Saturn

Aquest mes parlarem d'un tema més clarament d'astronomia, ho farem del planeta Saturn. És el sisè planeta del Sistema Solar i el segon més gran, després de Júpiter, i també l'únic que presenta uns anells que l'envolten i que són visibles des de la Terra. Ja era conegut en temps dels babilonis, encara que el seu nom prové del déu romà de l'agricultura i ha donat origen al nom anglès del dissabte, que es diu saturday en aquella llengua. 

Té una densitat tan baixa 0,7 g/cm³ que si el poséssim sobre l'aigua del mar suraria. És un planeta dels anomenats gasosos, la seva atmosfera està composta majoritàriament d'hidrogen i heli amb temperatures de l'ordre de -170ºC. El seu dia dura una mica més de 10 hores i el seu any, el que triga en fer una volta sencera al Sol, és de 29,5 anys dels nostres. Les tempestes a la seva superfície poden originar vents de fins a 1.800 km/h.

Comparació de grandària entre Saturn i la Terra

En Galileu va ser el primer en observar-lo però va veure, amb el seu senzill telescopi de 20 augments, una figura tan estranya que no va poder interpretar que tingués anells, veia com unes orelles enganxades al planeta. Va ser en Huyghens al 1659 qui va dir que estava envoltat per anells equatorials i Cassini qui primer els va estudiar. El planeta és l'últim visible a ull nu, però per a veure els anells cal un mínim d'augments, ja sigui amb un bon llargavistes o un telescopi petit.

Fins al 1977 es considerava que era l'únic planeta amb anells al seu voltant. Aquest tenen menys d'un km de gruix però arriben fins 250.000 km de diàmetre. Els anells són partícules de gel, roques petites i pols. Cada 15 anys es col·oquen de perfil i no es veuen des del nostre planeta, es coneix com l'equinocci dels anells. Un altre aspecte a destacar són els satèl·lits pastors, com Atlas, Prometeu o Pandora, important per mantenir els anells tal com estan, confinats en unes estretes franges i amb espais buits entre ells.

Els nou anells coneguts no són completament plans, encara que normalment tenen 1 km de gruix. La sonda Cassini va detectar ondulacions i parets de troços de gel de fins a 4 km d'alçada en alguns d'ells.

Al 1979 va ser visitat per la sonda Pioneer 11 i per les Voyager. La Cassini el va visitar al 2004 i encara hi és. Els seus satèl·lits més importants són Tità, l'única lluna del Sistema Solar amb atmosfera pròpia important, Rea, Iapet, Dione i Tetis, amb un diàmetre superior als 1.000 km. Però fins a 2 km ja se'n coneixen un total de 60.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 137 del maig 2011

L'inici de l'enllumenat públic a Banyoles

Al llarg de l'any 1888 a la revista local El Bañolense -la primera publicació local setmanal que es va editar a Banyoles entre el 1886 i el 1889, i que constava de 4 pàgines- apareixen els dos primers comentaris documentats sobre l'enllu- menat públic a Banyoles.

El primer, datat el 17 de juny del 1888, a la pàgina 3, diu: «Produce muy mal efecto el que estén las calles á oscuras cuando como ha menudo ha sucedido estos días, la luna no está de humor para prestar al municipio el servicio de alumbrado gratuito. Un ejemplo de ello el jueves último por la noche á no ser por la luz de las tiendas, la plaza á las nueve de la noche hubiera estado como la boca de lobo: y lo que más nos llamó la atención fue que tampoco se había encendido el farol del buzón de correos: no hacemos hincapié en esta circunstancia, porque suponemos el hecho resultado de un descuido. De otro modo, se prestaría a muchos comentarios». És de destacar la col·laboració de la Lluna per il·luminar els carrers i que la bústia de correus tenia un fanal propi, encara que no queda clar quin tipus d'enllumenat es feia servir.

