Mart, el futur?

Actualment els nostres objectius extraterrestres són la Lluna i Mart, els cossos de l’espai més propers.

Darrerament Mart s’ha tornat a convertir en una obsessió. Recordem l’episodi del 1938 on Orson Welles radiava una invasió marciana al planeta, escrita per H.G. Wells que va aterrir els radiooients. També van destacar els imaginats canals identificats per Schiaparelli el 1877 que ningú més va confirmar.

Es podria viure al planeta? Seria difícil per nosaltres, les condicions serien extremes. La temperatura mitjana és de -60ºC, amb un màxim de +20º i un mínim de -150ºC i la gravetat seria una tercera part de la nostra, perquè el planeta té menys massa. Tampoc hi ha atmosfera, només un 1% de la que tenim aquí. El vent solar l’ha escombrada per no tenir la protecció del camp magnètic que va desaparèixer quan el nucli de Mart es va solidificar i va deixar de treballar com una dinamo. A la seva superfície es produeixen ventades però només tenen força per aixecar pols del sòl i prou. El seu aspecte superficial és com la d’un desert.

Des del 1960 que ja s’intentaven enviar sondes d’exploració a Mart, primer orbitals i després intentant aterrar. La primera va ser la Viking 1 el 1975. El 1996 es va enviar el primer robot explorador, el Sojourner, i el 2003 , l’Spirit i l’Opportunity que hi van estar treballant durant 6 i 14 anys respectivament. Aquest darrer va trobar roques d’argila, compost que només s’origina en presència d’aigua. A partir d’aquí es dedueix que hi havia aigua al planeta fa uns 4.000 milions d’anys, amb llacs i rius, però, a poc a poc, es va anar quedant despullat. Semblaria lògic pensar que també hi havia més atmosfera, formada per diòxid de carboni, i, per efecte hivernacle, més temperatura.

Les sondes Viking ja van fer experiments biològics per intentar detectar vida. Les primeres proves van donar positives, amb el conseqüent esverament del científics, però va resultar ser un fals positiu, tal com va fer veure en Joan Oró. El resultat obtingut podia haver sigut originat per una simple reacció química no biològica.

El 2011 s’hi va enviar el robot Curiosity i el 2021 el Perseverance, que encara roden per Mart. Aquest darrer està prenent mostres del sòl i les està desant en tubs, en espera de que algun dia, potser el 2031, la NASA torni per recollir-les i analitzar-les als seus laboratoris amb totes les condicions i garanties de treball que el mètode científic exigeix. El 2021 també es va posar a prova l’helicòpter Ingenuity que hi va estar uns 3 anys, fent un total de 72 vols.

A l’estiu de 2024, el Perseverance va detectar unes roques amb incrustacions de fòsfor i ferro que, a la Terra, es relacionen amb una possible activitat biològica de microorganismes.

Amb tot aquest historial la NASA volia continuar enviant sondes, però li han rebaixat els pressupostos globals i l’administració general de l’agència espacial dels Estats Units ha demanat ajuda a empreses privades per aconseguir una missió viable a mig termini. Estarà el futur de l’exploració espacial a les seves mans?

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 308 de l'agost de 2025

La Missió GAIA

Aquest satèl·lit de l’Agència Espacial Europea (ESA) va ser llançat a l’espai el desembre del 2013 des de la Guaiana Francesa. Els seu nom correspon a l’acrònim Global Astrometric Interferometer for Astrophysics i és un satèl·lit astromètric que serveix per mesurar la posició de les estrelles.

Pels antics grecs Gaia era la mare de la Terra, també rep aquest nom un projecte que considera el planeta, i tot el que l’envolta, com un sistema viu per dret propi.

