La Lluna, d’on va venir i a on va

Segons la teoria actual, la de la Gran Explosió o Big Bang, l’Univers es va formar fa uns 13.800 milions d’anys. D’aquí va sorgir tota la matèria i energia de la que disposem.

Ara fa uns 5.000 milions d’anys es va formar la nostra estrella, el Sol i uns 500 milions d’anys més tard la Terra. Poc desprès es va produir un xoc còsmic, un altre protoplaneta, batejat com Theia, va col·lidir amb el nostre. Aquest cos tenia les mides del planeta Mart, més petit que el nostre, la meitat del diàmetre terrestre i una desena part de la seva massa.

Com resultat del xoc entre els dos cossos, Theia va quedar gairebé tota esmicolada, encara que una part, s’ha confirmat aquest mateix 2023, es troba incorporada al nostre nucli terrestre, en forma de dues bosses de material original, per sota de l’oceà Atlàntic i del continent africà. Les restes del xoc van sortir rebotades cap a l’espai. Una part es va perdre i altre va quedar com runa voltant la Terra. Amb els anys, van formar el nostre satèl·lit. Les anàlisis de les mostres de sòl lunar (regòlit) portades per les expedicions Apolo, confirmen que ambdós sòls tenen la mateixa composició isotòpica en titani, un element químic poc habitual. Així la Lluna està formada per material esqueixat de la Terra pel xoc esmentat.

Fases de la lluna per parelles.
Foto: Marcella Giulia Pace

Durant milions d’anys la Lluna va mantenir el seu interior calent i, com que en aquella època encara es produïen molts impactes de meteorits, alguns de més grans arribaven a esquerdar la seva escorça, permetent que s’escapés la lava interior i s’escampés per la superfície, fet que ha originat la diferències de colors a la seva superfície. El colors dels anomenats mars, com Serenitatis o Tranquilitatis, són de la lava emergida, diferent de les roques superficials. I s’anomenen mars perquè, antigament, mirant des de la Terra, es pensava que eren mars d’aigua com els nostres i els hi va quedar el nom llatí, fins i tot en anglès (mare en singular i maria en plural).

De fet, la Terra i la Lluna formen el que en física, s’anomena un sistema de dos cossos. Això té unes  implicacions pràctiques, les interaccions gravitatòries. Al principi de la seva formació el dia a la Terra durava 8 hores, en l’actualitat 24. Això és degut a que per un principi físic, el manteniment del moment d’inèrcia, la lluna s’allunya del planeta un 38 mm cada any, aquest fet obliga a que la Terra giri més lentament, per mantenir aquest equilibri que li exigeix el moment d’inèrcia. La Lluna, al principi, es trobava 10 cops més a prop.

Un costat colorit de la lluna. Cràter Aitken en color violeta.
Foto: NASA/GSFC/DLR/Universitat Estatal d'Arizona/
Orbitador Lunar de Reconeixement (LRO)

Igualment, degut a l’existència de masses d’aigua sobre la Terra (movibles) i la proximitat de la Lluna, es creen les marees. Realment, la Terra no és ben bé esfèrica, sinó que és un el·lipsoide, una esfera una mica deformada. Aquest cúmul de fets ha obligat a la Lluna a estabilitzar-se de tal manera que gira d’una forma que es coneix com rotació síncrona. És a dir, rota sobre sí mateixa una volta al temps que fa una volta a la Terra. Resultat, que des de la superfície del planeta sempre li veiem la mateixa cara. Per tant, existeix una cara sempre visible o propera i altre que oculta o allunyada, no es veu. Realment, degut al moviments de libració, com una baldufa, arribem a veure el 59% de la superfície del satèl·lit.

Lluna millorada, en blau zones riques
en ferro, les taronges en alumini.
Foto: Darya Kawa Mirza

Així, tenim clar que la Lluna rota en sincronia amb la Terra i que les fases que travessa, són degudes a la seva posició respecte del Sol mentre gira al voltant nostre. Evidentment, no té llum pròpia, només reflecteix la que li arriba del Sol, com tots els planetes. Només les estrelles són capaces de generar llum amb les seves reaccions nuclears. També té gravetat, però la sisena part de la d’aquí, una persona que aquí pesi 60 kg, allà li semblarà que només són 10 kg. 