El carrer Major al començament del s.XX des de la placeta de la Font, on només s'observa un fanal

                                                                                                 

El segon comentari, de data 9 de setembre de 1888, a la pàgina 3, diu: «La mayoría de las noches, à las nueve, se apagan ya, por no sabemos qué causa, aunque bien podrá ser por falta de petróleo, los faroles de la plaza. Hemos oído varias versiones respecto al particular: quien dice que esto es como indicación de la hora reglamentaria en que deberían acostarse los vecinos todos los de la villa; otros lo achacan a economías que intenta hacer el municipio. No abogaremos por ninguna causa. Pero nos parece, según otras veces hemos dicho, que la Comisión farolera, digo de alumbrado, estudiara el asunto y aunque sea en sesión secreta ó previa, que lo mismo da para el caso, complacera nuestros deseos gastando un poco mas de petróleo». En aquest cas insisteix que a les nou de la nit tot queda fosc i també fa explícit l'estalvi que adjudica a la «Comisión de alumbrado» com a responsable de l'economia que intenta fer el municipi, tal com hauríem d'estalviar ara, semblaria. El que sí que ja s'esmenta era que l'enllumenat públic era amb petroli, el 1888.

                                                                                                 

Les primeres ordenances de la il·luminació de carrers es van publicar a Londres el 1417. Deien que «calia penjar llanternes amb llums a les finestres que donaven als carrers a les nits d'hivern». Posteriorment, el 1524, també es va publicar quelcom de semblant a París.

De la il·luminació amb espelmes ja es va passar a la utilització del gas com a combustible per a l'enllumenat públic; això va ser al Pall Mall de Londres el 28 de gener de 1807. Els que tenim una certa edat segur que recordem que als capvespres passava un funcionari pels carrers amb un pal llarg on a la punxa hi havia una petita flama amb la qual anava obrint i encenent els fanals de gas de l'època.

El següent pas, quan els avenços tècnics ho varen permetre, va ser passar del gas a l'electricitat. Així, el primer carrer il·luminat amb electricitat va ser de nou a Londres, el 1881. La llum es produïa fent saltar un arc elèctric entre dos peces de carbó. A la Península va ser la ciutat de Comillas (Cantàbria) la primera que va disposar d'enllumenat elèctric als carrers, també el 1881. Probablement hi va tenir relació el fet que el rei d'Espanya Alfons XII hi passés l'estiu i que el Marqués de Comillas en fos un gran mecenes.

                                              
Cenyint-nos a la nostra vila de Banyoles, cal remarcar que la llum elèctrica va trigar encara uns anys més en arribar-hi, tal com les actes municipals des de juliol de 1897 fins a març de 1899 destaquen: per una banda, el 16 d'octubre de 1897 es va instal·lar gas acetilè a cinc fanals de la plaça de la Constitució, l’actual Plaça Major, i s’hi va col·locar un fanal al centre, un fet que, evidentment, el consistori no va estar de celebrar, tot i que en data 31 de desembre de 1899 l'Ajuntament encara era deutor «a Joaquín Gratacós por tocar cuatro sardanas en la plaza al inaugurarse la electricidad, 10 pesetas». Per l’altra, el 5 de març de 1898 Bonaventura Gallart va sol·licitar instal·lar enllumenat elèctric a la vila de Banyoles.

La plaça dels Turers al començament del s.XX, on només es

veu un fanal penjat a la cantonada amb l'antic carrer Gran

També està documentat, en el dietari personal de Joan Frigola Almar de can Frigola de Mata (Porqueres), que «el 20 de mayo de 1898 el Ayuntamiento de Bañolas, ante el notario de la vila D. Narciso Moner, autoriza a dicha compañía para instalar el alumbrado eléctrico en la villa de Bañolas». Aquest mateix any, segons publica La Vanguardia del 18 de juny, a la pàgina 3, l'empresa Gallart y Cía, formada per don Buenaventura Gallart, don Antonio Ubach i don Enrique Campderá, van constituir aquesta empresa mercantil «cuyo objeto será la instalación de la central de Bañolas para el suministro de alumbrado y energía eléctrica».