Té la forma d’una bota de 3 per 10 metres i pesa d’uns 2.000 kg. Té la missió de mesurar, amb la major exactitud fins el moment, la posició de mil milions d’estrelles, un 1% del total a la nostra Via Làctia. A tal fi, es troba situat a un punt denominat de Lagrange2, situat a un lloc d’un cert equilibri gravitatori entre el Sol i la Terra, a uns 1,5 milions de km de nosaltres. Això li assegura estabilitat i que, certament, la nostra atmosfera no li dificulti les observacions.

Està dotat de càmeres CCD i miralls que li permeten observar i situar uns dos milions d’astres cada hora. Cada dia transmet 50 GB d’informació a les tres estacions terrestres, una a la Península  Ibèrica (Cebreros-Àvila).

Ara, hem pogut confirmar que la Via Làctia és una galàxia espiral barrada de quatre braços i s’ha aconseguit reconstruir el seu mapa, tal com es veuria des de fora. Amb tota la informació recollida, destaca la barra central, la deformació del disc que produeix un guerxament, la pols interestel·lar prop del Sol i els lòbuls de Fermi, unes distribucions de matèria molt calenta i tènue que sobresurten, en forma de bulb, al nord i sud del nucli galàctic, amb una mida de 25.000 anys llum i visibles només en raig X.

També s’ha vist que, dels set milions d’estrelles veïnes estudiades, unes trenta mil giren en direcció oposada a nosaltres i que corresponien a una població estel·lar de composició química diferent de la nostra. Conclusió: el seu origen era una altra galàxia satèl·lit de la nostra, Gaia-Enceladus, amb la que havíem xocat fa uns deu mil milions d’anys. També que ens estem barrejant amb la galàxia nana de Sagitari de forma repetitiva cada certs milers de milions d’anys.

De fet, les estrelles no xoquen, hi ha massa espai buit entre mig, però sí que tenen efectes gravitacionals i es produeixen interaccions.

De fet, s’ha comprovat que la Via Làctia està devorant un grup de cúmuls globulars i galàxies nanes, uns 40 en total. També ha descobert tres nous forats negres dins de la Via Làctia, tot estudiant els moviment relatius de les estrelles. 

El gener de 2025 va deixar de funcionar, per esgotament de la seva font d’energia. Però el balanç que podem fer és que ha estudiat més de 2.000 milions d’objectes, dels quals 1.800 milions són estrelles de la nostra galàxia, un 2% del total.

Les dades que ha anat recollint i alliberant (Data Release) no acabaran de ser estudiades fins al final de la present dècada. Els astrònoms tenen feina per anys gràcies a Gaia i a l’ESA.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 307 del juliol de 2025

Vida més enllà de la Terra

Els humans sempre s’estan fent preguntes, volen saber el perquè de tot plegat. Una de les més recorrents és: Estem sols a l’univers?, o el que és el mateix: pots haver vida fora de la Terra?

La resposta, per ara, està clara, no tenim ni idea. Per quina raó només coneixem vida al nostre, un planeta envoltat d’un quatrilió d’estrelles. Estadísticament seria possible, ara bé, arribar-ho a afirmar, per ara, és impossible.

Ja fa anys, cap el 1960, es va iniciar el projecte SETI, de recerca de vida extraterrestre, sense cap èxit, excepte la senyal Wow! del 1977, però que va ser irrepetible. Aquest projecte intentava captar senyals de ràdio arribats de l’espai, que no fossin normals, que poguessin ser un missatge. S’utilitzava el radiotelescopi d’Arecibo que va col·lapsar el 2020. També es va utilitzar per a enviar el famós Missatge d’Arecibo un senyal codificat de ràdio enviat el 1974 en direcció al Cúmul M13 situat a 25.000 anys-llum de nosaltres. Fins d’aquí a 50.000 anys no rebrem cap resposta, si hi arriba.

Les sondes Voyager, llançades el 1977, també porten un disc d’or amb informació codificada sobre nosaltres, per si algun dia algú les pots llegir i interpretar. I les sondes Viking, del 1975, portaven els primers experiments explícitament creats per a la recerca de biosignatures en altres planetes. L'anàlisi bioquímic de l'atmosfera i matèria de les seves superfícies va estar realitzat a càrrec del bioquímic Joan Oró. Sense èxit.

