La mida de les estrelles

Les estrelles neixen d'un núvol de gas que es va agregant per la força de la gravetat, formant protoestrelles, milers d'elles en un cúmul globular, que quan arriben als 15 milions de graus aconseguiran encendre les reaccions nuclears que equilibrarà la compressió que exerceix la gravetat i s'estabilitzaran. Aquestes estrelles encara que neixen bastant properes amb els anys es van separant i ara tot just s'ha identificat la primera germana del nostre Sol, una estrella que es troba a 110 anys-llum de nosaltres.

El nostre Sol té un diàmetre d'uns 1,4 milions de quilòmetres i la Terra d'uns 12.500 km. En proporció 100 vegades més petita. Ara bé la nostre estrella té una mida normal, diguem-ne que està a la meitat de les mides habituals de les estrelles. 

Ara bé quan comencem a investigar si en el cel hi ha estrelles més grans de diàmetre, veiem que sí, que n'existeixen moltes de més grans i també de més petites La primera estrella de la que es va poder determinar el seu diàmetre va ser Betelgeuse, l'estrella gegant vermella de la constel·lació d'Orió. Va ser el 1920 i es va obtenir una mida que arribaria fins a l'òrbita de Mart si estigués situada en el mateix punt que el Sol. És unes 650 vegades major que el Sol. De fet el nostre Sol també arribarà a assolir aquesta mida d'aquí a uns 2.000 milions d'anys quan al consumir el seu hidrogen les seves capes exterior de gas s'expandeixin i ens arribin a rostir de calor, abans de transformar-se en una nana blanca.

Sírius, l'estrella més brillant del cel i que es veu millor a l'hivern, és el doble de gran que el Sol. Pollux, una de les dues dels Bessons és 10 vegades més gran i Aldebarà, la vermella del Taure, unes 50 vegades. Rigel, l'estrella supergegant blava d'Orió, unes 75 i Deneb del Cigne unes 200.

Però Antares, l'estrella gegant vermella i la més brillant de l'Escorpí i que es veu a l'estiu és 1.000 vegades més gran, altre és VY Cephei, una hipergegant vermella, unes 1.500 vegades major i la més gran de totes de les que s'han mesurat fins ara, altre hipergegant vermella, UY Scuti unes 1.800. De fet aquest tipus d'estrelles són les més grans i lluminoses que existeixen, però degut a problemes d'estabilitat no poden superar les 120 masses estel·lars, que correspon al límit teòric de massa d'una estrella. Amb aquestes mides quasi que arribarien fins a l'òrbita de Saturn.

Al ser tan massives tenen una vida molt més curta, entre 1 i 3 milions d'anys, res comparat amb els 10.000 milions d'any del Sol i quan moren exploten en forma de supernova o hipernova i deixen com residu de la seva vida un forat negre. El seu color ve donat per la seva temperatura superficial, que pot variar entre 3.500 i 35.000ºC depenent de si són vermelles o blaves. A la nostra Via Làctia només s'han detectat set d'aquests tipus d'estrella, la resta de les que s'han estudiat es trobem a altres galàxies.

        Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 178 de l'octubre 2014 

Com orientar-se amb el Sol

A l'hemisferi nord tots sabem que a mig matí, o sigui, les 12 h en temps solar o universal, no les 12h oficials, el Sol indica la direcció del sud i què és quan culmina, va més alt. Això podem comprovar-ho si plantem un gnòmon, que és un estil o tija que per la posició i llargària de la seva ombra serveix com a indicador de l'hora, de l'altura del sol, etc. , segons la definició què dóna el Diccionari de l'IEC.

Ara cal plantar aquest pal, ben recte, i cada hora anar fent una marca al terra del punt final de la seva ombra. Veurem què quan surt el Sol, l'ombra que projecta el pal és molt allargada i que conforme el Sol s'alça es va reduint la distància entre el punt final de l'ombra i el pal. A la posta del sol també es va allargant. Així quan hàgim acabat el dibuix, al capvespre, podrem unir tots els punts marcats al terra i ens sortirà una corba. Situant-nos damunt el punt on la traça passa més a prop de la base del gnòmon, la recta que uneix aquest punt amb el pal indica l'eix sud-nord. Per tant, mirant des del punt on l'ombra és més curta en direcció al pal tenim el sud i en sentit contrari el nord. Ara ja sabem on tenim el nord i el sud, ja estem orientats, o sigui on està l'orient, on ha sortit el Sol.

Com que hem anat fent marques al terra també haurem fet un rellotge de Sol.

Si no sabem on està el sud però tenim un rellotge també ho podem trobar. Suposem que tenim un rellotge que tingui les 24 hores marcades en l'esfera, per fer-ho més fàcil d'explicar. En aquest rellotge, la busca de les hores farà una volta sencera al cap del dia, tal com ho fa el Sol. Per tant si apuntem al Sol amb aquesta agulla horària, la posició del número 12 ens indicarà on es troba el sud.

Com que el més normal serà què no disposem d'aquest tipus de rellotge amb els 24 números escrits dins de l'esfera, sinó d'un de només 12, haurem de fer alguna modificació al mètode degut a que la busca es mou el doble de pressa que el Sol. Apuntarem amb l'agulla de les hores al Sol i mirarem on indica el número 12, que en el cas d'abans era el sud, però ara el sud estarà a la mitat de la distància, just a mig camí, perquè aquest tipus de rellotge la velocitat de la busca horària és el doble i cal dividir l'angle per la mitat. Resumint el sud es troba a mig camí entre la busca horària i la indicació del número 12 del rellotge.

Si tenim un rellotge digital, òbviament, aquest mètode no funciona.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 177 del setembre 2014

Quan es pon el Sol ...

i la tarda és clara i sense núvols el primer punt de llum que podríem observar, si fos visible a la tarda, seria el planeta Venus. El segon punt seria un altre planeta, com abans suposant que fos visible, seria Mart i el tercer Júpiter. El quart, classificats per la seva màxima brillantor seria Mercuri i el cinquè Saturn. Urà i Neptú només els podríem veure amb telescopi. Serà difícil tenir tots els planetes a la vista al mateix moment i caldrà consultar les efemèrides per tal de saber quins són els visibles per la nostra data d'observació. Al maig eren visibles tots cinc, però al llarg de tota la nit. Aconseguir que es vegin tots en un tros petit de cel sol passar cada cent anys de mitjana..

De fet, abans de que es pugui veure Saturn ja haurà aparegut la primera estrella, si estem a l'hivern, i seria Sírius, de la constel·lació del Ca Major al costat del caçador Orió. Aquesta estrella és la més brillant de totes les que són visibles a ull nu, encara que no és de les més properes a nosaltres. Si estiguéssim a l'estiu la primera estrella que veuríem seria Vega de la constel·lació de la Lira i que forma part de l'asterisme conegut com el Triangle de l'estiu.

Tot seguit les estrelles que veuríem serien Capella (Cotxer), Artur (Bover), Rigel (Orió), Procyon (Ca Menor) al tocar d'Orió, Betelgeuse (Orió), Altair (Àguila), Aldebarà (Taure), Pollux (Bessons), Espiga (Verge), Antares (Escorpí), Deneb (Cigne), Regulus (Lleó). Aquest llista està ordenada per magnitud i no per estació. Hauríem de buscar en un planisferi les que corresponen a cada estació.

Sírius tindria una magnitud aparent de -1,6 i Regulus de +1,3. El concepte de magnitud estelar va ser establert pel grec Hiparc el 127 aC. Va definir que les primeres que apareixien tenien magnitud 1 i les més febles a ull nu tenien magnitud 6. En el segle XIX es va definir que aquest marge corresponia a 100 unitats d'intensitat lluminosa. Així va sortir que una estrella de magnitud 1 és 2,51 vegades més lluenta que una de magnitud 2 i 100 cops més lluenta que una de magnitud 6.

