Salvem els decimars del Pla de l'Estany

El decimar o terme delmer és una fita o pedra termenera que assenyala el límit d'una extensió parroquial. Si fos simplement una fita indicaria fins a on arriba l'autoritat d'un ajuntament, però com que té inscrit a ambdues cares de la pedra els noms de dues parròquies, parlem de decimars.

En el nostre cas parlem dels límits d'una parròquia o delmari i tenia per objecte saber a quina parròquia d'entre totes les que hi havia pels voltants del territori li corresponia pagar el delme, o sigui, la desena part dels rendiments que produïa la terra. Aquesta llei amb origen en els temps bíblics de Moisès establia que una desena part dels fruits de la terra calia entregar-los als sacerdots pel manteniment del culte. Durant el primers temps del cristianisme aquesta era una pràctica pietosa que amb el temps, potser pel decaïment en la seva pràctica, esdevingué forçosa. Concretament va ser en Carlemany qui va dictar dues disposicions els anys 779 i 794 a tal fi.

Pel que respecte a Catalunya i Aragó es va introduir aquesta obligatorietat pel fet de ser part de la Marca Hispànica en aquells moments. Dita llei no va ser derogada fins el 1841 en temps d'Isabel II.

Fet aquest apunt històric hem de dir que en la nostra comarca es troben descrits tres decimars coneguts pels noms de les propietats a on es troben, com són can Guillot, can Pi i can Vicens, actualment totes pertanyen al municipi de Vilademuls, però anteriorment eren de diferents parròquies, Sant Esteve, Olives i Vilamarí i aquí raïa la diferència per la qual calia identificar cada tros de territori.

Mapa de situació dels decimars entre Vilamarí, Olives i Sant Esteve de Guialbes

Podem trobar una descripció ben completa dels decimars en el llibre El Patrimoni del Pla de l'Estany editat al 2005 pel consell Comarcal i també una bona col·lecció de fotos a l'arxiu en línia de l'Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany fetes per n'Esteve Palmada Romans l'any 2001, guardades dins del Fons ACPE180-10.

Ja en l'any 2001 es va dur a terme una campanya, tal com es pot llegir al diari El Punt el dia 4 abril de 2001 en un escrit fet per Mª Àngels Pagès.                 http://www.bohigas.com/Noticies/Arqueolo/N040401b.htm

En aquest diari es recull la informació de que el Consell Comarcal, a proposta de l'alcalde de Vilademuls el 2001, Josep Vicens, al temps President del mateix Consell, els ha declarat  béns cultural d'interès local, corresponents a la categoria de monument històric i es planeja recuperar-los del seu lloc al bosc i portar-los a l'ermita d'Olives per tal de salvaguardar-los. Potser avui en dia, passats ja 12 anys d'aquella proposta, seria millor portar-los al nou museu que es vol obrir a Vilademuls. Al temps es col·locaria en el lloc original una còpia, més petita, feta també en pedra.

Decimar de can Vicens

Decimar de can Vicens en el seu estat actual (2014)

Segons els estudis arqueològics efectuats en aquell moment es van datar cap al segle XVII.

Fent una mica més de recerca, la paraula decimar no es troba ni al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ni a l'Alcover Moll. També s'ha contactat amb l'Arxiu Diocesà de Girona per a veure d'ampliar la informació, però segons ens han dit, la millor manera de buscar aquesta informació hagués estat mirant els llevadors i els delmes que es pagaven a la parròquia però no s'ha conservat cap d'aquests llibres.

Ara bé fent una simple comparació de l'estat de les pedres es pot comprovar l'estat de degradació en el qual es troben, especialment el decimar de can Vicens el qual s'està exfoliant tal com es pot veure en la foto del 2001 i l'actual en la qual li estan desapareixent part del text gravat a la pròpia pedra. A més tots tres estan perdent verticalitat i amb el temps poden arribar a caure i desaparèixer de la vista un cop s'hagin cobert de restes vegetals, excepte el de can Pi, que al trobar-se dins d'una propietat tancada, és el mateix propietari qui s'encarrega de mantenir-lo net.

Decimar de can Guillot

Els altres dos, el de can Guillot i de can Vicens es troben dins de zona boscosa amb una certa facilitat per accedir-hi si se saben les seves coordenades.

Al llarg del 2014 i, gràcies a en Josep Vicens, s'han identificat dos decimars més, ara ja en seran cinc. Tots dos també al terme municipal de Vilademuls. El primer d'ells es troba en una finca ramadera prop de Sant Esteve de Guialbes, coneguda com can Menció, i es manté en una zona ben accessible i cuidada a la vora d'un camí interior de la finca. També presenta les inscripcions a banda i banda, identificant les parròquies de Sant Esteve i d'Olives com a receptores del delme corresponent a aquelles terres.

Decimar de can Menció

Decimar de can Pi

Decimar de can Fuster

La cinquena pedra termenera parroquial es troba en la finca de cal Fuster, en un bosc proper. La seva situació no és tan bona com l'anterior, doncs es troba quasi totalment ajeguda sobre un costat, encara que l'estat general de la pedra sembla bo i es poden llegir també a cada costat els noms de les parròquies, Sant Esteve i Olives.

Des del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles volem fer una crida a les institucions competents en el manteniment del nostre patrimoni per tal que en tinguin cura d'ell i exerceixin totes les accions necessàries per a dur-la a terme, evitar que es malmeti i puguem gaudir de la seva contemplació nosaltres i les generacions futures, doncs forma part de la nostra història.

També volem aprofitar per a fer una crida a totes les persones que tinguin informació sobre altres pedres termeneres o decimars que ens la facin arribar al Centre d'Estudis Comarcals.

Publicat a la revista "El Pla de l'Estany" editada pel Consell Comarcal en el seu nº 78 del desembre de 2014. Article escrit en col·laboració amb en Miquel Rustullet.

Evolució estelar – Diagrama H-R

Quan el gas interestelar format majoritàriament per hidrogen està prou fred de forma que només l'afecti la força de la gravetat, però cap de les altres forces bàsiques, comencen a ajuntar-se els àtoms per formar grumolls de matèria. Activats per aquesta atracció i amb molta paciència, vull dir milers d'anys, es comencen a escalfar transformant en calor intern una part de la seva energia.