Actualment amb les nostres capacitats tècniques, en especial, els telescopis Hubble i James Webb, som capaços d’enregistrar espectres de molts exoplanetes i de les seves atmosferes. Aquí comença un altre tipus de problemes. Quan podem dir que una senyal pot ser un indici de vida? Parlem de biomarcadors o biosignatures. Si trobem un compost químic com el dimetilsulfur, podem dir que és un biomarcador i que a l’atmosfera de l’exoplaneta on s’ha trobat pot haver, o haver hagut, vida?

Cap científic ho firmaria. De fet, la pròpia definició de biosignatura acceptada diu: Qualsevol fenomen pel qual els processos biològics són una possible explicació coneguda i les seves possibles causes abiòtiques han estat raonablement explorades i descartades.

Descobrir una biosignatura no és el mateix que descobrir vida. Les biosignatures són aproximacions limitades i observables de la vida i són, per sí mateixes, incertes. Aquí ja no cabria considerar com biosignatura les restes fòssils del meteorit marcià ALH84001 com una evidència extraterrestre.

Tampoc la detecció d’oxigen en una atmosfera llunyana impliquen cap senyal positiu. L’oxigen el genera la vida, la fotosíntesi de les plantes, però també es pot originar per descomposició per llum ultraviolada d’aigua, sense haver vida. Si algun extraterrestre hagués examinat la Terra fa milions d’anys, quan no hi havia encara oxigen, mai hagués imaginat el tomb que es va produir, degut a la fotosíntesi, i que ara la vida requereix la presència d’oxigen al nostre planeta.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 306 de juny de 2025

Les germanes del Sol

Quan observes el cel de nit amb un telescopi, uns dels objectes estel·lars que criden més l’atenció són els cúmuls. Són moltes estrelles agrupades, formant un conjunt. Totes elles estan lligades per la força de la gravetat. N’hi ha de dos tipus, cúmuls oberts i tancats. 

Totes les estrelles que el formen van néixer, més o menys, al mateix moment i al mateix núvol de gas original. Els cúmuls tancats els poden arribar a formar milions d’estrelles, normalment velles. A la nostra galàxia se’n compten uns 150, entre els quals destaquen a l’hemisferi nord el d’Hèrcules i al sud el Omega Centaure, visible a ull nu.

Per contra, els cúmuls oberts, són més joves, no els formen tantes estrelles, com a màxim milers i no estan tan fortament lligats per la gravetat. Els més destacats serien les Plèiades, el Pessebre o el doble cúmul de Perseu. Se’n coneixen més de mil a la nostra galàxia.

Doncs bé, el Sol és una estrella de segona generació, això vol dir que es va formar amb les restes de l’explosió d’una estrella anterior, segurament una supernova. Es va formar en una zona on hi havia un núvol de gas i pols i que a conseqüència de l’ona de xoc provocada per la dita explosió, va fer que el gas i la pols es comencés a agrumollar, formant petits nuclis, que es van convertir en punts de referència per anar atrapant més gasos per la força de la gravetat.

Així en aquest núvol es van formar centenars d’estrelles, totes amb unes característiques molt similars. Totes elles eren germanes, fins i tot, bessones del Sol. Va ser fa uns 4.500 milions d’anys.

Per caracteritzar una estrella s’utilitzen, bàsicament, dos paràmetres: temperatura i metal·licitat.

Aquest darrer concepte vol dir quin percentatge de la seva massa no és ni hidrogen ni heli. Poden ser liti, beril·li, oxigen, ... El Sol té un valor de 1,6%. La temperatura superficial és de 5.772 K

Per acceptar una estrella com a anàloga al Sol, podríem dir germanes, ha de tenir una temperatura que no es diferenciï en més de ±500 K i una metal·licitat d’entre 50 i 200% de la solar. Per pujar al nivell de bessona, cal que la temperatura tingui una diferència màxima de ±10 K i la metal·licitat de 0,05%.

