Bioindicadors

Era l'any 1995 quan es va descobrir per Mayor i Queloz el primer exoplaneta, Pegasi51b. Des d'aquell any ja n'hem trobat més de 3.900 segons Nasa Exoplanet Archive. D'aquesta xifra només 361 es considera que es troben dins de la zona habitable, és a dir, que per la seva temperatura superficial es troben entre 0 i 100ºC, per tant poden contenir aigua en estat líquid.

Ara bé, de que es trobin en aquesta zona a que puguin albergar vida hi ha un pas gegantí. Parlem de vida des de microbis fins a qualsevol altra forma superior. Com identificar aquesta possibilitat de vida només observant la llum que ens arriba de l'exoplaneta i analitzant el seu espectre?, què hem de buscar?

La major part dels científics opten per buscar bioindicadors. Aquests ens marcarien les opcions de l'existència d'alguna forma de vida que generés aquest producte orgànic. Estan elaborant una llista de molècules que es puguin trobar a les atmosferes d'aquests exoplanetes. Serien unes biosignatures, en forma de gas, emesos per les formes de vida de l'exoplaneta que poguessin ser detectades pels telescopis espacials.

Aquests gasos no tindrien que ser similars als de l'atmosfera de la Terra, podrien ser ben diferents. Seria un treball similar al que va fer Darwin quan viatjava en el Beagle, anar recollint informació de tot el que observava per després interpretar-ho.

Si actualment busquéssim aquests gasos al nostre planeta, ens decantaríem per l'ozó, derivat de l'oxigen i el metà, i tots els seus derivats, amoníac, aigua, etc. Però això només passa ara. Fa 3.000 milions d'anys no hi havia gens d'oxigen a l'atmosfera del planeta, la fotosíntesi va començar llavors, per tant aquest bioindicador és variable en el temps.

Altres científics es decanten per buscar un desequilibri químic general. Pensem que la vida aprofita l'existència d'aquest desequilibri per a realitzar totes les reaccions químiques i, per tant, biològiques. Si no hi ha desequilibri no es produeixen les reaccions i el cos en qüestió no prospera, està mort.

En qualsevol cas si es trobés la firma de l'oxigen a un exoplaneta tampoc seria cap garantia de que contingués vida, podria ser un fals positiu. Si l'atmosfera de l'exoplaneta fos reductora en lloc d'oxidant, com aquí a la Terra, a lo millor caldria buscar un gas com l'hidrogen. Altres gasos com clormetà o disulfur de metil, H₂S, produït per fitobactèries, també podrien ser biosignatures. Per cert, el H₂S, és el que dona el gust a les fonts pudentes.

Quan la llista de possibles gasos estigui definida, es podran començar a analitzar els espectres de la llum que ens arriba dels exoplanetes i veure si existeixen a la seva atmosfera, així podrem intuir si tenen alguna possibilitat d'èxit respecte de contenir vida. De totes formes, la prova definitiva seria anar-hi prendre mostres, i, per aquest pas, ens queden molt centenars d'anys per endavant. Per ara ens podrem conformar amb estudiar Europa, Encèlad i Tità, que els tenim més a prop.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 234 del juny de 2019

La rajoleria de La Cadamont

Agafant la carretera que ens porta des de Sant Miquel cap a santa Maria del Collell, trencant per la pista de terra cap el Castell de Roca arribem, quan ens apartem una mica del Ritort, al Pla de la Cadamont. Aquí cal enfilar-se cap els camps. Es pot seguir en cotxe 4x4 o a peu fins arribar al bosc. Aquí trobarem una placeta que utilitzen els caçadors per deixar els seus vehicles.

D'aquest lloc surten dos camins, un cap a l'oest que ens enfilaria a la Cadamont i un cap el nord, paral·lel als camps, que ens portarà a trobar la rajoleria.

Aquesta és una construcció prou ben conservada encara que no sabem amb certesa en quina data es va aixecar. Per les dates inscrites a les rajoles que pavimenten el terra del mas sabem que ja funcionava el 1734. Una segona inscripció indica que el 1882 continuava operativa.

Aspecte de les dues boques del forn

La seva estructura és rectangular, gairebé cúbica, doncs mesura 2,5 x 2,5 m d'alt i ample i un alçada dels murs de 2,7 m. A la seva base es troben les dues boques del forn, amb un contrafort a cada banda per consolidar el terreny. Les boques fan 3,8 m de fons amb sis arcs interiors construïts amb totxos. Tenen 25 cm de gruix i una separació entre ells també de 25 cm. Així el foc podia passar entre ells i assecar la cuita de rajols.