Així s'aniran escalfant fins que siguin capaces d'engegar la reacció nuclear de combustió de l'hidrogen en heli quan estiguin per sobre dels 10 milions de graus. Aquí ja ha nascut una estrella. Ara, segons la seva massa i edat lluirà d'una forma o altra, podrà ser blava, blanca, groga, taronja i fins tot vermella o el que és el mateix tindrà una temperatura superficial més alta o més baixa.

Aprofitant aquesta característica de color/temperatura i la seva lluminositat, dos astrònoms Ejnar Hertzsprung i Henry Norris Russell, el primer danès i els segon estatunidenc, cap a 1910 van elaborar de forma independent aquesta forma de classificar els estels coneguda com diagrama de Hertzsprung-Russell o diagrama H-R de color-luminositat.

En aquest gràfic es pot veure una diagonal, anomenada principal, que va de l'angle esquerra superior on es troben les estrelles més calentes i blavoses fins a l'altre extrem on hi ha les vermelles i més fredes. En aquesta seqüència principal és on es troben el 90% d'elles només pel fet d'estar cremant hidrogen. La gegant blava Rigel d'Orió trigarà uns milions d'anys en cremar-lo i Pròxima Centauri, nana roja i l'estrella més propera a nosaltres, l'anirà cremant durant milers de milions d'anys.

Per sobra de la diagonal cap a la banda dreta alta estan les gegants i supergegants vermelles que han arribat fins aquí després de sortir-se'n de la diagonal a l'anar deixant de cremar hidrogen i començar a cremar heli en carboni i oxigen. I per sota de la diagonal, cap a la banda esquerra es troben les nanes blanques.

La nostra estrella, el Sol, es troba cap a la meitat de la diagonal, al centre del dibuix. Va entrar per la banda dreta com una nebulosa protosolar transformada després en estrella tipus T-Tauri i va anar a parar, per la seva massa i temperatura cap el centre del gràfic. D'aquí a uns dos mil milions d'anys començarà a cremar heli i s'anirà desplaçant cap a la dreta i cap amunt a la zona de les gegants vermelles. Es farà tan grossa que acabarà volatilitzant els planetes interiors fins a Mart. Després s'anirà movent de forma horitzontal per la part alta fins al costat esquerra on ja haurà passat a la fase de nebulosa planetària i continuarà baixant pel mateix costat fins acabar com a nana blanca.

El diagrama de H-R s'utilitza per definir els diferents tipus d'estrelles i comparar les previsions teòriques de la seva evolució obtingudes per models informàtics amb les observacions d'estrelles reals i va servir per entendre com evolucionava la vida de les estrelles.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 180 del desembre 2014

Les estrelles i el seu destí

Tan punt com neixen les estrelles ja se sap quan i com moriran. És força simple, està directament lligat bàsicament a la seva massa, encara que també poden jugar un paper la seva composició, la velocitat de rotació i si té una estrella companya. Ja sabem que les estrelles es formen perquè el gas d'un núvol s'atreu per la força de la gravetat i es va fent més i més gran. Si hi ha poca massa es pot quedar en planeta, de la mida de Mercuri o de Júpiter. Els planetes gasosos més grans poden arribar a tenir 13 vegades la massa de Júpiter (Mj). Si agafa més massa i arriba fins a unes 80 vegades Mj, quasi una dècima part de la massa del Sol (Ms), es pot convertir en una nana marró que com a molt arribarà a cremar deuteri i liti però no hidrogen i es consumiran en alguns pocs milions d'anys, quedant una estrella de poca brillantor i poc calenta.

Si només arriba a un terç de la Ms anirà cremant hidrogen a ritme baix però no podran cremar mai heli i serà una nana vermella que podrà viure fins a centenars de milers de milions d'anys amb una temperatura superficial d'uns 3.500ºK que progressivament anirà perdent.

Una estrella de massa intermèdia com el Sol i fins a 9 vegades Ms, acaben la seva vida com nanes blanques. Aquest tipus d'estrella poden tenir una vida llarga, d'uns 10.000 milions d'anys, passen per una etapa en la que s'inflen convertint-se en gegants vermelles i, finalment exploten deixant una nebulosa planetària i una nana blanca com romanent. Aquest nou tipus d'estrella és molt calent i pot arribar als 30.000ºC. Són de les més abundant a l'Univers juntament amb les nanes vermelles, les que vindrien després de les nanes marrons.

Si l'estrella ha assolit una massa superior a les 10 Ms però sense passar les 30, passarà per les etapes de supergegant blava i després groga, quan es refredi una mica i finalment explotarà com una supernova i deixarà un romanent d'una estrella de neutrons.

Quan l'estrella supera les 30 Ms també esdevindrà una supergegant blava i després evolucionarà cap un model d'estrelles anomenat Wolf-Rayet i acabant en una explosió de supernova o en un esclat de raigs gamma i deixant com romanent un forat negre.

La massa d'una nana blanca és entre 1-10 milions de vegades la densitat del Sol, que podríem considerar com la unitat. Una estrella de neutrons tindrà encara una densitat un milió de vegades superior. En aquestes condicions la massa està totalment compactada i el protons, neutrons i electrons formen un plasma sense cap separació entre ells, de forma que els protons i els electrons s'han transformat en neutrons i, finalment, només queden neutrons.

Resumint una porció de nana blanca com un terrós de sucre pesaria 1 tona i en el cas d'una estrella de neutrons seria de fins a mil milions de tones en el seu nucli.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 179 del novembre 2014

La mida de les estrelles

Les estrelles neixen d'un núvol de gas que es va agregant per la força de la gravetat, formant protoestrelles, milers d'elles en un cúmul globular, que quan arriben als 15 milions de graus aconseguiran encendre les reaccions nuclears que equilibrarà la compressió que exerceix la gravetat i s'estabilitzaran. Aquestes estrelles encara que neixen bastant properes amb els anys es van separant i ara tot just s'ha identificat la primera germana del nostre Sol, una estrella que es troba a 110 anys-llum de nosaltres.

El nostre Sol té un diàmetre d'uns 1,4 milions de quilòmetres i la Terra d'uns 12.500 km. En proporció 100 vegades més petita. Ara bé la nostre estrella té una mida normal, diguem-ne que està a la meitat de les mides habituals de les estrelles. 

Ara bé quan comencem a investigar si en el cel hi ha estrelles més grans de diàmetre, veiem que sí, que n'existeixen moltes de més grans i també de més petites La primera estrella de la que es va poder determinar el seu diàmetre va ser Betelgeuse, l'estrella gegant vermella de la constel·lació d'Orió. Va ser el 1920 i es va obtenir una mida que arribaria fins a l'òrbita de Mart si estigués situada en el mateix punt que el Sol. És unes 650 vegades major que el Sol. De fet el nostre Sol també arribarà a assolir aquesta mida d'aquí a uns 2.000 milions d'anys quan al consumir el seu hidrogen les seves capes exterior de gas s'expandeixin i ens arribin a rostir de calor, abans de transformar-se en una nana blanca.

Sírius, l'estrella més brillant del cel i que es veu millor a l'hivern, és el doble de gran que el Sol. Pollux, una de les dues dels Bessons és 10 vegades més gran i Aldebarà, la vermella del Taure, unes 50 vegades. Rigel, l'estrella supergegant blava d'Orió, unes 75 i Deneb del Cigne unes 200.

Però Antares, l'estrella gegant vermella i la més brillant de l'Escorpí i que es veu a l'estiu és 1.000 vegades més gran, altre és VY Cephei, una hipergegant vermella, unes 1.500 vegades major i la més gran de totes de les que s'han mesurat fins ara, altre hipergegant vermella, UY Scuti unes 1.800. De fet aquest tipus d'estrelles són les més grans i lluminoses que existeixen, però degut a problemes d'estabilitat no poden superar les 120 masses estel·lars, que correspon al límit teòric de massa d'una estrella. Amb aquestes mides quasi que arribarien fins a l'òrbita de Saturn.

Al ser tan massives tenen una vida molt més curta, entre 1 i 3 milions d'anys, res comparat amb els 10.000 milions d'any del Sol i quan moren exploten en forma de supernova o hipernova i deixen com residu de la seva vida un forat negre. El seu color ve donat per la seva temperatura superficial, que pot variar entre 3.500 i 35.000ºC depenent de si són vermelles o blaves. A la nostra Via Làctia només s'han detectat set d'aquests tipus d'estrella, la resta de les que s'han estudiat es trobem a altres galàxies.

        Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 178 de l'octubre 2014 

Com orientar-se amb el Sol

A l'hemisferi nord tots sabem que a mig matí, o sigui, les 12 h en temps solar o universal, no les 12h oficials, el Sol indica la direcció del sud i què és quan culmina, va més alt. Això podem comprovar-ho si plantem un gnòmon, que és un estil o tija que per la posició i llargària de la seva ombra serveix com a indicador de l'hora, de l'altura del sol, etc. , segons la definició què dóna el Diccionari de l'IEC.

Ara cal plantar aquest pal, ben recte, i cada hora anar fent una marca al terra del punt final de la seva ombra. Veurem què quan surt el Sol, l'ombra que projecta el pal és molt allargada i que conforme el Sol s'alça es va reduint la distància entre el punt final de l'ombra i el pal. A la posta del sol també es va allargant. Així quan hàgim acabat el dibuix, al capvespre, podrem unir tots els punts marcats al terra i ens sortirà una corba. Situant-nos damunt el punt on la traça passa més a prop de la base del gnòmon, la recta que uneix aquest punt amb el pal indica l'eix sud-nord. Per tant, mirant des del punt on l'ombra és més curta en direcció al pal tenim el sud i en sentit contrari el nord. Ara ja sabem on tenim el nord i el sud, ja estem orientats, o sigui on està l'orient, on ha sortit el Sol.

Com que hem anat fent marques al terra també haurem fet un rellotge de Sol.

Si no sabem on està el sud però tenim un rellotge també ho podem trobar. Suposem que tenim un rellotge que tingui les 24 hores marcades en l'esfera, per fer-ho més fàcil d'explicar. En aquest rellotge, la busca de les hores farà una volta sencera al cap del dia, tal com ho fa el Sol. Per tant si apuntem al Sol amb aquesta agulla horària, la posició del número 12 ens indicarà on es troba el sud.

Com que el més normal serà què no disposem d'aquest tipus de rellotge amb els 24 números escrits dins de l'esfera, sinó d'un de només 12, haurem de fer alguna modificació al mètode degut a que la busca es mou el doble de pressa que el Sol. Apuntarem amb l'agulla de les hores al Sol i mirarem on indica el número 12, que en el cas d'abans era el sud, però ara el sud estarà a la mitat de la distància, just a mig camí, perquè aquest tipus de rellotge la velocitat de la busca horària és el doble i cal dividir l'angle per la mitat. Resumint el sud es troba a mig camí entre la busca horària i la indicació del número 12 del rellotge.

Si tenim un rellotge digital, òbviament, aquest mètode no funciona.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 177 del setembre 2014

Quan es pon el Sol ...

i la tarda és clara i sense núvols el primer punt de llum que podríem observar, si fos visible a la tarda, seria el planeta Venus. El segon punt seria un altre planeta, com abans suposant que fos visible, seria Mart i el tercer Júpiter. El quart, classificats per la seva màxima brillantor seria Mercuri i el cinquè Saturn. Urà i Neptú només els podríem veure amb telescopi. Serà difícil tenir tots els planetes a la vista al mateix moment i caldrà consultar les efemèrides per tal de saber quins són els visibles per la nostra data d'observació. Al maig eren visibles tots cinc, però al llarg de tota la nit. Aconseguir que es vegin tots en un tros petit de cel sol passar cada cent anys de mitjana..

De fet, abans de que es pugui veure Saturn ja haurà aparegut la primera estrella, si estem a l'hivern, i seria Sírius, de la constel·lació del Ca Major al costat del caçador Orió. Aquesta estrella és la més brillant de totes les que són visibles a ull nu, encara que no és de les més properes a nosaltres. Si estiguéssim a l'estiu la primera estrella que veuríem seria Vega de la constel·lació de la Lira i que forma part de l'asterisme conegut com el Triangle de l'estiu.

Tot seguit les estrelles que veuríem serien Capella (Cotxer), Artur (Bover), Rigel (Orió), Procyon (Ca Menor) al tocar d'Orió, Betelgeuse (Orió), Altair (Àguila), Aldebarà (Taure), Pollux (Bessons), Espiga (Verge), Antares (Escorpí), Deneb (Cigne), Regulus (Lleó). Aquest llista està ordenada per magnitud i no per estació. Hauríem de buscar en un planisferi les que corresponen a cada estació.