També és crític que l’edat de l’estrella no es diferenciï en més de mil milions d’anys i que tampoc tingui cap companya, que no sigui un sistema binari.

Així que els astrònoms van començar a buscar als catàlegs, tant l’Hipparcos com el Gaia, dues sondes que va llançar l’ESA (Agència Espacial Europea), la primera el 1989 fins al 1993 i que va caracteritzar 2,5 milions d’estrelles, i la segona el 2013 i, encara dura, per caracteritzar mil milions d’estrelles.

Buscaven una estrella amb les característiques del Sol. Fent recerca s’han trobat diverses estrelles, com:

HD101364, a la constel·lació del Drac, a uns 212 anys-llum del sistema solar.

HD162826, a la constel·lació d’Hèrcules, a uns 110 al.

HD186302,  a la constel·lació del Gall Dindi, a uns 184 al.

Ara, amb tota aquesta informació, intentaran saber en quin punt de la Via Làctia es va formar el sistema solar, després d’haver fet 20 voltes a la mateixa, 20 anys galàctics.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 305 del maig de 2025

Astrobanyoles, Agrupació d’Astronomia i Ciència del Pla de l’Estany

Tot va començar a la tardor del 2002 quan la Caja de Ahorros del Mediterráneo va venir a la comarca i va instal·lar el seu telescopi mòbil a Can Jan de Fontcoberta. S’hi va estar un parell de dies i, amb els seus monitors, van fer algunes xerrades i observacions d’estrelles al vespre.

D’aquestes trobades va sorgir un grup de gent, amants de l’astronomia, que vam decidir que ens podríem agrupar per a fer una associació i gaudir del tema que ens agradava. Ens vam trobar al cafè del que avui és l’Ateneu i vam decidir tirar-ho endavant.

Per anar per la via ràpida vam demanar al Centre Excursionista si ens volia aixoplugar com una branca nova dins de les seves activitats, atès que els muntanyencs han de ser amants de les estrelles.

Així vam iniciar el notre camí. El nostre enllaç amb el Centre era en Joan Anton Abellan. 

En aquestes condicions vam romandre fins el 2009, quan vam veure que necessitàvem ser més agils en les nostres activitats i ens vam independitzar del Centre. Vam crear els nostres estatuts i vam crear la primera Junta d’Astrobanyoles amb Abellan com President i en Carles Puncernau de Vicepresident. Així vam tirar fins el 2016, en què Abellan va decidir que deixar el càrrec de president i Puncernau va ocupar el càrrec vacant.

Som una entitat sense ànim de lucre i ens mantenim de les quotes socials (25€/any per un soci indvidual) i de les subvencions que rebem de l’Ajuntament i, darrerament de la Diputació. El nostre objectiu és la divulgació de la ciència, en especial de l’astronomia, dins de la nostra comarca. Per tal de dur-ho a terme organitzem xerrades al Darder (Tardes de Ciència, n’hem fet unes 140), també fem altres xerrades divulgatives a escoles, instituts o el club de lectura (unes 100) o qualsevol centre que ens ho demani (altres 100), i portem els telescopis si també volem fer una observació del cel.

Un altre punt destacable són els Premis Astrobanyoles de recerca i divulgació científica, dels quals ja portem 15 edicions.

Des del març de 2003 també fem un programa de ràdio a Ràdio Banyoles, titulat Sopa d’estrelles, la primera temporada va ser de 30 minuts, però a la següent ja vam veure que necessitàvem més temps i el vam poder llargar fins a una hora de durada. Ja hem fet uns 740 programes, que es poden escoltar en directe, o diferit a la mateixa pàgina de la ràdio o al podcast Ivoox. Aquí divulguem notícies de ciència i entrevistem algun convidat, un soci propi o el ponent a les Tardes de Ciència.

