Els noms de les constel·lacions

Es defineix una constel·lació com el conjunt d'estrelles que sense tenir cap relació entre sí, formen un dibuix imaginari en la volta celeste que ens serveix com recordatori de la seva posició i del seu nom. Antigament era molt important reconèixer les estrelles doncs al no existir rellotges, la gent del camp sabia quan havia de plantar en funció de la posició dels estels. En els cas dels egipcis sabien que quan sortia Sirius prop d'Orió per l'est estava a punt d'arribar la crescuda del riu Nil.

Ja els mesopotamis miraven el cel de nit, però van ser els egipcis, en particular Ptolemeu qui amb el seu recull del coneixement de la ciència del seu temps, s.I d.c., en el llibre Sintaxi Matemàtica, anomenat després pels àrabs Almagest va nomenar per primer cop les estrelles. En aquest llibre va identificar 1028 estrelles agrupades en 48 constel·lacions.

Tot sembla que les del Lleó, Toro i Escorpí ja eren utilitzades pels mesopotamis fa 6.000 anys per motius religiosos, encara que potser no tenien els mateixos noms. En paral·lel als grecs, a la Xina i l'Índia es va desenvolupar una altra astronomia, però que no ens ha arribat fins a nosaltres, que va ser la grega traduïda pels àrabs.

En l'actualitat el nombre de constel·lacions reconegudes per la Unió Astronòmica Internacional és de 88. Lògicament les 40 darreres van ser afegides a partir del segle XVII, quan els mariners occidentals van començar a navegar els mars de l'hemisferi sud i es van trobar que hi havia altres agrupacions d'estrelles que eren del tot desconegudes. Així astrònoms com Brahe (1), Bayer (12), Plancius (4), Hevelius (7) i Lacaille (17) fan crear nous noms moderns per a les noves constel·lacions. Si mireu en un mapa celeste veureu que el nom de les constel·lacions australs corresponen tots a objectes moderns que el grecs no tenien.

Les més grans són les de la Hidra, la Verge i l'Óssa Major que ocupen un 3% cadascuna. Les més petites són la Creu del Sud, el Cavallet i la Sageta amb un 0,2% de la volta celeste.

El posar noms a les constel·lacions era només una regla mnemotècnica sense que impliqués cap relació entre les pròpies estrelles que es poden trobar molt lluny físicament una d'altra, cosa que notaríem si les poguessis veure des d'un punt de vista lateral.

Alguns cops s'utilitzen asterismes per ajuntar estrelles i recordar-les, però no són constel·lacions reconegudes, sinó simples agrupacions d'estrelles més brillants del cel que formen alguna figura però que poden pertànyer a més d'una constel·lació. Aquest seria el cas del triangle d'estiu que agafa les tres estrelles més brillants de Cigne, Lira i Àguila, el cassó, la part més visible de l'Óssa Major o el quadrat de Pegàs que agafa una part d'Andròmeda.

Ara espereu tenir una nit clara i sortiu a practicar. A veure quantes en reconeixeu. Ànim.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 172 de l'abril 2014

Detectats rastres d'ones gravitacionals

El dilluns 17 d'abril es va publicar a la premsa aquesta notícia. Aquí us poso un enllaç de l'entrevista que em van fer al programa la Tribu de TV Banyoles i que es va emetre el divendres 28 parlant d'aquest tema. Dura un 20 minuts.

http://banyolestv.xiptv.cat/la-tribu/capitol/la-tribu-entrevista-a-carles-puncernau-1

També us poso un enllaç a un còmic escrit en anglès sobre el big-Bang i la teoria de la inflació.

http://www.phdcomics.com/comics/archive/phd031914s.gif

Can Laqué, una fàbrica de ciment (I)

El que en el darrer segle XX era conegut com el molí de can Laqué o de can Vicentó ja es troba documentat, tal com ens explica en Guerau Palmada, l'any 1389 quan era conegut com el molí del mas Bou, propietat d'en Guillem Bou. Posteriorment el van heretar els Pou i més tard les terres van ser propietat, el 1619, de Mn. Grau Bassedes, qui el 1685 encara era propietari del molí. El 13 d'octubre de 1752 consten com a propietat del clergue, abans jurista, Antoni Ferrer i Roig i el lloc conegut com el molí fariner del mas Ferrer, o sigui, l'antic del mas Bou. 

