Una
riera de tan poca llargada com el Serinyadell, prop de 4,5 km, sembla
difícil de creure que pugui originar tanta vida i indústria al seu
voltant. El més important d'aquesta és que travessa el poble de
Serinyà, amb totes les seves cases i horts, però cal recordar que
també han existit diferents molins com el de can Mollet, alimentat
per una séquia des de les coves, can Carreres, al centre-baix del
poble i el Molinot, aquest ja a la part baixa del seu curs, lloc
conegut abans com veïnat de Maixella, ara de Baió, on
s'aiguabarreja amb el Ser que baixa de ponent recollint les aigües
de diversos torrents de la vall de Santa Pau i del veïnat del Torn,
dins del municipi de Sant Ferriol i tot seguint la pendent arriba al
molí de Roca a Sant Miquel de Campmajor i més avall a Serinyà.
Tots dos, Ser i Serinyadell, formen part de la conca del riu Fluvià.
A part
dels molins, també nodria d'aigua a un pou de glaç, el de ca n'Illa
i, possiblement a dos, si la construcció que es troba al tocar de la
depuradora de Serinyà, de base rodona amb un diàmetre d'uns 4
metres i uns 6-7 m d'alçada, també ho fos. Encara que hi ha qui diu
que podria ser una de les torres d'un castell desconegut que en Joan
B. Torroella comenta en el seu llibre La jueria de Banyoles,
editat el 1928
on parlant de Serinyà, diu que
era “seient de dos castells”. L'altre seria el ja conegut de
Teià.
Els
esmentats molins de Serinyà ja fa temps que no es troben operatius,
però el que més crida l'atenció és la part coneguda com els
Horts, el pla dels Horts, els Horts de l'Illa o els horts del mas
Pou, situats a la part més baixa del poble, ja tocant el Ser.
Actualment només uns quants avis del poble hi conreen els seus
horts, però es poden descobrir en el lloc les diverses indústries
que suportava el petit riu. Es podria dir que era com un polígon
industrial del segle XIX. Tot comença amb una resclosa, construïda
cap a finals del segle XVII, que encara que ara només serveix per
regar els horts, anteriorment nodria d'aigua el molí i el mas Pou
amb els seus horts, les seves basses i el pou de glaç.
 | |||
| Darrera pàgina del document esmentat on es cita el pou de glaç i es llegeix la data del 1681 |
El primer document del que disposem, facilitat per la família Illa, és
del 21 de maig de 1681 i és un escrit elaborat pel notari Pere Ribas
en nom de l'abat de Sant Pere de Besalú. Descriu un pacte entre
Joan Matas, pagès propietari del mas Matas de Serinyà i Mateu Illa,
propietari del mas Illa. Aquest obté el permís per fer un rec que
passa per les terres de Joan Matas. El rec anirà des del Serinyanell
(sic) a les terres de Mateu Illa, a canvi de poder proveir la seva
família de glaç obtingut al pou.
Ho
descriu, parlant de l'aigua, textualment així i portar-la
a les seves basses
i fer una volta
i un peu o
pilar per saltar el
riu i anar a
les seves basses i
on vulgui, però que
del pou de glaç
que té a prop
li doni tot el
glaç que necessiti a
ell i els seus
tots els anys i
per sempre els dies
de festa major de
ma casa com són
Roser, batejos i altres...
Tenint
en compte que la llinda del mas del Pou indica que Mateu
Illa me fecit 1685,
que l'escriptura esmentada és el 1681 i la llinda del pou indica
el 1680 com data de finalització, sembla coherent suposar que totes
aquestes construccions es deurien aixecar properes en el temps.
Igualment l'aqüeducte i els dos pilars que conduïen les aigües
fins a les basses.
 |
| El mas Illa del Pou de glaç cap a 1930 |
La
resclosa en el marge dret del torrent està descrita en el registre
de la Propietat de Banyoles com una presa de
tierra de losas de
cinco metros de largo
por ocho centímetros de
ancho y ochenta centímetros
de altura en su
centro. De dicho enlace
arranca una tuberia de
cemento de veinte
centímetros de diámetro y
seis metros quince
centímetros de longitud,
con seis registros de
salida de agua. Volumen
de agua aprovechable 3,20
litros por segundo. Això
equival a 192 litres/minut, 11,5 m3/hora
o 274 m3/dia.