La seva alçada és d'1 m i la seva amplada de banda a banda arriba als 80 cm. El forn està excavat en el propi terreny i la seva estructura està rematada amb totxos.

En quan a la cambra de cocció, les seves parets nord i sud estan fetes amb totxos i les altres dues amb pedra. La paret del costat oest es troba bombada per la pressió del terreny. Potser caurà. Al costat sud es troba una estructura que semblaria la finestra per accedir a l'interior del forn i que servia tan per introduir el material com per retirar-lo un cop cuit.

Interior d'una de les boques

Per sobre del forn s'aprecia una possible bassa de forma quadrada per recollir aigua de pluvials, segurament. La bassa per pastar es troba al front d'un cobert situat a uns 10 metres al davant del forn, segons ens ha explicat en Lluís Fàbrega. El terra del voltant presenta nombrosos restes de teules i rajols, probablement productes defectuosos.

A la rajola on es llegeix l'any 1734, també s'aprecia una inscripció, es pot llegir un nom, Jasinto ..., tal com es pot veure a la foto.

El propietari actual és en Jordi Fàbrega Maestro, hereu de la família.

En Lluís Fàbrega també comenta que el darrer obrador va ser en Joan Balateu de Sant Ferriol, pertanyent a una nissaga de rajolers vinguts de Prats de Molló a qui deurien llogar el forn per a fer alguna fornada i al qual pagaven en espècies, rajoles i teules.

Rajola de l'any 1734

Rajola de l'any 1882. Ambdues al
 terra del mas de La Cadamont

Volem agrair a l'Àngel Fajardo del cos d'Agents Rurals comarcal del Pla de l'Estany, haver-nos informat de l'existència d'aquesta rajoleria.

Publicat a Golany, Revista de Sant Miquel de Campmajor, al n. 45 del 1r semestre 2019

La rajoleria de Serinyà

Com coautor del llibre Terra, foc i aigua. Forns, rajoleries i pous de glaç del pla de l’Estany, publicat al desembre del 2018, haig de reconèixer que vàrem deixar d’incloure la rajoleria de Serinyà, la que hi ha prop de Can Fumerola, al pla de Can Roset, vora el límit amb Sant Ferriol.

En un principi es va cercar informació sobre la Rajoleria, un mas situat cap al barri de Baió, però algú ens va comentar que en aquest mas hi havia viscut un rajoler, però que no hi havia cap rajoleria. Aquest va ser l’origen de la confusió.

Ara que ja està localitzada i estudiada, es pot dir que, se suposa, es va aixecar cap a primers del segle XX. De totes formes, no es pot concretar més car no s’ha trobat cap informació a la documentació existent a l’Arxiu Comarcal de Banyoles sobre contribució industrial. Tampoc a la documentació, escassa, existent a l’Ajuntament de Sant Ferriol.

Edifici actual

Perquè a Sant Ferriol ? Molt fàcil de respondre: la rajoleria pertanyia al mas de Can Costa, que forma part del municipi esmentat, al veïnat de Fares. Ara bé, la rajoleria cau dins del terme de Serinyà. A menys de 900 metres en línia recta.

El referit mas de Can Costa era propietat d’una família d’Olot, la Ribas. Per la informació facilitada per en Llorenç Pujolar, veí de Serinyà nascut al 1937 a Can Roset de Fares, i antic treballador a la rajoleria, l’àvia de la casa era la Teresa Pujol Bassols que li va deixar en herència a la seva filla Juana Ribas Pujol que es va casar amb en Melchor Calonge de Barcelona.

Llibre de Registre a Sant Ferriol

Aquest senyor tenia una fàbrica de malta i cacau a Montgat (Barcelona) que es deia Opson i tenia el despatx, a primers del segle XX, a la Casa de les Punxes a la Diagonal 420 de Barcelona.

En Melchor i la Juana van tenir sis fills, quatre noies i dos nois. En Manuel, el primer baró, conegut com Manolo, va ser el que més va conèixer el nostre informador Llorenç.

La rajoleria sembla que va estar operativa fins al 1937. En aquell temps la duia Martí José de Besalú. En abandonar-la es va enrunar totalment.

El 1955, en Manolo Calonge la va voler tornar a aixecar i posar en marxa. Va arribar a fer sis noves fornades de rajols i teules. Per aconseguir-ho, va ajuntar tot un seguit de maquinària, comprada de segona mà, i les va instal·lar prop de la font de la Teuleria, on es troba l’edifici, força abandonat actualment. Les màquines les va transportar fins al lloc un veí de Serinyà, en Joan Masdemont, conegut com en Sabadí.