Sírius tindria una magnitud aparent de -1,6 i Regulus de +1,3. El concepte de magnitud estelar va ser establert pel grec Hiparc el 127 aC. Va definir que les primeres que apareixien tenien magnitud 1 i les més febles a ull nu tenien magnitud 6. En el segle XIX es va definir que aquest marge corresponia a 100 unitats d'intensitat lluminosa. Així va sortir que una estrella de magnitud 1 és 2,51 vegades més lluenta que una de magnitud 2 i 100 cops més lluenta que una de magnitud 6.

Quan van aplicar noves tècniques de mesura més precises van veure que algunes estrelles es movien cap a valors negatius, doncs eren més lluminoses del què havien estimat, com va passar amb Sírius. Amb la mateixa escala el Sol té una magnitud aparent de -27 i la Lluna de -13. El planeta Venus de -4 i Júpiter de -3.

El número d'estrelles visibles a simple vista és aproximadament 6.500, amb només 20 estrelles de 1a magnitud, prop de 60 de 2a magnitud, quasi 200 estrelles de 3a magnitud, unes 600 de 4a magnitud, 1.600 estrelles de 5a magnitud i més de 4.000 de 6a. Suposant que les estrelles es troben escampades igual per tot el firmament, un observador en un instant podria arribar a veure, com a màxim la meitat, o sigui unes 3.200 estrelles.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 176 de l'agost 2014

Activitats industrials al Serinyadell (II)

Segons el padró del 1936 trobat a l'Arxiu Comarcal (ACPE), en aquell moment hi vivien a la finca del mas Pou, la número 4 del barri de Maixella, en Josep Castellà Planella nascut al 1864 i Maria Sala Font del 1870 amb el seu fill Miquel nascut el 1896.

Padró del 1936 de l'Aj. de Serinyà (Fons ACPE)

En aquesta casa hi va viure posteriorment en Joan Corominas Portella qui la va habitar fins el 1958 i a l'any 1960 hi va anar en Martí Masdemont de can Martí de l'Oli qui s'hi va estar fins el 1972, fent plaques de guix. Aquest home també

El molí conegut com Molinot, cap a 1930

va muntar una mena de generador elèctric per abastir la finca construint una caseta al tocar de la llera a sota del pont sobre el Serinyadell i aprofitant l'aigua que li arribava per la conducció de ciment que ell mateix va col·locar tot substituint l'anterior de ceràmica que tenia moltes pèrdues.

Va ser en Corominas qui va retirar els còdols d'una de les basses que ell va trobar i en Casademont va tirar a terra una de les dues parets per engrandir l'espai dedicat a hort. L'altre encara es manté dempeus, com símbol mut del pas del temps. Darrerament un grup de neteja i senyalització coordinat pel Centre d'Estudis Comarcals i el Centre Excursionista ambdós de Banyoles amb el suport del Consell Comarcal i del propi Ajuntament de Serinyà i amb el permís dels propietaris, van dur a terme una estassada a fons de tota la zona per tal de fer-la visitable, doncs estava tot ben embardissat.

En quant al molí de farina conegut com Molinot el que sabem de cert és que té una llinda amb la data de 1802, que possiblement sigui la data de la seva construcció. També se sap que és un molí cuber, com el de can Carreres. Això implica una gran bassa d'acumulació d'aigua per a fer funcionar el molí, mètode típic amb aquest tipus d'alimentació d'aigua tan exigua. En el nostre cas té una secció com triangular, de més de 30 metres de llargada i uns 5 metres en la seva part fonda, això li donava una capacitat acumulada de 300-350 m³ d'aigua. En la part superior encara s'observen les restes d'un bagant que permetia, al ser tancat, desviar l'aigua cap a l'hort o el mas.

Un cop tenien la bassa plena descarregaven l'aigua pel cup vers una roda hidràulica horitzontal situada en el carcavà. Aquest salt era de prop de 10 m de desnivell i feia girar la roda la qual transmetia la seva força per un eix metàl·lic fins a l'obrador situat al pis superior on es trobaven les moles i el moliner. L'aigua marxava, després de moure la roda, per un desguàs conduït cap el riu Ser.

Molí de roda horitzontal, segons dibuix de Juanelo Turriano del llibre
Tratado de Molinologia d'Antxon Aguirre Sorondo (1988)

La darrera família que el va habitar i treballar va ser la d'en Llorenç Bosch Fages, qui al 1930 tenia 68 anys, amb la seva dona Catalina Miàs Parella de 65. Era la finca identificada amb el número 5 del barri de Maixella segons la relació de cases habitables al 1930 que es troba al ACPE. Aquest home va morir de mort natural a l'agost de 1938, segons ens explica el seu nét Joaquim Bosch Illa de 85 anys i conegut a Serinyà com Cabiret. El molí va deixar de funcionar, encara que la Catalina va seguir vivint al molí.

Padró de 1930 de l'Aj. de Serinyà (Fons ACPE)

Foto de Catalina Bosch, cap a 1930

En Joaquim també ens explicà que davant de la casa, de dues plantes, hi havia uns coberts per al bestiar, una era i horts i que més endavant, més cap el sud, tornaven a tenir una altre era, de terra amb rajol vermellós, on netejaven i mullaven el gra abans de moldre'l.

També cal destacar a les rodalies d'aquesta zona tan industrial, altres punts com un petit forn de calç entre la carretera vella d'Olot i el riu Ser, abans de creuar el pont camí de la capella dels Màrtirs, que antigament, entre finals del s.XIX i primers del XX, aquesta construcció era una caseta coneguda com can Felip on Pere Illa Frigola tenia un magatzem de guix.

Així com les dues fonts al costat del Molinot, la d'en Cufí, arranjada per en Felip de can Solanas i la dels Màrtirs, una font nova creada pel mateix Felip aprofitant la surgència d'aigua existent en l'antic viver que es feia servir per a regar els horts propers. Continuant per aquesta pista del Molinot cap a les fonts, riu Ser avall, el camí continua fins que s'esvaeix entre la vegetació prop del cingle on es troba la cova dels Encantats, terreny ben ple de caus aprofitant les baumes de la pedra i del terreny sorrenc existent i que, en un parell de milers de metres ens portaria fins a trobar l'aiguabarreig amb el Fluvià.

