Altres
dades trobades i relacionades amb la fàbrica de can Laqué són les
altes i baixes registrades al Libro de Registro de Altas, on el:
- 1921 apareix una fàbrica de porcel·lana a nom de Vicente Laqué situada al mas Verdaguer amb 4 forns per a guix (correspon al mas situat al davant de la comissaria dels mossos, l'actual Mas de Nit)
- 1921 juliol, Duran, Laqué i Cia al carrer Figueras un horno de ladrillos de 210 cm
- 1923 abril, V. Laqué Carbonell, calle del Término, un carro y 2 caballerías más un horno continuo de yeso
- 1924 abril, Arpa, Laqué y Duran al carrer de Figueras un horno continuo de 210 cm
- 1925 juliol, Teresa-Morera Vda. Laqué, calle Término, un auto camión de 18 HP
Registrades
com a baixes apareixen el :
- 1922 abril, Duran Laqué y Cía. Calle Cementerio o de Figueres, un horno de ladrillos
- 1924 març, Barceló, Laqué y Duran al carrer de Figueres un horno continuo de 210 cm
Va
comprar el pissarrí al trenc del Cimà fins a la Creu de la Missió
i amb aquest material va engegar el molí. Posteriorment va comprar
una pedrera de margues a la carretera de Sant Miquel una mica abans
d'arribar al Salt del Matxo, on encara es pot veure una bona part del
que va ser la pedrera i una altra cap a can Puig. El 1919 tenia 13
obrers a la fàbrica de ciment.
També
va agafar un altre saltant d'aigua al carrer de Girona, prop de la
farmàcia Alsius, que havia estat una fàbrica de pells abandonada,
on deurien moldre farina tal com es comenta més avall. Es va fer
soci d'en Duran en una bòbila situada on més endavant hi hauria el
camp de futbol del Centre Parroquial i després els bombers de
Banyoles, a la Ronda Fortià amb el carrer de Sant Martirià. El 1919
tenien 3 obrers.
 |
| Anunci de la fàbrica de "cemento y yeso" de 1910-15 |
Els
dos saltants surten reflectits al llibre de Joan Vidal sobre L'estany
de Banyoles publicat per l'editorial tipogràfica La Económica
el 1925, un a nom de Vda. de V. Laqué, referit a una indústria de
ciment, que tenia un saltant de 5,16 m amb un cabal de187 l/s i
estava situat a la riera de Sant Miquel. El segon estava a nom de
Laqué i Gratacós, que es dedicaven a gàbies i farina, saltava 3,27
m i tenia un cabal de 198 l/s al rec Major.
Tenia
13 cavalls, que reparava el seu parent Massanella, per portar els
carros carregats amb material cap a Girona i carregar-los al tren cap
a Barcelona (caldria data). Tant enviava ciment per vendre com guix,
calç o sorra. El 1917 va agafar la representació de l'agència de
transports Aixelà amb despatx a la plaça de la Constitució 32 i al
seu mas de Terme 108, segons consta a la Gazeta Banyolina del
9 de setembre de 1917. El 1919 tenia 5 obrers .
Va
presidir la Lliga Catalana a Banyoles segons indica el setmanari La
Defensa el set de febrer de 1909 i l'octubre del mateix any
apareix com regidor a l'Ajuntament, fins que el 1915 deixa de ser-ho.
També va estar lligat al Sindicat Agrícola en el moment de la seva
refundació amb Mn. Dausà cap el 1913. Segons informa la revista
Horizontes el juny de 1970, també va ser alcalde del barri de
can Puig el 1897. El 1910 era president de la Comissió municipal
d'aigües.
Com
a curiositat també destaca la notícia apareguda al Setmanari de
Banyolas del 30 de juny del 1912 on indica que “El Sr. Laqué
salva a 4 nenes que havien caigut al rec de Sotamonestir a casa seva”
o l'entrevista feta a en Josep Costa Pau apareguda a la Revista de
Banyoles del juny de 1981 on recorda que “va començar a treballar
el 1919 amb 13 anys, on el seu pare en Martí Costa era encarregat i
que tenien dues pedreres, la del Cimà i altre de calç a la vora de
can Puig, al Pla de Canaleta”.
