diumenge, 2 de juny del 2013

Les 4 forces de l'Univers


En l'univers en què vivim existeixen quatre forces que fan que la matèria es mantingui unida. Si faltés qualsevol d'elles el nostre univers seria diferent, segurament no existiria ni vida, ni estrelles, ni res, potser no s'hauria ni format.

De les quatre forces, dues són ben conegudes, la força de la gravetat i la electromagnètica. Les altres dues pertanyen al món dels àtoms i estan relacionades amb la força nuclear forta, que és la necessària per a mantenir tots els protons, amb càrrega elèctrica positiva, cohesionats dintre del propi nucli de l'àtom sense repel·lir-se i l'altre és la força nuclear feble que està lligada a la desintegració del nucli. O sigui que ambdues treballen en distàncies podríem dir que atòmiques i no les podem apreciar amb els nostres sentits.

De les altres dues, les que podem percebre, la gravetat és la que ens manté lligats al sòl del nostre planeta, sinó la tinguéssim sortiríem volant com papallones, en lloc d'estar tocant el terra. Tampoc tindríem atmosfera i no podríem respirar. Però tampoc s'hauria format ni el sistema Solar, ni les galàxies, doncs els hi faltaria aquesta força atractiva que les conforma.

Si la força de gravetat és important, la força electromagnètica (FEM) ho és encara més, doncs és la que permet l'existència de la matèria i que aquesta formi compostos complexes, ja sigui cèl·lules, proteïnes, aigua, qualsevol cosa formada per àtoms, o sigui tot.

Encara que en un àtom més del 99,9% és espai buit, doncs al centre està el nucli amb la seva càrrega positiva i orbitant pel seu costat, a molta distància, en proporció a la seva mida, tots els electrons que li pertoquen, aquest espai no es pot penetrar. La pròpia FEM no permet que aquest espai s'ocupi, amb la seva pròpia força de camp ho impedeix. Encara que les nostres mans estiguin plenes d'àtoms amb un 99,9% de buidor, la FEM no permet que una ma ocupi l'espai de l'altra o que es pugui travessar. Existeix el rebuig del camp electromagnètic que ho impedeix. Pel mateix efecte encara que ens llencem contra una paret, sent tan nosaltres com la paret el 99,9% d'espai buit, no la podríem travessar, ens estamparíem contra ella si ho intentéssim.

Si féssim una proporció entre l'energia de cada força resulta que la més potent és la força nuclear forta, després la electromagnètica amb un factor de 100, en tercer lloc la força nuclear feble a un factor de 1000 respecte de la primera. En darrer lloc es troba la força de gravetat a una distància de 10 seguit de 39 zeros, comparativament menyspreable, però l'única que actua a grans distàncies.

De totes formes recordem que la vida existeix principalment per la força electromagnètica, la que actua al nostre nivell de distàncies, els metres.

 
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 163 del juny 2013

divendres, 3 de maig del 2013

L'edat de l'Univers


Donar resposta a aquesta pregunta sempre ha estat un dels objectius dels científics. Una de les primeres persones en intentar donar una estimació de la xifra va ser en James Ussher, Bisbe en la Església d'Irlanda qui l'any 1654 va dir, tot sumant les edats dels diversos personatges bíblics relatats als Llibres Sagrats, des d'Adam i Eva fins a l'últim Profeta i va determinar que la Creació havia estat el 23 d'octubre de l'any 4004 AC, al vespre.

Al 1779 el comte de Buffon va fer les seves investigacions amb un model de globus terraqüi, observant el temps que trigava en refredar-se passant de fos a sòlid i va establir una edat pel planeta de 75.000 anys. Més tard William Thomson, més conegut com Lord Kelvin, tot estudiant el Sol al 1862 va pujar aquesta xifra fins un valor situat entre els 20 i els 40 milions d'anys.

Per aquell temps, al 1859, en Charles Darwin havia proposat la seva teoria evolucionista sobre l'origen de les espècies, en la qual explicava que per aquesta evolució havien calgut milions d'anys. Tan els geòlegs, estudiant els sediments, com els biòlegs amb els fòssils necessitaven que l'edat de la terra fos superior per poder fer-les coincidir amb les seves teories.

Fins que al 1876 el francès Henry Becquerel no va descobrir la radioactivitat no es va aconseguir progressar en aquesta valoració. Poc temps després els geòlegs van veure que estudiant el temps de desintegració mig d'un element es podia saber quan de temps feia que aquest existia. Si imaginem que tenim 100 àtoms d'un element radioactiu ara mateix i aquest s'està descomponent constantment en altres elements i té una vida mitja de 1.000 anys, això significa que d'ara en 1.000 anys hi haurà la meitat de material original i l'altre meitat serà isòtop resultant de la descomposició radioactiva.

Imatge de cel profund- Telescopi Hubble NASA
D'aquesta forma es pot fer una estimació de quan va començar a descompondre's aquest element radioactiu i com que al sòl del nostre planeta tenim molts d'aquestos materials es va poder fer una primera datació de l'edat de la Terra que va ser estimada en 1.600 milions d'anys. Amb noves mostres i millores tècniques actualment se sap que és de 4.567 milions d'anys.

Durant els anys 1920 Edwin Hubble estudiava la constant cosmològica per valorar l'edat de l'Univers, però obtenia valors al voltant de 2.000 milions d'anys, inferior al que deien els geòlegs. Fins que l'any 1956 Allan Sandage va fer una nova estimació de la constant i obtingué una edat d'entre 10 i 20.000 milions d'anys per a l'Univers.

Al 1965 en Penzias i Wilson van descobrir la radiació de fons còsmic de microones i anys més tard, al 2001, la sonda WMAP de la NASA va elaborar un mapa d'aquesta radiació que va permetre datar l'univers en 13.700 milions d'anys, 200 anys amunt o avall.

Al 2009 fou llançada la sonda Planck per l'ESA, l'Agència Espacial Europea, i ara 4 anys després hem obtingut els resultats del seu treball. L'edat de l'univers és de 13.820 milions d'anys.

Carles Puncernau

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 162 del juny 2013
 

dilluns, 8 d’abril del 2013

El gel a Banyoles (II)


La distribució del gel

Es podia anar a buscar gel a la pròpia fàbrica, però el més normal era que es repartís a domicili. La primera persona que va fer-ho era el fill gran de can Parés de la carretera d'Olot, en Jaume, qui portava un tombarell o carro de trabuc, amb un cavall per carregar les 30-40 barres que podia repartir.
La meca d'en Teixidor, al volant l'Amadeu Garanger de can Friselda i agafat al darrera el nen Tomàs Teixidor  Soler (Arxiu Família Teixidor)   





Més endavant va entrar en Tomàs Teixidor Agustí a fer el repartiment, encara en competència amb el de can Parés. En Tomàs des de la cambra freda de la seva drogueria a l'actual plaça Major repartia el gènere amb una sorollosa meca que s'havia enginyat inspirant-se en una mena de màquina que distribuïa els equipatges a l'aeroport de Barcelona. Així que van fer un muntatge amb un petit motor de regar de la marca Campeón i li van acoblar una caixa d'un parell de metres cúbics de capacitat. Com que era un aparell a motor calia carnet de conduir per a portar-lo i com que en Tomàs no tenia va llogar a n'Amadeu Garanger fill de la impremta de can Friselda per a dur-la.

Quan per algun motiu no hi havia hagut fabricació a can Torrent, en Tomàs l'havia d'anar a buscar als Germans Farró de Girona o arribar-se a Vilablareix on hi havia una altra fàbrica de gel.

En aquells temps es va fer coneguda i cantada pels nois de la plaça una cançó que deia: “El gos d'en Santaló (el carnisser), la meca d'en Teixidor (l'adroguer) i la ràdio d'en Parrassa (el rellotger) toquen els coll... a tota la plaça”, tal com ens recorda l'Isidre Rigau. Més endavant es va afegir una estrofa “i els sillons de can Griñó”, sembla que tots aquests elements feien prou soroll a la plaça Major.
Anunci de la revista Horizontes, juny 1960

La distribució de gel per part d'en Tomàs Teixidor va durar fins poc després que van tancar la fàbrica Torrent al 1953, suposem que per les dificultats que representava haver d'anar a Girona a buscar el gènere i per l'aparició de les neveres elèctriques domèstiques.