Quan van aplicar noves tècniques de mesura més precises van veure que algunes estrelles es movien cap a valors negatius, doncs eren més lluminoses del què havien estimat, com va passar amb Sírius. Amb la mateixa escala el Sol té una magnitud aparent de -27 i la Lluna de -13. El planeta Venus de -4 i Júpiter de -3.

El número d'estrelles visibles a simple vista és aproximadament 6.500, amb només 20 estrelles de 1a magnitud, prop de 60 de 2a magnitud, quasi 200 estrelles de 3a magnitud, unes 600 de 4a magnitud, 1.600 estrelles de 5a magnitud i més de 4.000 de 6a. Suposant que les estrelles es troben escampades igual per tot el firmament, un observador en un instant podria arribar a veure, com a màxim la meitat, o sigui unes 3.200 estrelles.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 176 de l'agost 2014

Activitats industrials al Serinyadell (II)

Segons el padró del 1936 trobat a l'Arxiu Comarcal (ACPE), en aquell moment hi vivien a la finca del mas Pou, la número 4 del barri de Maixella, en Josep Castellà Planella nascut al 1864 i Maria Sala Font del 1870 amb el seu fill Miquel nascut el 1896.

Padró del 1936 de l'Aj. de Serinyà (Fons ACPE)

En aquesta casa hi va viure posteriorment en Joan Corominas Portella qui la va habitar fins el 1958 i a l'any 1960 hi va anar en Martí Masdemont de can Martí de l'Oli qui s'hi va estar fins el 1972, fent plaques de guix. Aquest home també

El molí conegut com Molinot, cap a 1930

va muntar una mena de generador elèctric per abastir la finca construint una caseta al tocar de la llera a sota del pont sobre el Serinyadell i aprofitant l'aigua que li arribava per la conducció de ciment que ell mateix va col·locar tot substituint l'anterior de ceràmica que tenia moltes pèrdues.

Va ser en Corominas qui va retirar els còdols d'una de les basses que ell va trobar i en Casademont va tirar a terra una de les dues parets per engrandir l'espai dedicat a hort. L'altre encara es manté dempeus, com símbol mut del pas del temps. Darrerament un grup de neteja i senyalització coordinat pel Centre d'Estudis Comarcals i el Centre Excursionista ambdós de Banyoles amb el suport del Consell Comarcal i del propi Ajuntament de Serinyà i amb el permís dels propietaris, van dur a terme una estassada a fons de tota la zona per tal de fer-la visitable, doncs estava tot ben embardissat.

En quant al molí de farina conegut com Molinot el que sabem de cert és que té una llinda amb la data de 1802, que possiblement sigui la data de la seva construcció. També se sap que és un molí cuber, com el de can Carreres. Això implica una gran bassa d'acumulació d'aigua per a fer funcionar el molí, mètode típic amb aquest tipus d'alimentació d'aigua tan exigua. En el nostre cas té una secció com triangular, de més de 30 metres de llargada i uns 5 metres en la seva part fonda, això li donava una capacitat acumulada de 300-350 m³ d'aigua. En la part superior encara s'observen les restes d'un bagant que permetia, al ser tancat, desviar l'aigua cap a l'hort o el mas.

Un cop tenien la bassa plena descarregaven l'aigua pel cup vers una roda hidràulica horitzontal situada en el carcavà. Aquest salt era de prop de 10 m de desnivell i feia girar la roda la qual transmetia la seva força per un eix metàl·lic fins a l'obrador situat al pis superior on es trobaven les moles i el moliner. L'aigua marxava, després de moure la roda, per un desguàs conduït cap el riu Ser.

Molí de roda horitzontal, segons dibuix de Juanelo Turriano del llibre
Tratado de Molinologia d'Antxon Aguirre Sorondo (1988)

La darrera família que el va habitar i treballar va ser la d'en Llorenç Bosch Fages, qui al 1930 tenia 68 anys, amb la seva dona Catalina Miàs Parella de 65. Era la finca identificada amb el número 5 del barri de Maixella segons la relació de cases habitables al 1930 que es troba al ACPE. Aquest home va morir de mort natural a l'agost de 1938, segons ens explica el seu nét Joaquim Bosch Illa de 85 anys i conegut a Serinyà com Cabiret. El molí va deixar de funcionar, encara que la Catalina va seguir vivint al molí.

