divendres, 21 d’octubre del 2016

Els forns de calç d'Argelaguer

Prop del Borró, dins del terme d'Argelaguer, es troben dos forns de calç, quasi bessons, de mides poc habituals

Els forns són llocs tancats, normalment cilíndrics, que es sotmeten a altes temperatures per l'acció d'algun tipus de combustió, amb diverses obertures per carregar i descarregar els productes de la combustió i el material que es vol coure. Els de calç es construïen normalment a l'aire lliure en zones amb desnivells. Així es podia aprofitar una bona part del terreny per fer-la servir com a paret sense haver-la d'aixecar; només calia buidar-lo i revestir-lo d'algun tipus de pedra resistent al foc, per tal que no es degradés a força d'anar fent cuites. Amb les altres parets que s'havien d'aixecar es feia igual. Si la pedra era calcària es podien perdre 2 cm de gruix a cada fornada, per aquest motiu intentaven utilitzar-ne d'altra més resistent al foc. En aquesta construcció atalussada s'hi podia carregar la pedra per la part alta i per la baixa, entrar la llenya i buidar la pedra cuita.

Interior i boca interior del forn. Fotos: Ernest Costa


Interior
Un cop aixecat, la part més important de la cuita era la construcció de la volta interior per sostenir la pedra. Abans de començar-la calia fer un forat rodó en el centre del fons del forn per poder recollir les cendres produïdes al cremar els feixos de llenya. Aquest forat es denominava olla i tenia vora d'1,5 m de diàmetre. Per sobre d'aquest forat ja es començaven a posar les feixines, a mena de bastida per poder aixecar la volta. Aquesta estava feta tota de pedra calcària i anava assentada damunt d'un relleix o banqueta que voltava tota la paret interior aproximadament a un metre del terra. Un cop acabada, la volta era prop de 2 metres més alta que el terra, tenia un gruix d'1,5 metres i havia de ser capaç d'aguantar el pes de tota la pedra que s'havia de coure. La volta, com una obra de pedra seca, es començava a aixecar amb pedres petites a l'exterior i s'anaven posant les més grosses i planeres a l'interior fins arribar a la darrera pedra, que com una clau de volta la collava per la part superior.

Quan es tenia tot el material dintre del forn es procedia a cobrir-lo amb pedres no calcàries i fang, excepte a les vores, per deixar-les com a ventilació i facilitar el tiratge. Per controlar que el procés de cocció fos homogeni s'havien d'anar canviant de posició els forats de ventilació, així s'obligava l'escalfor a passar de manera homogènia per tot l'interior i es coïen igual totes les pedres. El procés podia durar fins a 15 dies seguits, durant els quals calia alimentar el forn sense parar, per tal de mantenir els 900ºC necessaris per produir la correcta descarbonatació de la pedra. Així el carbonat càlcic de la pedra perdia l'anhídrid carbònic i es transformava en òxid càlcic o cal viva.

Cuita
El control de la fornada era habitual fer-lo pel color del fum. Al principi era negre i conforme avançava la cocció s'anava tornant blanc. Finalment per buidar-lo, es deixava refredar un o dos dies, es desmuntava la petita finestra que permetia accedir a la cambra de combustió i, amb un pal llarg, es començava a desmuntar la volta poc a poc, fent baixar les pedres amb compte ja que n'hi havia de fins a 100 quilos. Cal dir que al fer la cocció i descarbonatar-se la pedra es produeix una minva de volum de fins el 40 %, per aquest motiu algunes de les pedres de la part superior s'enfonsaven cap a l'interior. Quan es treia la calç se l'enduien de seguida del forn, així no es feia malbé per l'acció de la humitat ambiental. Encara que també tenien tendals per cas d'emergència. Si s'arribava a mullar es desfeia i s'havia de llençar perquè no es podia fer servir per a res.

Tant la pedra calcària com el guix que trobem a les nostres terres han estat dipositats fa milions d'anys en el fons del que va ser el mar de Tethis i la presència d'aquests materials, s'estén des del País Basc fins al cap de Creus. Els ibers i els romans, com ja descrivia Marc Porci Cató, a D'agricola, tenien forns de calç que funcionaven de la mateixa manera que ha arribat fins als nostres dies. Després de 2.200 anys de funcionament, pràcticament res ha canviat.