Text del manuscrit de la Concòrdia del 1685

Aquest molí també surt esmentat a la Concòrdia sobre les aigües de l'Estany del 1685 com molí de mas Bou, avui d'en Bassedas i el posseeix en Joan Ferrer, avi d'Antoni, situat en el mateix rec de la riera Vella, tal com diu el propi text.

L'Antoni Maria Rigau també l'esmenta en el seu llibre “El teixit de la memòria” quan, referint-se a l'opuscle titulat Aguas de Bañolas editat per l'Ajuntament l'any 1907 i que comprèn “Ordenanzas de Aprovechamiento de las aguas de la Villa de Bañolas”, diu: El rec nº 2, el d'en Teixidó, que corre quasi paral·lel al núm. 1, mou inicialment la roda que fa funcionar la fàbrica de xocolata de la Vda. Torrent (“Proveedora de la Real Casa”),... després la farinera Sorribas,... can Rabassa i ... “Un rodet vertical, uns dos-cents metres més enllà, dóna moviment al molí de ciment de Vicenç Laqué (Vicentó)...”

Text del 1907 sobre "Las Ordenazas de las aguas"

Igualment en el mateix conjunt de documents, surt referit en el mapa d'en Ramon Gusiñer elaborat per encàrrec de l'Ajuntament de Banyoles entre 1904 i 1905 per tal de controlar la utilització de l’aigua de l’Estany per a les indústries i per a regar. En aquest mapa es refereix al salt d'aigua del molí de ciment amb la lletra G i també menciona una propietat de secà amb el número d'ordre del plànol 151 dins de la “Zona segunda” a nom de Vicente Laqué. (foto mapa Gusiñer)

La primera notícia que es té a Banyoles sobre ciment és la constitució d'una societat mercantil col·lectiva per a la fabricació i venda de ciment hidràulic sota la raó social “Codina, Vila i Carreras”, formada el 29 d'agost de 1876 i que venia el seu producte sota la marca “La Bañolense”.

                                       Mapa d'en Ramon Gusiñer del 1904-05 on es veu, a la part baixa,                                        el Monestir i  amb la lletra G el salt de can Laqué

El 1879 la societat apareix amb el mateix nom, però els seus socis han canviat, ara són Codina, Roura i Brugada, els del can Teixidor del Terme. El 1880 ja apareix en el Libro de los sugetos matriculados en el comercio de la vila de Bañolas una fàbrica de ciment a nom de José Codina y Cía. Hem d'esperar fins al 1885 en que es troba el primer registre, en el mateix llibre, a nom de Vicente Laqué.

Segons el Butlletí d'Informació Municipal de Banyoles del novembre del 1980, transcrivint l'Acta Municipal corresponent a la sessió del dia 11 de novembre del 1880, un segle abans, diu que per als estudiosos de l'estadística industrial banyolina anotem que «los señores Güell y Vilaseca» demanen permís «para construir una máquina de vapor de la fuerza normal de cuatro caballos, en ayuda y para dar movimiento a un molino de cemento en el término de esta Villa». No sabem si aquesta màquina va tenir relació amb el molí d'en Laqué.

Aquest home, Vicente Laqué Carbonell, va néixer a Sarrià (Barcelona) el 1860 i va morir a Banyoles l'11 de febrer de 1920 als 60 anys, tal com consta en els llibres parroquials de Santa Maria, on s'indica també que era fill de Jacint i Teresa. Va arribar a Banyoles cap al 1880, sembla que acompanyat de la seva germana petita Pilar i la seva madrastra Júlia Serra, segons ens informa en Josep Grabuleda.

Es va casar amb la Matilde de Monclús Torres i van tenir onze fills, dels quals només en sobrevisqué una filla, Dolors, nascuda l'octubre de 1900 i que es va casar el 1925 amb en Francesc Gratacós Massanella (1895-1972). Aquest era músic i compositor de sardanes, com el seu germà Enric, i va estar durant 17 anys a l'orquestra del balneari de Vichy Catalán. D'aquest matrimoni van néixer dos fills, el 1923 la Dolors i el 1928 en Jordi. Ella es va casar amb en Lluís Pau Soler, fill de Banyoles amb arrels a Besalú, el 1946 i van tenir tres fills. En Jordi es va casar amb la Dolors Teixidor de Banyoles i d'aquest matrimoni van nèixer dos fills.