Un altra gran distribuïdor de gel a Banyoles, encara que aquest s'aprovisionava de la fàbrica oberta al 1943 al soterrani del Mercat d'Abastos de Girona, el Lleó, era en Jaume Frigola. Una persona de cal Cabrit de la Puda, que tenia una furgoneta Ford, li portava de matinada des de Girona per evitar que se'n desfés gaire pel camí. El seu fill en Santiago explica que “... els diumenges en venien 200 o 300 barres i que es formava cua fins a la farmàcia de can Fina...” , parla de l'any 1965 quan per ser un dia festiu no servien el gel a domicili i la gent l'havia d'anar a buscar a la botiga del carrer Hospital. Les barres que venien senceres feien entre 25 -30 kg de pes, però la major part de la gent venia amb un cubell i s'emportava un tros.


Per a fer el repartiment, els dies feiners tenien llogats a uns 15 nois que en bicicleta i un remolc el distribuïen per la vila anant a portar el gel a cases, bars i algun hotel. Anaven dos nois amb cada bici, fins que més tard, cap el 1965 van comprar una furgoneta Opel.

Anunci del Sindicato a la revista Horizontes, febrer 1968
El mateix Santiago segueix comentant que cap el 1965 “ ... venien el gel a trossos de 3, 5 i 8 pessetes i la barra sencera a 25 pts.”. El negoci va durar fins al tocar de 1970 on ja van minvar molt les vendes i va deixar de ser negoci. Al 1968 encara s'anunciaven a la revista Horizontes en una nota del Sindicato Comarcal de Industria y Comercio, sobre Horarios de cierre y apertura de locales comerciales, on diu que “que debido a que debe expender hielo es necesario que el domingo tenga abierto el establecimiento”.

Al 1960 es troben a la revista Horizontes diversos anuncis, com els d'en Juan Yani, dient que venia tan neveres elèctriques com de gel o de particulars que venien la seva nevera de gel, segurament per comprar-ne una altra d'elèctrica.


El fred

Ja parlant del tema del fred, aquest s'origina perquè un cos fred li pren l'escalfor a un cop calent tot intentant arribar a un punt d'equilibri tèrmic. De fet això és el que ens passa quan posem alcohol o colònia al dors de la mà i bufem, el líquid s'evapora originant una sensació de frescor al damunt de la pell. Pel mateix motiu la suor ens refrigera la pell i el cos, doncs a l'evaporar-se ens pren escalfor.

La utilització del gel per refrigerar i conservar aliments ja era coneguda pels xinesos fa més de mil anys, també entre les àrabs, el gel surt esmentat en el conte de “Les mil i una nits”. Més endavant els romans també el feien servir per a refrescar begudes. L'obtenció era l'habitual i coneguda com als pous de glaç, guardaven gel i neu de l'hivern per a consumir-la a l'estiu. Aquesta forma de refrigeració va continuar vigent fins al segle XX. A la nostra comarca estan relacionats 10 diferents pous de glaç (1) els quals van estar operatius, com els altres 500 que es coneixen a Catalunya, entre els segles XVI i XX.

I tota aquesta evolució està lligada a l'avenç industrial. Les propietats refrigerants de l'amoníac van ser descobertes cap el 1850 a França i ja va ser utilitzat cap al 1860 per a produir gel de forma industrial només 10 anys més tard, però les primeres neveres elèctriques domèstiques no van aparèixer fins el 1917, patentades per General Electric. Anys abans en Jacob Perkins, al 1834, ja havia aconseguit fabricar gel de forma artificial però amb un aparell que refrigerava a base de comprimir i expandir èter, mètode molt més perillós per ser l'èter un producte molt inflamable.

Al 1930 ja apareixen anuncis d'aquestes neveres als diaris catalans, com La Vanguardia. Així com la fabricació de gel va significar el tancament dels pous de glaç, l'aparició de les neveres elèctriques van ser la sentència a mig termini de les mateixes fàbriques de gel.
Anunci a La Vanguardia del 1930

El darrer pou de glaç al nostre país, el pou de l'Avencó, al Congost a Tagamanent (Vallès Oriental), ja no recollí glaç l'hivern 1931-32(2) i a la nostra comarca fou el de Palol de Revardit que tancà entre 1900-1910. La primera fàbrica de gel a Catalunya i Espanya va ser a Terrassa al 1874.

