Salvem els decimars del Pla de l'Estany

El decimar o terme delmer és una fita o pedra termenera que assenyala el límit d'una extensió parroquial. Si fos simplement una fita indicaria fins a on arriba l'autoritat d'un ajuntament, però com que té inscrit a ambdues cares de la pedra els noms de dues parròquies, parlem de decimars.

En el nostre cas parlem dels límits d'una parròquia o delmari i tenia per objecte saber a quina parròquia d'entre totes les que hi havia pels voltants del territori li corresponia pagar el delme, o sigui, la desena part dels rendiments que produïa la terra. Aquesta llei amb origen en els temps bíblics de Moisès establia que una desena part dels fruits de la terra calia entregar-los als sacerdots pel manteniment del culte. Durant el primers temps del cristianisme aquesta era una pràctica pietosa que amb el temps, potser pel decaïment en la seva pràctica, esdevingué forçosa. Concretament va ser en Carlemany qui va dictar dues disposicions els anys 779 i 794 a tal fi.

Pel que respecte a Catalunya i Aragó es va introduir aquesta obligatorietat pel fet de ser part de la Marca Hispànica en aquells moments. Dita llei no va ser derogada fins el 1841 en temps d'Isabel II.

Fet aquest apunt històric hem de dir que en la nostra comarca es troben descrits tres decimars coneguts pels noms de les propietats a on es troben, com són can Guillot, can Pi i can Vicens, actualment totes pertanyen al municipi de Vilademuls, però anteriorment eren de diferents parròquies, Sant Esteve, Olives i Vilamarí i aquí raïa la diferència per la qual calia identificar cada tros de territori.

Mapa de situació dels decimars entre Vilamarí, Olives i Sant Esteve de Guialbes

Podem trobar una descripció ben completa dels decimars en el llibre El Patrimoni del Pla de l'Estany editat al 2005 pel consell Comarcal i també una bona col·lecció de fotos a l'arxiu en línia de l'Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany fetes per n'Esteve Palmada Romans l'any 2001, guardades dins del Fons ACPE180-10.

Ja en l'any 2001 es va dur a terme una campanya, tal com es pot llegir al diari El Punt el dia 4 abril de 2001 en un escrit fet per Mª Àngels Pagès.                 http://www.bohigas.com/Noticies/Arqueolo/N040401b.htm

En aquest diari es recull la informació de que el Consell Comarcal, a proposta de l'alcalde de Vilademuls el 2001, Josep Vicens, al temps President del mateix Consell, els ha declarat  béns cultural d'interès local, corresponents a la categoria de monument històric i es planeja recuperar-los del seu lloc al bosc i portar-los a l'ermita d'Olives per tal de salvaguardar-los. Potser avui en dia, passats ja 12 anys d'aquella proposta, seria millor portar-los al nou museu que es vol obrir a Vilademuls. Al temps es col·locaria en el lloc original una còpia, més petita, feta també en pedra.

Decimar de can Vicens

Decimar de can Vicens en el seu estat actual (2014)

Segons els estudis arqueològics efectuats en aquell moment es van datar cap al segle XVII.

Fent una mica més de recerca, la paraula decimar no es troba ni al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ni a l'Alcover Moll. També s'ha contactat amb l'Arxiu Diocesà de Girona per a veure d'ampliar la informació, però segons ens han dit, la millor manera de buscar aquesta informació hagués estat mirant els llevadors i els delmes que es pagaven a la parròquia però no s'ha conservat cap d'aquests llibres.

Ara bé fent una simple comparació de l'estat de les pedres es pot comprovar l'estat de degradació en el qual es troben, especialment el decimar de can Vicens el qual s'està exfoliant tal com es pot veure en la foto del 2001 i l'actual en la qual li estan desapareixent part del text gravat a la pròpia pedra. A més tots tres estan perdent verticalitat i amb el temps poden arribar a caure i desaparèixer de la vista un cop s'hagin cobert de restes vegetals, excepte el de can Pi, que al trobar-se dins d'una propietat tancada, és el mateix propietari qui s'encarrega de mantenir-lo net.

Decimar de can Guillot

Els altres dos, el de can Guillot i de can Vicens es troben dins de zona boscosa amb una certa facilitat per accedir-hi si se saben les seves coordenades.

Al llarg del 2014 i, gràcies a en Josep Vicens, s'han identificat dos decimars més, ara ja en seran cinc. Tots dos també al terme municipal de Vilademuls. El primer d'ells es troba en una finca ramadera prop de Sant Esteve de Guialbes, coneguda com can Menció, i es manté en una zona ben accessible i cuidada a la vora d'un camí interior de la finca. També presenta les inscripcions a banda i banda, identificant les parròquies de Sant Esteve i d'Olives com a receptores del delme corresponent a aquelles terres.

Decimar de can Menció

Decimar de can Pi

Decimar de can Fuster

La cinquena pedra termenera parroquial es troba en la finca de cal Fuster, en un bosc proper. La seva situació no és tan bona com l'anterior, doncs es troba quasi totalment ajeguda sobre un costat, encara que l'estat general de la pedra sembla bo i es poden llegir també a cada costat els noms de les parròquies, Sant Esteve i Olives.

Des del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles volem fer una crida a les institucions competents en el manteniment del nostre patrimoni per tal que en tinguin cura d'ell i exerceixin totes les accions necessàries per a dur-la a terme, evitar que es malmeti i puguem gaudir de la seva contemplació nosaltres i les generacions futures, doncs forma part de la nostra història.

També volem aprofitar per a fer una crida a totes les persones que tinguin informació sobre altres pedres termeneres o decimars que ens la facin arribar al Centre d'Estudis Comarcals.

Publicat a la revista "El Pla de l'Estany" editada pel Consell Comarcal en el seu nº 78 del desembre de 2014. Article escrit en col·laboració amb en Miquel Rustullet.

Evolució estelar – Diagrama H-R

Quan el gas interestelar format majoritàriament per hidrogen està prou fred de forma que només l'afecti la força de la gravetat, però cap de les altres forces bàsiques, comencen a ajuntar-se els àtoms per formar grumolls de matèria. Activats per aquesta atracció i amb molta paciència, vull dir milers d'anys, es comencen a escalfar transformant en calor intern una part de la seva energia.

Així s'aniran escalfant fins que siguin capaces d'engegar la reacció nuclear de combustió de l'hidrogen en heli quan estiguin per sobre dels 10 milions de graus. Aquí ja ha nascut una estrella. Ara, segons la seva massa i edat lluirà d'una forma o altra, podrà ser blava, blanca, groga, taronja i fins tot vermella o el que és el mateix tindrà una temperatura superficial més alta o més baixa.

Aprofitant aquesta característica de color/temperatura i la seva lluminositat, dos astrònoms Ejnar Hertzsprung i Henry Norris Russell, el primer danès i els segon estatunidenc, cap a 1910 van elaborar de forma independent aquesta forma de classificar els estels coneguda com diagrama de Hertzsprung-Russell o diagrama H-R de color-luminositat.

En aquest gràfic es pot veure una diagonal, anomenada principal, que va de l'angle esquerra superior on es troben les estrelles més calentes i blavoses fins a l'altre extrem on hi ha les vermelles i més fredes. En aquesta seqüència principal és on es troben el 90% d'elles només pel fet d'estar cremant hidrogen. La gegant blava Rigel d'Orió trigarà uns milions d'anys en cremar-lo i Pròxima Centauri, nana roja i l'estrella més propera a nosaltres, l'anirà cremant durant milers de milions d'anys.

Per sobra de la diagonal cap a la banda dreta alta estan les gegants i supergegants vermelles que han arribat fins aquí després de sortir-se'n de la diagonal a l'anar deixant de cremar hidrogen i començar a cremar heli en carboni i oxigen. I per sota de la diagonal, cap a la banda esquerra es troben les nanes blanques.

La nostra estrella, el Sol, es troba cap a la meitat de la diagonal, al centre del dibuix. Va entrar per la banda dreta com una nebulosa protosolar transformada després en estrella tipus T-Tauri i va anar a parar, per la seva massa i temperatura cap el centre del gràfic. D'aquí a uns dos mil milions d'anys començarà a cremar heli i s'anirà desplaçant cap a la dreta i cap amunt a la zona de les gegants vermelles. Es farà tan grossa que acabarà volatilitzant els planetes interiors fins a Mart. Després s'anirà movent de forma horitzontal per la part alta fins al costat esquerra on ja haurà passat a la fase de nebulosa planetària i continuarà baixant pel mateix costat fins acabar com a nana blanca.