- Article publicat conjuntament amb Rosa Cortada

Publicat a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 970 de l'agost 2014

Activitats industrials al Serinyadell (I)

Una riera de tan poca llargada com el Serinyadell, prop de 4,5 km, sembla difícil de creure que pugui originar tanta vida i indústria al seu voltant. El més important d'aquesta és que travessa el poble de Serinyà, amb totes les seves cases i horts, però cal recordar que també han existit diferents molins com el de can Mollet, alimentat per una séquia des de les coves, can Carreres, al centre-baix del poble i el Molinot, aquest ja a la part baixa del seu curs, lloc conegut abans com veïnat de Maixella, ara de Baió, on s'aiguabarreja amb el Ser que baixa de ponent recollint les aigües de diversos torrents de la vall de Santa Pau i del veïnat del Torn, dins del municipi de Sant Ferriol i tot seguint la pendent arriba al molí de Roca a Sant Miquel de Campmajor i més avall a Serinyà. Tots dos, Ser i Serinyadell, formen part de la conca del riu Fluvià.

A part dels molins, també nodria d'aigua a un pou de glaç, el de ca n'Illa i, possiblement a dos, si la construcció que es troba al tocar de la depuradora de Serinyà, de base rodona amb un diàmetre d'uns 4 metres i uns 6-7 m d'alçada, també ho fos. Encara que hi ha qui diu que podria ser una de les torres d'un castell desconegut que en Joan B. Torroella comenta en el seu llibre La jueria de Banyoles, editat el 1928 on parlant de Serinyà, diu que era “seient de dos castells”. L'altre seria el ja conegut de Teià.

Els esmentats molins de Serinyà ja fa temps que no es troben operatius, però el que més crida l'atenció és la part coneguda com els Horts, el pla dels Horts, els Horts de l'Illa o els horts del mas Pou, situats a la part més baixa del poble, ja tocant el Ser. Actualment només uns quants avis del poble hi conreen els seus horts, però es poden descobrir en el lloc les diverses indústries que suportava el petit riu. Es podria dir que era com un polígon industrial del segle XIX. Tot comença amb una resclosa, construïda cap a finals del segle XVII, que encara que ara només serveix per regar els horts, anteriorment nodria d'aigua el molí i el mas Pou amb els seus horts, les seves basses i el pou de glaç.

Darrera pàgina del document esmentat on es cita el pou de glaç i es llegeix la data del 1681    

  

El primer document del que disposem, facilitat per la família Illa, és del 21 de maig de 1681 i és un escrit elaborat pel notari Pere Ribas en nom de l'abat de Sant Pere de Besalú. Descriu un pacte entre Joan Matas, pagès propietari del mas Matas de Serinyà i Mateu Illa, propietari del mas Illa. Aquest obté el permís per fer un rec que passa per les terres de Joan Matas. El rec anirà des del Serinyanell (sic) a les terres de Mateu Illa, a canvi de poder proveir la seva família de glaç obtingut al pou.

Ho descriu, parlant de l'aigua, textualment així i portar-la a les seves basses i fer una volta i un peu o pilar per saltar el riu i anar a les seves basses i on vulgui, però que del pou de glaç que té a prop li doni tot el glaç que necessiti a ell i els seus tots els anys i per sempre els dies de festa major de ma casa com són Roser, batejos i altres...

Tenint en compte que la llinda del mas del Pou indica que Mateu Illa me fecit 1685, que l'escriptura esmentada és el 1681 i la llinda del pou indica el 1680 com data de finalització, sembla coherent suposar que totes aquestes construccions es deurien aixecar properes en el temps. Igualment l'aqüeducte i els dos pilars que conduïen les aigües fins a les basses.

El mas Illa del Pou de glaç cap a 1930

La resclosa en el marge dret del torrent està descrita en el registre de la Propietat de Banyoles com una presa de tierra de losas de cinco metros de largo por ocho centímetros de ancho y ochenta centímetros de altura en su centro. De dicho enlace arranca una tuberia de cemento de veinte centímetros de diámetro y seis metros quince centímetros de longitud, con seis registros de salida de agua. Volumen de agua aprovechable 3,20 litros por segundo. Això equival a 192 litres/minut, 11,5 m³/hora o 274 m³/dia.

Per a fer aquesta distribució tenia un sistema de recs que li permetia conduir l'aigua a tots aquestos llocs. Fins i tot, per a passar a l'altra banda del Serinyadell salvava un desnivell de prop de 10 metres amb l'ajut d'un aqüeducte del qual encara queden les dues pilones que suportaven la canal que portava l'aigua a les basses per a glaçar-la. Després, calia portar el glaç fins al pou per a conservar-lo, que tot plegat es trobava a uns 30 metres de distància.

El mas del Pou tal com se l'identifica al registre de la Propietat consta de setze vessanes de terra de pan llevar, o sigui de secà per conrear cereals, on es troba la casa de planta baixa i pis, ocupant una superfície de 260 m². Una part equivalent a una hectàrea, unes cinc vessanes, tenia el dret de rec de la resclosa abans esmentada. També posseeix una peça de terra de set vessanes en el lloc conegut com Camp del Ser. Recordem que aquest mas és visible des de la carretera de Serinyà a Besalú al costat dret una mica abans de creuar el riu Ser en direcció nord, encara que actualment es vegi una mica abandonat.

Segons un document facilitat pels actuals propietaris, la família Illa, el mas fou construït per en Mateu Illa al 1685, tal com es pot llegir a la llinda que hi ha a la porta principal, i en el pou va ser ajudat pel seu sogre, en Pigem de Camós, segons informació aportada per la família. La casa es troba descrita en el llibre Patrimoni del Pla de l'Estany editat pel Consell Comarcal el 2005 dins de l'inventari històric i arquitectònic de la comarca, així mateix com el pou de glaç.

Les basses per a glaçar l'aigua, tal com hem dit, estaven alimentades per una conducció que venia de la resclosa i passava per l'aqüeducte construït per salvar el desnivell del riu Serinyadell. Es tractava de dues basses rectangulars d'uns 15x3 metres que intentaven estar protegides del sol de l'hivern i del vent per dues parets, situades al costat sud, per evitar que el glaç s'embrutís. Era una bassa d'un pam de fondària feta de còdols i terra, segons li va explicar en Joan Corominas Portella a en Joan Pontacq en una entrevista feta el 2004 i les parets estaven separades uns 4 metres més o menys. Aquí es congelava l'aigua i posteriorment es portava fins al pou per a la seva conservació.