El procés que ocorre dins d'una nevera és quelcom similar. Hi ha un líquid refrigerant de baix punt d'ebullició, que circula pel serpentí que hi ha dins de la nevera per la part del fons que roba l'escalfor als aliments i a l'aire interiors. Al prendre aquesta escalfor s'evapora, després passa per un petit compressor elèctric que el comprimeix a pressió més alta. Tot seguit aquest gas escalfat passa pel radiador, que es troba una mica calent a la part externa posterior de la nevera on intercanvia aquesta escalfor amb l'aire ambient i es refreda i, finalment, passa per una vàlvula d'expansió on es refreda i de nou cap a dintre de la nevera per tornar a refredar.

Un altre efecte curiós de refrigeració és el que succeeix amb els càntirs, que mantenen l'aigua per beure més fresca que l'ambient. Això també és un efecte de refrigeració entre l'aigua de dintre del càntir i l'aigua que escolant-se pels porus de l'argila va cap a l'exterior fent suar el càntir. Així evaporant-se aquesta suor exterior del càntir refresca l'aigua interior tot prenent-li una mica de la seva escalfor i rebaixant-li la temperatura. Per això trobem l'aigua del càntir més fresca.



  1. Els pous de glaç del Pla de l'Estany-Un comerç abans de la industrialització-Editat pel Consell Comarcal i l'ajuntament de Palol de Revardit, reedició febrer 2010
  2. Antoni Gallardo, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya , abril de 1933 , núm. 455
Publicat a la "Revista de Banyoles" Pla de l'Estany en el seu nº 955 de maig 2013

dijous, 14 de març del 2013

Set formes de desfer-nos d'un asteroide


El passat 15 de febrer va impactar en la Sibèria russa un meteorit que va originar unes imatges excepcionals, doncs va ser gravat per moltes càmeres i, justament, el mateix dia va passar molt a prop de la Terra l'asteroide 2012DA14, exactament a 27.700 km un asteroide d'uns 45 metres de llargada, com mig camp de futbol, que si hagués impactat al nostre damunt hauria deixat un crater de més o menys 1-2 km de diàmetre i tota la comarca devastada. Com que és un asteroide tipus Apolo i fa òrbites periòdiques pot tornar a venir en el futur. Aquest asteroide viatja a uns 12,7 km/s i té una massa de 120.000 tones mètriques, sent la seva composició bàsicament òxid de ferro, gel i gas.

Havia estat descobert al novembre anterior per un equip de telescopis robòtics de l'Observatori de La Sagra a Granada, operat per l'Observatori Astronòmic de Mallorca.

Igualment està previst una aproximació d'un altre asteroide, l'Apofis, cap al 2029 i al 2036 altre cop. Aquest ja té una mida de més de 300 metres i el seu potencial impacte ja seria més destructiu, encara que la NASA opina que la seva probabilitat d'impacte és d'una entre un milió.

Les formes que tenen previstes aquests científics per poder destruir un asteroide que es detectés que té una òrbita d'impacte amb la Terra, serien:

1- Enviar una sonda doble, una que estudiaria la roca i la segona per a fer-la impactar contra ella i desviar-la de la seva òrbita. És una iniciativa espanyola nomenada “Don Quixot”
2- Ús de força gravitacional, seria donar-li una petita empenta gravitacional amb una sonda que es posaria al seu damunt. Seria una maniobra molt lenta.
3- Explosió nuclear, com a la pel·lícula “Armageddon”, el problema podria ser si la roca es trenca en molts bocins produiria una pluja de trossets damunt del planeta. Altre risc seria una hipotètica avaria de l'enginy nuclear i que es quedés damunt de l'asteroide viatjant. Seria la solució per a destruir asteroides de més d'1 km de mida.
4-Petites explosions nuclears, suficient per no trencar la roca però sí desviar-la de la seva trajectòria.
5- Vela solar, consistiria en enviar al voltant de la roca una flota de sondes amb veles solars que al ser desplegades eliminarien l'efecte de la radiació solar i així la farien canviar de direcció.
6- Pintar l'asteroide, amb una sonda pintar un costat de l'asteroide de color blanc i l'altre de color negre, així la influència de la radiació solar seria diferent i la roca canviaria el seu camí. També seria un procés lent.
7- Perforar l'asteroide, com si fos una mina i buidar-lo, així al canviar la massa de la roca també canviaria la seva trajectòria.