                                     En Vicente Laqué amb la seva dona Matilde de Montclús i la filla                                     d'ambdós Dolors, cap a 1910. (Foto Família de Dolors Gratacós)

La Matilde va morir la nit del 13 al 14 de novembre de 1915, segons indica la Gazeta Banyolina del mateix mes, als 57 anys d'edat. Al cap de quatre anys, el 31 de juliol de 1919, en Vicentó es va tornar a casar amb la Teresa Morera, vídua de Branyas, segons va publicar el Butlletí Municipal de Banyoles del 31 de desembre del mateix any. Aquesta dona era la seva neboda i tornava de viure a Mèxic amb els seu marit i quatre fills, però en la travessa el seu marit va morir i en Vicente, o Vicentó, com se'l coneixia popularment, la va acollir a casa seva, quan ella tenia 35 anys.

Segons ens explica la néta d'en Vicente, Dolors Gratacós Laqué, ell va venir a Banyoles per fugir de Barcelona, davant la negativa de la família Monclús a la seva proposició de matrimoni amb la seva filla Matilde. Quan va arribar a Banyoles es va quedar sorprès que tanta gent visqués del conreu dels alls. D'aquesta manera es va interessar per aquest negoci i va comprar, amb els seus estalvis, unes terres per plantar-ne, així com les quatre cases que l'envoltaven, molt velles, que conformen l'actual can Laqué a la propietària que era na Rosa Ferrer, vídua de Joaquín de Carles, al carrer del Terme nº 3. Es veu, comenta la Dolors, que també li va seduir el funcionament del molí, una novetat per a ell, en el qual dues moles aixafaven tota classe de materials gràcies a la força exercida per l'aigua.

Sembla que el negoci va anar bé i es va veure capaç per tornar a Barcelona i demanar, per segona vegada, la mà de la Matilde, cosa que va aconseguir.

El negoci semblava anar endavant, va participar com a soci fundador del Sindicat Agrícola, precedent de l'actual Cooperativa i va actuar-hi de secretari. Posteriorment sembla que va contactar amb Mn. Dausà el 1913 i també amb un veterinari, en Jaume Massanella, amb qui posteriorment emparentaria. La ubicació del sindicat era el molí de can Rabassa, que abans havia estat una fàbrica tèxtil, la d'en Ribó y Cía., on en Vicentó hi va treballar com a administratiu.

Quant a als alls sembla que els enforcaven al pis de dalt del seu habitatge del carrer del Terme, en un terrat on hi van arribar a treballar fins a 15 noies, recorda la Dolors.

Com a curiositat cal indicar que en Vicente Laqué també apareix com a membre d'una tripulació d'una regata de rem a l'estany el 1883.

En algun moment es va dedicar a muntar molins de moles de pedra en saltants d'aigua per a triturar materials. Probablement a partir d'aquest fet va començar a entrar en el tema del ciment i el 1885 ja apareix com propietari d'una fàbrica de ciment al seu nom, per haver comprat a en Josep Roura Farrerós la seva participació en la societat cimentera d'en Codina, que incloïa les cases 107 i 108 del carrer del Terme i el molí fariner amb el numero 109, així com mitja vessana de terra de regadiu.

Segons comenta la seva filla, va comprar quatre moles d'una pedra molt massissa, diu que era del Pirineu i les col·locaren en un encaix d'un cilindre de ferro. A la sortida hi havia un vis sens fi i una corretja de gots que portaven el gènere fins a l'ensacadora, on un operari controlava el pes en una bàscula.

El 1890 paga impostos per una fàbrica de ciment amb un forn intermitent, això s'interpreta com que no estava en marxa de forma continuada sinó que l'encenien i apagaven en funció de la feina que hi havia. El 1893 sembla ser que és soci amb Rosa Ferrer de Carles, dona de Joaquín de Carles, propietària de 2/3 de la companyia. El 1896 apareix a la contribució industrial una fàbrica de porcellana al seu nom amb un forn fixe per fabricar ciment al carrer del mas Sala, a sota de l'actual can Laqué, de la qual es dóna de baixa el 1914 quan dóna d'alta una fàbrica de guix al mateix carrer. En aquestes terres del mas Sala a la seva entrada, antigament, hi havia hagut una pedrera.