L’edifici actual de la rajoleria el van aixecar el 1955 dos paletes de Serinyà, l’Enric Molas i en Josep Guinart. De l’edifici vell només hi quedaven les restes de les quatre parets. De la part mecànica es va fer càrrec un mecànic de bicicletes de Besalú, l’Eulogi de Ca l’Oca.

Com treballadors va contractar tres homes de Besalú que, segons en Llorenç, venien a peu carregats amb una marranxa de 25 litres de gas-oil al coll per poder engegar el motor que generava la força i feia moure les politges de l’embarrat. El rajoler era en Joan Guardiola, conegut com en Jenet Fiol, per ser fill de Can Fiol de Besalú.

Conjunt de la instal·lació

Les màquines, actualment ben rovellades, es troben tan dins com fora de l’edifici de la rajoleria. Al seu exterior en trobem dues trituradores o molins, una més basta o esterrossadora, i la segona més fina, els cilindres. A l’interior hi ha el motor dièsel, una pastera i les restes d’una cinta transportadora.

El motor dièsel era de la marca Bukh fet a Dinamarca el 1954 amb el seu radiador. Aquest motor feia girar tota la resta de màquines mitjançant politges.

Per obtenir l’argila, l’agafaven de dos llocs diferents, segons explica en Llorenç. Un provenia de la part de la Bruguera, passat el torrent a l’esquerra i l’altre de la part nord de l’esplanada on es troba la pròpia rajoleria. Deien que així la qualitat era superior.

Entraven l’argila seca per la primera màquina de l’exterior on la molien i després per la segona on l’afinaven. Tot seguit la portaven cap a la pastera per una cinta transportadora, on hi afegien la quantitat d’aigua necessària i la barrejaven per obtenir una producte homogeni.

Amassadora

La pastera o amassadora té unes mides de 2 ,0 metres de llarg, 0,75 de fons i 0,75 d’ample, el que dona un volum de prop de 2 m³. Està proveït d’unes pales giratòries per barrejar el producte. Per un extrem disposa d’un forat de descàrrega i feien baixar la pasta a una altra màquina que formava els rajols o les teules amb uns motlles. Després portaven el material ens carretons a l’era per assecar-lo, tot esperant que agafés consistència. Era un cobert que hi tenien ben bé al davant, calia evitar l’aigua de la pluja. El terra era ben net per evitar embrutar el material acabat de fer.

Quan el material estava sec el duien a coure als dos forns que tenien a la banda nord de l’edifici. Aquests forns encara són visibles en l’actualitat. Són dues boques, ara cegades, que presenten una obertura en forma d’arc. Les mides interiors estimades són 1,8 m d’ample, 3,0 de fons i 2,0 d’alçada. Al davant de les boques encara es veuen dos pilars de maons que, segurament, donarien cobertura a qui treballés en aquesta zona. Els forns, pel seu interior, tenen un sostre foradat per permetre el pas de l’escalfor per coure el material. Ara està reblert de terra i no és visible des de dalt.

Solera de fornades

Però baixant amb una escala i rascant el terra apareix la solera. Es troben 8 obertures a tot l’ample del forn que fan uns 10 cm. Entre elles hi ha les arcades superiors del forn, que suportaven les peces a coure, i que tenen una amplada de 33 cm i un gruix de prop de 50 cm. De la solera del forn al terra del propi forn hi ha una distància d’1,7 m, per tant, el forn té una alçada d’1,2 m per cremar les feixines. El segon forn es suposa que devia ser igual.

Aquests els alimentaven segurament amb feixines de pi i altres materials del bosc. Ben bé que necessitaven un dia sencer per pujar la temperatura i, després un dia més o dos, per coure les peces que prèviament havien introduït al forn. Era una feina que exigia la presència continua d’alguna persona per anar entrant les feixines. Finalment, quan consideraven que ja estava el material cuit, tancaven el forn i el deixaven refredar. Calia fer-ho de forma suau per evitar que les peces es poguessin escardar. Després s’havien d’extreure de l’interior del forn i preparar-les per distribuir-les als compradors.