Uns mesos més endavant és el Diario de Gerona el que, el 15 de gener de 1899, a la pàgina 3, informa que «según noticias que damos como ciertas uno de estos días se inaugurará el alumbrado por medio de la electricidad en la industriosa villa de Bañolas [...]. La fuerza es hidráulica, abastecida por los saltos de agua de Santa Leocadia y Rabós del Terri, moviendo dos grandes turbinas construidas en los acreditados talleres de los Sres. Gallart y Cía...».

                                      

El pas de les espelmes i les torxes al gas va ser un gran avenç tècnic ja que es va aconseguir industrialitzar la utilització del gas; és a dir, obtenir-lo, purificar-lo i conduir-lo fins al lloc on s'havia de consumir. A més, el cost era sensiblement inferior (un 75% més barat) comparativament tant amb les espelmes com amb l'oli. Els carrers van començar a guanyar en claredat i van començar a tenir punts fixos i estables de llum que només calia encendre i apagar cada dia d'una forma molt més senzilla que no fins a llavors, mentre no es va inventar el sistema automàtic d'encesa.

Tan bon punt va ser factible l'obtenció de l'electricitat d'una forma eficient, es va iniciar el canvi dels sistemes d'il·luminació de gas a electricitat, ja que certament l'aprofitament energètic era molt superior en la transformació d'electricitat en llum que no de gas en llum. Aquesta desavantatge en eficiència lumínica, la baixa intensitat lluminosa i la seva poca rendibilitat el van desterrar quasi completament de l’enllumenat de carrers, tot i que l’ús de manigots, també conegudes per camises, va ajudar a millorar-ne la utilització i allargar-ne la vida als fanals dels carrers. D’aquesta manera, el gas va anar quedant arraconat a sistemes de calefacció, cuines i a sistemes d’il·luminació de càmping. Curiosament, a la ciutat de Berlín, als carrers encara hi ha 40.000 fanals de gas que atorguen un cert encís als llocs que il·luminen.

          

Tal com hem dit abans, la història de la il·luminació de carrers amb electricitat va començar el 1881 a Londres, utilitzant arcs elèctrics entre dos elèctrodes de carbó. Aquest mètode, però, generava molta calor i tenia una baixa eficiència. De la mateixa manera que el gas va quedar desbancat, aviat també va quedar-hi l'arc elèctric, que va ser substituït per les bombetes d’incandescència tan bon punt van arribar a un nivell comercial adient i a ser de llarga durada. Encara que quan es parla d'aquest tipus de bombetes pensem directament en Thomas Alva Edison com el seu inventor i primera persona a fer-ne la patent el 1879, ell només va perfeccionar-ne el sistema ja que va ser l’alemany Heinrich Goebel el qui va inventar-la el 1854. 

Al final del s.XIX a la plaça Major no hi havia cap fanal ni cap fil elèctric

 

Avui en dia, els sistemes d'incandescència han millorat. Després de les primeres bombetes que tenien un filament que aguantava 40 hores se’n van aconseguir unes altres amb filament de bambú carbonitzat que assolia les 1.200 hores d’emissió de llum sense fer-se malbé. Finalment va aparèixer el filament de tungstè que s'ha estat utilitzant fins als nostres dies De totes maneres, aquestes bombetes de filament tenen els dies comptats, ja que es deixaran de fabricar totalment a partir del 2012 a la UE, per potenciar les bombetes de baix consum d'energia que utilitzen la tecnologia dels fluorescents. El motiu és molt clar: penseu que de l'energia que consumeixen només transformen en llum el 10%, la resta se'n va en calor. Un altre aspecte per comentar de cara a l'estalvi és el fet de dirigir la llum de les lluminàries cap allà on han d’il·luminar, que normalment serà el terra (i mai per sobre de l'horitzontal, ja que aquest feix no arribarà mai al terra). Si ho fem bé, ajudarem a eliminar la contaminació lumínica que no ens deixa veure les estrelles tan fàcilment com ho feien els nostres pares.

Posteriorment es va començar a treballar de nou amb bombetes d'arc elèctric, però fent-lo passar a través de mercuri en forma de gas a alta pressió. Llavors es va passar a les de sodi d'alta i baixa pressió i les de tipus fluorescent, on el gas era un dels anomenats gasos nobles. Darrerament també han sortit al mercat les làmpades halògenes, les d'halogenurs amb cremadors ceràmics i les de LED (Light Emitting Diode o díodes emissors de llum), aquestes darreres diuen que seran el futur pel seu baix consum; potser serà cert, però ara per ara són molt més cares i s'han de perfeccionar, ja que encara emeten prou en una zona de l'espectre molt blavosa que no és gens bona ni per a les persones ni per als animals, la qual cosa causa problemes amb la glàndula pineal, que és la productora de seratonina i melatonina, elements reguladors dels cicles de vigília i de la son. El que sí que podem tenir clar és que la nostra única font d'energia estable per als propers milers de milions d'anys serà el Sol, la nostra estrella, i que serà ella la que ens abastirà d'energia amb la seva radiació, ja sigui a través de qualsevol de les opcions que ens ofereixen les energies renovables.

Per acabar, una pregunta: heu pensat com ens ho faríem en el nostre quefer diari si no tinguéssim electricitat? Espero que tothom tingui una resposta preparada per aquesta emergència.

Vull agrair a Josep Grabuleda Sitjà, de l’Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany, la seva col·laboració.

Article publicat a la revista El Pla de l'Estany, editada pel Consell Comarcal en el nº 70 de març 2012 

De què estem fets?

Hi havia un grec de nom Demòcrit, allà pel segle V ac, que ja deia que la matèria estava formada per coses molt petites o àtoms, que en el seu llenguatge vol dir indivisible. De totes formes no va tenir èxit amb la seva teoria.

No va ser fins a primers del segle XIX que un anglès John Dalton la va formular de nou, ara ja amb més base científica. A finals del mateix segle ja es van començar a descobrir coses del àtoms, primer els electrons i desprès el nucli de l'àtom, a primers del segle XX. Ara ja ho tenim més clar, un tros de ferro està compost per àtoms de ferro i cada àtom té un nucli amb protons i neutrons i uns electrons que l'envolten. Així doncs els àtoms sí que eren divisibles.

El protó té càrrega elèctrica positiva i quasi tota la massa i els electrons la tenen negativa i pesen molt poc. Les càrregues elèctriques estan equilibrades. En proporció a la seva mida es troben a molta distància entre sí. Si el protó medís 1 mm, l'electró es trobaria a uns 150 m de distància, o sigui més del 99,9999% de l'espai entre ells és buit. Però el més important és la càrrega elèctrica entre els electrons i el nucli, això és el que fa que la matèria es mantingui unida. Si volguéssim travessar aquest espai buit, no podríem, la repulsió elèctrica entre els electrons de la matèria que volem traspassar i els del nostre cos no ens ho permetrien. Per això no podem travessar una paret, perquè ella i nosaltres estem fets d'electrons.

Estructura interna de l'àtom

De totes formes aquest món de les partícules atòmiques no s'acaba aquí, després s'ha descobert, cap al 1970, que els protons i neutrons estan formats per altres partícules més petites, els “quarks” i d'aquestos n'hi ha 6 de diferents. També han aparegut els neutrins i les partícules portadores de força, com el fotó, gluó, bosó. Estan pendents de descobrir el gravitó, portador de la força de la gravetat i el bosó de Higgs que hauria de portar la massa de totes les coses. Aquest bosó és el que ara estan buscant de forma prioritària a l'accelerador de partícules, l'anomenat LHC que es troba enterrat a 100 metres de fondària entre Suïssa i França, fent xocar entre sí partícules molt accelerades i a veure què en resulta del xoc.

