El Sol (3)

Al mateix temps les capes exteriors que embolcallen el Sol aniran expandint-se gradualment, transformant-se en una estrella del tipus gegant vermella i el seu radi arribarà fins a l'òrbita de Venus , o potser, fins i tot, de la Terra. Però ja farà anys que la vida haurà deixat d'existir al planeta. El punt final de la vida del Sol serà la seva explosió originant una nebulosa planetària i un residu en forma de nana blanca.

Les reaccions de fusió nuclear es produeixen en el cor del Sol. Aquest representa una quarta part del seu radi i només un 1,5% del seu volum. En aquesta zona tan calenta els àtoms es mouen tan ràpid que perden els seus electrons i això els permet compactar-se fins a densitats 12 cops superiors a la del plom i es comporten com un gas perfecte.

La meitat de la massa del Sol es concentra en el nucli intern. Així en aquest punt la seva pressió és 300.000 milions de vegades superior a la que tenim damunt del nostre planeta. En aquestes condicions, un fotó produït per una reacció nuclear, només pot avançar una fracció de centímetre abans de xocar amb una altra partícula, a la qual li fa augmentar la seva energia momentàniament i després la torna a emetre. Avançant d'aquesta manera, xoc darrera xoc, el fotó (la llum) que es produeix en el nucli del Sol, que hauria de trigar 2,5 segons en sortir a la superfície si anés en línia recta, pot arribar a necessitar quasi 10 milions d'anys per sortir-ne.

Gairebé bé cinc vegades la nostra distància amb la galàxia d'Andròmeda. Vist d'una altra forma, la llum que rebem ara es va generar fa 10 milions d'anys. Per contra els neutrins, originats també durant les reaccions nuclears, sí que triguen els 2,5 segons esmentats, ja que no interaccionen amb cap altra partícula.

Un cop ens allunyem del nucli, la temperatura del plasma va disminuint. A la meitat de la distància entre el centre i la superfície, la densitat és com la de l’aigua i una mica més enllà, a dos terços del camí, és com la de l’aire que respirem. Hi ha un moment que les condicions són tals que els electrons tornen a adherir-se els nuclis. Els fotons que arriben són absorbits i tot just emesos, de manera que els àtoms s’escalfen.

En aquesta zona, per desfer-se de l'excés d'energia, l'estrella utilitza la convecció, vol dir que produeix bombolles de material calent que pugen cap a la superfície tal com ho fa l'aigua en una olla posada al foc de la cuina per escalfar. Aquesta zona es coneix com la zona convectiva i ocupa un 15% del radi del Sol, els 150.000 km més externs del Sol.

A la superfície, la part visible, hi ha una primera capa anomenada fotosfera, amb una temperatura de 6.000ºC. La pressió és una sisena part de l'atmosfèrica i la densitat menys d'una milionèsima de la de l'aigua.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 204 del desembre de 2016