Font de la Rajoleria

Resclosa

L’aigua per a pastar l’agafaven del torrent, on havien construït una resclosa d’uns 5 metres de paret, que retenia l’aigua que brollava de la font de la Rajoleria. Aquesta es troba a un petit torrent, sense nom conegut, en direcció sud, que dista uns 50 metres del principal, que porta el nom de la Rajoleria. Tenien una bomba submergida a l’aigua embassada i la pujaven fins a dos dipòsits de 500 litres situats a la part del darrera del’edificació. Ara estan desapareguts, però encara es veu la canonada a la llera.

Per arribar fins a la rajoleria cal anar pel camí que surtin de la C-66 ens porta per una pista de terra cap a Baió, que també és el GR1 que porta a Besalú. Un cop estem a Can Fumerola cal anar cap els boscos de la Bruguera, en direcció sud. En arribar al torrent trobarem, a una corba, una petita esplanada on penjat d’un pi veurem un cartell que diu Antiga rajoleria de Serinyà.

Coordenades UTM-ETRS89:

rajoleria 477285 4670114

font 477290 4670012

Publicat a la Revista de Banyoles al n. 1.026 del maig de 2019

Discos protoplanetaris

Tal com comenta la revista Astronomia al seu número de l'abril 2018, «els discos protoplanetaris són fàbriques de planetes en acció». I segueix, «Poques àrees de l'astrofísica han progressat tant en tan poc temps. En pocs anys hem passat de només intuir la presència d'aquests discos, utilitzant mesures indirectes, a obtenir fotografies».

Segons la teoria vigent, les estrelles es formen al medi interestel·lar per contracció, degut a la força de la gravetat, del gas i la pols existents. Aquest material va formant grumolls que quan siguin prou grans donaran lloc a la protoestrella. Al nostre Sol, aquest procés de contracció o col·lapse gravitatori li va durar 10 milions d'anys. Durant aquest període el gas es va contraient i escalfant, però no es capaç de produir, encara, reaccions nuclears. La temperatura seria de 3.000ºC, la meitat del Sol, però emetria 700 vegades la quantitat d'energia solar.

Si durant aquesta etapa, arribés a rebre l'ona de xoc, originada per l'explosió d'una supernova, tots aquests terminis es podrien escurçar.

Els discos protoplanetaris són una conseqüència natural d'aquest procés. Segons les lleis de la física quan hi ha cossos en rotació al voltant d'un centre, cal mantenir el moment angular. Penseu en el patinador que gira amb els braços i una cama desplegats i de cop els tanca. Resultat: gira més de pressa sense haver fet gairebé res.

Però no tot el gas i pols al voltant de la protoestrella cau atrapat per la gravetat. Una part es queda donant voltes a l'exterior, on l'atracció de la gravetat és menor. Aquí es formaran els discos protoplanetaris i, a la llarga, els planetes. O sigui la matèria exterior roman allà mateix, per la força centrípeta, i, al temps, va agafant velocitat.

Qui primer va proposar aquesta solució per la formació d'un sistema planetari va ser el filòsof alemany Immanuel Kant (1724-1804) l'any 1755 a la seva obra Història general de la natura i teoria del cel.

En aquesta zona exterior també es van formant grumolls, que amb les voltes aniran creixent i netejant el lloc per on passen. formaran la seva òrbita i la deixaran ben neta. Una de les condicions per ser acceptat com planeta és que sigui l'únic objecte a la seva òrbita.

Els primers discos que es van poder observar van ser amb la càmera de camp ampli del telescopi Hubble, la WFPC2, l'agost de 1991 a la zona de la nebulosa d'Orió (C.R. O'Dell - Rice University). El novembre de 1995 es va aconseguir millorar la qualitat de les fotos per (McCaughrean & O’Dell 1995). Ara ja hem aconseguit imatges molt més bones amb els nous telescopis d'Atacama, amb els VLT de 8,2 m de mirall i una càmera Sphere instal·lat el 2014 a Cerro Paranal (ESO) (Stolker et al.).

Aquests 4 VLT observen en el visible i l'infrarroig i ens donen una anàlisi de la superfície de la pols. Ara bé, per entrar a les regions internes calen altres aparells, els radiotelescopis com els d'ALMA a Atacama (Xile) o IRAM a Granada.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 233 del maig de 2019

Bepi Colombo, una sonda cap a Mercuri

L’octubre de 2018 es va llançar a l’espai des de la Guaiana francesa una nau espacial en direcció a Mercuri, un dels planetes més propers però, al temps, més desconeguts. El seu nom Bepi Colombo és un reconeixement al científic italià (1920-1984) qui va treballar per la ESA i la NASA com matemàtic i enginyer.

