Adaptar-se a la nit

Per a fer astronomia no ens cal un telescopi, al menys d'entrada; el que sí que necessitem és tenir prou bona vista i, especialment, ganes d'aprendre, com sempre.

El nostre principal sensor és l'ull, que està compost de diferents parts, còrnia, iris, pupil·la, cristal·lí i retina, aquesta plena de sensors com els cons i els bastons. Els primers són els encarregats de la visió en color i dels detalls fins. Els bastons veuen en blanc i negre i són molt sensibles a la llum. Són més nombrosos en la visió lateral o de reüll.

Abans d'iniciar una observació astronòmica el primer que hem de fer és acostumar la nostra vista a la foscor, com qui diu seria un preescalfament. No és tan sols deixar que la pupil·la es dilati al màxim, que serien uns 8 mm, fet que ens permet ser 15 cops més sensible a la llum, sinó també permetre que es generi una substància química en els ulls, la rodopsina, un derivat de la vitamina A, que al cap de 15-30' d'estar a les fosques, ens incrementa la sensibilitat alguns centenars d'unitats. Però cal anar amb molt de compte, si després del temps d'adaptació rebem un impacte de llum blanca, la rodopsina desapareix i cal tornar a començar el període d'adaptació.

Una forma de comprovar aquesta afirmació consistiria en, després d'haver estat els 30 minuts a les fosques, tapar-se un ull amb la mà i amb l'altre mirar durant uns segons la pantalla d'un mòbil encès.

Tornar a tancar la font de llum, destapar l'altre ull i alternant la mirada amb un ull i l'altre, mirar a les estrelles i comprovar la diferència de sensibilitat que tenim entre els dos ulls. Així provarem l'eficàcia de la rodopsina i confirmarem la necessitat de fer una bona adaptació a la foscor.

Amb els nostres ulls i en condicions totalment favorables, podríem arribar a observar estrelles de magnitud 6,5, en total unes 8.500 a tot el cel. Però el normal es veure com màxim al nostre hemisferi 2.500 o menys si hi ha una mica de lluna. Ara bé en ciutats amb contaminació lumínica poder ni arribarem a veure 50, les més brillants i prou.

Per saber quantes estrelles podem veure en el cel podem fer un experiment. Ens construirem un comptador d'estrelles. Això no és més que una cartolina de mida A4 a la que li farem un forat rodó de 12 cm de diàmetre i en un lateral li lliguem, fent un foradet, un cordill d'uns 40 cm. Si estirem el braç sostenint la cartolina fins a 30 cm de l'ull i mirem a través del forat, veurem un 1% del total del cel que podem observar. Si comptem quantes quantes estrelles veiem i, repetim diverses vegades l'experiment, fent una mitjana i multiplicant per 100 sabrem quantes estrelles podem veure.

Resumint la llum vermella és l'única que no perjudica la visió nocturna i que per aprendre a identificar les estrelles, només és qüestió de temps, dedicació i paciència.

Aquest article està inspirat en el llibre «Aprender astronomia» (Ed. Marcombo) de Jordi Lopesino, us el recomano.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 184 de l'abril de 2015