Segons
la documentació trobada a l'Arxiu Històric Comarcal del Pla de
l'Estany, el 30 de setembre de 1940 es va donar d'alta, a la
Matrícula de la Contribución Industrial de Bañolas, una fàbrica
de gel situada a la Ronda Fortià amb una capacitat de 20 quilos per
hora, inscrita a nom de Luis Torrent Privat en el grup 9, referit a
“Industrias
de Productos Alimenticios”.
 |
|
Inscripció
al llibre de Matrícula de la
Contribución Industrial de
Banyoles a nom de Luís Torrent Priorat
[sic]
|
Aquell primer any pagà
474 pessetes d'impostos i així, successivament, el que corresponia
any rere any fins que a l'any 1953 està marcada amb una lletra “B”
en vermell, indicant que causava baixa i certament al 1954 ja no hi
consta.
En anys anteriors no
consta com donada d'alta en la mateixa, encara que sembla que estava
operativa. Abans de dedicar-se a aquest negoci, aquesta fàbrica feia
xocolata, la Torrent, la qual ja consta a nom de Vda. Torrent al 1909
i tenia una refinadora i un molí, que es van donar de baixa al
novembre de 1918 i, tot seguit, al desembre d'alta a nom de Santiago
Torrent Privat, constant una refinadora, un molí de canyella i un
salt d'aigua, tenint com domicili social, el del seu propietari, al
carrer Escrivanies.
El terreny per la fàbrica
va ser comprat en el seu moment per Antoni Torrent i Marca a en Josep
Teixidor a l'any 1863, segons consta a l'AHCPE i està situat a la
ronda Fortià, al tocar de can Teixidor-Brugada del Terme, on
s'ajunten els dos recs el d'en Teixidor i el de ca n'Hort. En la
mateixa construcció es trobava la fàbrica de xocolata de la vídua
Torrent, primer, i després la de pells a nom de “Hijos de Narciso
Franch” que la tenia llogada als seus parents. En la part de ponent
de la nau es trobava la fàbrica de gel a nom del propi Torrent.
Enganxada amb ella, però independent, i amb entrada per la mateixa
ronda Fortià es troba una altra edificació que el propietari de can
Pipa, avui en Pere Sala, comenta que “utilitzava com granja i
ara magatzem”.
 |
|
La
nau de la ronda Fortià en l'actualitat, al tocar dels
recs i de can
Teixidor a la dreta. La part on es fabricava
el gel és la central,
quasi tapada per l'arbre
|
En el temps que durà la
fàbrica de gel també es treballava en l'adobat de pells, a la nau
de can Franch del carrer Girona entrava pell i llana de xai en brut i
sortia la pell adobada i se li feia l'acabat i tenyit a la nau de la
ronda Fortià.
Tot
sembla indicar que la fàbrica de gel es va engegar cap a 1930,
segons informacions rebudes de la pròpia família Torrent i de
personal que hi va treballar, però per algun motiu imprecís no
constava a la contribució. L'opinió de Teresa Bover, filla de
l'encarregat de la planta, Jaume Bover (1902-1991) és clar, el dia
de l'entrada de les tropes de Franco a Banyoles tota la família es
va amagar a la cambra freda, senyal de que aquesta ja existia.
Aquesta operació està contrastada amb l'opinió de Carme Molins,
anomenada la “Cullera” per l'ofici de fabricant de
culleres de boix del seu pare, que va entrar a treballar en aquesta
fàbrica el dia de Sant Josep de 1936 i que recorda que ja es
fabricava gel.
 |
|
En
Jaume Bover treballant la pell davant d'un bombo
(Arxiu família
Barba-Bover)
|
També
ens recorda la Teresa Bover que “durant el temps de la guerra
portaven de forma gratuïta gel a l'Hospital de guerra per intentar
ajudar als malalts i conservar els medicaments”.
També
sembla que podia existir una fàbrica de gel anterior, tal i com es
desprèn de la documentació trobada en dos exemplars del “Boletín
Municipal” de 15 de juny
i 30 de setembre del 1917, on es diu “practicándose así mismo
la debida inspección sobre las condiciones en que haya sido
fabricado el hielo que se destine al consumo público ” en el
primer i “que una comunicación pasada a los Srs. J. Y L.
Coromina respecto al agua que emplean para la fabricación de hielo y
condiciones en que lo fabrican, ha quedado incontestada...” al
respecte d'una epidèmia de tifus detectada a la població.
Malauradament no s'ha pogut aconseguir cap més informació al
respecte d'aquesta altra fàbrica de gel a Banyoles.
En l'actualitat a la nau on s'adobaven les pells hi ha una fàbrica
de paper elaborat a mà i a la zona on es feia el gel es troba una
fusteria d'alumini. Els propietaris de les naus continuen sent la
família Torrent.