El seu viatge serà complicat pel fet de que és en direcció al Sol. Així que haurà de, primer sobrevolar la Terra, després dos cops Venus i, finalment, sis cops Mercuri abans d’entrar a la seva òrbita. Això implicarà que per a còrrer algunes dotzenes de milions de quilòmetres, que el separen en línia recta del planeta, acabarà fent més de mil milions.

Després d’accelerar per escapar-se de l’atracció gravitatòria de la Terra haurà d’anar-se’n frenant per evitar caure cap al Sol, per aquesta raó utilitzarà les òrbites als planetes que voltarà per frenar-se, així com un motor de propulsió elèctrica. Curiosament, frenarà per no anar cap el Sol, però li caldrà accelerar per entrar a l’òrbita de Mercuri.

Anteriorment, només havien visitat Mercuri les sondes Mariner 10, a mitjans del 1970, i la Messenger entre 2011 i 2015. La primera el va cartografiar en un 45% i la segona un altre 30%. L’objectiu d’aquesta sonda serà saber com es va originar i evolucionar. També intentarà esbrinar si existeix gel d’aigua a les ombres perpètues dels cràters polars i el motiu perquè el camp magnètic es troba desplaçat 400 km respecte del centre del planeta. Igualment, cartografiar la resta de l’hemisferi sud, pendent de fer, i intentar esbrinar perquè Mercuri s’ha encongit 7 km entre aquelles dues visites.

Quan arribi l’any 2025, es separarà en dos orbitadors diferents, l’MPO (Mercury Planetary Orbiter) de l’ESA i l’MMO (Mercury Magnestospheric Orbiter) de l’agència espacial japonesa JAXA. Una tercera sonda que havia d’aterrar a la superfície es va cancel·lar. La seva durada prevista serà d’un any.

Una de les curiositats d’aquestes sondes seran que els seus panells solars hauran de refrigerar-se per evitar el fort escalfament produït per la seva proximitat al Sol. Així, portaran un radiador per a dissipar l’escalfor i giraran a 15 voltes per minut per distribuir de forma uniforme l’escalfor. El 85% de la tecnologia a bord de la sonda s’ha dissenyat específicament per a ella.

El planeta Mercuri és menys d’un 40% de la mida de la Terra. És el més petit de tots els del sistema solar, més petit, inclús que Ganímedes de Júpiter i Tità de Saturn. Té unes temperatures d’entre -180 i 427ºC. El seu dia dura 58,7 dels nostres i la seva òrbita al Sol, 88 dies. O sigui que rota sobre sí mateix 3 cops mentre fa dues òrbites al Sol. No té cap satèl·lit. Vist des de la Terra, presenta fases com la Lluna i, es pot veure, com a molt, entre una hora i dues abans de la sortida del Sol o després de la posta. És visible a simple vista però cal triar un lloc amb un horitzó net, sense obstacles, doncs habitualment es troba baix.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 232 de l'abril de 2019

Gaia

Aquest és el nom d’una sonda de l’ESA que vol definir les coordenades de mil milions d’estrelles, gràcies als seus telescopis. Així de senzill, l’anterior catàleg l’havia fet la sonda Hipparcus sobre duescentes mil estrelles el 1993.

El Gaia va ser llançat de la Guyana francesa el desembre de 2013. Tal com la defineix la pròpia ESA és una ambiciosa missió per crear un mapa tridimensional de la nostra galàxia, en un procés per revelar la composició, formació i evolució de la mateixa.

Durant el seu treball observarà cada estrella, només dins de l’espectre visible, 70 vegades, escombrant el cel amb les seves dues càmeres. Del tros de cel que observa, un 1% del total d’estrelles, selecciona la part de la foto on hi ha l’estrella sobre la que fa el seguiment per reduir el consum de memòria i també li fa el càlcul de la brillantor i espectre. Aquesta informació l’envia després a una de les tres antenes situades a la Terra, on s’emmagatzema i, posteriorment, s’avalua. També donarà dades de moviment propi (velocitat radial) de 150 milions d’estrelles. L’anàlisi abarcarà fins a estrelles de magnitud 20 i tindrà una precisió de 20 microarcsegon.

Totes aquestes dades seran públiques pel servei de tota la comunitat d’astrofísics. El primer bolcat d’informació va ser el setembre de 2016. La segona l’abril de 2018.

Es troba en el punt, conegut com de Lagrange L2, a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra. Tindrà una vida de 5 anys, encara que es pensa que es podrà prorrogar fins el 2024 quan se li acabarà el combustible de forma definitiva.