Una
altra curiositat trobada a l'hemeroteca de l'Arxiu Comarcal és un
Butlletí Sindical del 23 de desembre de 1917 on surt una
nota, escrita per en V. Laqué, que desmenteix una notícia que deia
que venia el ciment a 1 pesseta els 40 kg. ja que, segons afirma, el
ven a 75 cèntims. Igualment es pot trobar a diversos Butlletins
Municipals com aquest del 30
de setembre de 1917 on parla de “daños producidos en el
pavimento de la plaça de Santa Maria y calle Nueva por los carros de
V. Laqué por su excesivo peso. Se desviaran por la calle dels Valls”
o altre del març del 1918 on “els veïns del carrer de Sant
Martirià cap el cementiri vell es queixen de que fa malbé la cuneta
i entra aigua quan plou. L'Ajuntament l'adverteix de que li posarà
una multa” |
| Anunci a "Agricultura Casolana" de 1922 |
 |
| Logotip de l'empresa |
Tenien
només un salt operatiu, dels dos existents, per manca d'aigua. Hi
havia 4 forns, dos per a ciment i dos per a calç. Del molí, el
material anava al forn i després s'ensacava, tant d'un producte com
de l'altre, en sacs de roba de 40 kg, que normalment es portaven els
mateixos paletes. Als forns cremaven carbó, però durant 15 anys van
estar aprofitant l'escòria de can Torras del paper de Sarrià. En
portaven cada dia 10 tones en camions i obtenien entre 15 i 20 tones
de producció diària. Estem parlant de cap al 1950.
 |
| Anunci al Butlletí Sindical de 1919 |
Breu història del ciment
A l'antiga Grècia ja
usaven toves volcàniques per preparar un tipus de ciment que
permetés lligar les pedres que utilitzaven per a la construcció.
Més tard els romans ja van començar a fer edificacions i muralles
fent servir el que ells anomenaven opus caementicum
que no era més que una barreja de morter, normalment algun tipus de
calç barrejada amb sorra i runes i mesclat amb aigua per endurir-la
i fer-la més resistent. Inclús tenien una barreja que els permetia
utilitzar-lo sota l'aigua, com a Cesàrea (Líbia). Així s'explica
que hagin pogut construir edificacions tan notables com voltes i
cúpules així com algunes parets del Coliseu. Dintre de les nostres
contrades, les muralles d'Empúries són testimoni d'aquest tipus de
construcció, fetes cap el segle I aC i que encara es poden
contemplar.
De la
terra poden obtenir diversos materials que segons la seva composició
emprarem per a un o altre servei. Així trobem el guix, la calç, les
margues o xalió i l'argila. Aquesta darrera s'utilitza bàsicament
per a fer ceràmiques per tractar-se d'un material plàstic que
s'estova en contacte amb l'aigua i que endureix a l'escalfar-se a
800ºC, quan la torna a perdre de nou. És un silicat d'alumini
hidratat.
 |
| Foto de can Laqué cap el 1965 vista des de la paret de la Cooperativa. L'estructura cilíndrica correspon al forn |
Però
el que a nosaltres ens interessa són els altres materials, començant
per les margues o xalions que són carbonats càlcics i magnèsics
barrejats amb argila, que solen provenir d'orígens nummulítics. Els
nummulits eren petits animalons amb clova calcària que vivien aquí
fa milions d'anys, quan aquestes terres eren mars, que al morir varen
caure al fons del mar i amb els moviments tectònics ara trobem com
fòssils a les muntanyes i que són els que han proveït els terres
calcaris.
Quan
es trituren les margues fins a obtenir pols i se'ls fa un tractament
tèrmic en el forn fins a 800-1000ºC s'obté el ciment que és el
morter bàsic que un cop es barreja amb aigua endureix. El procés
que es produeix en el forn bàsicament és la descarbonatació o
pèrdua d'anhídrid carbònic, així com la deshidratació o pèrdua
d'aigua.
Si el
producte inicial, a més de margues, conté una part petita d'argiles
i a més s'escalfa més del compte es pot obtenir, per fusió dels
components originals, un nou producte anomenat clínquer que és un
pas previ al ciment portland. Aquest s'aconsegueix barrejant-hi una
petita part de guix (sulfat càlcic) per endurir-lo millor. Si a més
hi afegim grava o sorra, encara farem una barreja més dura que serà
el formigó. Si aquest duu barnilles de ferro en direm formigó
armat.
 |
| Anunci a la revista Setmanari de 1910 |
El
més conegut de tots segur que és el ciment tipus portland.
Va ser inventat i patentat per
un anglès, John Aspdin a Anglaterra al 1824 i el seu nom prové de
la seva semblança a un tipus de roques que existeixen a l'illa de
Portland al comptat de Dorset. Res a veure amb la ciutat de Portland
a Oregon (EEUU). Prèviament el 1796 en James Parker havia registrat
un altra tipus de ciment anomenat “ciment romà”
que obtenia molent terres calcàries i argiles i sometent-les a
tractaments tèrmics.
Per
contra la llosa de travertí, també feta de carbonat càlcic, no
serveix, és molt dura i no es pot coure per transformar-la en calç.
Publicat
a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 966 de l'abril 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada