La Via Làctia

Podríem dir que aquesta galàxia en la qual ens trobem, és casa nostra. Es va formar del col·lapse d’un núvol de pols i gas pocs milions d’anys després del Big Bang. Forma part d’un grup de galàxies anomenat Grup Local format per un conjunt d’unes trenta galàxies unides per la força de la gravetat. Les dues més gran són la nostra i la galàxia d’Andròmeda, molt similar a la nostra que es troba a uns 2,5 milions d’anys-llum de nosaltres i cap la qual ens dirigim a una velocitat de 270 km/s, uns 500.000 km/h. Està calculat que col·lisionarem amb ella d’aquí a uns 4.000 milions d’anys.

Té una forma d’espiral barrada amb dos o quatre braços, hi ha diverses teories, amb un diàmetre d’uns 100.000 anys-llum i un gruix d’uns 1.000. Al seu centre situat cap a la constel·lació de Sagitari s’ha detectat un gran forat negre supermassiu, conegut amb el nom de Sagitari-A i confirmat per les seves emissions de ràdio. Si la poguéssim observar des de molt llum, la veuríem amb el perfil d’un ou ferrat, inflat pel centre i amb tot el seu blanc escampat pel voltant. 

Com que ens trobem situat en una braç lateral de la galàxia i bastant allunyats del centre, quan mirem en fora veiem molt poques estrelles. Per contra quan mirem cap el seu interior veiem molta més densitat d’estrelles i ens apareix una ratlla blanquinosa en cel que la denominem Via Làctia. Aquest aspecte és degut a la quantitat tan gran d’estrelles que hi ha cap a l’interior del disc que forma el nostre conjunt i que no percebem quan mirem cap a l’exterior.

La quantitat estimada d’estrelles dins de la Via Làctia és de l’ordre de 100.000 milions d’unitats, la majoria situada en el mateix disc galàctic. També és destacable el fet de que faci una rotació completa cada 250 milions d’anys.

Des de molt antic que es coneix aquesta línia blanca al cel nocturn que passa per les constel·lacions de Casiopea, Àguila, Cigne, Sagitari, Taure, Orió, entre d’altres. Els bosquimans del desert de Kalahari a Sudàfrica creuen que la via làctia és la columna vertebral d’un animal gegantí que alberga el nostre món, que ho veiem des de dintre i que quan mori l’animal, el cel caurà a trossos.

La mitologia grega va ser la que vaig batejar la via làctia dins de la nostra cultura, tot explicant que va ser un raig de llet que se li va escapar del pit a Hera, la dona de Zeus, quan alletava a Hèrcules. També era coneguda pels indis que l’anomenen Akashganga, forma celestial del riu Ganges. En altres llengües té relació amb el camí dels ocells, el camí de plata, el carrer de l’hivern o el camí de Santiago.

De fet fins a mitjans del segle XX no es va tenir clar què era una galàxia. Si algú desitja més informació que llegeixi sobre el gran debat entre Shapley i Curtis el 1920.

Aquest article està inspirat en el llibre «Aprender astronomia» (Ed. Marcombo) de Jordi Lopesino

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 189 del setembre de 2015