És possible observar-la de dia i de nit, segons es trobi en fase creixent o minvant, plena o nova. I aquest cicle es repeteix cada 27,3 dies, però com que la Terra també es mou, per nosaltres sembla que siguin 29,5 dies. Gairebé un mes. Per això una de les primeres formes de comptar el temps va ser amb calendaris lunars, comptant llunes. La paraula mes té el seu origen en la paraula lluna, en anglès, mes es diu month i lluna moon, l’un deriva de l’altre. Igualment, la paraula dilluns, prové del mot lluna, tant en anglès com en català, monday i dilluns, dia de la lluna. Avui en dia amb poca utilitat vist que el calendari solar és més exacte. Ara es compta el que triga la Terra en fer una volta al Sol, un any. Amb el calendari lunar els cicles no són repetitius al llarg del temps. Per citar un exemple, l’1 de gener pot haver qualsevol fase de la Lluna, però la posició de les estrelles i el Sol al firmament sempre seran les mateixes.

Altres curiositats que ens ofereix la Lluna, en volum és 50 cops més petita que la Terra i es troba 400 cops més a prop de la Terra que aquesta del Sol. Aquesta circumstància és important per la producció d’eclipsis. Com que la lluna s’allunya de nosaltres, d’aquí a uns milions d’anys ja no arribarà mai a tapar completament el Sol i tots els eclipsis seran parcials.

La seva temperatura és molt extrema, passa dels -153ºC a la part fosca als 107ºC a la part il·luminada, un altre punt a tenir en compte pels futurs astronautes. És l’únic satèl·lit natural de la Terra i, per mida, el cinquè del Sistema Solar, darrera de Ganimedes, Calisto i Io de Júpiter i de Tità de Saturn. D’atmosfera no cal dir res, no n’hi ha. Així que l’única forma d’erosió a la superfície lunar és que et caigui un meteorit a sobre.

c

Cràters Tycho (a baix) i Copèrnic
(a dalt) a l'esquerra.
Foto: Lásló Francsics

Un altre punt que cal destacar és el cràter Aitken, a la part no visible des del nostre planeta. Es tracta d’un cràter d’impacte que té un diàmetre de 2.500 km i uns 13 km de profunditat, suposadament creat pel xoc d’un meteorit amb un angle de 30º, segons els darrers estudis de les sondes xineses. Prop de la vora d’aquest cràter es troba el punt més alt de la superfície lunar, que curiosament no és el pic d’una muntanya, sinó d’una planúria, que va recollir les escombraries llançades pel meteorit que originà el cràter Aitken. Arriben a una cota de 10.786 m sobre l'elevació mitjana lunar, i està situat en la vora est del cràter Engelʹgardt. Si busquem una forma típica de muntanya haurem de situar als Zeeman Mons amb 7.570 metres, també a l’interior del cràter Aitken.

Cada dia hi cauen a la seva superfície desenes de tones de nova pols com conseqüència de nous impactes. Hi ha comptabilitzats més de 30.000 cràters majors d’1 km. Cada dia es desplaça uns 13º al cel, o sigui, es retarda el seu pas pel mateix punt una mica més de 50‘ diaris. Així en un mes pot tornar a reiniciar el cicle.

Per acabar, només recordar que fins hores d’ara només 12 persones, l’han trepitjada amb les missions Apol·lo, però està previst per la NASA, juntament amb l’ESA (Europa), JAXA (Japó) i CSA (Canadà) que el 2025 es torni a posar algun astronauta a la seva superfície amb la missió Artemis. A veure si es compleixen els terminis.