La decisió per triar una forma o una altre estaria en funció del temps entre el moment de la detecció i el del possible impacte, la mida de l'asteroide i la seva composició. Esperem que no ens arribi el moment de tenir que decidir.

 
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 161 del maig 2013

divendres, 8 de febrer del 2013

El gel a Banyoles (I)


Segons la documentació trobada a l'Arxiu Històric Comarcal del Pla de l'Estany, el 30 de setembre de 1940 es va donar d'alta, a la Matrícula de la Contribución Industrial de Bañolas, una fàbrica de gel situada a la Ronda Fortià amb una capacitat de 20 quilos per hora, inscrita a nom de Luis Torrent Privat en el grup 9, referit a “Industrias de Productos Alimenticios”.
 


Inscripció al llibre de Matrícula de la Contribución Industrial de
Banyoles a nom de Luís Torrent Priorat [sic]
Aquell primer any pagà 474 pessetes d'impostos i així, successivament, el que corresponia any rere any fins que a l'any 1953 està marcada amb una lletra “B” en vermell, indicant que causava baixa i certament al 1954 ja no hi consta.

En anys anteriors no consta com donada d'alta en la mateixa, encara que sembla que estava operativa. Abans de dedicar-se a aquest negoci, aquesta fàbrica feia xocolata, la Torrent, la qual ja consta a nom de Vda. Torrent al 1909 i tenia una refinadora i un molí, que es van donar de baixa al novembre de 1918 i, tot seguit, al desembre d'alta a nom de Santiago Torrent Privat, constant una refinadora, un molí de canyella i un salt d'aigua, tenint com domicili social, el del seu propietari, al carrer Escrivanies.

El terreny per la fàbrica va ser comprat en el seu moment per Antoni Torrent i Marca a en Josep Teixidor a l'any 1863, segons consta a l'AHCPE i està situat a la ronda Fortià, al tocar de can Teixidor-Brugada del Terme, on s'ajunten els dos recs el d'en Teixidor i el de ca n'Hort. En la mateixa construcció es trobava la fàbrica de xocolata de la vídua Torrent, primer, i després la de pells a nom de “Hijos de Narciso Franch” que la tenia llogada als seus parents. En la part de ponent de la nau es trobava la fàbrica de gel a nom del propi Torrent. Enganxada amb ella, però independent, i amb entrada per la mateixa ronda Fortià es troba una altra edificació que el propietari de can Pipa, avui en Pere Sala, comenta que “utilitzava com granja i ara magatzem”. 


La nau de la ronda Fortià en l'actualitat, al tocar dels 
recs i de can Teixidor a la dreta. La part on es fabricava 
el gel és la central, quasi tapada per l'arbre

En el temps que durà la fàbrica de gel també es treballava en l'adobat de pells, a la nau de can Franch del carrer Girona entrava pell i llana de xai en brut i sortia la pell adobada i se li feia l'acabat i tenyit a la nau de la ronda Fortià.

Tot sembla indicar que la fàbrica de gel es va engegar cap a 1930, segons informacions rebudes de la pròpia família Torrent i de personal que hi va treballar, però per algun motiu imprecís no constava a la contribució. L'opinió de Teresa Bover, filla de l'encarregat de la planta, Jaume Bover (1902-1991) és clar, el dia de l'entrada de les tropes de Franco a Banyoles tota la família es va amagar a la cambra freda, senyal de que aquesta ja existia. Aquesta operació està contrastada amb l'opinió de Carme Molins, anomenada la “Cullera” per l'ofici de fabricant de culleres de boix del seu pare, que va entrar a treballar en aquesta fàbrica el dia de Sant Josep de 1936 i que recorda que ja es fabricava gel.


En Jaume Bover treballant la pell davant d'un bombo 
(Arxiu família Barba-Bover)
També ens recorda la Teresa Bover que “durant el temps de la guerra portaven de forma gratuïta gel a l'Hospital de guerra per intentar ajudar als malalts i conservar els medicaments”.

També sembla que podia existir una fàbrica de gel anterior, tal i com es desprèn de la documentació trobada en dos exemplars del “Boletín Municipal” de 15 de juny i 30 de setembre del 1917, on es diu “practicándose así mismo la debida inspección sobre las condiciones en que haya sido fabricado el hielo que se destine al consumo público ” en el primer i “que una comunicación pasada a los Srs. J. Y L. Coromina respecto al agua que emplean para la fabricación de hielo y condiciones en que lo fabrican, ha quedado incontestada...” al respecte d'una epidèmia de tifus detectada a la població. Malauradament no s'ha pogut aconseguir cap més informació al respecte d'aquesta altra fàbrica de gel a Banyoles.

En l'actualitat a la nau on s'adobaven les pells hi ha una fàbrica de paper elaborat a mà i a la zona on es feia el gel es troba una fusteria d'alumini. Els propietaris de les naus continuen sent la família Torrent.

El procés

Tornant a la fàbrica de gel, la seva producció requeria diverses etapes. La primera i més important era el proveïment d'amoníac de forma industrial en bombones per poder carregar de gas la instal·lació i per l'efecte de la compressió i expansió del mateix generar fred. D'aquesta forma, fent circular aquest producte en forma de gas o de líquid, tot seguint vàlvules i canonades, i travessant la cubeta, on es trobava la salmorra, per una bateria de tubs enfonsats dins d'ella la refredava. Aquesta solució es trobava en una cubeta feta de ciment i era una barreja d'aigua i una sal dissolta, clorur sòdic o càlcic, que tenia per objecte rebaixar el punt de congelació de la barreja salina i aconseguir congelar més ràpidament els motllos que banyava quasi totalment submergits en ella. Així es formaven les barres d'aigua congelada, o sigui, el gel.


Probable esquema de la fàbrica de gel segons les descripcions obtingudes

Primer es col·locaven els motllos buits dins de les fosses on estava la salmorra refredada a diversos graus sota zero. Un cops situats dins del bany s'emplenaven amb l'ajut d'una mànega amb aigua provinent del pou que tenien al soterrani i aquí es deixaven estar unes hores fins que s'arribava al punt de congelació necessari de la barra. Al pou s'accedia per una trapa al terra i tot baixant una dotzena de graons s'arribava al pis inferior on hi havia el brocal del pou, d'uns 15-20 metres de fondària.


El pou en l'actualitat

Dins del dipòsit amb la salmorra, al que s'accedia per una escala de cinc o sis graons, i compartimentat en mitja dotzena de partions, s'anava fent el gel en forma de barres. Hi havia de dues mides, de 12 i de 25 kg, unes més gruixudes que les altres, però les dues d'igual llargada. En total podien cabre entre 20 i 30 motllos en cada preparació i cadascuna deuria consumir entre 6 i 8 hores. Lo normal era fer només dues produccions diàries, encara que ens casos de gran demanda, a l'estiu, es podia arribar a fer tres produccions, agafant la nit com horari de feina. Evidentment a l'hivern no se'n fabricava.

Un cop congelada la barra calia extreure el motllo del bany de salmorra, agafant-lo a mà per unes nanses i introduint-lo en un bany al costat per tal de facilitar una descongelació de la superfície de la barra en contacte amb el motllo i llavors poder extreure la barra amb facilitat, deixant-la caure damunt una taula de fusta i fent-la entrar ràpidament baixant per un tobogan de fusta cap a una finestra que comunicava amb la cambra freda a la planta de sota, al tocar de la porta d'entrada al local, on es guardava fins el moment de la seva distribució, ja disposades damunt d'uns prestatges fets amb fustes. Després per una portella a la part superior de la cambra freda s'empenyien les barres de gel i ja sortien a la zona de càrrega per distribuir-les.


El rotor mogut per la roda hidràulica del soterrani

Escletxa al sostre per a fer passar
la corretja de transmissió













Per tal de facilitar la sortida de la barra del motllo, aquestos no eren perfectament escairats, sinó que eren lleugerament piramidals, més estrets per la part del fons que per la part de dalt. Si es volia obtenir una barra cristal·lina i transparent calia eliminar tot l'aire dissolt en l'aigua. Per aconseguir-ho calia remenar l'aigua per permetre que l'aire escapés, altrament la barra de gel quedava opaca. Si nosaltres volem fer glaçons transparents a la nevera de casa nostra el que ens caldrà fer serà bullir abans l'aigua que volem congelar per eliminar tot l'aire dissolt en ella.

Tot les operacions eren completament manuals, excepte el moviment de la turbina que era moguda per la força hidràulica del saltant. En un punt a la part esquerra de la planta, una trapa amb una escala de fusta, avui inexistent, dóna accés al pis inferior on es pot veure encara la roda, separada per un retén, que accionada pel rodet hidràulic transferia la força a través d'una escletxa practicada a la paret mitjançant una corretja de cuiro al pis superior on es trobava l'embarrat que feia girar les màquines que calia accionar. Tot està ben rovellat de tants anys de no fer-se servir. Per una segona trapa, ara al costat sud de la planta, hi ha encara una escala d'obra que baixa al pis inferior on es troba la boca del pou, que deu fer entre 15 i 20 metres de fondària a on en Jaume Bover hi entrava quan calia fer manteniment. Per sota de la nau es pot veure el canal que la travessa a tot el seu llarg, on comenten que “es podien veure carpes i pescar anguiles”.

El rec per sota la nau i la seva volta

La cambra freda on guardaven les barres de gel es trobava entrant al costa esquerra, just a sota del pis vivia l'encarregat de la planta i tenia una porta d'accés per persones i una finestreta per on es feien entrar les barres de gel. En aquest costat també es trobava el compressor d'amoníac. A l'altra banda del passadís central, al costat sud, es trobava el dipòsit de salmorra i era on es feia la congelació de les barres de gel.

També comenta la Carme Molins que té com record que “en alguna ocasió en Jaume, l'encarregat, li havia donat permís per fer-se un gelat, estil casolà, posant una barreja de llet i sucre, en un recipient o un tub allargat i aguantant-lo dins de la salmorra, tot remenant el líquid fins que es congelava”.

Com era habitual per tallar a trossos les barres es feia servia una serra o de vegades un punxó o una mena de rascleta dentada.

Publicat a la "Revista de Banyoles" Pla de l'Estany en el seu nº 953 de març 2013

divendres, 1 de febrer del 2013

Cossos menors


Ja sabem que la major part de la massa del nostre sistema Solar es troba en el Sol, el 99,9% i els planetes. Però existeix una mínima part de material que no es va poder ajuntar en el moment de la formació del S. Solar i no va poder fer més que unes mínimes aglomeracions per tal de deixar de ser pols i passar a ser grumolls o fins i tot asteroides.

El que potser no coneixem tan bé és que aquests cossos menors es poden distribuir entre tres zones diferents dins el S. Solar, com són el Cinturó d'Asteroides, el de Kuiper i el d'Oort.

En el primer d'ells, l'anomenat cinturó d'asteroides es troba entre els planetes Mart i Júpiter, entre 2 i 4 UA, la distància de la Terra al Sol, i solen tenir poca aigua en la seva composició, més aviat formada per carboni i silicats, encara que alguns, un 10%, contenen ferro i níquel. A més conté els més grossos, com Ceres i Vesta, Al 2010 s'havien identificats mig milió de cossos en aquesta zona, un miler de grandària superior als 15 km. En aquest cinturó no es va poder crear cap nou planeta degut a les forces gravitatòries originades per Júpiter que impedien qualsevol acumulació de material.

El segon grup es troba en l'anomenat cinturó de Kuiper, en honor d'aquest astrònom estatunidenc d'origen holandès. Ara ja parlem de distàncies entre 30 i 50 UA, quasi per fora d'on es troba Neptú i majoritàriament es creu que són cometes de període curt. Per aquest motiu se'ls anomena també Objectes Transneptunians. Aquest cinturó no es va poder confirmar fins al 1991 quan en Kuiper ho havia predit cap al 1960. Els planetes nans pertanyen a aquesta zona d'objectes. La sonda espacial New Horizons llançada al 2006 per la NASA s'espera permetrà estudiar aquest objectes quan arribi a destinació al 2015.