El diagrama de H-R s'utilitza per definir els diferents tipus d'estrelles i comparar les previsions teòriques de la seva evolució obtingudes per models informàtics amb les observacions d'estrelles reals i va servir per entendre com evolucionava la vida de les estrelles.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 180 del desembre 2014

Les estrelles i el seu destí

Tan punt com neixen les estrelles ja se sap quan i com moriran. És força simple, està directament lligat bàsicament a la seva massa, encara que també poden jugar un paper la seva composició, la velocitat de rotació i si té una estrella companya. Ja sabem que les estrelles es formen perquè el gas d'un núvol s'atreu per la força de la gravetat i es va fent més i més gran. Si hi ha poca massa es pot quedar en planeta, de la mida de Mercuri o de Júpiter. Els planetes gasosos més grans poden arribar a tenir 13 vegades la massa de Júpiter (Mj). Si agafa més massa i arriba fins a unes 80 vegades Mj, quasi una dècima part de la massa del Sol (Ms), es pot convertir en una nana marró que com a molt arribarà a cremar deuteri i liti però no hidrogen i es consumiran en alguns pocs milions d'anys, quedant una estrella de poca brillantor i poc calenta.

Si només arriba a un terç de la Ms anirà cremant hidrogen a ritme baix però no podran cremar mai heli i serà una nana vermella que podrà viure fins a centenars de milers de milions d'anys amb una temperatura superficial d'uns 3.500ºK que progressivament anirà perdent.

Una estrella de massa intermèdia com el Sol i fins a 9 vegades Ms, acaben la seva vida com nanes blanques. Aquest tipus d'estrella poden tenir una vida llarga, d'uns 10.000 milions d'anys, passen per una etapa en la que s'inflen convertint-se en gegants vermelles i, finalment exploten deixant una nebulosa planetària i una nana blanca com romanent. Aquest nou tipus d'estrella és molt calent i pot arribar als 30.000ºC. Són de les més abundant a l'Univers juntament amb les nanes vermelles, les que vindrien després de les nanes marrons.

Si l'estrella ha assolit una massa superior a les 10 Ms però sense passar les 30, passarà per les etapes de supergegant blava i després groga, quan es refredi una mica i finalment explotarà com una supernova i deixarà un romanent d'una estrella de neutrons.

Quan l'estrella supera les 30 Ms també esdevindrà una supergegant blava i després evolucionarà cap un model d'estrelles anomenat Wolf-Rayet i acabant en una explosió de supernova o en un esclat de raigs gamma i deixant com romanent un forat negre.

La massa d'una nana blanca és entre 1-10 milions de vegades la densitat del Sol, que podríem considerar com la unitat. Una estrella de neutrons tindrà encara una densitat un milió de vegades superior. En aquestes condicions la massa està totalment compactada i el protons, neutrons i electrons formen un plasma sense cap separació entre ells, de forma que els protons i els electrons s'han transformat en neutrons i, finalment, només queden neutrons.

Resumint una porció de nana blanca com un terrós de sucre pesaria 1 tona i en el cas d'una estrella de neutrons seria de fins a mil milions de tones en el seu nucli.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 179 del novembre 2014

La mida de les estrelles

Les estrelles neixen d'un núvol de gas que es va agregant per la força de la gravetat, formant protoestrelles, milers d'elles en un cúmul globular, que quan arriben als 15 milions de graus aconseguiran encendre les reaccions nuclears que equilibrarà la compressió que exerceix la gravetat i s'estabilitzaran. Aquestes estrelles encara que neixen bastant properes amb els anys es van separant i ara tot just s'ha identificat la primera germana del nostre Sol, una estrella que es troba a 110 anys-llum de nosaltres.

El nostre Sol té un diàmetre d'uns 1,4 milions de quilòmetres i la Terra d'uns 12.500 km. En proporció 100 vegades més petita. Ara bé la nostre estrella té una mida normal, diguem-ne que està a la meitat de les mides habituals de les estrelles. 

Ara bé quan comencem a investigar si en el cel hi ha estrelles més grans de diàmetre, veiem que sí, que n'existeixen moltes de més grans i també de més petites La primera estrella de la que es va poder determinar el seu diàmetre va ser Betelgeuse, l'estrella gegant vermella de la constel·lació d'Orió. Va ser el 1920 i es va obtenir una mida que arribaria fins a l'òrbita de Mart si estigués situada en el mateix punt que el Sol. És unes 650 vegades major que el Sol. De fet el nostre Sol també arribarà a assolir aquesta mida d'aquí a uns 2.000 milions d'anys quan al consumir el seu hidrogen les seves capes exterior de gas s'expandeixin i ens arribin a rostir de calor, abans de transformar-se en una nana blanca.

Sírius, l'estrella més brillant del cel i que es veu millor a l'hivern, és el doble de gran que el Sol. Pollux, una de les dues dels Bessons és 10 vegades més gran i Aldebarà, la vermella del Taure, unes 50 vegades. Rigel, l'estrella supergegant blava d'Orió, unes 75 i Deneb del Cigne unes 200.

Però Antares, l'estrella gegant vermella i la més brillant de l'Escorpí i que es veu a l'estiu és 1.000 vegades més gran, altre és VY Cephei, una hipergegant vermella, unes 1.500 vegades major i la més gran de totes de les que s'han mesurat fins ara, altre hipergegant vermella, UY Scuti unes 1.800. De fet aquest tipus d'estrelles són les més grans i lluminoses que existeixen, però degut a problemes d'estabilitat no poden superar les 120 masses estel·lars, que correspon al límit teòric de massa d'una estrella. Amb aquestes mides quasi que arribarien fins a l'òrbita de Saturn.

Al ser tan massives tenen una vida molt més curta, entre 1 i 3 milions d'anys, res comparat amb els 10.000 milions d'any del Sol i quan moren exploten en forma de supernova o hipernova i deixen com residu de la seva vida un forat negre. El seu color ve donat per la seva temperatura superficial, que pot variar entre 3.500 i 35.000ºC depenent de si són vermelles o blaves. A la nostra Via Làctia només s'han detectat set d'aquests tipus d'estrella, la resta de les que s'han estudiat es trobem a altres galàxies.

        Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 178 de l'octubre 2014 

Com orientar-se amb el Sol

A l'hemisferi nord tots sabem que a mig matí, o sigui, les 12 h en temps solar o universal, no les 12h oficials, el Sol indica la direcció del sud i què és quan culmina, va més alt. Això podem comprovar-ho si plantem un gnòmon, que és un estil o tija que per la posició i llargària de la seva ombra serveix com a indicador de l'hora, de l'altura del sol, etc. , segons la definició què dóna el Diccionari de l'IEC.

Ara cal plantar aquest pal, ben recte, i cada hora anar fent una marca al terra del punt final de la seva ombra. Veurem què quan surt el Sol, l'ombra que projecta el pal és molt allargada i que conforme el Sol s'alça es va reduint la distància entre el punt final de l'ombra i el pal. A la posta del sol també es va allargant. Així quan hàgim acabat el dibuix, al capvespre, podrem unir tots els punts marcats al terra i ens sortirà una corba. Situant-nos damunt el punt on la traça passa més a prop de la base del gnòmon, la recta que uneix aquest punt amb el pal indica l'eix sud-nord. Per tant, mirant des del punt on l'ombra és més curta en direcció al pal tenim el sud i en sentit contrari el nord. Ara ja sabem on tenim el nord i el sud, ja estem orientats, o sigui on està l'orient, on ha sortit el Sol.

Com que hem anat fent marques al terra també haurem fet un rellotge de Sol.

Si no sabem on està el sud però tenim un rellotge també ho podem trobar. Suposem que tenim un rellotge que tingui les 24 hores marcades en l'esfera, per fer-ho més fàcil d'explicar. En aquest rellotge, la busca de les hores farà una volta sencera al cap del dia, tal com ho fa el Sol. Per tant si apuntem al Sol amb aquesta agulla horària, la posició del número 12 ens indicarà on es troba el sud.

Com que el més normal serà què no disposem d'aquest tipus de rellotge amb els 24 números escrits dins de l'esfera, sinó d'un de només 12, haurem de fer alguna modificació al mètode degut a que la busca es mou el doble de pressa que el Sol. Apuntarem amb l'agulla de les hores al Sol i mirarem on indica el número 12, que en el cas d'abans era el sud, però ara el sud estarà a la mitat de la distància, just a mig camí, perquè aquest tipus de rellotge la velocitat de la busca horària és el doble i cal dividir l'angle per la mitat. Resumint el sud es troba a mig camí entre la busca horària i la indicació del número 12 del rellotge.

Si tenim un rellotge digital, òbviament, aquest mètode no funciona.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 177 del setembre 2014

Quan es pon el Sol ...

i la tarda és clara i sense núvols el primer punt de llum que podríem observar, si fos visible a la tarda, seria el planeta Venus. El segon punt seria un altre planeta, com abans suposant que fos visible, seria Mart i el tercer Júpiter. El quart, classificats per la seva màxima brillantor seria Mercuri i el cinquè Saturn. Urà i Neptú només els podríem veure amb telescopi. Serà difícil tenir tots els planetes a la vista al mateix moment i caldrà consultar les efemèrides per tal de saber quins són els visibles per la nostra data d'observació. Al maig eren visibles tots cinc, però al llarg de tota la nit. Aconseguir que es vegin tots en un tros petit de cel sol passar cada cent anys de mitjana..

De fet, abans de que es pugui veure Saturn ja haurà aparegut la primera estrella, si estem a l'hivern, i seria Sírius, de la constel·lació del Ca Major al costat del caçador Orió. Aquesta estrella és la més brillant de totes les que són visibles a ull nu, encara que no és de les més properes a nosaltres. Si estiguéssim a l'estiu la primera estrella que veuríem seria Vega de la constel·lació de la Lira i que forma part de l'asterisme conegut com el Triangle de l'estiu.

Tot seguit les estrelles que veuríem serien Capella (Cotxer), Artur (Bover), Rigel (Orió), Procyon (Ca Menor) al tocar d'Orió, Betelgeuse (Orió), Altair (Àguila), Aldebarà (Taure), Pollux (Bessons), Espiga (Verge), Antares (Escorpí), Deneb (Cigne), Regulus (Lleó). Aquest llista està ordenada per magnitud i no per estació. Hauríem de buscar en un planisferi les que corresponen a cada estació.

Sírius tindria una magnitud aparent de -1,6 i Regulus de +1,3. El concepte de magnitud estelar va ser establert pel grec Hiparc el 127 aC. Va definir que les primeres que apareixien tenien magnitud 1 i les més febles a ull nu tenien magnitud 6. En el segle XIX es va definir que aquest marge corresponia a 100 unitats d'intensitat lluminosa. Així va sortir que una estrella de magnitud 1 és 2,51 vegades més lluenta que una de magnitud 2 i 100 cops més lluenta que una de magnitud 6.

Quan van aplicar noves tècniques de mesura més precises van veure que algunes estrelles es movien cap a valors negatius, doncs eren més lluminoses del què havien estimat, com va passar amb Sírius. Amb la mateixa escala el Sol té una magnitud aparent de -27 i la Lluna de -13. El planeta Venus de -4 i Júpiter de -3.

El número d'estrelles visibles a simple vista és aproximadament 6.500, amb només 20 estrelles de 1a magnitud, prop de 60 de 2a magnitud, quasi 200 estrelles de 3a magnitud, unes 600 de 4a magnitud, 1.600 estrelles de 5a magnitud i més de 4.000 de 6a. Suposant que les estrelles es troben escampades igual per tot el firmament, un observador en un instant podria arribar a veure, com a màxim la meitat, o sigui unes 3.200 estrelles.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 176 de l'agost 2014

Activitats industrials al Serinyadell (II)

Segons el padró del 1936 trobat a l'Arxiu Comarcal (ACPE), en aquell moment hi vivien a la finca del mas Pou, la número 4 del barri de Maixella, en Josep Castellà Planella nascut al 1864 i Maria Sala Font del 1870 amb el seu fill Miquel nascut el 1896.

Padró del 1936 de l'Aj. de Serinyà (Fons ACPE)

En aquesta casa hi va viure posteriorment en Joan Corominas Portella qui la va habitar fins el 1958 i a l'any 1960 hi va anar en Martí Masdemont de can Martí de l'Oli qui s'hi va estar fins el 1972, fent plaques de guix. Aquest home també

El molí conegut com Molinot, cap a 1930

va muntar una mena de generador elèctric per abastir la finca construint una caseta al tocar de la llera a sota del pont sobre el Serinyadell i aprofitant l'aigua que li arribava per la conducció de ciment que ell mateix va col·locar tot substituint l'anterior de ceràmica que tenia moltes pèrdues.