L'any 1893 surt una notícia a un diari carlista que s'imprimia a Girona, El baluarte: periódico tradicionalista. En el seu número 120 de l'11 d'octubre d'aquell any diu “ el divendres passat un jove de 15 anys que treballava als forns de la fàbrica de Vicenç Laqué va caure enmig del foc, però un altre jornaler va agafar-lo per una cama "con todo salió con graves quemaduras." El jornaler es va submergir en aigua i va empitjorar-li l'estat. El ferit va ser traslladat a l'Hospital”.

Agraïments - Dolors i Jordi Gratacós Laqué i les seves famílies

Publicat a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 965 del març 2014

El cicle del carboni

El Sol il·lumina el nostre planeta i amb la seva llum ens aporta energia. Les plantes absorbeixen aquesta energia i mitjançant la funció de fotosíntesi, gràcies a la clorofil·la, realitzen la transformació de l'energia de la llum solar en energia química. Tot agafant aigua del terra i anhídrid carbònic (CO₂) de l'aire obtenen molècules més complexes com sucres i oxigen, que alliberen a l'atmosfera. Aquest sucres posteriorment es poden transformar en altres productes orgànics més complexos, com cel·lulosa, lípids i aminoàcids que en el seu moment originaran proteïnes de tipus vegetal. Evidentment tot aquest procés ha significat que el CO₂ que hi havia en l'aire ha estat fixat per la planta en molècules orgàniques, és a dir formades per àtoms de carboni, que després seran ingerides per animals.

D'aquesta forma aconseguirem que aquesta altre part de la cadena, els animals, entre els quals ens trobem puguem ingerir àtoms de carboni per a tornar a construir les nostres pròpies molècules. Nosaltres no podem absorbir carboni de cap altre lloc, sinó és menjant vegetals o animals que prèviament l'han absorbit.

Altre funció de la llum solar és, amb la seva energia, evaporar aigua dels mars. Aquesta forma núvols i després cau en forma de pluja o neu, amb el que el CO₂ queda dissolt i atrapat de nou per l'aigua del mar o bé dins de la terra on formarà on formarà carbonats i bicarbonats, com són els sòls de la zona lacustre de Banyoles.

Amb els segles o els eons, les plaques tectòniques que formen l'escorça de la Terra es van movent, tan en sentit horitzontal, acostant o allunyant continents i formant muntanyes, com en sentit vertical provocant l'enfonsament d'una placa per sota de l'altre i provocant terratrèmols. Així tots els carbonats que s'havien sedimentat en el fons marí són empesos cap al centre de la Terra, on quan pugen les temperatures passen a forma líquida i si troben alguna esquerda com la sortida d'un volcà són expulsats de nou cap a l'atmosfera. Així es tanca el cicle del carboni, estava a l'aire, fa tot un cicle passant pel animals i torna al terra i d'aquí altre cop amunt.

Penseu que el carboni és l'àtom fonamental de la química i bioquímica que ha originat la vida i sense ells difícilment ens podem imaginar que aquesta es pugui desenvolupar, encara que hi científics que no descarten formes de vida suportades pel silici. De totes formes també calen altres àtoms, anomenats biogènics, com hidrogen, nitrogen, oxigen, sofre i fòsfor per aconseguir tots els productes que ens calen per mantenir la vida de forma activa al nostre planeta.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 171 del març 2014

L'origen de la vida (II)

Ara ja tenim la sopa primordial i tal com van descriure Miller i Urey al 1954 després del bombardeig elèctric podem trobar una mica de tot, alcohols, sucres, aminoàcids, greixos. Ja tenim la base per anar construint. Ara imaginem que el cel s'ha aclarit i llueix el Sol que envia la seva energia i permet que totes aquestes molècules comencin a fer noves proves i reaccions. Unes sortiran bé, d'altres no.

Sabem la facilitat que ofereix el carboni per crear noves molècules i també per crear polímers, cadenes molt llargues repetint les mateixes unitats, com si es tractés d'un collaret pel coll. Però com ell aquest nou polímer té la propietat de ser flexible, fet que li permet adoptar moltes configuracions diverses, inclosa la de formar bucles. Així unint varis bucles podem arribar a fer una esfera buida per dintre, en la que poden entrar altres molècules més petites i, fins i tot amb una capacitat especial, la de repel·lir l'aigua i atreure els greixos. Hem aconseguit fer una esfera que serà la base del nucli de la cèl·lula.

Fins aquest moment l'única forma d'obtenir energia era reaccionant amb un alcohol i prendre-li. Pensem que un alcohol és similar a un sucre i aporta molta energia quan reacciona. Si entre les molècules atrapades dins de l'esfera o nucli han entrat alcohols i altres tipus de molècules capaces de reaccionar amb ell podem obtenir com resultat altres productes, noves combinacions amb noves propietats. Una forma d'evolucionar. Els productes interessants seguiran evolucionant i obrint nous camins, els que no ho siguin s'estancaran i desapareixeran.

Així ja tenim el nucli i saben com obtenir l'energia, ara ens cal una membrana que l'obtindrem capturant molècules de greix que estiguin nedant per l'exterior dins de la sopa i ancorant-les a la part externa del nucli, de forma que no pugui entrar més aigua a la part interna, que siguin hidròfobes. Ara bé aquesta membrana pot ser selectiva i deixar passar alguns tipus de molècules, com els sucres d'abans. Si amb les diferents reaccions produïdes, o bé per captura, aconsegueix un enzim que trenqui els sucres i alliberi la seva energia i després elimini els productes no desitjats a través de la membrana, tindrem un primer procés digestiu.

Aquest nucli cel·lular ja tindria la major part de les funcions necessàries. Només li faltaria la capacitat de duplicació i la capacitat d'absorbir l'energia directament del Sol, sense dependre dels sucres lliures a la sopa. La primera l'obtindrà sent capaç de generar la propietat de l'autocatàlisi i la segona creant la molècula de clorofil·la a partir dels cianobacteris.

Els científics no estan segurs de que tot el procés d'origen de la vida fos tal com aquí es descriu, però podria ser una aproximació prou bona, que els anys i nous experiments i descobriments poden acabar de confirmar i actualitzar.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 170 del febrer 2014

Oficis al segles XVIII-XIX

Una de les formes de recaptar impostos per part dels ajuntaments municipals era recollir-los en funció de l'ofici que exercia. Així, buscant en el Llibre de la Cobranza del Real Catastro de la Vila y terme de Bañolas en lo any del 1750 arriba a sortir una llista de 43 oficis que pagaven impostos en aquell temps, que posada per ordre i tal com es troben escrits segons l'ús d'aquell temps, seria: adroguer, apotecari, arrancallosas, ataconador, baster, blanquer, boter, botiguer, cadirer, calderer, calsater, cirurgiá, clavataire, comerciant, corder, fargaire, ferrer, forner, fuster, hospitaler, jornaler, mestre de casas, moliner, musich, nocaire, notari, pagés, paparer, parayre, pasamaner, paroler, procurador, retorcedor, sabater, sastre, serrador, serraller, tallador, tarricer, teixidor, tintorer, traginer i treballador.

La major part d'ells eren oficis manuals i sense necessitat de fer estudis, cosa normal en aquells temps. De totes formes semblaria que alguns cas sí que eren necessaris, com podrien ser apotecari, -a qui li calia estudiar farmàcia-, cirurgià, -li calia estudiar medicina- i notari i procurador -que els calia estudiar dret-.

Classificant els oficis en funció del material o bé del ram que toquen, podríem començar pels que toquen el metall. En el cas del ferro, serien clavataire, fargaire, ferrer i serraller i per tocar altres metalls el calderer i el peroler. En quan a la fusta serien el boter, cadirer, fuster i serrador.

Els que toquen el ram de la roba serien per una banda els relacionats amb la preparació del teixit i per altre amb la seva elaboració, el blanquer, calsater, nocaire, paraire, pasamaner, retorcedor, sastre, teixidor i tintorer. També es podrien incloure els relacionats amb les sabates com l'ataconador i el sabater.

Dintre del ram de l'alimentació trobaríem el forner, moliner i tallador, qui seria una mena de carnisser. En el món relacionat amb els animals trobaríem al baster i el traginer. I amb el món de la construcció l'arrancallosas, qui arrencaria les lloses de les pedreres i el mestre de casas, qui seria el precedent de l'actual arquitecte.