El
procés
Tornant a la fàbrica de gel, la seva producció requeria diverses
etapes. La primera i més important era el proveïment d'amoníac de
forma industrial en bombones per poder carregar de gas la
instal·lació i per l'efecte de la compressió i expansió del
mateix generar fred. D'aquesta forma, fent circular aquest producte
en forma de gas o de líquid, tot seguint vàlvules i canonades, i
travessant la cubeta, on es trobava la salmorra, per una bateria de
tubs enfonsats dins d'ella la refredava. Aquesta solució es trobava
en una cubeta feta de ciment i era una barreja d'aigua i una sal
dissolta, clorur sòdic o càlcic, que tenia per objecte rebaixar el
punt de congelació de la barreja salina i aconseguir congelar més
ràpidament els motllos que banyava quasi totalment submergits en
ella. Així es formaven les barres d'aigua congelada, o sigui, el
gel.
 |
|
Probable
esquema de la fàbrica de gel segons les descripcions obtingudes
|
Primer es col·locaven els motllos buits dins de les fosses on estava la salmorra refredada a diversos graus sota zero. Un cops situats dins del bany s'emplenaven amb l'ajut d'una mànega amb aigua provinent del pou que tenien al soterrani i aquí es deixaven estar unes hores fins que s'arribava al punt de congelació necessari de la barra. Al pou s'accedia per una trapa al terra i tot baixant una dotzena de graons s'arribava al pis inferior on hi havia el brocal del pou, d'uns 15-20 metres de fondària.
 |
|
El
pou en l'actualitat
|
Dins del dipòsit amb la salmorra, al que s'accedia per una escala de
cinc o sis graons, i compartimentat en mitja dotzena de partions,
s'anava fent el gel en forma de barres. Hi havia de dues mides, de 12
i de 25 kg, unes més gruixudes que les altres, però les dues
d'igual llargada. En total podien cabre entre 20 i 30 motllos en cada
preparació i cadascuna deuria consumir entre 6 i 8 hores. Lo normal
era fer només dues produccions diàries, encara que ens casos de
gran demanda, a l'estiu, es podia arribar a fer tres produccions,
agafant la nit com horari de feina. Evidentment a l'hivern no se'n
fabricava.
Un cop congelada la barra calia extreure el motllo del bany de
salmorra, agafant-lo a mà per unes nanses i introduint-lo en un bany
al costat per tal de facilitar una descongelació de la superfície
de la barra en contacte amb el motllo i llavors poder extreure la
barra amb facilitat, deixant-la caure damunt una taula de fusta i
fent-la entrar ràpidament baixant per un tobogan de fusta cap a una
finestra que comunicava amb la cambra freda a la planta de sota, al
tocar de la porta d'entrada al local, on es guardava fins el moment
de la seva distribució, ja disposades damunt d'uns prestatges fets
amb fustes. Després per una portella a la part superior de la cambra
freda s'empenyien les barres de gel i ja sortien a la zona de càrrega
per distribuir-les.
 |
|
El
rotor mogut per la roda hidràulica del soterrani
|
 |
|
Escletxa
al sostre per a fer passar
la corretja de transmissió
|
Per tal de facilitar la sortida de la barra del motllo, aquestos no
eren perfectament escairats, sinó que eren lleugerament piramidals,
més estrets per la part del fons que per la part de dalt. Si es
volia obtenir una barra cristal·lina i transparent calia eliminar
tot l'aire dissolt en l'aigua. Per aconseguir-ho calia remenar
l'aigua per permetre que l'aire escapés, altrament la barra de gel
quedava opaca. Si nosaltres volem fer glaçons transparents a la
nevera de casa nostra el que ens caldrà fer serà bullir abans
l'aigua que volem congelar per eliminar tot l'aire dissolt en ella.
Tot les operacions eren completament manuals, excepte el moviment de
la turbina que era moguda per la força hidràulica del saltant. En
un punt a la part esquerra de la planta, una trapa amb una escala de
fusta, avui inexistent, dóna accés al pis inferior on es pot veure
encara la roda, separada per un retén, que accionada pel rodet
hidràulic transferia la força a través d'una escletxa practicada
a la paret mitjançant una corretja de cuiro al pis superior on es
trobava l'embarrat que feia girar les màquines que calia accionar.
Tot està ben rovellat de tants anys de no fer-se servir. Per una
segona trapa, ara al costat sud de la planta, hi ha encara una escala
d'obra que baixa al pis inferior on es troba la boca del pou, que deu
fer entre 15 i 20 metres de fondària a on en Jaume Bover hi entrava
quan calia fer manteniment. Per sota de la nau es pot veure el canal
que la travessa a tot el seu llarg, on comenten que “es podien
veure carpes i pescar anguiles”.
 |
|
El
rec per sota la nau i la seva volta
|
La cambra freda on guardaven les barres de gel es trobava entrant al
costa esquerra, just a sota del pis vivia l'encarregat de la planta i
tenia una porta d'accés per persones i una finestreta per on es
feien entrar les barres de gel. En aquest costat també es trobava el
compressor d'amoníac. A l'altra banda del passadís central, al
costat sud, es trobava el dipòsit de salmorra i era on es feia la
congelació de les barres de gel.
També comenta la Carme Molins que té com record que “en alguna
ocasió en Jaume, l'encarregat, li havia donat permís per fer-se un
gelat, estil casolà, posant una barreja de llet i sucre, en un
recipient o un tub allargat i aguantant-lo dins de la salmorra, tot
remenant el líquid fins que es congelava”.
Com era habitual per tallar a trossos les barres es feia servia una
serra o de vegades un punxó o una mena de rascleta dentada.
Publicat
a la "Revista de Banyoles" Pla de l'Estany en el seu nº 953 de març 2013