Finalment, recordar que segons un Tractat firmat al 1996 a l’ONU la  Lluna no està en venda. Porta per nom: “Tractat sobre els Principis per Governar les Activitats dels Estats en l’Exploració i Ús de l’Espai Exterior, incloent la Lluna i Altres Cossos Celestials.”

Article publicat a la Revista de Banyoles al número 1.083 del gener de 2024

El telescopi James Webb, un viatge productiu

Ja fa dos anys que aquest telescopi, el substitut del carismàtic Hubble va se ser col·locat en òrbita i  treballa capturant imatges del cel. Al març del 2023 ja vaig escriure un article fent-ne la descripció i esmentant les expectatives creades al seu entorn. La pregunta és obvia, ha satisfet aquestes expectatives?.

La resposta també és clara, sí i amb escreix. El motiu també, el nou telescopi James Webb (JWST) és més modern, està més ben equipat (infraroig i visible en front de, només visible, del Hubble) i està situat a més d’un milió de quilòmetres del planeta, no al tocar de la nostra atmosfera.

Una foto ben aclaridora és la dels Pilars de la Creació, feta pel Hubble el 1995 i repetida ara pel JWST. La podeu veure com a acompanyament de l’article. Al costa esquerra es veu la foto feta pel Hubble en visible i a la dreta la del JWST en infraroig, que ens permet travessar els núvols de pols i veure els milers d’estrelles que ens tapava el núvol. Això permet als científics entendre millor el procés de formació estel·lar. La qualitat és molt més bona.

Altres fotos donen suport al llarg procés de formació de planetes. S’ha pogut observar el vapor d’aigua en els discos protoplanetaris i es va poder confirmar un procés físic que implicava la deriva de sòlids recoberts de gel de les regions exteriors del disc cap a la zona del planeta rocós. Serien com la zona on tenim els cometes al nostre sistema solar.

En combinació amb el telescopi de raigs X Chandra, van trobar la signatura que revelava la presència d’un forat negre supermassiu en creixement només 470 milions d’anys després de produir-se el Big Bang, quan l’univers tenia el 3% de la seva edat actual. Amb l’ajut d’una lent gravitacional van poder ampliar per quatre la seva visió i detectar la galàxia i els raigs X  del gas al voltant del forat negre. Aquest descobriment és important per entendre com alguns forats negres poden arribar a tenir masses tan colossals poc després del big bang.

Esq. Hubble, dreta-JWST. Foto:NASA

 També ha obtingut imatges en infra- roig de la Nebulosa del Cranc, on va explotar una supernova el 1.054 dc, que revelen fets desconeguts fins al moment, com la composició del ma-terial expulsat, en especial ferro i níquel, que pot ajudar a entendre quin tipus d’explosió es va produir.

Quan va enfocar el planeta Júpiter va descobrir un fet mai vist fins ara, una corrent en raig a alta velocitat, que abastava més de 4.800 km, que era a sobre de l’equador, per sobre de les principals cobertes de núvols. Aquest fet ha proporcionat nova informació sobre com les capes de la turbulenta atmosfera de Júpiter interaccionen entre elles.

I al mirar un exoplaneta, WASP-17 b, un Júpiter calent a 1.300 anys llum de la Terra, va detectar proves de nanocristalls de quars. És el primer cop que es detecten a l’atmosfera d’un exoplaneta.

Si voleu gaudir de totes les imatges us recomano que entreu a https://science.nasa.gov/mission/webb/#Latest-News

Podreu trobar-les totes.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 289 de lgener
de 2024

L’espai exterior serà privat?

Si l’Homo Sapiens s’ha desenvolupat fins al nivell tecnològic en què es troba actualment, ha estat sens dubte, per la seva gran curiositat natural, que li ha permès dissenyar eines que l’han ajudat a desenvolupar-se fins aquest nivell. Així hem controlat el foc, els cereals i hem après a vestir-nos, entre d’altres moltes habilitats.

