El castell de Creixenturri

Quan entres per carretera a la part alta de la vall del Ter, un cop passat Sant Pau de Segúries, i veus aquella gran vall, tota rodejada de muntanyes, penses que estàs a punt de tocar el cel.

Un cop has travessat el riu Ter pel pont d’en Rovira i agafes aquella recta que et condueix cap a la colònia Estebanell i Camprodon, et sorprèn veure una església, d’aquella grandària, allà penjada al costat dret de la vall, al bell mig de la muntanya. 

Darrera seu té tota una història, però no és el cas d’aquest escrit, parlar de l’ermita del Remei, una construcció de planta rectangular amb uns 12 metres d’ample i uns 33 de fons. L’alçada, inclosos els dos campanars, s’aixecaria uns 15 metres del terra. Una senyora ermita. Llàstima que només s’obri el segon diumenge d’octubre per a fer el seu aplec. El seu interior també val la pena.

El que m’ha impulsat a escriure ha estat el castell de Creixenturri i la seva dificultat per trobar-lo. Les coordenades trobades a internet no eren del tot correctes, el situaven gairebé al tocar d’un barranc. Finalment, l’he localitzat a un petit turó al costat esquerra de la posició que es deia a internet i al mateix mapa de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

El castell, les seves restes, es troben a les següents coordenades:                           UTM 31T ETRS89: 4484656X  4682917Y  altitud 1.105 m                     Log/Lat  42º17’48.39’’N 2º22’29.40’’E

Es tractava d’un castell termenat, documentat el 1218, quan es va fer construir per ordre d'Albert de Sant-romà. L’any 1245, el rei Jaume “el Conqueridor” donà aquest indret en franc alou, al mateix noble, amb l’obligació de refer les muralles. Després de diverses modificacions, ampliacions i reconstruccions, molt afectat pels terratrèmols del 1327 (1373?) i 1428, va ser, finalment, abandonat.

A mitjan segle XVI, aquest castell fou refugi de bandolers durant les lluites entre nyerros i cadells, dos bàndols que dividien la noblesa catalana. Per evitar aquest fet, el virrei, marquès de Tarifa, va ordenar el seu enderrocament el 1554.

L’indret que li dona nom té com primera referència, el terme de “Grexenturrio” que data de l’any 904, en la venda d’una terra. Posteriorment, el 1169, apareix com Crescenturrio.

Cèsar August Torras, un muntanyenc de renom i que és considerat com el primer promotor de l'excursionisme català, proposa però que fou en son origen una torre sepulcral romana, Turris Crescentis, la que donà nom a la contrada (Creixenturri) i que posteriorment, en el segle VIII fou convertida en torre-guaita o bé de defensa.

Els seus fills més coneguts son els Samasó (o de Masó), una nissaga de donzells, cavallers i eclesiàstics banyolins que van viure a Banyoles entre els segles XIII i XV. Probablement, procedien de Creixenturri o Greixenturri (aquest llogaret de Camprodon). En aquesta nissaga hi trobem militars, monjos, abats i dos presidents de la Generalitat de Catalunya.

En el fogatjament (recompte de llars) de 1365-1370 es consigna que dins la vegueria de Camprodon hi havia la “parroquia de Creixenturri, d’en Gilabert de Cruylles […] XII fochs” i altres “VI fochs de Creixenturri”

El castell de Crfeixenturri amb la torre Cavallera, aixecada a l’altre costat del riu Ter cap el segle X, i de planta quadrada, defensaven l’accés a la vall de Camprodon per l’estret de les Rocasses, pas del riu Ter entre la serra Cavallera a ponent i la muntanya de Sant Antoni a llevant.

Ens hi podem apropar a través del camí que des de l'església del Remei, puja a Sant Antoni. Al principi és una pista però quan arribes als 1.000 m d’alçada i apareixen els pins, passa a ser un corriol. Al cap d’1,8 km pujant, s’ha de trobar una fita a mà esquerra, que per un corriol en suau pujada, et porta fins al cim del turó on es troben les restes del castell.