Una altra activitat que fa temps que realitzem són els Sopar-G, ens trobem al voltant d’una taula per sopar i parlar de ciència, normalment amb el ponent de les Tardes de Ciència. Això ho fem 2-3 cops a l’any. Ja en fet més de 50 sopars. I des de fa dos anys fem cine-fòrums de ciència.

El tema de fer sortides o viatges, també forma part de la nostra forma d’actuar. Procurem fer una o dues sortides cada any. Hem estat al CERN a Ginebra, a la Cité de l’Espace de Toulouse, a la Ciutat de la Ciència de València, al Laboratori Subterrani de Canfranc, als Observatoris del Teide o al nou Centre Galàctica a Terol, entre d’altres. Per alguns d’aquest viatges ens ajuntem amb l’Associació Astronòmica de Girona.

Aquesta és una pinzellada de la nostra feina, divulgar la ciència. La ciència és cultura. Només podrem avançar amb la ciència. Divulgar-la és bàsic.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 304 de l'abril de 2025

Cicles evolutius de Joseph Schumpeter

Schumpeter fou un economista nascut dins de l’Imperi Austrohongarès el 1883 i mort als Estats Units el 1950. Va estudiar dret però es va especialitzar en economia. Un dels seus treballs va ser sobre els cicles evolutius.

Vaig sentir-ne parlar en una de les xerrades que va organitzar la Càtedra Miquel Santaló el 2024,  La cursa per al control del processos físics a escales petites d’espai i temps, amb Javier García de Abajo, investigador de l’ICFO (Institut de Ciències Fotòniques).

Com es pot veure al gràfic adjunt s’identifiquen una sèrie d’onades entre el 1785 i el 2020. 

Schumpeter va proposar una teoria macroeconòmica, radicalment nova, inspirada en la teoria de l’evolució de Darwin. Era l’economia evolutiva centrada en els processos de desequilibri-disrupció, que afecta especialment les innovacions tecnològiques que impulsen els cicles de canvi.

A la imatge observem com la seva proposta de cicles comença el 1785 (la primera onada) i dura fins el 1845, uns 60 anys on la indústria estava encapçalada per l’energia hidràulica, els textils i el ferro.

Cap el 1845 va començar la segona onada amb el vapor, el tren i l’acer, fins cap el 1900. Van ser 55 anys. Llavors va emergir la tercera onada, amb l’electricitat, els products químics i els automòbils. Va durar fins el 1950, una mica mes curta, ja només 50 anys. El 1950 es va iniciar la quarta onada, fins el 1990, amb els productes petroquímics, l’aviació i l’electrònica. Va durar 40 anys. La cinquena onada va ser del 1990 fins el 2020, empesa per les xarxes digitals, la informàtica i les noves formes de comunicació. Es va escurçar fins els 30 anys.

Ara ja estem dintre de la sisena onada, que duraria fins el 2045, uns 25 anys, i estaria dominada per l’eficiència dels recursos, la intel·ligència artificial, l’automatització, la robòtica i les tecnologies netes.

De forma paral·lela, la tècnica científica també ha anat millorant al mateix ritme o potser encara més.

A la primera onada (1785) es mesuraven les distàncies en mil·límetres i el temps en segons, com a mínima expressió. A la segona (1845) ja ho fèiem en dècimes de mil·límetre i mil·lisegons. A la tercera (1900) es va arribar a fer mesures en micres, milionèsimes de metre, i en dècimes de mil·lisegon. A la quarta onada (1950) ja estàvem a dècimes de micra i microsegons, milionèsimes de segon. I a la cinquena (1990) mesurem en nanòmetres, milmilionèsimes de metre, i nanosegons, milmilionèsimes de segon.

L’any 2017 es va entregar el Premi Nobel a tres físics que havien participat en la detecció de les ones gravitacionals, Rainer Weiss, Barry Barish i Kip Thorne pel seu treball al LIGO, on van ser capaços de fer mesures de la distorsió de l’espai-temps de l’ordre de 10-19 metres. Una dècima de trilionèsima de metre.

L’any 2023 el Premi Nobel de Física va ser atorgat a Pierre Agostini, Ferenc Krausz i Anne l'Huillier  "per mètodes experimentals que generen polsos de llum d'attosegons per a l'estudi de la dinàmica dels electrons en la matèria". Els attosegons són 10-18 segons, una trilionèsima de segon.

Sembla que estem anant més ràpids que l’onada que ens tocaria.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 304 de l'abril de 2025

c , la velocitat de la llum

La lletra «c» minúscula, en física representa la velocitat de la llum. El fet d'haver triat aquest lletra prové de la paraula llatina celeritas, que vol dir velocitat. D’aquí la nostra paraula accelerar i tot un seguit que comencen per accel.

És una xifra constant que en el buit té un valor de 299.792,458 km/s. Si viatja a través d’altres medis varia. Així en l’aigua viatja a uns 225.000 km/s, 1,333 cops per sota. Aquesta relació marca l’índex de refracció dels diferents medis. Així per l’interior d’un diamant, amb índex 2,42, viatja només a 124.000 km/s.

Fotó atrapat en un condensat de
Bose-Einstein ultrafred

Aprofundint en aquest aspecte, cal dir que el 1999 la física danesa Lene V. Hau va aconseguir reduir la velocitat dels fotons a només 60 km/h (17 m/s) en un experiment amb un núvol d’àtoms de rubidi ultrarefredat a uns 100 nK (nanokelvins, una unitat científica de temperatura, gairebé el zero absolut. Aquest núvol tan fred es considera un condensat de Bose-Einstein, un nou estat de la matèria. El 2013 va aconseguir aturar els fotons del tot. Els seus estudis són d'utilitat en camps tan diversos com els ordinadors quàntics o la biotecnologia.

D’acord amb la teoria de la relativitat especial, c és la velocitat màxima a la qual pot viatjar l’energia, la matèria o la informació. Les partícules sense massa, com els fotons i les ones gravitatòries també ho fan. Així mateix, forma part de l'equació d’Einstein, equivalència massa-energia, E=mc2.

Si disposem d’una partícula i la volem accelerar, imaginem un protó donant voltes al LHC (Gran Col·lisionador d’Hadrons) que es troba al CERN a Ginebra, veurem que a l’injectar-li energia va guanyant velocitat i també massa. De fet, al mateix LHC, quan un protó gira al 99,9997% de la velocitat de la llum, ha guanyat una massa equivalent a 430 cops la que tenia al principi. 

Què li ha passat al protó?, per què s’ha engreixat tant?

La raó, segons els científics, és molt clara. Com que el protó no pot anar guanyant energia de forma continua, ja que superaria el límit de la velocitat de la llum, el que fa és engreixar-se. Com ? Transformant, segons l'equació d’Einstein, l’energia en massa. Queda palès que ni la massa ni l’energia es conserven, tal com es pensava al segle XIX, sinó que es transformen l’una en l’altre, el que es conserva és la suma de l’una i l’altre.

Imagineu que la bomba atòmica d’Hiroshima va utilitzar només una massa de 6 kg d’urani, transformant-la en energia. Està clar, la quantitat d’energia obtinguda surt de multiplicar la massa per la velocitat de la llum dues vegades. Un resultat molt, molt alt.

Altre referència molt utilitzada és la paraula «anys-llum» (a.l.). Es pot valorar de dues formes diferents, com temps o com distància. Quan diem que l’estrella més propera a nosaltres, Alfa Centauri, es troba 4 a.l., volem dir que la llum que ens arriba d’aquella estrella va sortir fa quatre anys, que és el temps que ha estat viatjant per l’espai per arribar fins la Terra. Per tant estem veient la llum que reflectia l’estat de l’estrella fa quatre anys. Això vol dir que l’estrella podria haver sofert canvis i nosaltres encara no ho sabríem. És com mirar en el passat.