Sempre hem volgut entendre el perquè de les coses, saber per quina raó succeïen. No n’hi havia prou amb els déus, necessitàvem explicacions més científiques. Sobre el planeta, està gairebé tot investigat, des de la fossa de les Marianes fins al cim de l’Everest. Ja només ens queda l’espai exterior, visitar els planetes del nostre sistema solar i, potser algun dia, anar més enllà.

El 1957 es va llançar la primera nau espacial, l’Sputnik. El 1961 el primer home en viatjar a l’espai i fer una volta al planeta va ser el rus Yuri Gagarin, ambdues fites aconseguides per la Unió Soviètica. La lluna es va trepitjar  el 1969 per una nau Apol·lo dels Estats Units. Tot un reguitzell de passos molts importants per endinsar-nos en l’espai. Era en temps de la guerra freda entre aquestes dues potències militars. Aquest període es va acabar el 1991 amb l’enfonsament de la Unió Soviètica.

A partir d’aquest moment es va produir una sèrie de retallades a les dues potències. La NASA es va quedar en el 10% respecte del que tenia la dècada dels anys 60. Ja no existia cap competència entre països i el progrès espacial va afluixar.  Es continuaven fent projectes. Les estacions espacials modulars d’òrbita baixa com l’Estació Espacial Internacional (EEI) es va assemblar entre 1998 i 2011 i el telescopi Hubble es va posar en òrbita abans, el 1990.

Amb aquesta caiguda d’inversions van ser les empreses privades les que van veure una oportunitat de negoci. Així l’any 2000 Jeff Bezos (Amazon) va fundar Blue Origin, 2002 Elon Musk (Tesla) va fundar Space-X i el 2004 Richard Branson va fundar Virgin Galactic. Totes tres empreses amb els ulls posats en fer negocis amb les agències internacionals. Cal recordar que el 1967 s’havia firmat un Tractat sobre l’Espai Exterior entre EEUU, Unió Soviètica i Regne Unit que establia, entre d’altres temes, la responsabilitat dels governs sobre totes les activitats dels ens aeroespacials no governamentals, o sigui, que les empreses privades quedaven subordinades als seus governs.

El tractat encara està vigent, però l’abaratiment dels costos tecnològics ha impulsat les empreses a entrar en el camp dels llançaments espacials, ara amb un cost de 60 milions de dòlars, en lloc del 500 d’abans. També ha entrat en joc el turisme espacial, car, però factible. Posar 1 kg de material en òrbita abans costava 85.000 dòlars amb l’Space Shuttle ara 2.000 amb el Falcon-9 d’Space-X. Ni l’europea Ariane s’ha pogut enfrontar a aquesta reducció de costos.

Sembla que en el futur els tripulants de l’EEI pujaran en taxis privats i l’exploració dels sistema solar i els seus asteroides també passarà a mans privades. Esperem que els beneficis siguin per a tots.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 288 del desembre de 2023

Muntanyes del Sistema Solar

Si se’ns acut demanar a qualsevol persona quina és la muntanya més alta del nostra planeta, segur que ens dirà el Mont Everest (8.849 m snm). Aquí indiquem que el mesurem tenint el nivell del mar com base (snm= sobre nivell mar). Cal saber que aquesta muntanya es troba damunt d’una gran planura continental que ja es troba a més de 6.000 metres d’alçada.

Ara si el que demanem és quina muntanya té el seu cim més allunyat del centre de la Terra, aquesta resposta hauria de ser diferent, ja que seria el Chimborazo (6.263 m snm), pel fet que el planeta no és una esfera perfecta sinó un esferoide oblat, o sigui, més ample per la part de l’equador que dels pols. El Chimborazo es troba al país Equador a 1º de distància de l’equador terrestre. Aquesta deformació l’origina la força centrífuga creada per la continua rotació del planeta i provoca que el radi equatorial sigui 21 km més gran que el polar.

Ara bé, si la pregunta que fem és quina muntanya és més alta des de la base fins a la cima, ja hem de tornar a canviar. La resposta seria el Mauna Kea (4.205 m snm), però si comptem des del fons del mar faria 10.211 m. Seria la vessant de muntanya més alta del planeta. Imaginem-nos el planeta sense aigua, aquesta seria la muntanya més alta.