Quedarien altres oficis podríem dir que lliures com el botiguer, comerciant, jornaler, pagés, traginer i treballador. A més tindríem l'hospitaler, qui regenta una fonda i dóna hospital, el corder, qui fabrica cordes, el terrisser i el músic.

També es pagaven impostos per posseir animals, així que tan el burro, cavall, mula i matxo pagaven impostos. Altre forma de recaptar impostos era gravar la casa on s'abita (sic) i son personal, així com pels censos que es cobraven. Les viudes també pagaven un impost, encara que no queda clar sota de quin concepte.

Si fem un recompte del total d'impostos cobrats per oficis surt que sota del nom de teixidor n'hi ha 77 persones, inclosos dos amb l'especificitat de teixidor de llana. El segueixen en nombre l'ofici de jornaler amb 50 persones. A distància es troben el corder (14), treballador (11), després sabater, ferrer, mestre de casas i parayre (8), sastre (7), fuster (5) i moliner, cirurgiá i paroler (4).

Fent la mateixa relació al 1849 del llibre de la “Contribución Industrial y de Comercio” on es classifiquen les indústries i oficis per classes es troben: abacero, administrador de fincas rústicas y urbanas, agente de negocios, albardero, albeitar, baños portátiles, barbero, bodegonero, boticario, cacharreria o alfarero, café, calderero, carnicero o cortante, carpintero, cerrajero, cirujano, cirujano romancista, confitero, cordelero y soguero, espartero, especulador de frutos de la tierra, fosforero, herrero, hojalatero, maestro de obras, médico, mercader de paños, mercader de ropa sin usar, mercader de sedas y sintas, molino de chocolate movido a mano, molinos de aceite, molinos de represa, notarios, olleros que venden por las calles, pastelerías o semuleros, quincalla, sastre sin almacén o con, sillero, tendero de jamón salsitcheria y otros embutidos, tienda de aguardiente, tienda de paja y algarroba, tienda de pan, tienda de vidrio, tintorero, traficante en trapos y papel, tratante de maderas del país o serrador, tratante en cáñamo, tratante en carbón, zapatero.

Aquí la primera cosa que destaca és que ja els trobem escrits en castellà, aspecte que de mica en mica s'ha anat implantant a partir del 1830, encara que potser en els documents d'ordre interns, per tan no oficials, es mantenia un cert ús de la llengua catalana.

Després s’observa que dels 48 oficis esmentats una dotzena tenen relació amb el comerç, oficis que es dediquen a vendre productes que ells mateixos no fabriquen, sota el nom de mercaders, tenders o tractants, a més d’administrador, agent, especulador i traficant, com serien: administrador de fincas rústicas y urbanas, agente de negocios, especulador de frutos de la tierra, mercader de paños, mercader de ropa sin usar, mercader de sedas y cintas, tendero de jamón salsitcheria y otros embutidos, tienda de aguardiente, tienda de paja y algarroba, tienda de pan, tienda de vidrio, traficante en trapos y papel, tratante de maderas del país o serrador, tratante en cáñamo, tratante en carbón.

És curiós el nom que li atorguen al que avui anomenaríem com intermediari, li diuen “especulador”, nom que actualment quasi seria ofensiu i que poca gent ho acceptaria com a ofici encara que hi tingués relació amb aquesta activitat. Igualment passaria amb l’ofici de traficant.

Com oficis amb estudis només apareixen boticario, cirujano, médico i notario. Doncs el cirujano romancista segons la definició que es troba al diccionari Alcover-Moll correspon a una persona que no ha fet estudis universitaris en llatí i per això parla una llengua romance, encara que també faci petites operacions.

Dedicats al ferro i la fusta calderero, cerrajero, herrero, hojalatero, per un costat, i carpintero i serrador i sillero per l’altre. En total tres oficis menys d’aquests gremis.

Dels que tenien relació amb el teixit i les sabates sorprenentment només s’esmenten el sastre i els mercaders de diversos tipus de roba. Per contra lligats al gremi de l’alimentació en surten diversos com carnicero o cortante, confitero, pastelerías o semuleros a més dels diferents tipus de botigues com bodegonero, café, aiguardent o alimentació com pernils i embotits, pa. Com nom poc habitual ara apareix l’abacero que seria l'adroguer actual. També tenen relació els molins, ja siguin de chocolate movido a mano, de aceite o de represa. Igualment apareixen uns banys portàtils.

