaire d'ell i només es pot veure abans de que el Sol surti o
després que s'hagi post i a una distància màxima d'uns dos dits.
Però es pot distingir un punt de llum. Des de Banyoles,
personalment, l'he pogut veure a la posta del Sol des del Puig d'en
Colomer.
El més gran és Júpiter,
amb dos terços de tota la massa planetària. Aquest és gasós i fa
de protector del nostre planeta Terra, degut a la força de gravetat
que exerceix, atraient una bona part dels cossos aliens que se'ns
acosten i que, potencialment, ens podrien impactar.
Els més brillant és
Venus, que es veu, a l'igual que Mercuri i pel fet de ser un planeta
interior, abans de sortir el Sol o després de post. Després els que
més destaca és Júpiter, amb els seus quatre satèl·lits donant-li
voltes, ja mirant amb una mica d'augment. Després, segons les
condicions de proximitat a la Terra, segueixen Mart i Saturn, aquest
amb els seus anells.
Per veure Neptú i Urà,
cal saber on es troben i tenir un petit telescopi, però no són més
que un puntet de llum al cel, quasi com una estrella més.
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 144 del desembre 2011
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 144 del desembre 2011