Padró de 1930 de l'Aj. de Serinyà (Fons ACPE)

Foto de Catalina Bosch, cap a 1930

En Joaquim també ens explicà que davant de la casa, de dues plantes, hi havia uns coberts per al bestiar, una era i horts i que més endavant, més cap el sud, tornaven a tenir una altre era, de terra amb rajol vermellós, on netejaven i mullaven el gra abans de moldre'l.

També cal destacar a les rodalies d'aquesta zona tan industrial, altres punts com un petit forn de calç entre la carretera vella d'Olot i el riu Ser, abans de creuar el pont camí de la capella dels Màrtirs, que antigament, entre finals del s.XIX i primers del XX, aquesta construcció era una caseta coneguda com can Felip on Pere Illa Frigola tenia un magatzem de guix.

Així com les dues fonts al costat del Molinot, la d'en Cufí, arranjada per en Felip de can Solanas i la dels Màrtirs, una font nova creada pel mateix Felip aprofitant la surgència d'aigua existent en l'antic viver que es feia servir per a regar els horts propers. Continuant per aquesta pista del Molinot cap a les fonts, riu Ser avall, el camí continua fins que s'esvaeix entre la vegetació prop del cingle on es troba la cova dels Encantats, terreny ben ple de caus aprofitant les baumes de la pedra i del terreny sorrenc existent i que, en un parell de milers de metres ens portaria fins a trobar l'aiguabarreig amb el Fluvià.

- Article publicat conjuntament amb Rosa Cortada

Publicat a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 970 de l'agost 2014

Activitats industrials al Serinyadell (I)

Una riera de tan poca llargada com el Serinyadell, prop de 4,5 km, sembla difícil de creure que pugui originar tanta vida i indústria al seu voltant. El més important d'aquesta és que travessa el poble de Serinyà, amb totes les seves cases i horts, però cal recordar que també han existit diferents molins com el de can Mollet, alimentat per una séquia des de les coves, can Carreres, al centre-baix del poble i el Molinot, aquest ja a la part baixa del seu curs, lloc conegut abans com veïnat de Maixella, ara de Baió, on s'aiguabarreja amb el Ser que baixa de ponent recollint les aigües de diversos torrents de la vall de Santa Pau i del veïnat del Torn, dins del municipi de Sant Ferriol i tot seguint la pendent arriba al molí de Roca a Sant Miquel de Campmajor i més avall a Serinyà. Tots dos, Ser i Serinyadell, formen part de la conca del riu Fluvià.

A part dels molins, també nodria d'aigua a un pou de glaç, el de ca n'Illa i, possiblement a dos, si la construcció que es troba al tocar de la depuradora de Serinyà, de base rodona amb un diàmetre d'uns 4 metres i uns 6-7 m d'alçada, també ho fos. Encara que hi ha qui diu que podria ser una de les torres d'un castell desconegut que en Joan B. Torroella comenta en el seu llibre La jueria de Banyoles, editat el 1928 on parlant de Serinyà, diu que era “seient de dos castells”. L'altre seria el ja conegut de Teià.

Els esmentats molins de Serinyà ja fa temps que no es troben operatius, però el que més crida l'atenció és la part coneguda com els Horts, el pla dels Horts, els Horts de l'Illa o els horts del mas Pou, situats a la part més baixa del poble, ja tocant el Ser. Actualment només uns quants avis del poble hi conreen els seus horts, però es poden descobrir en el lloc les diverses indústries que suportava el petit riu. Es podria dir que era com un polígon industrial del segle XIX. Tot comença amb una resclosa, construïda cap a finals del segle XVII, que encara que ara només serveix per regar els horts, anteriorment nodria d'aigua el molí i el mas Pou amb els seus horts, les seves basses i el pou de glaç.

Darrera pàgina del document esmentat on es cita el pou de glaç i es llegeix la data del 1681    

  

El primer document del que disposem, facilitat per la família Illa, és del 21 de maig de 1681 i és un escrit elaborat pel notari Pere Ribas en nom de l'abat de Sant Pere de Besalú. Descriu un pacte entre Joan Matas, pagès propietari del mas Matas de Serinyà i Mateu Illa, propietari del mas Illa. Aquest obté el permís per fer un rec que passa per les terres de Joan Matas. El rec anirà des del Serinyanell (sic) a les terres de Mateu Illa, a canvi de poder proveir la seva família de glaç obtingut al pou.

Ho descriu, parlant de l'aigua, textualment així i portar-la a les seves basses i fer una volta i un peu o pilar per saltar el riu i anar a les seves basses i on vulgui, però que del pou de glaç que té a prop li doni tot el glaç que necessiti a ell i els seus tots els anys i per sempre els dies de festa major de ma casa com són Roser, batejos i altres...

Tenint en compte que la llinda del mas del Pou indica que Mateu Illa me fecit 1685, que l'escriptura esmentada és el 1681 i la llinda del pou indica el 1680 com data de finalització, sembla coherent suposar que totes aquestes construccions es deurien aixecar properes en el temps. Igualment l'aqüeducte i els dos pilars que conduïen les aigües fins a les basses.

El mas Illa del Pou de glaç cap a 1930

La resclosa en el marge dret del torrent està descrita en el registre de la Propietat de Banyoles com una presa de tierra de losas de cinco metros de largo por ocho centímetros de ancho y ochenta centímetros de altura en su centro. De dicho enlace arranca una tuberia de cemento de veinte centímetros de diámetro y seis metros quince centímetros de longitud, con seis registros de salida de agua. Volumen de agua aprovechable 3,20 litros por segundo. Això equival a 192 litres/minut, 11,5 m³/hora o 274 m³/dia.

Per a fer aquesta distribució tenia un sistema de recs que li permetia conduir l'aigua a tots aquestos llocs. Fins i tot, per a passar a l'altra banda del Serinyadell salvava un desnivell de prop de 10 metres amb l'ajut d'un aqüeducte del qual encara queden les dues pilones que suportaven la canal que portava l'aigua a les basses per a glaçar-la. Després, calia portar el glaç fins al pou per a conservar-lo, que tot plegat es trobava a uns 30 metres de distància.

El mas del Pou tal com se l'identifica al registre de la Propietat consta de setze vessanes de terra de pan llevar, o sigui de secà per conrear cereals, on es troba la casa de planta baixa i pis, ocupant una superfície de 260 m². Una part equivalent a una hectàrea, unes cinc vessanes, tenia el dret de rec de la resclosa abans esmentada. També posseeix una peça de terra de set vessanes en el lloc conegut com Camp del Ser. Recordem que aquest mas és visible des de la carretera de Serinyà a Besalú al costat dret una mica abans de creuar el riu Ser en direcció nord, encara que actualment es vegi una mica abandonat.

Segons un document facilitat pels actuals propietaris, la família Illa, el mas fou construït per en Mateu Illa al 1685, tal com es pot llegir a la llinda que hi ha a la porta principal, i en el pou va ser ajudat pel seu sogre, en Pigem de Camós, segons informació aportada per la família. La casa es troba descrita en el llibre Patrimoni del Pla de l'Estany editat pel Consell Comarcal el 2005 dins de l'inventari històric i arquitectònic de la comarca, així mateix com el pou de glaç.

Les basses per a glaçar l'aigua, tal com hem dit, estaven alimentades per una conducció que venia de la resclosa i passava per l'aqüeducte construït per salvar el desnivell del riu Serinyadell. Es tractava de dues basses rectangulars d'uns 15x3 metres que intentaven estar protegides del sol de l'hivern i del vent per dues parets, situades al costat sud, per evitar que el glaç s'embrutís. Era una bassa d'un pam de fondària feta de còdols i terra, segons li va explicar en Joan Corominas Portella a en Joan Pontacq en una entrevista feta el 2004 i les parets estaven separades uns 4 metres més o menys. Aquí es congelava l'aigua i posteriorment es portava fins al pou per a la seva conservació.

El pou, tal com es descriu en el llibre esmentat, és rodó amb un diàmetre de 6 m i una alçada fins a la boca de càrrega de prop de 8 metres, d'ells uns set enterrats al sòl, i coronat per una coberta de volta semiesfèrica que l'enlaire 3 metres més. Aquest pou ple fins a la boca ofereix un volum de 226 m³. Suposem que la meitat del volum fos glaç i l'altre palla i brancam per aïllar-lo. Segons la família propietària, calien 40 jornals per omplir-lo, per tant cada jorn empouaven uns 3m³, que seria la producció diària si es podia glaçar i empouar aquesta quantitat d'aigua. El cost d'emplenar el pou sortia a 130 pessetes en total, o sigui que comptant que un mosso cobrava 4,50 pts al mes, suposant que fes 25 jornades al mes, podrien treballar 18 persones si feien la feina en un mes. Si la feina d'empouar durava quatre mesos, podien estar lligats a fer-ho només 4-5 persones, entre ells els que tallaven o serraven el gel, qui carregava i transportava al pou i els que el descarregaven i l'endreçaven a lloc.

Cal recordar que a la nostra comarca existeixen diversos pous de glaç però amb la coberta íntegra només dos, aquest i el restaurat de Palol de Revardit.

Dintre del pou també hi devia haver un desguàs per eliminar l'aigua que es produïa al desglaçar parcialment el gel i que calia conduir cap al Serinyadell, aquesta conducció deuria fer uns cinc metres de llarg fins a entregar al talús que aboca al riu. Per ara no s'ha pogut trobar aquest desguàs.

- Article publicat conjuntament amb Rosa Cortada

Publicat a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 969 del juliol 2014

Terra-Lluna un planeta doble

Quan pensem en planetes i satèl·lits, normalment sempre ho fem pensant en els del sistema solar. Així Mercuri i Venus no en tenen cap, la Terra té la Lluna i Mart un parell de pedregots, Fobos i Deimos. La resta, els planetes gasosos, ja són més grans i en tenen més de satèl·lits atrapats, Júpiter en té 67 , Saturn 59, Urà 27 i Neptú 13.

En la llista de satèl·lits el més gran és Ganimedes de Júpiter i el segon seria Tità de Saturn. El tercer cos segons les seves mides seria el propi planeta Mercuri. Després, tornant als satèl·lits serien Cal·listo i Io de Júpiter. En cinquè lloc apareixeria la Lluna.

Ara si mirem els satèl·lits en comparació amb els seus planetes veiem que els que més s'assemblen són la Terra i la Lluna, doncs la seva proporció és l'1,23% (1/81) de la massa de la Terra. Per contra Ganimedes només té una deumil·lèsima de la massa de Júpiter (1/12.500). Si les comparacions la fem en distàncies el satèl·lit de Júpiter es mou a un milió de km del seu planeta i la Lluna només a 400.000 km. La Lluna només és 3,6 cops més petita que la Terra però Ganimedes és 27 cops més petit que Júpiter.

D'aquestes observacions resulta que la Terra amb el seu satèl·lit es comporten com si fossin un sistema planetari doble o binari, això vol dir que el seu centre de gravetat, al voltant del qual giren els dos cossos atrets per la gravetat, no es troba a sobra de la superfície de cap d'ells, sinó entre mitges, per tan giren al voltant d'un punt situat en l'espai, no a sobre de cap superfície. Altre sistema binari seria el format pel planeta nan Pluto amb el seu satèl·lit Caront.

