Schumpeter fou un economista nascut dins de l’Imperi Austrohongarès el 1883 i mort als Estats Units el 1950. Va estudiar dret però es va especialitzar en economia. Un dels seus treballs va ser sobre els cicles evolutius.
Vaig sentir-ne parlar en una de les xerrades que va organitzar la Càtedra Miquel Santaló el 2024, La cursa per al control del processos físics a escales petites d’espai i temps, amb Javier García de Abajo, investigador de l’ICFO (Institut de Ciències Fotòniques).
Com es pot veure al gràfic adjunt s’identifiquen una sèrie d’onades entre el 1785 i el 2020.
Schumpeter va proposar una teoria macroeconòmica, radicalment nova, inspirada en la teoria de l’evolució de Darwin. Era l’economia evolutiva centrada en els processos de desequilibri-disrupció, que afecta especialment les innovacions tecnològiques que impulsen els cicles de canvi.
A la imatge observem com la seva proposta de cicles comença el 1785 (la primera onada) i dura fins el 1845, uns 60 anys on la indústria estava encapçalada per l’energia hidràulica, els textils i el ferro.
Cap el 1845 va començar la segona onada amb el vapor, el tren i l’acer, fins cap el 1900. Van ser 55 anys. Llavors va emergir la tercera onada, amb l’electricitat, els products químics i els automòbils. Va durar fins el 1950, una mica mes curta, ja només 50 anys. El 1950 es va iniciar la quarta onada, fins el 1990, amb els productes petroquímics, l’aviació i l’electrònica. Va durar 40 anys. La cinquena onada va ser del 1990 fins el 2020, empesa per les xarxes digitals, la informàtica i les noves formes de comunicació. Es va escurçar fins els 30 anys.
Ara ja estem dintre de la sisena onada, que duraria fins el 2045, uns 25 anys, i estaria dominada per l’eficiència dels recursos, la intel·ligència artificial, l’automatització, la robòtica i les tecnologies netes.
De forma paral·lela, la tècnica científica també ha anat millorant al mateix ritme o potser encara més.
A la primera onada (1785) es mesuraven les distàncies en mil·límetres i el temps en segons, com a mínima expressió. A la segona (1845) ja ho fèiem en dècimes de mil·límetre i mil·lisegons. A la tercera (1900) es va arribar a fer mesures en micres, milionèsimes de metre, i en dècimes de mil·lisegon. A la quarta onada (1950) ja estàvem a dècimes de micra i microsegons, milionèsimes de segon. I a la cinquena (1990) mesurem en nanòmetres, milmilionèsimes de metre, i nanosegons, milmilionèsimes de segon.
L’any 2017 es va entregar el Premi Nobel a tres físics que havien participat en la detecció de les ones gravitacionals, Rainer Weiss, Barry Barish i Kip Thorne pel seu treball al LIGO, on van ser capaços de fer mesures de la distorsió de l’espai-temps de l’ordre de 10-19 metres. Una dècima de trilionèsima de metre.
L’any 2023 el Premi Nobel de Física va ser atorgat a Pierre Agostini, Ferenc Krausz i Anne l'Huillier "per mètodes experimentals que generen polsos de llum d'attosegons per a l'estudi de la dinàmica dels electrons en la matèria". Els attosegons són 10-18 segons, una trilionèsima de segon.
Sembla que estem anant més ràpids que l’onada que ens tocaria.
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 304 de l'abril de 2025