La muntanya, fora de l’aigua -emergida-, amb la vessant més alta seria el Kilimanjaro amb 5.895 m snm.

Les possibilitats de que una muntanya sigui més alta a un planeta o a altre depenen de la geologia, la resistència de la pròpia roca (més alta) i de la densitat (més baixa), així com de la gravetat del planeta. A la Terra no podem tenir muntanyes més elevades de 10.200 m, com el Mauna Kea. Per contra a Mart podrien existir muntanyes fins de 27.000 m. De fet, tenen el Mont Olimp que fa 21.900 m. Altres més baixes serien Mont Ascareus amb 15 km i Mont Elysium amb més de 12 km.

Olympus Mons. ESA Mars Express
Flickr. Andrea Luck

Ara el rècord en alçada se l’emporta un asteroide, Vesta, de 500 km de diàmetre. Té un pic que mesura entre 20 i 25 km d’alçada, batejat com Rheasilva, la muntanya central d’un cràter d’impacte que arriba a tenir el mateix diàmetre de l’asteroide. Com resultat del cop, van sortir expulsades pedres de fins a 7,5 km de diàmetre, que van originar la família més nombroses del cinturó d’asteroides, amb més de 15.000 elements.

El tercer en alçada seria la cresta equatorial que rodeja Japeto, satèl·lit de Saturn. És una muntanya molt estreta i allargada de 20 km de quilòmetres d’alçada, descoberta per la sonda Cassini el 2004. A continuació trobaríem Boosaule Mons amb 18.200 m i que es troba a Io, satèl·lit de Júpiter. Si suposem les mateixes condicions de resistència i densitat que a la Terra, podrien tenir a Io cims de fins a 40 km d’alçada.

A la Lluna l’alçada màxima és de 5.500 m, encara que per les característiques dels materials podrien tenir fins a 50 km. A Mercuri podríem arribar als 27 km màxims, però només s’ha trobat el Mont Caloris de 3.000 m. i a Venus el màxim seria de 11 km i tenim el Mont Skadi amb 6.400 m.

Article inspirat en un text d’Antoni Bernal publicat a la revista Astronomia del febrer de 2023.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 287 del novembre de 2023

Un bit d’informació

La nostra informació genètica està continguda en l’ADN. Una molècula a la qual ha costat tres mil cinc-cents milions d’anys d’evolució per arribar on és.

Tota la informació que ens passem d’una generació a la següent està continguda allà dins. Encara que, ara que sabem parlar, també ens podem transmetre informació pel llenguatge. En aquests darrers deu mil anys que fa que ens transmeten informació, oral i escrita, la quantitat de coneixements que ens passem de generació en generació és immensa.

L’ADN d’un òvul, o d’un espermatozoide humà, conté uns tres mil milions de parells de bases nitrogenades. Aquestes són cinc, i s’encarreguen de transmetre el codi genètic universal, mitjançant els gens. De tota aquesta informació codificada, només uns cent milions de bits són aprofitables. La resta és informació redundant o inactiva. 

Imagineu-vos que una novel·la de butxaca pot contenir dos milions de bits, per tant el nostre ADN equivaldria a uns cinquanta llibres. La quantitat total d’informació transmesa per internet o per llibres és cent mil vegades major que la continguda a l’ADN. I aquesta xifra augmenta constantment i, cada cop, més ràpidament. Per contra, estadísticament s’estima que l’ADN només modifica un bit per any.

Clarament, la transmissió externa d’informació ha esdevingut més important que la genètica. En els darrers deu mil anys hem evolucionat més per la informació oral, o escrita, rebuda dels nostres avantpassats que per l’acció genètica. Encara, que d’una forma àmplia, cal utilitzar les dues vies d’informació rebudes per a valorar com ha evolucionat l’espècie humana.