                                                                    Dos forns bessons
En Jaume Serra de can Lau d'Argelaguer va treballar 10 anys 
als forns de calç. Aquí el veiem acompanyat de l'escriptor i
 fotògraf Ernest Costa. Foto: Carles Puncernau
Anant per l'antiga carretera N-260 de Besalú a Argelaguer, passat el pont del Borró i entrant als boscos de Can Reig, trobem a tocar del riu dos grans forns de calç aixecats després de la Guerra Civil. Ens ha portat fins aquí en Jaume Serra Mercadé, de can Lau d'Argelaguer. Va treballar-hi durant 10 anys. Va començar quan en tenia 16 i ara en té 86, però recorda clarament molts detalls de quan va estar-hi. Eren propietat d'en Joan de la Calç de Beuda, motiu amb el que era conegut en Joan Oliveras de l'Hostal, qui en tenia quatre més al mas Perer de Beuda i d'altres a Sadernes i Monteia.
Les mides del forn gran són de 4,8 metres de diàmetre i 6,5 m de fondària. La paret que queda damunt de la boca ara només fa 3,8 m d'alçada, ja que que la llera del Borró passa molt a prop i se l'ha endut, així com la placeta on guardaven la llenya per cremar i les pedres calcàries després de coure. El segon, a 12 m de distància en línia recta, fa 4,6 m de diàmetre i 5,0 m de fons. El volum de pedra per coure que cabia a l'interior del gran podia superar els 100 m3, més de 200 tones de pes. Per treballar-hi calien tres persones, que feien torns de tres hores de feina i sis de descans en una petita barraca. Sempre hi havia algú supervisant la cuita. El que descansava podia, si volia, fer-se un sobresou fent llenya al bosc o recollint pedra.

Les pedres les hi duien els camions d'en Prujà de Besalú en vehicles que transportaven 5 tones cadascun, capaços de circular per aquelles pistes. Se'n necessitaven uns quaranta per carregar un forn completament i tota la pedra provenia de la llera del Borró. A causa del gran consum de llenya era necessari que quatre o cinc persones treballessin a bosc proporcionant les feixines. Cadascuna pesava uns 30 kg i en gastaven deu cada hora. Aquesta llenya l'entraven empenyent-la amb una branca llarga de pi d'uns 4 metres acabada amb una mena de forqueta metàl·lica petita per ajudar-se, que l'allargava un altre metre, però que el foc s'acabava menjant si hi estava massa en contacte.

Publicat a la revista "Les Garrotxes" en el seu nº 18 de la tardor de 2016

dilluns, 3 d’octubre del 2016

El Sol (1)

Estem tan acostumats a veure'l i sentir la seva escalfor que no ens preocupem més d'ell, tan sols si fa molts dies que està núvol. El veiem petit però té un diàmetre 100 cops superior al del nostre planeta i dintre seu hi cabrien un milió de Terres per aconseguir emplenar-lo. La seva massa és 300.000 cops la de la Terra i la seva densitat, en conjunt, volta cop i mig la de l'aigua.

El Sol ens irradia energia en forma de calor. El segle XVIII en William Herschel va observar que el Sol era capaç de fondre, al migdia, una capa de gel de 3 cm de gruix en 3 hores i 12 minuts. A partir d'aquestes dades es pot arribar a concloure que la superfície del Sol es troba a uns 6.000ºC. Recordeu que una bombeta de filament incandescent es troba a uns 2.000ºC.

A partir d'aquesta dada es va crear, al llarg del segle XIX, tot un debat científic de quants anys portava el Sol cremant a aquella temperatura, si milers, milions o milers de milions d'anys.

El 1904 ja era conegut que la desintegració de l'urani, passant per radi i acabant en plom, es produïa a una velocitat determinada. Fent càlculs es va arribar a determinar que hi havia roques que tenien entre 400 i 2.000 milions d'anys. La física que es coneixia en aquell moment no permetia explicar com el Sol havia pogut estat tan de temps a aquella temperatura i encara ser-hi.

Si el Sol estigués fet de benzina en uns quantes desenes de milers d'anys ja ho hauria cremat tot. De fet cap font química el podria mantenir encès gaires anys més. A finals del segle XIX la teoria Kelvin-Helmholtz proposava que per contraccions gravitatòries (50 m/any) el Sol podia generar energia, però no anaven més enllà dels 20 milions d'anys, lluny del que ja deien els geòlegs de milers de milions.

En George Gamow, un físic d'origen rus, es preguntava que si una cafetera produís calor a la mateixa velocitat que el Sol en funció de la seva massa, quant temps trigaria a bullir l'aigua suposant que estigués perfectament aïllada. La resposta va ser contundent: mesos. Això és degut a que, encara que el Sol allibera molta energia, si la calculem per gram de massa de mitjana dóna 4,4 10-8 cal/s, que és, fins i tot, més baixa que la que alliberen els nostres propis cossos quan fan el metabolisme.

D'altre banda n'Albert Einstein va dir el 1905 que: si un cos desprèn una certa quantitat d'energia (L) en forma de radiació (llum), la seva massa baixa en una quantitat L/c2. El 1919 el químic anglès Francis Aston va inventar l'espectrògraf de masses que permetia determinar la massa d'un àtom particular. Així va determinar que l'àtom d'hidrogen pesava prop d'un 1% més del que li corresponia, vist el pes de l'heli, format per unió de quatre hidrogens. O sigui que un àtom d'heli pesava menys que la suma dels 4 àtoms d'hidrogen originals. Semblava que perdien massa al fusionar-se.

De fet una bombeta de filament, mentre està cremant, també perd una bilionèsima de gram per segon de massa, encara que no es pugui detectar.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 202 de l'octubre de 2016