El corriol està prou rodejat per la vegetació, especialment avellaners, però és fàcil de caminar. Al cim hi romanen drets diversos panys de paret d’entre 1 i 1,5 metres. Les mides estimades de les restes de muralles semblen indicar un quadrat d’uns 30-40 metres de costat. Segons l’Invarquit el castell es situa damunt d'una mota en part natural i en part artificial envoltada per un vall o fossat i que l'edificació seria una torre de planta quadrangular.

Mapes: Instamaps ICGC

Bibliografia:

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0020548.xml

https://www.cooltur.org/castell-de-creixenturri-que-visitar-camprodon-ripolles/

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=687

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Creixenturri

https://web.archive.org/web/20120821030608/http://www.castellsmedievals.com/ripolles/510-camprodon/929-castell-de-creixenturri-

https://www.fetsigent.com/index.php/ca/gent/la-nissaga-dels-samaso.html

Errors sobre la Lluna

1- La lluna sempre té un costat fosc

Una gran part de la gent sap que la lluna només ens mostra una cara. Però el que no és cert és que el Sol només il·lumini una part de la lluna. Ho fa de forma continuada durant 14 dies terrestres. Aquesta és la durada d’un dia lunar, 14 dies de nit i 14 de dia.

Si miréssim la lluna des de la posició del Sol sempre veuríem la fase de lluna plena, totalment il·luminada.

2 – Només veiem el 50% de la lluna

Com acabem de dir, la lluna només ens mostra una cara, semblaria que només en podem veure la meitat. Això no és cert, en podem veure fins el 59% de la seva superfície. Aquest fet es conseqüència que la lluna té un segon moviment, a més del de rotació, el de libració, com una baldufa girant, que fa cops de cap a dreta i esquerra. O sigui que només ens n’amaga un 41%.

3 - La lluna és perfectament rodona

A cop d’ull ho sembla però està una mica xata pels pols. El seu eix a l’equador és més llarg que el vertical. Aquest fet està originat pel seu propi gir, que la fa tornar un esferoide oblat.

Però igualment, per l’atracció de la Terra, el costat que sempre ens mira és una mica més llarg que l’altre. Per tant també té, una mica, forma d’ou.

4 - La lluna és brillant i blanca

Realment ho sembla però no és així. La lluna plena és tant brillant com una bombeta de fil incandescent a 50 metres de distància brillant en una nit fosca del tot. Ara, ens sembla més brillant perquè el cel, al seu voltant, és ben negre.

En quant al color també és molt subjectiu. La lluna no emet llum pròpia, només reflecteix la que rep del Sol. Realment el seu color seria gris com un asfalt gastat dels carrers en lloc de blanc com ens sembla.

5 - No hi ha gravetat a la lluna

Sí que en té, però és només una sisena part (16%) de la que tenim a la Terra. Una persona que al nostre planeta pesa 100 kg, a la lluna pesa només 16 kg. Poca, però existeix. Si no n’hi hagués, un astronauta saltant sobre la seva superfície es posaria en òrbita només amb una petita empenta.

Totes les partícules de l’univers que tenen massa es veuen afectades per la força de la gravetat i les que no en tenen, com els fotons, també es veuen afectades per la curvatura de l’espai. Coses de la relativitat d’Einstein.

6 – La lluna mou fluxos significatius dintre de les persones

No hi ha dubte de que la gravetat de la lluna és la principal causa de les marees dels oceans. El Sol també hi col·labora, però molt menys. Ara, aquesta força de gravetat no afecta per res les persones, cal massa i distància entre els cossos. La lluna ens desplaça una deu milionèsima de metre. Ens afecta més un camió o una persona passant pel nostre costat que no pas la lluna.

7 – La lluna controla la fertilitat

L’única cosa certa és que la longitud dels cicles lunar i menstrual són semblants. A partir d’aquí no hi ha cap relació demostrada. No hi ha més parts en una fase lunar que a una altra.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 258 del juny de 2021

De què estem fets?

La primera resposta que em ve al cap és la que va donar en Carl Sagan «Som pols d’estrelles», literalment.