El pou, tal com es descriu en el llibre esmentat, és rodó amb un diàmetre de 6 m i una alçada fins a la boca de càrrega de prop de 8 metres, d'ells uns set enterrats al sòl, i coronat per una coberta de volta semiesfèrica que l'enlaire 3 metres més. Aquest pou ple fins a la boca ofereix un volum de 226 m³. Suposem que la meitat del volum fos glaç i l'altre palla i brancam per aïllar-lo. Segons la família propietària, calien 40 jornals per omplir-lo, per tant cada jorn empouaven uns 3m³, que seria la producció diària si es podia glaçar i empouar aquesta quantitat d'aigua. El cost d'emplenar el pou sortia a 130 pessetes en total, o sigui que comptant que un mosso cobrava 4,50 pts al mes, suposant que fes 25 jornades al mes, podrien treballar 18 persones si feien la feina en un mes. Si la feina d'empouar durava quatre mesos, podien estar lligats a fer-ho només 4-5 persones, entre ells els que tallaven o serraven el gel, qui carregava i transportava al pou i els que el descarregaven i l'endreçaven a lloc.

Cal recordar que a la nostra comarca existeixen diversos pous de glaç però amb la coberta íntegra només dos, aquest i el restaurat de Palol de Revardit.

Dintre del pou també hi devia haver un desguàs per eliminar l'aigua que es produïa al desglaçar parcialment el gel i que calia conduir cap al Serinyadell, aquesta conducció deuria fer uns cinc metres de llarg fins a entregar al talús que aboca al riu. Per ara no s'ha pogut trobar aquest desguàs.

- Article publicat conjuntament amb Rosa Cortada

Publicat a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 969 del juliol 2014

Terra-Lluna un planeta doble

Quan pensem en planetes i satèl·lits, normalment sempre ho fem pensant en els del sistema solar. Així Mercuri i Venus no en tenen cap, la Terra té la Lluna i Mart un parell de pedregots, Fobos i Deimos. La resta, els planetes gasosos, ja són més grans i en tenen més de satèl·lits atrapats, Júpiter en té 67 , Saturn 59, Urà 27 i Neptú 13.

En la llista de satèl·lits el més gran és Ganimedes de Júpiter i el segon seria Tità de Saturn. El tercer cos segons les seves mides seria el propi planeta Mercuri. Després, tornant als satèl·lits serien Cal·listo i Io de Júpiter. En cinquè lloc apareixeria la Lluna.

Ara si mirem els satèl·lits en comparació amb els seus planetes veiem que els que més s'assemblen són la Terra i la Lluna, doncs la seva proporció és l'1,23% (1/81) de la massa de la Terra. Per contra Ganimedes només té una deumil·lèsima de la massa de Júpiter (1/12.500). Si les comparacions la fem en distàncies el satèl·lit de Júpiter es mou a un milió de km del seu planeta i la Lluna només a 400.000 km. La Lluna només és 3,6 cops més petita que la Terra però Ganimedes és 27 cops més petit que Júpiter.

D'aquestes observacions resulta que la Terra amb el seu satèl·lit es comporten com si fossin un sistema planetari doble o binari, això vol dir que el seu centre de gravetat, al voltant del qual giren els dos cossos atrets per la gravetat, no es troba a sobra de la superfície de cap d'ells, sinó entre mitges, per tan giren al voltant d'un punt situat en l'espai, no a sobre de cap superfície. Altre sistema binari seria el format pel planeta nan Pluto amb el seu satèl·lit Caront.

Així quan diem que la Terra orbita al voltant del Sol descrivint una el·lipse hauríem de dir, per a fer-ho correcte, que el centre de gravetat o baricentre del sistema binari Terra-Lluna és el que orbita fent una el·lipse al voltant del Sol i els dos cossos van donant voltes en torn a aquest punt fent encara més complicades les seves òrbites. Ens hauríem d'imaginar una pesa de gimnàs amb una bola 3,6 cops més petita que l'altre i el seu punt d'equilibri seria el que giraria al voltant del Sol dibuixant una el·lipse. Aquesta diferència en la forma d'orbitar complica de forma extraordinària els càlculs als astrònoms quan volen saber amb exactitud la posició de la Lluna, com és el cas d'un eclipsi total de Sol.

No tan sols són els planetes els que formen sistemes binaris, una gran part de les estrelles també ho fan, podria ser fins un 50 % i que un altre 10% formen sistemes superiors. Els planetes en aquests casos poden orbitar una sola estrella o les dues, llavors es diuen òrbites circumbinàries. S'estima que un 50-60% de les estrelles binàries podrien tenir planetes terrestres habitables dins d'un rang orbital estable.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 174 del juny 2014

Vocabulari astronòmic – Solstici i equinocci

Segur que tots som conscients de que a l'estiu hi ha més hores de llum que de foscor i que a l'hivern és a l'inrevés. Així quan els dies són el màxim de llarg, en astronomia, es diu que estem al solstici d'estiu que correspon al voltant del 21 de juny i quan és la nit que és màxima, estem al solstici d'hivern que sol ser cap el 21 de desembre. Són els dies en que el Sol, a l'estiu, està més hores per sobre de l'horitzó i arriba a la seva màxima alçada al migdia, els dies anterior i posterior estarà una mica menys alt. A l'hivern, està més hores amagat per sota de l'horitzó i quan surt la màxima alçada que assoleix sobre l'horitzó és la més baixa de tot l'any.

En aquests dies del solstici d'estiu el Sol es diu que transita per sobre del Tròpic de Càncer a l'hemisferi nord i de Capricorn, el del sud, a l'hivern i per això, en aquests temps il·lumina més hores l' hemisferi per on passa.

Per passar d'un solstici a l'altre hem de passar pel mig, o sigui, cal tenir un dia en que la durada del dia sigui igual que la de la nit. Aquestos dies s'anomenen equinoccis, del llatí equi-igual i nocci-nit, i en ells tan el dia com la nit duren dotze hores. Corresponen cap el 22 de març i 22 de setembre, que són els dies en que es canvia d'estació. En aquests moments es diu que el Sol travessa l'equador.