I la darrera és saber si aquests quarks estan formats per petitíssimes cordes vibrants, però això ja pertany a un nivell d'investigació molt més elevat i no confirmat, la Teoria de Supercordes.

Si en voleu aprofundir busqueu en un cercador la paraula “aventura de les partícules”.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 135 del març 2011

La velocitat a què ens movem

Estic segur que tothom es pensa que té els peus ben posats al terra i que quan està assegut en una cadira està quiet. Res més lluny de la realitat. Si la cadira es troba a la zona de l'equador del planeta, s'està movent a uns 1.700 km/h i nosaltres ni adonar-nos de res.

Aquest és el moviment de rotació de la Terra sobre sí mateixa, el que genera el dia i la nit, però a més la Terra també presenta altres moviments, com els de translació, precessió i nutació. Fixem-nos en el de translació al voltant del sol, que és el moviment que produeix les estacions de l'any. En aquest cas ja comencem a viatjar una mica més ràpids, ara ens movem a 30 km/s, això vol dir que per anar del Pla de l'Estany a Girona estem menys d'un segon.

Però això no és res amb el que ens espera, doncs el Sistema Solar tampoc està quiet. El Sol acompanyat per tots els seus planetes es mou per la perifèria de la Via Làctia, la nostra galàxia, a una velocitat de 200 km/s, tot anant-la voltant. I encara més, tota la Via Làctia es mou cap a la galàxia d'Andròmeda a una velocitat de 40 km/s més.

Les nostres galàxies veïnes

El següent moviment ja engloba la nostra galàxia i el Grup Local de Galàxies, unes 30, del qual en formem part i que es mou cap a un cúmul més gran, anomenat de Virgo, a uns 600 km/s i aquest encara es mou cap al Supercúmul de Galàxies d'Hidra-Centaure, però ja n'hi ha prou de córrer a velocitats de vertigen.

Tot i aquesta hipotètica sensació de velocitat, ens estem movent a prop de 900 km/s, queda eliminada per la força de la gravetat que ens manté estàtics sobre el nostre vehicle, el nostre planeta Terra, doncs ens movem conjuntament amb ell. És ben bé el mateix com quan anem en cotxe per l'autopista o en avió pel cel, que no tenim la sensació de moviment.

Recordeu que quan es llencen els coets a l'espai han de superar el que s'anomena “velocitat d'escapament” d'11,2 km/s, que és la mínima necessària per tal de poder escapar de l'atracció de la gravetat terrestre i poder-se posar en òrbita, i que és una de les màximes que, fins ara, ha pogut aconseguir l'espècie humana.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 134 del febrer 2011

Normes per lluitar contra la contaminació luminica

Abans de tot caldrà definir aquest terme, que encara que està definit per llei és molt desconegut per la majoria de la gent. Segons la Llei decretada per la Presidència de la Generalitat de 6/2001, del 31 de maig, sobre ordenació ambiental de l'enllumenament per a la protecció del medi nocturn, en la definició de l'article 4 diu:

“S'entén per Contaminació Lumínica l'emissió de flux lluminós de fonts artificials nocturnes en intensitats, direccions o rang espectrals innecessaris per a la realització de les activitats previstes en la zona en què s'han instal·lat els llums”

Aquesta Llei estàs acompanyada per un Decret 82/2005 de 3 de maig on s'aprova el desenvolupament de la Llei esmentada.

En termes més simples es detecta com la brillantor artificial del cel produïda per la mala qualitat de l'enllumenat exterior, tan públic com privat. Es llum que no s'aprofita per a il·luminar el terra, els carrers i allí on fem vida doncs l'enviem per sobre l'horitzó i als núvols. Com a resultat, la foscor natural de la nit minva i desapareix progressivament la llum de les estrelles i els altres astres.