Així quan diem que la Terra orbita al voltant del Sol descrivint una el·lipse hauríem de dir, per a fer-ho correcte, que el centre de gravetat o baricentre del sistema binari Terra-Lluna és el que orbita fent una el·lipse al voltant del Sol i els dos cossos van donant voltes en torn a aquest punt fent encara més complicades les seves òrbites. Ens hauríem d'imaginar una pesa de gimnàs amb una bola 3,6 cops més petita que l'altre i el seu punt d'equilibri seria el que giraria al voltant del Sol dibuixant una el·lipse. Aquesta diferència en la forma d'orbitar complica de forma extraordinària els càlculs als astrònoms quan volen saber amb exactitud la posició de la Lluna, com és el cas d'un eclipsi total de Sol.

No tan sols són els planetes els que formen sistemes binaris, una gran part de les estrelles també ho fan, podria ser fins un 50 % i que un altre 10% formen sistemes superiors. Els planetes en aquests casos poden orbitar una sola estrella o les dues, llavors es diuen òrbites circumbinàries. S'estima que un 50-60% de les estrelles binàries podrien tenir planetes terrestres habitables dins d'un rang orbital estable.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 174 del juny 2014

Vocabulari astronòmic – Solstici i equinocci

Segur que tots som conscients de que a l'estiu hi ha més hores de llum que de foscor i que a l'hivern és a l'inrevés. Així quan els dies són el màxim de llarg, en astronomia, es diu que estem al solstici d'estiu que correspon al voltant del 21 de juny i quan és la nit que és màxima, estem al solstici d'hivern que sol ser cap el 21 de desembre. Són els dies en que el Sol, a l'estiu, està més hores per sobre de l'horitzó i arriba a la seva màxima alçada al migdia, els dies anterior i posterior estarà una mica menys alt. A l'hivern, està més hores amagat per sota de l'horitzó i quan surt la màxima alçada que assoleix sobre l'horitzó és la més baixa de tot l'any.

En aquests dies del solstici d'estiu el Sol es diu que transita per sobre del Tròpic de Càncer a l'hemisferi nord i de Capricorn, el del sud, a l'hivern i per això, en aquests temps il·lumina més hores l' hemisferi per on passa.

Per passar d'un solstici a l'altre hem de passar pel mig, o sigui, cal tenir un dia en que la durada del dia sigui igual que la de la nit. Aquestos dies s'anomenen equinoccis, del llatí equi-igual i nocci-nit, i en ells tan el dia com la nit duren dotze hores. Corresponen cap el 22 de març i 22 de setembre, que són els dies en que es canvia d'estació. En aquests moments es diu que el Sol travessa l'equador.

En el pols la cosa varia. En el pol nord entre els equinoccis de primavera i de tardor, és sempre de dia i després entre el de tardor i el de primavera, sempre de nit. Al pol sud just al revés.

Resumint, per l'hemisferi nord:

20-21 de març – equinocci de primavera, igual durada dia i nit, comença la primavera

22-23 de juny – solstici d'estiu, màxima durada del dia, comença l'estiu

22-23 de setembre - equinocci de tardor, igual durada dia i nit, comença la tardor

21-22 de desembre - solstici d'hivern, màxima durada del dia, comença l'hivern.

Depenent dels anys pot ser tan un dia com l'altre.

Aquestes dates implica que, actualment, les durades de les estacions no són iguals, així la primavera dura 92 dies i 19 h, l'estiu 93 d 15h, la tardor 89d 19h i l'hivern 89 dies. Com es veu a l'hemisferi nord l'estiu és 4,6 dies més llarg i la primavera 3 dies més llarga que la tardor respecte de l'hemisferi sud. Per això els estius allà són més forts i els hiverns més durs, per tan és una raó per trobar més gel al pol sud. En aquest aspecte també hi ajuda que l'òrbita de la Terra al voltant del Sol no és una circumferència sinó una el·lipse molt poc excèntrica, així la cara nord del planeta es troba una mica més lluny del Sol al nostre estiu que a l'estiu del sud i per això allà escalfa més enllà.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 173 del maig 2014