Tots els elements químics que formen el nostre planeta i, també l’espai, es van formar o en el moment del Big Bang, la gran explosió inicial, o després, a força d’anar cremant hidrogen a les estrelles. A la part final de la vida estel·lar, aquestes poden acabar de diferents formes segons la seva massa inicial. Així tindrem nanes blanques, estrelles de neutrons o forats negres, però en qualsevol cas, amb les seves explosions finals, hauran expulsat a l’espai buit tots els productes que han generat abans d’arribar a la seva mort. Això és, la resta d’elements químics que no es van produir en el moment inicial.

El 73% dels elements del nostre cos prové de la mort d’estrelles més massives que el Sol. El 16,5% d’estrelles com el Sol. El 9,5% ve de l’origen de l’Univers i l’1% restant d’explosions de nanes blanques.

Un cos humà, posem de 70 kg de pes, contindria un 65% d’oxigen (45 kg), un 18% de carboni (13 kg), un 10% d’hidrogen (7 kg) i un 3% de nitrogen (2 kg). Amb aquests elements ja fem el 96% del total. Queda el 4% restant per calci (1 kg), fòsfor (800g), potassi (140g), sofre (140g), sodi (100g), clor (95g) i magnesi 825g). En total al nostre cos hi participen 28 elements que hem d’ingerir amb la nostra dieta. 

De fet dels 92 elements naturals que es troben al planeta, dins del nostre cos en podem trobar fins a 60, però molt d’ells només com traces, sense cap utilitat vital, o fins i tot, com contaminants capturats de l’ambient, com el plom, cadmi, urani, mercuri que són tòxics pel nostre cos i que no tenen cap funció biològica en el nostre organisme. El problema és que alguns d’ells ja estan dins de la cadena alimentària i es poden acumular en el nostre cos. Existeixen uns 20 metalls, com els esmentats que són tòxics. Altres no, però com el ferro o coure, podrien també ser-ho per excés. Evidentment tots els metalls radioactius també són tòxics per la vida en general.

Infografia  Eduard Forroll

Segons estudis metabòlics el cos ha de disposar de diverses substàncies en quantitats molt petites, com les vitamines o les sals minerals. Només algunes vitamines poden ser sintetitzades pel nostre organisme, la resta han de ser ingerides amb els aliments, igual que totes les sals minerals. Així que el més recomanable és una dieta variada.

El mateix tabac ens pot intoxicar amb cadmi, níquel, arsènic i plom que porta en el seu fum.

La major part de l’oxigen i l’hidrogen que tenim es troben en forma d’aigua, doncs el nostre cos conté un 60% d’aigua en edat adulta. Així el cervell i els músculs tenen un 75%, la sang un 92% i els ossos un 22%.

Com curiositat el cost d’un cos humà a preu de mercat dels 40 elements que el formen, seria d’uns 120€. Altra cosa curiosa és que tot l’hidrogen del que disposem, en el nostre cos o a qualsevol altre lloc de l’Univers va ser creat en el moment inicial del Big Bang, després, mai més s’ha creat hidrogen, només s’ha recombinat per a fer altres elements.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 257 del maig de 2021

Deriva continental

El primer mapamundi que inclou el continent americà va ser el fet per Juan de la Cosa el 1500. Ell era el capità de la nau Santa Maria que va participar en el descobriment del nou continent.

De fet el cartògraf flamenc Abraham Ortelius el 1590 en el seu assaig Thesaurus Geographicus, ja va esmentar la semblança de les línies de la costa entre Àfrica i Amèrica. Però no va ser fins la publicació del llibre Novum Organum, del filòsof britànic Francis Bacon, publicat el 1620, que es va recuperar la idea. També ho van acceptar com correcte el francès comte de Buffon i el científic explorador alemany Alexander von Humboldt.

Fa més de mil  milions d’anys totes les masses de terra estaven unides en un supercontinent, anomenat Rodínia. Aquest va evolucionar passant per un altre supercontinent conegut com Pannòtia fa uns 600 milions d’anys que posteriorment es transformà en Pangea, el darrer supercontinent que va mantenir totes les terres unides.