En el pols la cosa varia. En el pol nord entre els equinoccis de primavera i de tardor, és sempre de dia i després entre el de tardor i el de primavera, sempre de nit. Al pol sud just al revés.

Resumint, per l'hemisferi nord:

20-21 de març – equinocci de primavera, igual durada dia i nit, comença la primavera

22-23 de juny – solstici d'estiu, màxima durada del dia, comença l'estiu

22-23 de setembre - equinocci de tardor, igual durada dia i nit, comença la tardor

21-22 de desembre - solstici d'hivern, màxima durada del dia, comença l'hivern.

Depenent dels anys pot ser tan un dia com l'altre.

Aquestes dates implica que, actualment, les durades de les estacions no són iguals, així la primavera dura 92 dies i 19 h, l'estiu 93 d 15h, la tardor 89d 19h i l'hivern 89 dies. Com es veu a l'hemisferi nord l'estiu és 4,6 dies més llarg i la primavera 3 dies més llarga que la tardor respecte de l'hemisferi sud. Per això els estius allà són més forts i els hiverns més durs, per tan és una raó per trobar més gel al pol sud. En aquest aspecte també hi ajuda que l'òrbita de la Terra al voltant del Sol no és una circumferència sinó una el·lipse molt poc excèntrica, així la cara nord del planeta es troba una mica més lluny del Sol al nostre estiu que a l'estiu del sud i per això allà escalfa més enllà.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 173 del maig 2014

La contaminació lumínica a la comarca del Pla de l'Estany

Abans de començar caldrà definir què s'entén per Contaminació Lumínica (CL). Segons la definició que dóna l'associació Cel Fosc a la seva pàgina és “l'emissió de flux lluminós de fonts artificials nocturnes en intensitats, direccions, horaris o rangs espectrals innecessaris per a la realització de les activitats previstes en la zona en què s'han instal·lat els llums”

El cel de Banyoles vist des del Pla de Martís

A partir d'aquí podem especificar una mica més.

En Intensitats, vol dir que estem il·luminant en excés una zona determinada, què no li calen tants watts de consum i en conseqüència que estem malbaratant diners.

En Direccions, vol dir que no estem enfocant correctament els llums, que la llum s'escampa per sobre de l'horitzontal i se'n va fins a l'infinit, no arribant mai a terra. També estem malbaratant recursos.

En Horaris, vol dir que fora dels aspectes de seguretat, tots els llums sumptuaris o comercials cal apagar-los a les 24 hores, a excepció d'alguns monuments reconeguts i en dies assenyalats. A la nit potser no cal tenir cap aparador il·luminat ja que no circula possible clientela.

En Rang Espectral, vol dir que cal utilitzar bombetes que emetin en un rang visible pels humans però que no molesti a cap altre espècie de l'ecosistema nocturn. Pensem que a la nit no cal poder llegir el diari sota d'un fanal i que la millor llum és la que s'emet en la franja ataronjada.

Recordant uns textos de Mossèn Cinto Verdaguer en la seva obra Al cel del 1896 on deia: “la llum del dia és per mirar la terra; / la de la nit, per contemplar lo cel”, observarem que ens poc llocs podem realment gaudir de la seva contemplació.

El concepte de CL fa uns 30 anys que existeix, diguem-ne que és la més moderna de les contaminacions. Avui en dia a ningú se li acudiria de llençar escombraries a l'aigua de l'estany, però fa 50 anys, sí que passava. D'aquí a uns anys a ningú se li acudirà il·luminar malament, però per ara encara no tenim aquesta consciència.

El cel d'Europa marcat per la CL

De fet el Parlament català va dictar una llei, coneguda com la 6/2001 de 31 de maig, sobre l'Ordenació ambiental de l'enllumenat per a la protecció del medi nocturn, però que per diversos motius té el seu reglament derogat pels tribunals i no és aplicable. S'està en espera, confiem que sigui en un temps curt, d'un nou reglament que permeti aplicar completament aquesta llei.

Igualment el govern d'Espanya va aprovar un real decret 1890/2008, el 14 de novembre, sobre el Reglament de eficiència energètica en instal·lacions d'enllumenat exterior i les seves instruccions tècniques complementàries EA-01 a EA-07 del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio.

Per tant la normativa existeix, ara només cal complir-la. No es tracta, i menys ara, de fer canviar tots els fanals, per exemple del Passeig de Mn. Constans de Banyoles que es van instal·lar per les Olimpíades del 1992, que no compleixen amb les normes sobre la direcció del flux lluminós, però segur que sí que ho faran els nous models a instal·lar quan aquestes lluminàries estiguin obsoletes i s'hagin de renovar i s'aconseguirà il·luminar el terra més que els arbres.

Cal il·luminar sempre de dalt a baix. En cas que això no sigui possible, cal orientar els focus per a evitar que aquests enviïn llum per sobre l'objecte o edifici a il·luminar.

Orientar els focus per sota l'horitzontal i apantallar-los.
Cal evitar enlluernar als conductors i als vianants.

Des d'Astrobanyoles, socis del col·lectiu Cel Fosc, vàrem iniciar una campanya al 2010 de conscienciació del tema de la CL a ens públics, empreses i particulars, i realment podem confirmar que totes les entitats públiques de la comarca estan al cas de les normatives i les compleixen en totes les noves instal·lacions. No podem dir el mateix dels particulars, ni de les empreses ni dels particular, la majoria dels quals desconeixen completament la paraula contaminació lumínica. Els instal·ladors també les coneixen, però molt sovint s'han de plegar a les exigències de llurs clients.

De totes formes la major part d'ells són receptius i intenten fer, dintre de les seves limitacions, el possible per solucionar el problema, especialment perquè els hi afecta la butxaca si paguen per un consum elèctric que no aprofiten. Només em trobat dos casos de particulars que no han fet cap cas de les nostres indicacions. Un que té llums en formes de globus en les cantonades de la seva propietat, allà pel puig de Sant Martirià i altre al carrer de la Sardana, tots dos llocs de Banyoles, que il·lumina el sostre de la seva terrassa amb un focus des del terra cap a dalt, amb lo qual una bona part de la llum s'escapa fora del seu objectiu.

Sorprenentment a l'inici s'havien trobat molts globus, dels coneguts com tipus xupa-xups, model que només aprofita el 15% de la seva energia per il·luminar el terra i la resta, el 85%, l'envia cap al cel. Fins i tot n'hi havia en empreses que es dediquen a la comercialització d'energia, en llocs com Palol o Serinyà, que en tenien a les seves plantes però hores d'ara ja ho fan corregit. Malauradament encara queden algunes zones amb aquestes lluminàries, com a l'avinguda Mare de Deu del Mont a Cornellà o al costat del pavelló de Can Puig i i l'escola del mateix nom a Banyoles.  

 

A l'esquerra, foto de les llumenàries que tenen les comissaries dels Mossos, en aquest cas a Cervera, il·luminant per reflexió i enfocades mirant al cel. A sobre la modificació feta a la comissaria de Banyoles, encara que no és la millor solució, sí redueix la CL.

Amb altres tipus de lluminàries, que tenen el projector mirant cap al cel i una pantalla corbada a sobre que reflecteix el llum de nou cap al terra, malbaraten el 50% de la seva energia i envien molta llum pels laterals de les pantalles cap el cel, han corregit la posició dels llums, com la comissaria dels Mossos d'Esquadra de Banyoles i alguna altre, però la majoria, fetes amb el mateix disseny per a tot el país, estan mal enfocades. Igual model s'utilitza en l'aparcament d'una zona comercial al Gironès, al tocar de l'autopista, on existeix un cas clamorós amb més d'un centenar de fanals malbaratant energia.

En altres casos s'ha aconseguit que s'ajustin a l'horari que indica la llei, com la fàbrica de xocolata Torras al Pla de l'Estany o que el tanquin com a la fàbrica d'embotits Casademont al Gironès, encara que aquesta està per poc fora de la nostra comarca, però tenia un potent projector enfocant el seu anunci comercial d'una formada desmesurada mirant el cel.

Altres casos pendents a zona de la Farga són els d'algun supermercat que té una denúncia entrada a l'Ajuntament de Banyoles, per l'autor d'aquest escrit, per il·luminar incorrectament el seu rètol publicitari i no complir els horaris indicats per la llei o altre empresa privada que no canvia els quatre globus que té per il·luminar la seva propietat.

Un altre cas a millorar serien les il·luminacions a les rotondes o places que tenen un fanal ple de focus en totes direccions. Algunes estan perfectes, com la de Porqueres on es troba la ceràmica d'en Lluís Roura tots mirant cap al terra, però d'altres com la de la plaça dedicada a en Xesco Boix a Banyoles, es poden millorar, només reorientant-los cap al terra, que sol ser el problema que tenen la majoria de fanals, que volen il·luminar molta superfície per estalviar-se pals i acaben enviant la llum per sobre de l'horitzontal sense arribar a enlloc i provocant intrusisme. Això vol dir entrant a llocs que no els hi demanen llum, com pot ser el cas d'habitatges particulars. En aquest darrer cas també es produeix un cas d'excés d'intensitat i es podrien estalviar projectors.

Rotonda de Porqueres, bé.

Plaça Xesco Boix, malament.

En un control fet en col·laboració amb la Universidad Complutense de Madrid al 2011 des del Pla de Martís, anomenat Nix-Nox, en el que s'analitzava la qualitat del cel en tota la volta celeste es va comprovar la forta influència que tenia per impedir veure les estrelles la CL provocada pel conjunt Banyoles-Porqueres-Girona. 

Igualment succeïa en un altre sector dins la influència de Figueres i en un tercer en el que ens arribava la de Barcelona. Quan s'hi va d'observació al Pla de Martís es pot notar ben clarament com una bombolla ataronjada damunt de la zona de Banyoles-Porqueres originada per les inadequades il·luminacions que existeixen. De fet, si ens situem al puig de Sant Martirià i mirem cap a Banyoles veurem que ens enlluernen molts fanals que envien part de la seva llum per sobre de l'horitzontal i ens arriba a nosaltres, perdent-se després al cel. Aquesta mena de bombolla ens impedeix veure cap estrella en aquest direcció entre l'horitzó i fins una alçada de 30º per sobre.

Banyoles vista des del Puig de Sant Martirià. Per no generar gens de containació lumínica cap al cel no s'hauria de veure cap punt de llum.

En teoria des d'un nivell elevat no hauríem de veure cap llum de cap fanal, els vidres d'aquestos haurien de ser plans, no corbats, i enfocats directes cap al terra. Un clar exemple de que això no passa tan sols aquí és quan mirem imatges en el program “El temps” de TV3 i ens ofereixen vistes amb càmeres situades a punts elevats, ja sigui Barcelona, el Vallès o a Berga, en tots els casos es veuen tots els punts emissors de llum i si enfoquessin de forma correcte cap el terra no s'hauria de veure ni un. Tots ells malbaraten l'energia que els contribuents paguen amb els seus impostos i caldria que fossin corregits.

En teoria dins de Banyoles amb una qualitat de cel que ens permet observar estrelles fins a magnitud 4 hauríem de veure prop de mil estrelles, per contra a Barcelona que tenen una qualitat de cel de magnitud 2, només no en poden veure ni un centenar. En el millor lloc, el menys contaminat lluminosament, seríem capaços de veure estrelles de magnitud 6, les més febles que pot captar l'ull humà, i en veuríem unes 9.000. Tot un espectacle que si no el controlem els nostres fills mai el podran gaudir, encara que veure'n tantes també pot ser un problema afegit a l'hora d'identificar les constel·lacions més habituals.

Recordem que preservar la foscor de la nit està d'acord amb la Declaració universal dels drets de les generacions futures (UNESCO): "Les persones de les generacions futures tenen dret a una Terra indemne i no contaminada, incloent el dret a un cel pur."

Imatges del simulador

Si voleu jugar amb un simulador de CL i fer proves de com es veuen les estrelles en funció del tipus de fanals que instal·leu, ho podeu provar en aquesta adreça:

http://www.britastro.org/dark-skies/simulator.html#

Per a més informació sobre CL podeu consultar:

• Cel Fosc, www.celfosc.org
• Instituto de Astrofísica de Canarias,
  http://www.iac.es/servicios.php?op1=28&op2=69

Publicat a la revista "El Pla de l'Estany" publicada pel Consell Comarcal en el seu nº 76 de l'abril 2014