Segons la informació recollida de les primeres dades, s’ha pogut detectar que fa, entre 300 i 900 milions d’anys, es va produir una aproximació de la galàxia nana de Sagitari, que pertany al nostre grup local. Després d’estudiar la posició i el moviment de 6 milions d’estrelles van aparèixer unes estructures en espiral, com de closca de cargol, que indiquen l’existència d’aquesta important pertorbació. La imatge que han trobat és com la d’una pedra quan cau a sobre de l’aigua d’un estany amb aigua tranquil·la. Això ha estat possible gràcies a la precisió de les dades obtingudes per Gaia.

Gaia genera uns 40 Gb diaris d’informació que cal processar en supercomputadors com el BSC de Barcelona. Tota aquesta informació sobre el paralax de les estrelles i el seu moviment propi ha permès conèixer la seva trajectòria dins la galàxia així com la seva metal·licitat, és a dir, la seva composició en elements químics que no siguin ni hidrogen ni heli, o sigui, tots els altres.

També ha permès el seguiment d’asteroides i els descobriment d’una vintena de’estrelles que es mouen molt ràpidament prop del nucli galàctic com si estiguessin entrant a la nostra galàxia, provenint de l’exterior o estiguin sent expulsades de la nostra vers l’exterior.

Dintre del mateix anàlisi també permetrà conèixer millor 14.000 asteroides i descobrir milers d’exoplanetes i de l’ordre de mig milió de quàsars.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 231 del març de 2019

ICFO

L’ICFO (Institut de Ciències Fotòniques) es troba a Castelldefels (Barcelona), al tocar del Canal Olímpic i on està la UPC. El lema d’ells diu: Connectar, explorar, crear.

L’ICFO va ser creat l’any 2002 per la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració de la UPC i es centra, segons expliquen, en la investigació, tant bàsica com aplicada, de les diferents branques de les ciències i tecnologies de la llum.

Segons les seves explicacions la llum serveix per: veure, olorar, tallar, enganxar, escriure, esborrar, refredar, diagnosticar, curar, comunicar,...

Olorar: és reconèixer alguns composts químics, cada compost químic té la seva "firma" de llum (espectre) i doncs podem fer servir la llum per reconèixer diferents químics

Enganxar: pot ser soldar o per exemple solidificar alguns materials que es fan servir a algunes impressores 3D, per exemple

Escriure/esborrar: pot ser fent incisions en materials (fotolitografia) o per exemple per posar informació a CDs; també podem fer servir la llum per posar informació (quàntica) a dins de àtoms, que en un cert sentit també és escriure

Refredar: les pinces òptiques agafen una partícula i la paren (quan anem a nivell macroscòpic, velocitat és sinònim de temperatura: quan més fred, més lent); podem fins i tot agafar i atrapar àtoms (els anomenats àtoms freds)

Diagnosticar: la llum és a la base de algunes tècniques hospitalàries de rutina (endoscòpia, pulsioxímetre)

Curar: podem fer operacions quirúrgiques amb làser

Comunicar: enviar informació en forma de polsos de llum a dins de una fibra òptica

En conseqüència les seves línies són: salut, comunicació i energia.

Indiquen que: el seu objectiu és empènyer la frontera de la nostra comprensió de la naturalesa i de la nostra capacitat per manipular-la, fent front als reptes de la societat i del progrés industrial.

Tenen 350 investigadors i 26 línies d’investigació en 60 laboratoris. Toquen temes com: Grafè, bionanotecnologia (microscopia), utilitzant nanopartícules per reconeixement del càncer, fent servir or recobert per poder escalfar i matar cèl·lules cancerígenes a freqüència de ressonància.

També plaques solars flexibles. Dins de la física quàntica estudien noves aplicacions basades en idees contra intuïtives de la física quàntica amb temes com teoria de la informació, dinàmica ultraràpida en sòlids quàntics, òptica atòmica, nanomecànica, nanofotònica, gasos ultrafreds. També formen part del Quantum Flagship, programa europeu sobre quàntica.

Al grup d’Astrobanyoles que vàrem visitar el centre, ens van mostrar un parell de laboratoris i vam participar en les seves demostracions de la interacció de la llum amb els humans. També ens van mostrar una màquina que generava fotons un a un, dosificats en el temps per a veure com reaccionaven amb el grafè. Una visita per despertar curiositats, tant de joves com no tant joves.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 230 del febrer de 2019