El nostre cervell ha evolucionat molt poc en comparació amb tota la informació que li arriba. Si abans existia algun savi que havia pogut llegir tots els llibres escrits, tal com es deia al segle XVIII, ara seria impossible. Això implica que no existeix cap persona que domini tot el coneixement humà.

Cadena d'ADN. Wikipèdia Commons

Per altra banda dins del cervell humà encara hi resideixen els instints, com l’agressivitat o l’instint de supervi-vència.

L’evolució darwiniana no ens farà més intel·ligents a curt termini. Però podria una evolució auto-dissenyada, que ens permeti modificar l’ADN, fer-nos millorar més ràpidament? Podríem modificar el llibre de la vida, evitar defectes genètics, limitar l’aparició de malalties?. Segurament que sí, aquestes modificacions afecten només a un sol gen. Per contra millorar la intel·ligència, afectada per molt més gens, seria més complicat. Ens caldrà dictar normes contra la enginyeria genètica amb humans? Segur que ningú se les saltaria i crearia superhumans?

Potser els humans no millorats desapareixerien, davant d’uns éssers auto-dissenyats i que cada cop millorarien més de presa. Podrien aquest nous humans arribar a colonitzar altres estrelles i planetes, encara que pensar en enviar formes de vida basades en l’ADN sigui massa curta comparada amb la durada del viatge?

O potser haurem d’enviar màquines autoreproduïbles que substitueixin la vida basada en l’ADN?

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 286 de l'octubre de 2023

Origen dels volcans

Normalment no pensem que la Terra és un planeta viu. Al llarg de la nostre vida, en poques ocasions podem observar-ho. Només en prenem consciència quan sentim parlar de grans catàstrofes, terratrèmols o volcans. Uns i altres estan molt lligats. 

Quan es va formar el planeta, a l’interior van quedar atrapats molt materials que eren radioactius, i que, tal com fa una central nuclear, generen escalfor. Així la part central, el nucli interior de la Terra és sòlid, compost majoritàriament per compostos de ferro i níquel. També existeix un nucli exterior, però líquid. 

El nucli intern seria com una esfera d’uns 1.200 km de radi, amb una temperatura de 6.300ºC i una pressió entre 330 i 360 GPa, més de 3 milions de vegades la pressió a nivell del mar. A aquesta temperatura els materials haurien de ser líquids, però la gran pressió que tenen a sobre, no ho permet i es mantenen en estat sòlid. 

El nucli extern tindria uns 2.200 km de radi i una temperatura entre els 6.000 de la zona interna i els 4.000ºC de la zona més a prop de la superfície. Estaria en forma liquida i seria el que originaria el camp magnètic que defensa el planeta del vent solar, que d’altra manera ens arrencaria l’atmosfera, i no tindríem aire per respirar. 

Aquesta diferenciació de les parts del nucli la va realitzar la geòloga danesa Inge Lehmann l’any 1936 estudiant les ones P generades pels terratrèmols. 

Pujant cap a la superfícies del planeta, encara trobaríem la mesosfera, l’astenosfera (les dues formarien el mantell), i la litosfera, on situaríem l’escorça. La litosfera té entre 100 i 150 km de gruix. A l’astenosfera, la part superior del mantell, les roques que la componen tenen una densitat major que les de sobre, l’escorça, per aquest motiu aquesta sura i les plaques tectòniques que la componen es poden desplaçar. 

A causa de la seva temperatura, entre 300 i 500 ºC, l’astenosfera es comporta com un material totalment dúctil. Així l’escalfor que genera el nucli pot arribar a formar una cèl·lula de convecció, una bossa de material calent, magma, que aniria pujant molt lentament per la mesosfera i astenosfera. Aquesta bossa aniria fonent, liquant, els materials que trobés al seu pas i arribaria a convertir-se en una bossa magmàtica, encara que cada cop s’aniria refredament una mica més. Així, si arriba a sota de l’escorça, però no troba cap escletxa de sortida, acabarà frenant-se, però si troba una esquerda podrà emergir i formar un volcà, al mig de l’oceà o a sobre d’una placa tectònica, depèn d’on es trobi. 