Va ser en Corominas qui va retirar els còdols d'una de les basses que ell va trobar i en Casademont va tirar a terra una de les dues parets per engrandir l'espai dedicat a hort. L'altre encara es manté dempeus, com símbol mut del pas del temps. Darrerament un grup de neteja i senyalització coordinat pel Centre d'Estudis Comarcals i el Centre Excursionista ambdós de Banyoles amb el suport del Consell Comarcal i del propi Ajuntament de Serinyà i amb el permís dels propietaris, van dur a terme una estassada a fons de tota la zona per tal de fer-la visitable, doncs estava tot ben embardissat.

En quant al molí de farina conegut com Molinot el que sabem de cert és que té una llinda amb la data de 1802, que possiblement sigui la data de la seva construcció. També se sap que és un molí cuber, com el de can Carreres. Això implica una gran bassa d'acumulació d'aigua per a fer funcionar el molí, mètode típic amb aquest tipus d'alimentació d'aigua tan exigua. En el nostre cas té una secció com triangular, de més de 30 metres de llargada i uns 5 metres en la seva part fonda, això li donava una capacitat acumulada de 300-350 m³ d'aigua. En la part superior encara s'observen les restes d'un bagant que permetia, al ser tancat, desviar l'aigua cap a l'hort o el mas.

Un cop tenien la bassa plena descarregaven l'aigua pel cup vers una roda hidràulica horitzontal situada en el carcavà. Aquest salt era de prop de 10 m de desnivell i feia girar la roda la qual transmetia la seva força per un eix metàl·lic fins a l'obrador situat al pis superior on es trobaven les moles i el moliner. L'aigua marxava, després de moure la roda, per un desguàs conduït cap el riu Ser.

Molí de roda horitzontal, segons dibuix de Juanelo Turriano del llibre
Tratado de Molinologia d'Antxon Aguirre Sorondo (1988)

La darrera família que el va habitar i treballar va ser la d'en Llorenç Bosch Fages, qui al 1930 tenia 68 anys, amb la seva dona Catalina Miàs Parella de 65. Era la finca identificada amb el número 5 del barri de Maixella segons la relació de cases habitables al 1930 que es troba al ACPE. Aquest home va morir de mort natural a l'agost de 1938, segons ens explica el seu nét Joaquim Bosch Illa de 85 anys i conegut a Serinyà com Cabiret. El molí va deixar de funcionar, encara que la Catalina va seguir vivint al molí.

Padró de 1930 de l'Aj. de Serinyà (Fons ACPE)

Foto de Catalina Bosch, cap a 1930

En Joaquim també ens explicà que davant de la casa, de dues plantes, hi havia uns coberts per al bestiar, una era i horts i que més endavant, més cap el sud, tornaven a tenir una altre era, de terra amb rajol vermellós, on netejaven i mullaven el gra abans de moldre'l.

També cal destacar a les rodalies d'aquesta zona tan industrial, altres punts com un petit forn de calç entre la carretera vella d'Olot i el riu Ser, abans de creuar el pont camí de la capella dels Màrtirs, que antigament, entre finals del s.XIX i primers del XX, aquesta construcció era una caseta coneguda com can Felip on Pere Illa Frigola tenia un magatzem de guix.

Així com les dues fonts al costat del Molinot, la d'en Cufí, arranjada per en Felip de can Solanas i la dels Màrtirs, una font nova creada pel mateix Felip aprofitant la surgència d'aigua existent en l'antic viver que es feia servir per a regar els horts propers. Continuant per aquesta pista del Molinot cap a les fonts, riu Ser avall, el camí continua fins que s'esvaeix entre la vegetació prop del cingle on es troba la cova dels Encantats, terreny ben ple de caus aprofitant les baumes de la pedra i del terreny sorrenc existent i que, en un parell de milers de metres ens portaria fins a trobar l'aiguabarreig amb el Fluvià.

- Article publicat conjuntament amb Rosa Cortada

Publicat a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 970 de l'agost 2014