Aquesta mala il·luminació ens afecta en diversos aspectes:

• Econòmic- Doncs estem malbaratant els diners i l'energia que paguem, per sobreconsum o per enviar la llum cap al cel en lloc de cap el terra
• Social- Produïm intrusió lumínica envaint zones que no cal il·luminar o que molesten, com pot ser en el cas dels habitatges o enlluernament als vianants o conductors. També origina una pèrdua de la visió de les estrelles
• Ecològic- Agredim l'ecosistema nocturn que necessita de la foscor per a viure. Emissió de CO₂ i generació de residus si les làmpades contenen mercuri o d'altres metalls pesats.

Il·luminar bé és molt fàcil. Cal enviar la llum allí on la necessitem i emprar làmpades de baix consum i sense components tòxics. 

Cal il·luminar sempre de dalt a baix. En cas que això no sigui possible, cal orientar els focus per a evitar que aquests enviïn llum per sobre l'objecte o edifici a il·luminar

Orientar els focus per sota l'horitzontal i apantallar-los. 
Cal evitar enlluernar als conductors i als vianants.

Dibuixos obtinguts de la pàgina de Cel Fosc

Cal evitar les làmpades tipus globus i utilitzar projector asimètrics per a concentrar el llum a la zona que volem il·luminar.

També està aprovada una normativa a nivell de l'Estat espanyol, el Real Decreto 1890/2008, de 14 de novembre, pel que se aprova el “Reglamento de eficiencia energética en instalaciones de alumbrado exterior y sus Instrucciones técnicas complementarias EA-01 a EA-07”.

Resumint, com a normes i criteri fonamental tenim d'aplicar aquestes cinc preguntes per poder lluitar i controlar la contaminació lumínica i el consum energètic:

1 – Què il·luminar

2 – Quant il·luminar

3 – Amb què il·luminar

4 – Com il·luminar

5 – Quan il·luminar

Per ampliar informació es poden consultar els següents enllaços:

http://www.celfosc.org/ Cel Fosc, Associació contra la Contaminació Lumínica

http://www.iac.es/servicios.php?op1=28&op2=69 Oficina Técnica para la Protección del Cielo del Instituto de Astrofísica de Canarias

Article publicat a la revista L'Instal·lador, nº 133 del primer trimestre 2011, publicada pel gremi d'Instal·ladors de Girona

El Sol

Els grecs, al segle V aC., es pensaven que era una bola de ferro incandescent gran com el Peloponès. En realitat és una bola d'1.400.000 km de diàmetre, formada al 75% per hidrogen i el 25% per heli i que representa el 99,9% de tota la massa del Sistema Solar. Si l’Univers té una edat estimada de 13.700 milions d’any, el Sol ara té uns 5.000 milions d’anys i es troba a la meitat de la seva vida, abans de que es converteixi en una estrella supergegant vermella, que envairà l’òrbita de la Terra, i explotarà creant una nebulosa planetària amb una estrella nana blanca, superdensa, en el seu centre, com a únic record de l’antiga estrella.

El Sol és una estrella de segona generació, això vol dir que no es va formar en la primera fornada d’estrelles que van sorgir de la gran explosió inicial, l’anomenat Big Bang, sinó que es va formar amb els residus de l’explosió, sota la forma d’una supernova, d’una primera estrella. I d’això estem segurs, perquè sinó no tindríem elements químics, com l’or o l’urani, més pesats que el ferro, doncs aquest és l’element més complex que es pot formar a través de les reaccions de fusió nuclear.

La temperatura superficial del Sol és d’uns 6.000ºC. En el seu nucli, on es produeixen les reaccions de fusió nuclear de l’hidrogen en heli, alliberant energia, s’arriba als 15 milions de graus. Però la corona, la part exterior, el que seria la nostra atmosfera, es troba a dos milions de graus, doncs les partícules que la composen estan molt accelerades i són les que, quan s’escapen de l’atracció del Sol, produeixen el vent solar. Aquest vent és el culpable de la doble cua dels cometes, així com de les aurora boreals del nostre planeta.