Pangea, fa uns 200 milions d’anys, es va separar en Lauràsia i Gondwana. De la primera van sorgir les terres de l’hemisferi nord i del segon les del sud. Aquesta teoria la va proposar el 1915 Alfred Wegener (1880-1930), un meteoròleg alemany, qui contra les teories del moment va proposar que els continents d’ambdós costats de l’oceà Atlàntic, s’estaven separant. Es coneix com la teoria de la deriva dels continents. Però no va poder trobar un mecanisme que ho demostrés i no va ser fins el 1960 quan va aparèixer el paleomagnetisme que es va confirmar la seva teoria.

El golf de Guinea d’Àfrica encaixa perfectament amb el Brasil i la part nord d’Àfrica amb la costa nord d’Amèrica. L’illa de Madagascar també encaixa perfectament amb la costa occidental africana i l’Índia, Austràlia i l’Antàrtida també semblen haver estat tot una sola peça d’un gegantí trencaclosques.

Basant-se en aquest teoria de Wegener va néixer la teoria de la deriva continental o de la tectònica de plaques. Els continents són la part més estreta de les plaques que sorgeixen per sobre del nivell del mar, són les plataformes continentals. La major part es troba enfonsada. Però les plaques no suren sobre la superfície del planeta, són la mateixa superfície del planeta. Les plaques, que formen la litosfera, s’estan construint contínuament, quan xoquen una puja i l’altre s’enfonsa. De fet, suren sobre l’astenosfera que és més feble i es comporta com un líquid.

Aquesta construcció és coneguda com l’expansió oceànica. Com a resultat d’aquesta, s’ha format la Cordillera Central Atlàntica que serpenteja per la meitat de l’Atlàntic des d’Islàndia fins al llunyà sud. Separa uns 2,5 cm cada any els continents. Per aquesta esquerda de la litosfera flueix lava que origina la cordillera, encara submergida, i al temps tot un seguit d’illes que han aconseguit superar el nivell de les aigües.

Tots els continents estan separats per esquerdes similars i, per sobre d’elles, mireu els mapes, un grapat d’illes d’origen volcànic.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 256 de l'abril de 2021

Urà

Com ja sabeu el planeta Urà és el setè des del Sol i el tercer per dimensió i el quart per massa. 

És visible a ull nu des de llocs molt foscos, tot i que sembla una estrella.  Per aquest motiu no  va ser identificat com planeta fins a l'època moderna. Els antics, grecs i altres no el coneixen. El va descobrir el 1781 William Herschel fent servir un telescopi, per bé que està documentat que Flamsteed l'havia observat diversos cops entre 1690 i 1714 i Le Monnier a mitjans del s. XVIII, però cap dels dos el va identificar com planeta.

Al cap de 100 anys, el 1846 es va descobrir Neptú, com a conseqüència d’una anomalia en l'òrbita d'Urà, causada per la presència de Neptú. 

La sonda Voyager 2 el va visitar l'any 1986 i també ha estat observat pel telescopi espacial Hubble.

El seu aspecte és de lo més vague i avorrit. Sembla una bola de billar de color blau. No presenta cap detall que destaqui, tal com passa amb Júpiter o Saturn.  Tot i això, el 2007 des del telescopi terrestre Keck a Hawaii s’hi van detectar núvols, ovals i tempestes de fins a 225 m/s, uns 800 km/h.

No emet cap tipus de radiació cap a l'exterior, semblaria com si estigués mort tèrmicament.

El seu any dura 83,7 dels nostres, però el seu dia és més curt, fa 17h i 14 m. I gira en senti retrògrad, al revés que nosaltres. Una singularitat que el caracteritza és que gira ajagut, això vol dir que el seu eix de rotació està inclinat i sembla gairebé horitzontal envers nosaltres.

No se sap si és com conseqüència d'un impacte amb un cos de la mida de la Terra, que el va fer girar així, o, si tal com es diu ara, pot ser per culpa d'una ressonància 1:2 entre Júpiter i Saturn.