El tercer grup seria el Núvol d'Oort, postulat per l'astrònom holandès Jan Oort al 1950. Ara ens trobem a una mica més lluny, entre 1 i 4 anys-llum del Sol, ben bé al límit del S. Solar i on ja començaríem a perdre la influència gravitatòria el Sol i tenir influències d'altres estrelles properes. Aquí es troben els cometes de llarg període i és una zona poc coneguda però amb bilions d'objectes formats bàsicament per gel, metà i amoníac. El seu aspecte seria esfèric, com correspon a una força d'unió basada en la gravetat.

Es creu que els cometes es van crear en la zona del cinturó d'asteroides i van ser expulsats pels planetes gegants durant la formació del sistema solar, ara fa 4.500 milions d'anys.

Al 2004 la sonda Stardust va visitar el cometa Wild2 per estudiar-lo i prendre mostres per tenir major coneixements d'ells, trobant que era de roca i també trobà traces de glicina, un compost orgànic bàsic en la creació de vida. Posteriorment la Deep Space va anar a trobar el cometa Temple1 al 2005 i li va llançar un projectil per analitzar la pols que aixecava.

dissabte, 12 de gener del 2013

Perquè té fases la Lluna?

Algunes vegades ens fan aquesta pregunta i la resposta no és difícil però tampoc tan immediata. Imaginem en els tres cossos que originen aquestes fases tal com es veu al dibuix, la Terra que és on estem situats nosaltres, al centre del dibuix, el Sol que està davant nostre, en la posició de les 12 h del rellotge i la Lluna que dóna voltes a la Terra. De fet al dibuix la lluna està representada dos cops, la més interior és tal com es veu des del Sol, sempre mig il·luminada. Les llunes que figuren més cap a l'exterior són les representacions de tal com les veiem des de la Terra, que és quan ens mostra les fases.

Comencem pel primer cas, lluna nova. El nostre satèl·lit està situat entre nosaltres i el Sol, tota la llum que li arriba del Sol l'il·lumina per l'altre costat que nosaltres no veiem. Nosaltres veiem el costat fosc i la veiem com si fos una ombra. A més en aquests dies va quasi al mateix temps que el Sol, surt i es pon amb poca diferència d'hores. Si ho comparem amb l'esfera d'un rellotge serien les 12 hores, les dues busques apuntant al 12. Si la Lluna estigués alineada amb el Sol i la Terra es produiria un eclipse de Sol.

Imaginem que ara han passat 7 dies, la Lluna es troba, seguint el seu cicle sobra la posició de les 9 de l'esfera i el Sol en la posició del 12. Estant així el Sol il·lumina, com sempre, mitja cara de la Lluna, però nosaltres només li podem veure la meitat de la cara il·luminada, o sigui, veiem un quart, l'altre quart no és visible des de la Terra. Seria quart creixent. La Lluna surt unes sis hores, més o menys, després del Sol.

Si deixem passar 7 dies més la Lluna es trobarà en la fase de lluna plena i estarà situada en el costat oposat al Sol. Si miréssim el rellotge la lluna estaria en la posició de les 6. El Sol segueix il·luminant mitja lluna, però ara podem veure el 100% de la cara il·luminada, no només la meitat com abans. La part que no veiem mai ara estaria tota a les fosques. De mitjana la lluna surt unes 12 hores després que el Sol. Si la Terra estigués alineada amb el Sol i la Lluna es produiria un eclipse de Lluna.

Al cap de 7 dies més la lluna estarà en la posició de les 3 de les busques del rellotge i estarà en fase de quart minvant, només veurem mitja cara il·luminada, l'altre meitat queda a l'altre costat de la lluna i no la veiem. La Lluna surt aproximadament unes 18 hores abans que el Sol o, el que és el mateix, es pon 6 hores després que el Sol.

Si voleu fer una prova a casa vostra agafeu una pilota de bàsquet per a fer de Terra, una de tennis com Lluna i poseu-les davant d'una làmpada de despatx, que pugui il·luminar de forma horitzontal. Ara deixant la pilota de bàsquet quieta, fixeu un punt d'ella com si fóssiu vosaltres fent d'observadors i aneu movent la pilota de tennis al voltant seu, tot mirant quina part queda clara i quina fosca respecte del punt que heu marcat a la de bàsquet.