Al parc de Yellowstone a EEUU existeix sota terra una de les majors bosses magmàtiques del planeta, si explotés donaria origen a un supervolcà, i un cràter tan gran com l’illa de Mallorca. Per la boca expulsaria tot el material arrossegat en la seva trajectòria per l’interior del planeta. Majoritàriament serien derivats de silicats, que formarien la lava i dibuixaria un camí negre per allà on passés, destruint tot el que trobés.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 285 del setembre de 2023

Objectiu: exoplanetes

Com ja és conegut, el primer exoplaneta va ser descobert el 1995 per  Queloz i Major. Des d’aquell moment va començar una cursa frenètica per aconseguir anar ampliant la llista.

A data de gener 2023 estan confirmats per la NASA 5.470 exoplanetes, la major part d’ells en sistemes planetaris, o sigui, amb més d’un planeta per cada estrella. De fet, la mitjana és de més de quatre exoplanetes per cada estrella. 

Com sempre, ha estat la limitació tècnica, la capacitat de detecció, el que ha impedit progressar més ràpidament. Inicialment només es trobaven exoplanetes de la massa de Júpiter -1.300 cops més gran que la Terra. Al 2005 ja es va aconseguir identificar un planeta 5,5 cops més gran que la Terra. A l’octubre de 2021 es va informar de la possible detecció d’un exoplaneta a una galàxia fora de la Via Làctia. Està pendent de confirmació.

Els candidats actuals a exoplanetes són majoritàriament a menys de 3.000 anys-llum de nosaltres. Des del 1980 ja s’estudiaven mitjançant telescopis terrestres, ja fossin a Arizona, Hawai, Atacama o Canàries. Properament també es podran estudiar amb el Extremely Large Telescope (ELT) o Telescopi Extremadament Gran que es situarà a Cerro Armazones a Atacama amb una mirall de 39 metres de diàmetre. O el Thirty Meter Telescope (TMT) Telescopi de Trenta Metres que s’instal·larà a Hawai.

A partir del 1990, amb el Telescopi Hubble, va començar l’observació des de l’espai, no a terra. Així es guanya lluminositat en evitar que la llum travessi l’atmosfera. Aquesta va ser una col·laboració entre la NASA i l’ESA. El 2003 la NASA va llançar el telescopi espacial Spitzer que va continuar detectant exoplanetes. El 2006 l’ESA va enlairar el Corot, que encara que només tenia un mirall de 27 cm de diàmetre va descobrir 557 nous exoplanetes. Va ser el primer dedicat a caçar exoplanetes per la tècnica del trànsit.

El 2009 la NASA en va llançar un de nou, el Kepler amb un mirall de 1,4 metres de diàmetre. Ha descobert més de 3.000 nous exoplanetes en 69 sistemes estel·lars. A partir de les seves dades es va establir que a la Via Làctia podien existir 17.000 milions d’exoplanetes de la mida de la Terra. Va ser el primer en detectar una exolluna, un satèl·lit d’un exoplaneta.

L’ESA, el 2013, va llançar l’observatori espacial Gaia amb un mirall de 3,0 m. El seu objectiu és fer un nou catàleg amb dades de mil milions d’estrelles. Però estimen que descobreixi fins a 35.000 nous exoplanetes. El següent va ser el 2018, quan la NASA va llançar el TESS, un telescopi dissenyat per detectar exoplanetes de la mida de la Terra pel mètode del trànsit. Està previst que arribi a descobrir uns 20.000 exoplanetes, dels que 300 podrien ser com el nostre planeta.

l 2019 l’ESA va llançar el Cheops per caracteritzar millor els exoplanetes ja coneguts. El Nadal de 2021 es va enlairar el Telescopi James Webb amb un mirall de 6,5 m i els propers anys ho faran el Plato i l’Ariel de l’ESA i el WFIRST de la NASA. Ha nascut l’exoplanetologia, una nova branca de la ciència.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 284 de l'agost de 2023