Dues curiositats, en el seu nucli es cremen unes 5.000 tones de la seva massa cada segon i els fotons, les partícules portadores de la llum, que es generen en ell, triguen 170 mil anys en arribar a la superfície i poder ser vistos per nosaltres.

Observació al mercat de les Rodes l'11 de maig

El Sol NO es pot observar directament per un telescopi, cal protegir-se la vista. Es pot mirar per un coronògraf, que ja està equipat amb un filtre que permet veure les protuberàncies, les flamarades que es veuen pel seu perímetre. Algunes arriben fins a 40 mil quilòmetres de distància, unes cinc vegades el diàmetre de la Terra. També podrem veure, si n’hi ha, les taques negres de la seva superfície, zones amb una temperatura mil graus inferior, és a dir, més fredes que les zones veïnes.

Un dimecres de mercat a la primavera, l’agrupació Astrobanyoles portarà aquest telescopi per a veure el Sol a la Plaça de les Rodes per tal de que tothom que ho vulgui el pugui mirar. Us hi esperem.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 133 del gener 2011

Planetes habitables

Fa uns dies va sortir de nou una notícia als medis de comunicació que deia “Nou planeta habitable”, quan es va detectar el sisè planeta al voltant d'una estrella nana vermella, de nom Gliese 581, que es troba a la constel·lació de la Balança a uns 20 anys llum de nosaltres. Això, vol dir que viatjant a la velocitat de la llum el viatge d'anada duraria 20 anys i, ara per ara, amb les màquines actuals no podem anar més que a una mil·lèsima part d'aquesta velocitat. En resum, que poden ser habitables, però per a la vida que ja hi pugui haver enllà, no per a nosaltres.

A l'article publicat en aquesta revista a l'agost ja començàvem a parlar d'exoplanetes, avui entrarem una mica més a fons per saber que vol dir aquesta notícia i quin abast té.

Llegint els diaris semblava que ja poguéssim anar de viatge demà passat a viure en aquest planeta si tinguéssim algun problema en aquest nostre i res més lluny de la realitat. L'única cosa nova que sabem és que la temperatura del nou planeta està entre -37 i -12ºC, en aquestes condicions sembla que pugui contenir aigua en forma de gel, o sigui que es troba dins del que els astrònoms anomenen “zona habitable” d'una estrella, la zona on no fa ni massa calor ni massa fred. Dins del nostra sistema solar correspondria únicament a la Terra i Mart, doncs Venus ja és massa calorós i Júpiter massa fred. Aquest nou planeta presenta les seves condicions de temperatura mitjana superficial entre les de la Terra i Mart, així doncs és un bon candidat per a tenir aigua en superfície.

Des del 1995 en que es va descobrir el primer exoplaneta, planeta fora del nostra Sistema Solar, per Michael Mayor i Didier Queloz de l'Observatori de Ginebra, s'han descobert ja prop de 500 exoplanetes, degut principalment a que s'han millorat molt les tècniques de detecció.

              Comparació dels planetes del sistema solar (fins a

                  Júpiter) i de Gliese 581, a escala de distància.

Hi ha diversos mètodes de detecció, com :

• Determinació de la velocitat radial de l'estrella, consistent en l'estudi de l'efecte Doppler, la desviació de la longitud cap a la banda vermella o blava, que sofreix la llum que emet l'estrella degut a l'estrabada originada per la força de la gravetat que exerceix el planeta sobrer l'estrella.
• Trànsit, que consisteix en observar la brillantor de l'estrella i veure si sofreix alguna variació causada per planetes que li passin pel davant.
• Astrometria, consistent en arribar a detectar la mica d'oscil·lació que li provoca la gravetat del planeta a la seva estrella. Permet detectar planetes grans, tipus Júpiter.
• Observació directa, tal com fan els telescopis Corot de l'ESA (Agència Espacial Europea) i Spitzer de la NASA
• Microlents gravitatòries o per lents gravitacionals, però ja són mètodes menys sistemàtics, per casuals, i més difícils d'utilitzar
  
  Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 132 del desembre 2010