Les llunes de Saturn, quantes són?

La resposta és clara, en aquests moments hi ha 274 acceptades per la Unió Astronòmica Internacional. Però la xifra varia molt sovint. 

El segle XVII es va descobrir el primer, Tità el 1655 per Huygens. El 1684 ja eren 4 més, Tetis, Dione, Rea i Jàpet descoberts per Cassini. Mimas i Encèlad ho van ser per Herschel el 1789 i el 1848 es va trobar Hiperió per Bond (pare i fill) i Lassell. Tots aquests descobriments pertanyen a l’astronomia romàntica, posant l’ull a l’ocular del telescopi.

A partir de 1899, amb l’ús de les plaques fotogràfiques de llarga exposició es va afegir Febe, descobert per Pickering. Ja teníem nou satèl·lits. Fins el 1966 es va aturar la llista. Aquell any en Dollfus va trobar Janus i tres dies després, Walker va trobar l’onzè, Epimeteu.

El 1980 es van trobar tres més, aprofitant que els anells de Saturn es veien de cantell des de la Terra, Helena, Telesto i Calipso, que, a més, són troians de Dione el primer i de Tetis els altres dos. Com troià s’entén que estan a la mateixa òrbita i que mantenen les distàncies respecte del cos principal, per trobar-se als coneguts com punts de Lagrange, unes posicions gravitatòriament estables.

Aquest mateix any van entrar en joc les sondes espacials. La sonda Voyager va trobar tres més, Atles, Prometeu i Pandora i el 1990 es va identificar Pan per imatges d’arxiu de la mateixa sonda. Ja arribem a 18.

La sonda Cassini, el 2004, n’hi va afegir tres més, Metone (XXXII), Pal·lene (XXXIII) i Pòl·lux (XXXIV). Poc després es va identificar Dafnis. (XXXV) El 2007 Antea (XLIX) i el 2009 Egeó (LIII). Les xifres en números romans corresponen al número d’ordre atorgat als nous satèl·lits.

Aquest salt des del 18 fins el 32, corresponen als descobriments fets amb càmeres CCD, que van substituir les plaques fotogràfiques des d’observatoris terrestres com La Silla, l’Smithsonian o el Carnegie entre d’altres. En total 123 més entre 2004 i 2009. El 2019 va entrar en joc el telescopi Canadà-França-Hawaii, amb l’afegit de 128 més ha arribat als esmentats 274.

De fet el que ara s’identifica com satèl·lit potser només té 6 km de diàmetre, quan el més gran Tità, té 5.150 km, un cop i mig la nostra Lluna. Aquest és el segon satèl·lit més gran del sistema solar, després de Ganímedes de Júpiter. Té la particularitat de tenir una atmosfera molt densa, més que la nostra i que té metà líquid a la seva superfície.

La resta són entre un 40 i un 10% de la mida de la Lluna i un 3% màxim de la seva massa. Com a curiosos en destaquen un parell, Mimas que té un cràter que li marca un 30% de la seva superfície i recorda la coneguda com Estrella de la Mort.

Altre seria Jàpet que presenta un hemisferi molt més fosc que l’altre, potser per la composició mineral de les dues part, però que no es coneix amb certesa. També té una línia de muntanyes a l’equador que fa 1.300 km de llarg, 20 d’ample i una alçada de 10 km. Tot ben curiós.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 314 del Febrer de 2026

Trio d'eclipsis

Els propers tres anys per sobre de la península ibèrica passaran tres eclipsis de Sol, dos de totals i un d’anular. 

L'últim eclipsi de Sol total visible des de Catalunya va ser el 8 de juliol de 1842 i es va veure des de tot el país, excepte la costa, des de Sa Riera en avall. A la península va ser el 30 d’agost del 1905 i l’anterior havia sigut el 28 de maig de 1900.

El 12 d’agost de 2026, una mica abans de la posta del Sol, es produirà el primer total. Al nostre país només es veurà al sud, des de Vilanova i la Geltrú en avall, així com la part nord del País Valencià fins a Sueca i totes les Illes.

El següent total serà el 2 d’agost de 2027 i es veurà a la part sud de la península, a Andalusia, entre Almeria, Màlaga i Gibraltar, així com al nord d’Àfrica. Serà cap el migdia.

El del 26 de gener de 2018 serà només anular, visible des de Cadis fins a tocar de Barcelona i es serà a primera hora de la tarda.

Per tal de que es produeixi un eclipsi calen els tres cossos que tenim al nostre voltant, Terra, Sol i Lluna. Quan la Lluna es posa entremig de la Terra i el Sol, posició de lluna nova, es produeix un eclipsi de Sol. La Lluna ens tapa la llum del Sol.

Si la Terra es posa entremig de la Lluna i el Sol, posició de lluna plena, es produeix un eclipsi de lluna. La Terra projecta la seva ombra sobre la Lluna.

Ja hem parlat de dos tipus d’eclipsis, total i parcial, però també existeix un tercer que s’anomena híbrid, això vol dir que és una mescla de total i anular, poden produir-se en qualsevol ordre, primer l’un o l’altre. Depèn de la separació entre la Lluna i la Terra.

Segons aquesta explicació, podria semblar que cada mes s’hauria de produir un eclipsi, segons la posició de la Lluna. Però no és així, perquè el pla de rotació de la Lluna forma un angle de 5º amb el pla de rotació del Sol i no sempre es troben alineats els tres cossos. La major part dels cops és així, i els tres cossos no es troben perfectament alineats, i l’ombra que es projecta es perd per l’espai, sense tocar cap dels cossos.

Durant un any hi ha entre dos i cinc eclipsis de Sol, que poden ser parcials, anulars o totals, però no un cada mes. A més, l’ombra que projecta la Lluna damunt de la Terra és molt estreta, entre 200 i 300 km d’ample. És així perquè la Lluna és 400 cops més petita que el Sol, però es troba 400 cops més a prop. O sigui, el seu diàmetre aparent és igual, tenen la mateixa mida posant la lluna davant del Sol.

L’eclipsi del 2026 es començarà veure per Astúries a les 20:26 amb una alçada del Sol d’11º sobre l’horitzó. Travessarà Castella, Aragó, Catalunya, València i Balears, on deixarà de ser total a les 20:32 i només a 1,6º per sobre de l’horitzó.

Des de casa nostra, serà només parcial amb un 98,9% d’ocultació, però caldrà mirar-lo sempre amb ulleres de protecció, mai sense. El màxim serà a les 20:28 del vespre i caldrà mirar cap a l’oest, on es pon el Sol. El millor serà buscar un lloc amb bona visibilitat a l'horitzó, on s’ha post el Sol, com el Pla de Martís. Però per a veure’l total haurem de baixar cap a Tarragona. I que no hi hagi núvols.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 313 del gener de 2026