Se'l considera un planeta de gel, no de gas, format per gels d'aigua, amoníac i metà. El seu centre està format per un nucli rocallós (5%), un oceà interior dels tres elements esmentats abans tots barrejats (80%)  i una atmosfera superficial que formaria el 15% restant. Aquesta atmosfera estaria composta per hidrogen molecular (82%), heli (15%) i metà (2%) que seria el culpable del seu color blau pàl·lid, a l'absorbir les radiacions vermelles i reflectir les blaves.

L'oceà interior podria està ionitzat degut a la pressió que suporta i això podria ser la causa de que es generés un camp magnètic per raó de la conductivitat de l'aigua. Aquest camp no estaria centrat en el centre geomètric del planeta sinó damunt de l'oceà.

El planeta també presenta anells, que es van descobrir accidentalment el 1977 estudiant l'ocultació d'una estrella. S’hi van detectar nou anells. La Voyager 2 en va descobrir dos més i el Hubble encara dos mes, en total, fins ara, 13 anells. Són força tènues i estan formats per fragments de gel de metà i amoníac amb una mida d'entre pols i 10 metres. 

També se li coneixen 27 llunes, entre elles les clàssiques com Titània, Oberó, Umbriel, Ariel i Miranda de grossa a petita. Aquests noms corresponen a personatges d'obres literàries de Shakespeare i Pope.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 255 del març de 2021

Neptú

 És el vuitè i últim dels planetes. Després seu  ja trobem el cinturó de Kuiper i, encara més enllà, el núvol d’Oort. És el quart planeta en diàmetre i el tercer per massa. Va ser descobert més tard que Urà, el qual presentava unes pertorbacions a la seva òrbita, que, de forma matemàtica, van demostrar que devia existir un nou planeta, encara desconegut, que li pertorbava l’òrbita. Era Neptú.

Així va ser descobert amb l’ajut del telescopi per Le Verrier, prop de la posició on Boubard, Galle i Adams l’havien predit. Va ser el 23 de setembre de 1846. Tot seguit es va descobrir Tritó, el seu satèl·lit més gran. La sonda Voyager 2 el va sobrevolar l’agost de 1989.

La seva atmosfera està composta principalment per hidrogen i heli, com Júpiter i Saturn, i conté també una proporció de gels com aigua, amoníac i metà. Aquest últim és el que li dona la seva aparença blava. A diferència d’Urà, si que presenta variacions a la seva atmosfera. Té una gran taca fosca i vents sostinguts que arriben als 2.100 km/h amb màxims de fins 9660 km/h. La seva temperatura superficial es troba sobre els -218ºC. També té 14 satèl·lits i tres anells, encara que cap d’ells visibles per un telescopi d’aficionat.

Els anells semblen ser molt joves i produïts per fragmentació d’algun satèl·lit ja existent o un asteroide. Se’ls van adjudicar els noms dels astrònoms que van participar en el descobriment del planeta. Es van descobrir el 1968.

Des que es va descobrir fins el 2011, no havia completat una òrbita sencera, o sigui, que els seus «habitants» només tenen un any de vida, estil neptunià.

El seu principal satèl·lit, Tritó, sembla que sigui un cos del cinturó de Kuiper atrapat per la gravetat del planeta. Nereida, el segon satèl·lit descobert, i el tercer en dimensions, és el que presenta la major excentricitat de tot el sistema solar. De la resta, sis van ser descoberts per la sonda Voyager 2 i els altres per rastreig telescòpic.

Amb Júpiter són els únics planetes que tenen una gravetat superior a la de la Terra. La seva estructura interna està composta per capes diverses.  Així es creu que té un nucli rocós cobert d’una crosta gelada, que abasta els dos terços del planeta i que està formada per roques, aigua, amoníac líquid i metà. El terç exterior seria una mescla de gasos no tan freds, composta per hidrogen, heli, aigua i metà. La seva troposfera es troba a uns 750 ºK, prop de 500ºC, sense que se sàpiga exactament el motiu d’aquest escalfament.