Relacionats amb el món dels animals només es citen el albardero o baster i el botiguer de palla i garrofes. Per contra apareixen altres oficis dedicats a la venda de petits objectes, que ara trobaríem en una ferreteria, com cacharreria o alfarero, quincalla, que altres anys s’esmenta com buonero així com l’ollero que vende por las calles.

També apareix el traficant en draps i paper que potser els venia als molins per a fer paper. D’igual manera trobem el barbero i el fosforero, així com l’albeitar, una mena de veterinari pràctic però sense estudis. Segueixen apareixent el cordelero i soguero, així com el nou espartero. També sorgeix un nou ofici que podria indicar una evolució social com seria el tractant en carbó, un nou material per escalfar les cases i fer treballar les empreses.

Evidentment també paguen les indústries, així apareix l'apartat de la indústria de la llana i del cotó, on es paga en funció de las cardes, fusos i talers. També hi ha blanqueries, fàbriques de paper i sabó, així com un martinet d'aram.

Resumint sembla com si entre els dos llistats, el del mitjà segle XVIII i el del XIX, no apareguessin com contribuents en el darrer els oficis més manuals, doncs aquestos han passats de ser 218 contribuents sobre un total de 232 persones, un 94%, a un valor de 48% al cap d'un segle, 90 oficis manuals sobre un total de 187 persones controlades. Però sí que es veu néixer una classe social mitjana que és la del botiguer, tractant, mercader, com es vulgui dir, que no elabora ell mateix el producte que ven, però sí que es una figura important, a l’hora de fer efectius els impostos.

Publicat a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 963 del gener 2014

L'origen de la vida (I)

La pols interestelar que envaeix tot l'univers, formada de restes de l'hidrogen i l'heli de la primera explosió inicial, el conegut com Big-Bang, s'ajunta amb restes d'altres àtoms provinents d'explosions de supernoves, col·lapses de noves i també de nebuloses planetàries que ajuden a enriquir aquesta pols. El medi en el que es troben és molt fred i amb molt poca densitat de matèria, però en algun moment es comença a agrupar una mica de pols, la temperatura ja no és tan baixa, ha pujat algunes desenes de graus absoluts. L'hidrogen ja és capaç d'iniciar alguna tímida reacció formant aigua, amoníac, metà, formes orgàniques elementals.

Aquestes molècules es dipositen sobre aquells granets de pols inicial. Ara els raigs còsmics entren en acció amb la seva elevada energia, obtinguda de l'explosió d'una supernova o d'un centre galàctic actiu, i ajuden a formar noves noves molècules orgàniques més complexes. En l'actualitat es coneixen quasi 200, veure http://www.astrochymist.org/astrochymist_ism.html.

Aquests raigs còsmics actuen com projectil trencant les petites molècules inicials i ajuden a formar-ne de noves no existents. L'element que més abunda és el carboni que té la facilitat de combinar-se amb altres àtoms d'una forma molt senzilla, tan per formar-se com per tornar-se a trencar, a diferència del silici que només es combina però que es trenca amb molta més dificultat i no és capaç de formar molècules tan complexes com el carboni.

Però amb el temps aquestes espècies es mouen per l'espai i són capaces de trobar sopluig en un lloc on es troba amb molta més matèria, són els planetes, prop d'una estrella que els hi aporta una certa energia. Allà la temperatura no és ni tan freda com abans ni potser tan calenta com per no deixar fer noves reaccions. Aquests planetes també poden genera escalfor interna per reaccions radioactives en el seu nucli per descomposició d'urani, tori o potassi.

Amb tota la massa del planeta formats per les pedres recollides en la seva òrbita i pels impactes rebuts d'altres meteorits i cometes ha aconseguit recollir prou gasos com per formar una atmosfera i a partir d'ella i de la seva pluja uns oceans d'aigua. Ara les molècules es troben més properes unes a altres, milions de vegades més a prop que quan estaven a l'espai, i estan rebent les descàrregues elèctriques de llampecs de la seva pròpia atmosfera. En aquesta etapa inicial el planeta Terra se semblaria més a Venus però amb la meitat de la seva temperatura. Dins de l'aigua, encara es troben mil cops més a prop que en l'aire i poden combinar-se mes fàcilment. Estem formant la sopa oceànica primitiva.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 169 del gener 2014