L’altre forma d’entendre els a.l. és com un factor de distància, la quantitat de quilòmetres al qual es troba una estrella. Cal multiplicar la velocitat de la llum pel nombre de segons que conté un any, surt de l’ordre de 9 bilions de quilòmetres per cada any de viatge de la llum fins a l’estrella que observem.

En Galileu va ser el primer en intentar mesurar la velocitat del so, disparant un canó des del cim d’un turó i, des d’una distància d’uns 3 km, intentar saber quina diferència de temps hi havia entre el moment que es veia el foc del canó i escoltaven el soroll de l’explosió. Amb l’ajut del batec del cor, com rellotge, va determinar que la velocitat del so era de 350 m/s. Valor molt aproximat al real de 340 m/s.

Va intentar reproduir l’experiment però ara aplicat a la velocitat de la llum. No ho va aconseguir. Al segle XVII no existia cap tipus de rellotge capaç de detectar una variació tan minsa de temps. Observant els llampecs del cel intuïa que no podia ser infinita, doncs per escampar la seva llum necessitaven un cert temps, però va desistir de fer cap estimació.

No va ser fins el 1676 que l’astrònom danès Ole Roemer va aconseguir donar una primer xifra. Aquest home de 21 anys es trobava treballant a Uraniborg (Dinamarca), seu de l’observatori de Tycho Brahe. A la mort d’aquest darrer, en Jean Dominique Cassini, director de l‘observatori de París, va enviar un emissari allà per mesurar les coordenades del lloc, que necessitava saber amb exactitud pels seus propis càlculs.

En Cassini estava estudiant les ocultacions i aparicions del satèl·lit Io, de Júpiter. Sabia que feia una òrbita al planeta cada 42,5 hores, però mai ho havia pogut cronometrar amb precisió. Es basava en que la llum es movia amb velocitat infinita i que la posició de la Terra no influïa en la mesura.

Experiment de Roemer

Roemer va ignorar aquests prejudicis. Va refer els càlculs i va anunciar que el satèl·lit apareixeria el dia 9 de novembre a les 17:37, quan els càlculs de Cassini indicaven que seria a les 17:27. En Roemer va guanyar, però va tenir que tornar a Dinamarca. Cassini i tots els seus van intentar defensar el bon nom del Director de l’Observatori i el van fer fora.

En Roemer havia tingut en compte que la Terra sí que es desplaça pel cel i que la llum que envia Io quan surt ha de recórrer més distància. La distància de Júpiter al punt E1 és menor que a E2. Així si sabem quan més lluny està la Terra de Júpiter i quin temps de més triga, podem establir una relació. Va obtenir el valor de 200.000 km/s, ben proper al valor real per aquells moments.

El 1729 en James Bradley, astrònom anglès, que estudiava la desviació aparent de les estrelles (paral·laxi), va obtenir un valor de 283.000 km/s. Altres autors parlaven de fins a 304.000 km/s.

Hyppolyte Fizeau el 1849, va realitzar un nou experiment. Va llençar un feix de llum des d’una distància superior al 8 km i la va fer passa per una roda amb 720 dents que girava a 12,6 revolucions per segon. Així va obtenir un valor de 314.363 km/s. En Leon Foucault, també francès, amb un mètode similar, va precisar fins a 298.000 km/s. 

Experiment de Fizeau

El 1879, en Marie-Alfred Cornu millorà el mètode de Fizeau i obtingué el valor de 300.030 km/s.

Actualment s’accepta el valor de 299.792,458 km/s per a la velocitat de la llum en el buit com valor màxim, res al nostre univers pot anar més ràpid.

Publicat a la Revista de Banyoles en el seu número 1.096 de març de 2025