A la seva superfície s’han  descobert diverses tempestes, la Gran Taca Fosca, descoberta el 1989 per la Voyager 2 però que el 1994 ja no es va trobar amb el telescopi Hubble. També una altra anomenada Scooter, atès que es movia de forma molt ràpida. També es coneix la Petita Taca Fosca.

El fet de que la seva activitat atmosfèrica sigui superior a la d’Urà sembla que sigui a causa d’una escalfor interna del nucli més elevada. Això estaria argumentat perquè només rep del Sol un 40% de l’energia  d’Urà, però les seves temperatures superficials són semblants.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 254 del febrer de 2021

Arecibo, adéu

El passat dia 1 de desembre de 2020 va col·lapsar el radiotelescopi d’Arecibo. Era un telescopi destinat a captar senyals de ràdio provinents de l’espai. Es va construir entre 1958 i 1963 promogut per la Universitat de Cornell d’Estats Units i finançat per la National Science Foundation i la NASA.

Es troba a l’estat de Puerto Rico, a prop de la línia de l’equador i estava situat a una fondalada a gairebé 500 metres d’alçada. Tenia una antena esfèrica, no parabòlica, de 305 m de diàmetre col·locada damunt del mateix terra de la fondalada i tenia el mirall secundari penjant a sobre. Aquesta estructura de 27 m de diàmetre i unes 900 tones de pes és la que s’ha trencat i ho  ha fet malbé tot. Estava enlairada 150 m suportada per tres torres de ciment, d’entre 80 i 100 m d’alçada, que mitjançant 18 cables d’acer la mantenien suspesa.

Aquests cables són els que es van trencar per problemes de manteniment i afectacions de l’huracà Maria el 2017, i provocaren la caiguda, en dies, de la resta de la instal·lació que no ha pogut suportar el pes. Primer es va trencar un cable al mes d’agost i el 9 de novembre el segon. La resta no va poder aguantar més fins a col·lapsar. A la xarxa es poden trobar imatges del darrer moment, just la desfeta.

Ara, ja no es podrà recuperar, caldrà desmantellar-lo. Els seus hereus seran el radiotelescopi Ratan (1976) a Rússia, que té 576 m de diàmetre i el Fast (2016) a la Xina amb 500 m. Amb aquest darrer s’alternaven en la vigilància de qualsevol esdeveniment important doncs un el podia vigila durant el dia i l’altre a la nit.

De cara al públic, en general, potser la seva activitat més coneguda va ser la recerca de senyals extraterrestres que es poguessin considerar com existència de vida. Era el projecte SETI, en el qual aficionats de tot el món, podrien prestar el seu ordinador i dedicar-lo, en hores lliures, a fer aquesta recerca. També va ser força conegut per la gravació de la pel·lícula Contact, basada en la novel·la de Carl Sagan i Ann Druyan, on en aquest telescopi es capta un missatge provinent d’una intel·ligència extrarrestre, representada per un planeta de l’estrella Vega, que un cop desxifrat permet la construcció d’una nau interplanetària.

També va ser el lloc de rodatge, el 1995, de la pel·lícula Golden Eye de la sèrie de James Bond. Des d’aquest telescopi també es va llançar el 1974 el missatge xifrat cap el Cúmul d’Hèrcules, M13, distant 25.000 anys-llum. Un mapa de 23 per 79 píxels que incloïa números, figures i fórmules químiques. Va ser conegut com el missatge d’Arecibo.

També va descobrir, el 1964, que la rotació del planeta Mercuri era de 59 dies i no de 88 com es pensava fins aleshores. El 1968 es va identificar la situació del púlsar de la Nebulosa del Cranc, així com la seva periodicitat de 33 mil·lisegons.

El 1980 va fer la primera observació d’un cometa, el Encke i el 1989 va fotografiar l’asteroide Castalia, també per primer cop a la història de l’astronomia.

Va tenir un gran historial d’èxits. Gràcies per la feina feta.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 253 del gener de 2021