Per a
fer aquesta distribució tenia un sistema de recs que li permetia
conduir l'aigua a tots aquestos llocs. Fins i tot, per a passar a
l'altra banda del Serinyadell salvava un desnivell de prop de 10
metres amb l'ajut d'un aqüeducte del qual encara queden les dues
pilones que suportaven la canal que portava l'aigua a les basses per
a glaçar-la. Després, calia portar el glaç fins al pou per a
conservar-lo, que tot plegat es trobava a uns 30 metres de distància.
El mas
del Pou tal com se l'identifica al registre de la Propietat consta de
setze vessanes de terra de pan llevar, o sigui
de secà per conrear cereals, on es troba la casa de planta baixa i
pis, ocupant una superfície de 260 m2.
Una part equivalent a una hectàrea, unes cinc vessanes, tenia el
dret de rec de la resclosa abans esmentada. També posseeix una peça
de terra de set vessanes en el lloc conegut com Camp del Ser.
Recordem que aquest mas és visible des de la carretera de Serinyà a
Besalú al costat dret una mica abans de creuar el riu Ser en
direcció nord, encara que actualment es vegi una mica abandonat.
Segons
un document facilitat pels actuals propietaris, la família Illa, el
mas fou construït per en Mateu Illa al 1685, tal com es pot llegir a
la llinda que hi ha a la porta principal, i en el pou va ser ajudat
pel seu sogre, en Pigem de Camós, segons informació aportada per la
família. La casa es troba descrita en el llibre Patrimoni
del Pla de l'Estany
editat pel Consell Comarcal el 2005 dins de l'inventari històric i
arquitectònic de la comarca, així mateix com el pou de glaç.
Les
basses per a glaçar l'aigua, tal com hem dit, estaven alimentades
per una conducció que venia de la resclosa i passava per l'aqüeducte
construït per salvar el desnivell del riu Serinyadell. Es tractava
de dues basses rectangulars d'uns 15x3 metres que intentaven estar
protegides del sol de l'hivern i del vent per dues parets, situades
al costat sud, per evitar que el glaç s'embrutís. Era una
bassa d'un pam de
fondària feta de còdols
i terra, segons li va explicar en Joan
Corominas Portella a en Joan Pontacq en una entrevista feta el 2004 i
les parets estaven separades uns 4 metres més o menys. Aquí es
congelava l'aigua i posteriorment es portava fins al pou per a la
seva conservació.
El pou,
tal com es descriu en el llibre esmentat, és rodó amb un diàmetre
de 6 m i una alçada fins a la boca de càrrega de prop de 8 metres,
d'ells uns set enterrats al sòl, i coronat per una coberta de volta
semiesfèrica que l'enlaire 3 metres més. Aquest pou ple fins a la
boca ofereix un volum de 226 m3.
Suposem que la meitat del volum fos glaç i l'altre palla i brancam
per aïllar-lo. Segons la família propietària, calien 40 jornals
per omplir-lo, per tant cada jorn empouaven uns 3m3,
que seria la producció diària si es podia glaçar i empouar aquesta
quantitat d'aigua. El cost d'emplenar el pou sortia a 130 pessetes en
total, o sigui que comptant que un mosso cobrava 4,50 pts al mes,
suposant que fes 25 jornades al mes, podrien treballar 18 persones si
feien la feina en un mes. Si la feina d'empouar durava quatre mesos,
podien estar lligats a fer-ho només 4-5 persones, entre ells els que
tallaven o serraven el gel, qui carregava i transportava al pou i els
que el descarregaven i l'endreçaven
a lloc.
Cal
recordar que a la nostra comarca existeixen diversos pous de glaç
però amb la coberta íntegra només dos, aquest i el restaurat de
Palol de Revardit.
Dintre
del pou també hi devia haver un desguàs per eliminar l'aigua que es
produïa al desglaçar parcialment el gel i que calia conduir cap al
Serinyadell, aquesta conducció deuria fer uns cinc metres de llarg
fins a entregar al talús que aboca al riu. Per ara no s'ha pogut
trobar aquest desguàs.
- Article publicat conjuntament amb Rosa Cortada
Publicat a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 969 del juliol 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada