Terra-Lluna un planeta doble

Quan pensem en planetes i satèl·lits, normalment sempre ho fem pensant en els del sistema solar. Així Mercuri i Venus no en tenen cap, la Terra té la Lluna i Mart un parell de pedregots, Fobos i Deimos. La resta, els planetes gasosos, ja són més grans i en tenen més de satèl·lits atrapats, Júpiter en té 67 , Saturn 59, Urà 27 i Neptú 13.

En la llista de satèl·lits el més gran és Ganimedes de Júpiter i el segon seria Tità de Saturn. El tercer cos segons les seves mides seria el propi planeta Mercuri. Després, tornant als satèl·lits serien Cal·listo i Io de Júpiter. En cinquè lloc apareixeria la Lluna.

Ara si mirem els satèl·lits en comparació amb els seus planetes veiem que els que més s'assemblen són la Terra i la Lluna, doncs la seva proporció és l'1,23% (1/81) de la massa de la Terra. Per contra Ganimedes només té una deumil·lèsima de la massa de Júpiter (1/12.500). Si les comparacions la fem en distàncies el satèl·lit de Júpiter es mou a un milió de km del seu planeta i la Lluna només a 400.000 km. La Lluna només és 3,6 cops més petita que la Terra però Ganimedes és 27 cops més petit que Júpiter.

D'aquestes observacions resulta que la Terra amb el seu satèl·lit es comporten com si fossin un sistema planetari doble o binari, això vol dir que el seu centre de gravetat, al voltant del qual giren els dos cossos atrets per la gravetat, no es troba a sobra de la superfície de cap d'ells, sinó entre mitges, per tan giren al voltant d'un punt situat en l'espai, no a sobre de cap superfície. Altre sistema binari seria el format pel planeta nan Pluto amb el seu satèl·lit Caront.

Així quan diem que la Terra orbita al voltant del Sol descrivint una el·lipse hauríem de dir, per a fer-ho correcte, que el centre de gravetat o baricentre del sistema binari Terra-Lluna és el que orbita fent una el·lipse al voltant del Sol i els dos cossos van donant voltes en torn a aquest punt fent encara més complicades les seves òrbites. Ens hauríem d'imaginar una pesa de gimnàs amb una bola 3,6 cops més petita que l'altre i el seu punt d'equilibri seria el que giraria al voltant del Sol dibuixant una el·lipse. Aquesta diferència en la forma d'orbitar complica de forma extraordinària els càlculs als astrònoms quan volen saber amb exactitud la posició de la Lluna, com és el cas d'un eclipsi total de Sol.

No tan sols són els planetes els que formen sistemes binaris, una gran part de les estrelles també ho fan, podria ser fins un 50 % i que un altre 10% formen sistemes superiors. Els planetes en aquests casos poden orbitar una sola estrella o les dues, llavors es diuen òrbites circumbinàries. S'estima que un 50-60% de les estrelles binàries podrien tenir planetes terrestres habitables dins d'un rang orbital estable.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 174 del juny 2014

Vocabulari astronòmic – Solstici i equinocci

Segur que tots som conscients de que a l'estiu hi ha més hores de llum que de foscor i que a l'hivern és a l'inrevés. Així quan els dies són el màxim de llarg, en astronomia, es diu que estem al solstici d'estiu que correspon al voltant del 21 de juny i quan és la nit que és màxima, estem al solstici d'hivern que sol ser cap el 21 de desembre. Són els dies en que el Sol, a l'estiu, està més hores per sobre de l'horitzó i arriba a la seva màxima alçada al migdia, els dies anterior i posterior estarà una mica menys alt. A l'hivern, està més hores amagat per sota de l'horitzó i quan surt la màxima alçada que assoleix sobre l'horitzó és la més baixa de tot l'any.

En aquests dies del solstici d'estiu el Sol es diu que transita per sobre del Tròpic de Càncer a l'hemisferi nord i de Capricorn, el del sud, a l'hivern i per això, en aquests temps il·lumina més hores l' hemisferi per on passa.

Per passar d'un solstici a l'altre hem de passar pel mig, o sigui, cal tenir un dia en que la durada del dia sigui igual que la de la nit. Aquestos dies s'anomenen equinoccis, del llatí equi-igual i nocci-nit, i en ells tan el dia com la nit duren dotze hores. Corresponen cap el 22 de març i 22 de setembre, que són els dies en que es canvia d'estació. En aquests moments es diu que el Sol travessa l'equador.

En el pols la cosa varia. En el pol nord entre els equinoccis de primavera i de tardor, és sempre de dia i després entre el de tardor i el de primavera, sempre de nit. Al pol sud just al revés.

Resumint, per l'hemisferi nord:

20-21 de març – equinocci de primavera, igual durada dia i nit, comença la primavera

22-23 de juny – solstici d'estiu, màxima durada del dia, comença l'estiu

22-23 de setembre - equinocci de tardor, igual durada dia i nit, comença la tardor

21-22 de desembre - solstici d'hivern, màxima durada del dia, comença l'hivern.

Depenent dels anys pot ser tan un dia com l'altre.

Aquestes dates implica que, actualment, les durades de les estacions no són iguals, així la primavera dura 92 dies i 19 h, l'estiu 93 d 15h, la tardor 89d 19h i l'hivern 89 dies. Com es veu a l'hemisferi nord l'estiu és 4,6 dies més llarg i la primavera 3 dies més llarga que la tardor respecte de l'hemisferi sud. Per això els estius allà són més forts i els hiverns més durs, per tan és una raó per trobar més gel al pol sud. En aquest aspecte també hi ajuda que l'òrbita de la Terra al voltant del Sol no és una circumferència sinó una el·lipse molt poc excèntrica, així la cara nord del planeta es troba una mica més lluny del Sol al nostre estiu que a l'estiu del sud i per això allà escalfa més enllà.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 173 del maig 2014

La contaminació lumínica a la comarca del Pla de l'Estany

Abans de començar caldrà definir què s'entén per Contaminació Lumínica (CL). Segons la definició que dóna l'associació Cel Fosc a la seva pàgina és “l'emissió de flux lluminós de fonts artificials nocturnes en intensitats, direccions, horaris o rangs espectrals innecessaris per a la realització de les activitats previstes en la zona en què s'han instal·lat els llums”

El cel de Banyoles vist des del Pla de Martís

A partir d'aquí podem especificar una mica més.

En Intensitats, vol dir que estem il·luminant en excés una zona determinada, què no li calen tants watts de consum i en conseqüència que estem malbaratant diners.

En Direccions, vol dir que no estem enfocant correctament els llums, que la llum s'escampa per sobre de l'horitzontal i se'n va fins a l'infinit, no arribant mai a terra. També estem malbaratant recursos.

En Horaris, vol dir que fora dels aspectes de seguretat, tots els llums sumptuaris o comercials cal apagar-los a les 24 hores, a excepció d'alguns monuments reconeguts i en dies assenyalats. A la nit potser no cal tenir cap aparador il·luminat ja que no circula possible clientela.

En Rang Espectral, vol dir que cal utilitzar bombetes que emetin en un rang visible pels humans però que no molesti a cap altre espècie de l'ecosistema nocturn. Pensem que a la nit no cal poder llegir el diari sota d'un fanal i que la millor llum és la que s'emet en la franja ataronjada.

Recordant uns textos de Mossèn Cinto Verdaguer en la seva obra Al cel del 1896 on deia: “la llum del dia és per mirar la terra; / la de la nit, per contemplar lo cel”, observarem que ens poc llocs podem realment gaudir de la seva contemplació.

El concepte de CL fa uns 30 anys que existeix, diguem-ne que és la més moderna de les contaminacions. Avui en dia a ningú se li acudiria de llençar escombraries a l'aigua de l'estany, però fa 50 anys, sí que passava. D'aquí a uns anys a ningú se li acudirà il·luminar malament, però per ara encara no tenim aquesta consciència.

El cel d'Europa marcat per la CL

De fet el Parlament català va dictar una llei, coneguda com la 6/2001 de 31 de maig, sobre l'Ordenació ambiental de l'enllumenat per a la protecció del medi nocturn, però que per diversos motius té el seu reglament derogat pels tribunals i no és aplicable. S'està en espera, confiem que sigui en un temps curt, d'un nou reglament que permeti aplicar completament aquesta llei.

Igualment el govern d'Espanya va aprovar un real decret 1890/2008, el 14 de novembre, sobre el Reglament de eficiència energètica en instal·lacions d'enllumenat exterior i les seves instruccions tècniques complementàries EA-01 a EA-07 del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio.

Per tant la normativa existeix, ara només cal complir-la. No es tracta, i menys ara, de fer canviar tots els fanals, per exemple del Passeig de Mn. Constans de Banyoles que es van instal·lar per les Olimpíades del 1992, que no compleixen amb les normes sobre la direcció del flux lluminós, però segur que sí que ho faran els nous models a instal·lar quan aquestes lluminàries estiguin obsoletes i s'hagin de renovar i s'aconseguirà il·luminar el terra més que els arbres.

Cal il·luminar sempre de dalt a baix. En cas que això no sigui possible, cal orientar els focus per a evitar que aquests enviïn llum per sobre l'objecte o edifici a il·luminar.

Orientar els focus per sota l'horitzontal i apantallar-los.
Cal evitar enlluernar als conductors i als vianants.

Des d'Astrobanyoles, socis del col·lectiu Cel Fosc, vàrem iniciar una campanya al 2010 de conscienciació del tema de la CL a ens públics, empreses i particulars, i realment podem confirmar que totes les entitats públiques de la comarca estan al cas de les normatives i les compleixen en totes les noves instal·lacions. No podem dir el mateix dels particulars, ni de les empreses ni dels particular, la majoria dels quals desconeixen completament la paraula contaminació lumínica. Els instal·ladors també les coneixen, però molt sovint s'han de plegar a les exigències de llurs clients.

De totes formes la major part d'ells són receptius i intenten fer, dintre de les seves limitacions, el possible per solucionar el problema, especialment perquè els hi afecta la butxaca si paguen per un consum elèctric que no aprofiten. Només em trobat dos casos de particulars que no han fet cap cas de les nostres indicacions. Un que té llums en formes de globus en les cantonades de la seva propietat, allà pel puig de Sant Martirià i altre al carrer de la Sardana, tots dos llocs de Banyoles, que il·lumina el sostre de la seva terrassa amb un focus des del terra cap a dalt, amb lo qual una bona part de la llum s'escapa fora del seu objectiu.

Sorprenentment a l'inici s'havien trobat molts globus, dels coneguts com tipus xupa-xups, model que només aprofita el 15% de la seva energia per il·luminar el terra i la resta, el 85%, l'envia cap al cel. Fins i tot n'hi havia en empreses que es dediquen a la comercialització d'energia, en llocs com Palol o Serinyà, que en tenien a les seves plantes però hores d'ara ja ho fan corregit. Malauradament encara queden algunes zones amb aquestes lluminàries, com a l'avinguda Mare de Deu del Mont a Cornellà o al costat del pavelló de Can Puig i i l'escola del mateix nom a Banyoles.  

 

A l'esquerra, foto de les llumenàries que tenen les comissaries dels Mossos, en aquest cas a Cervera, il·luminant per reflexió i enfocades mirant al cel. A sobre la modificació feta a la comissaria de Banyoles, encara que no és la millor solució, sí redueix la CL.

Amb altres tipus de lluminàries, que tenen el projector mirant cap al cel i una pantalla corbada a sobre que reflecteix el llum de nou cap al terra, malbaraten el 50% de la seva energia i envien molta llum pels laterals de les pantalles cap el cel, han corregit la posició dels llums, com la comissaria dels Mossos d'Esquadra de Banyoles i alguna altre, però la majoria, fetes amb el mateix disseny per a tot el país, estan mal enfocades. Igual model s'utilitza en l'aparcament d'una zona comercial al Gironès, al tocar de l'autopista, on existeix un cas clamorós amb més d'un centenar de fanals malbaratant energia.

En altres casos s'ha aconseguit que s'ajustin a l'horari que indica la llei, com la fàbrica de xocolata Torras al Pla de l'Estany o que el tanquin com a la fàbrica d'embotits Casademont al Gironès, encara que aquesta està per poc fora de la nostra comarca, però tenia un potent projector enfocant el seu anunci comercial d'una formada desmesurada mirant el cel.

Altres casos pendents a zona de la Farga són els d'algun supermercat que té una denúncia entrada a l'Ajuntament de Banyoles, per l'autor d'aquest escrit, per il·luminar incorrectament el seu rètol publicitari i no complir els horaris indicats per la llei o altre empresa privada que no canvia els quatre globus que té per il·luminar la seva propietat.

Un altre cas a millorar serien les il·luminacions a les rotondes o places que tenen un fanal ple de focus en totes direccions. Algunes estan perfectes, com la de Porqueres on es troba la ceràmica d'en Lluís Roura tots mirant cap al terra, però d'altres com la de la plaça dedicada a en Xesco Boix a Banyoles, es poden millorar, només reorientant-los cap al terra, que sol ser el problema que tenen la majoria de fanals, que volen il·luminar molta superfície per estalviar-se pals i acaben enviant la llum per sobre de l'horitzontal sense arribar a enlloc i provocant intrusisme. Això vol dir entrant a llocs que no els hi demanen llum, com pot ser el cas d'habitatges particulars. En aquest darrer cas també es produeix un cas d'excés d'intensitat i es podrien estalviar projectors.

Rotonda de Porqueres, bé.

Plaça Xesco Boix, malament.

En un control fet en col·laboració amb la Universidad Complutense de Madrid al 2011 des del Pla de Martís, anomenat Nix-Nox, en el que s'analitzava la qualitat del cel en tota la volta celeste es va comprovar la forta influència que tenia per impedir veure les estrelles la CL provocada pel conjunt Banyoles-Porqueres-Girona. 

Igualment succeïa en un altre sector dins la influència de Figueres i en un tercer en el que ens arribava la de Barcelona. Quan s'hi va d'observació al Pla de Martís es pot notar ben clarament com una bombolla ataronjada damunt de la zona de Banyoles-Porqueres originada per les inadequades il·luminacions que existeixen. De fet, si ens situem al puig de Sant Martirià i mirem cap a Banyoles veurem que ens enlluernen molts fanals que envien part de la seva llum per sobre de l'horitzontal i ens arriba a nosaltres, perdent-se després al cel. Aquesta mena de bombolla ens impedeix veure cap estrella en aquest direcció entre l'horitzó i fins una alçada de 30º per sobre.

Banyoles vista des del Puig de Sant Martirià. Per no generar gens de containació lumínica cap al cel no s'hauria de veure cap punt de llum.

En teoria des d'un nivell elevat no hauríem de veure cap llum de cap fanal, els vidres d'aquestos haurien de ser plans, no corbats, i enfocats directes cap al terra. Un clar exemple de que això no passa tan sols aquí és quan mirem imatges en el program “El temps” de TV3 i ens ofereixen vistes amb càmeres situades a punts elevats, ja sigui Barcelona, el Vallès o a Berga, en tots els casos es veuen tots els punts emissors de llum i si enfoquessin de forma correcte cap el terra no s'hauria de veure ni un. Tots ells malbaraten l'energia que els contribuents paguen amb els seus impostos i caldria que fossin corregits.

En teoria dins de Banyoles amb una qualitat de cel que ens permet observar estrelles fins a magnitud 4 hauríem de veure prop de mil estrelles, per contra a Barcelona que tenen una qualitat de cel de magnitud 2, només no en poden veure ni un centenar. En el millor lloc, el menys contaminat lluminosament, seríem capaços de veure estrelles de magnitud 6, les més febles que pot captar l'ull humà, i en veuríem unes 9.000. Tot un espectacle que si no el controlem els nostres fills mai el podran gaudir, encara que veure'n tantes també pot ser un problema afegit a l'hora d'identificar les constel·lacions més habituals.

Recordem que preservar la foscor de la nit està d'acord amb la Declaració universal dels drets de les generacions futures (UNESCO): "Les persones de les generacions futures tenen dret a una Terra indemne i no contaminada, incloent el dret a un cel pur."

Imatges del simulador

Si voleu jugar amb un simulador de CL i fer proves de com es veuen les estrelles en funció del tipus de fanals que instal·leu, ho podeu provar en aquesta adreça:

http://www.britastro.org/dark-skies/simulator.html#

Per a més informació sobre CL podeu consultar:

• Cel Fosc, www.celfosc.org
• Instituto de Astrofísica de Canarias,
  http://www.iac.es/servicios.php?op1=28&op2=69

Publicat a la revista "El Pla de l'Estany" publicada pel Consell Comarcal en el seu nº 76 de l'abril 2014

Can Laqué, una fàbrica de ciment (II)

Altres dades trobades i relacionades amb la fàbrica de can Laqué són les altes i baixes registrades al Libro de Registro de Altas, on el:

• 1921 apareix una fàbrica de porcel·lana a nom de Vicente Laqué situada al mas Verdaguer amb 4 forns per a guix (correspon al mas situat al davant de la comissaria dels mossos, l'actual Mas de Nit)
• 1921 juliol, Duran, Laqué i Cia al carrer Figueras un horno de ladrillos de 210 cm
• 1923 abril, V. Laqué Carbonell, calle del Término, un carro y 2 caballerías más un horno continuo de yeso
• 1924 abril, Arpa, Laqué y Duran al carrer de Figueras un horno continuo de 210 cm
• 1925 juliol, Teresa-Morera Vda. Laqué, calle Término, un auto camión de 18 HP

Registrades com a baixes apareixen el :

• 1922 abril, Duran Laqué y Cía. Calle Cementerio o de Figueres, un horno de ladrillos
• 1924 març, Barceló, Laqué y Duran al carrer de Figueres un horno continuo de 210 cm

Va comprar el pissarrí al trenc del Cimà fins a la Creu de la Missió i amb aquest material va engegar el molí. Posteriorment va comprar una pedrera de margues a la carretera de Sant Miquel una mica abans d'arribar al Salt del Matxo, on encara es pot veure una bona part del que va ser la pedrera i una altra cap a can Puig. El 1919 tenia 13 obrers a la fàbrica de ciment.

També va agafar un altre saltant d'aigua al carrer de Girona, prop de la farmàcia Alsius, que havia estat una fàbrica de pells abandonada, on deurien moldre farina tal com es comenta més avall. Es va fer soci d'en Duran en una bòbila situada on més endavant hi hauria el camp de futbol del Centre Parroquial i després els bombers de Banyoles, a la Ronda Fortià amb el carrer de Sant Martirià. El 1919 tenien 3 obrers.

Anunci de la fàbrica de "cemento y yeso" de 1910-15

Els dos saltants surten reflectits al llibre de Joan Vidal sobre L'estany de Banyoles publicat per l'editorial tipogràfica La Económica el 1925, un a nom de Vda. de V. Laqué, referit a una indústria de ciment, que tenia un saltant de 5,16 m amb un cabal de187 l/s i estava situat a la riera de Sant Miquel. El segon estava a nom de Laqué i Gratacós, que es dedicaven a gàbies i farina, saltava 3,27 m i tenia un cabal de 198 l/s al rec Major.

Tenia 13 cavalls, que reparava el seu parent Massanella, per portar els carros carregats amb material cap a Girona i carregar-los al tren cap a Barcelona (caldria data). Tant enviava ciment per vendre com guix, calç o sorra. El 1917 va agafar la representació de l'agència de transports Aixelà amb despatx a la plaça de la Constitució 32 i al seu mas de Terme 108, segons consta a la Gazeta Banyolina del 9 de setembre de 1917. El 1919 tenia 5 obrers .

Va presidir la Lliga Catalana a Banyoles segons indica el setmanari La Defensa el set de febrer de 1909 i l'octubre del mateix any apareix com regidor a l'Ajuntament, fins que el 1915 deixa de ser-ho. També va estar lligat al Sindicat Agrícola en el moment de la seva refundació amb Mn. Dausà cap el 1913. Segons informa la revista Horizontes el juny de 1970, també va ser alcalde del barri de can Puig el 1897. El 1910 era president de la Comissió municipal d'aigües.

Com a curiositat també destaca la notícia apareguda al Setmanari de Banyolas del 30 de juny del 1912 on indica que “El Sr. Laqué salva a 4 nenes que havien caigut al rec de Sotamonestir a casa seva” o l'entrevista feta a en Josep Costa Pau apareguda a la Revista de Banyoles del juny de 1981 on recorda que “va començar a treballar el 1919 amb 13 anys, on el seu pare en Martí Costa era encarregat i que tenien dues pedreres, la del Cimà i altre de calç a la vora de can Puig, al Pla de Canaleta”.

Una altra curiositat trobada a l'hemeroteca de l'Arxiu Comarcal és un Butlletí Sindical del 23 de desembre de 1917 on surt una nota, escrita per en V. Laqué, que desmenteix una notícia que deia que venia el ciment a 1 pesseta els 40 kg. ja que, segons afirma, el ven a 75 cèntims. Igualment es pot trobar a diversos Butlletins Municipals com aquest del 30 de setembre de 1917 on parla de “daños producidos en el pavimento de la plaça de Santa Maria y calle Nueva por los carros de V. Laqué por su excesivo peso. Se desviaran por la calle dels Valls” o altre del març del 1918 on “els veïns del carrer de Sant Martirià cap el cementiri vell es queixen de que fa malbé la cuneta i entra aigua quan plou. L'Ajuntament l'adverteix de que li posarà una multa”

Anunci a "Agricultura Casolana" de 1922

El seu nét, en Jordi Gratacós Laqué, recorda que anaven a Maià en camions a buscar guix i a Castellfollit a a buscar material per a fer ciment ràpid, unes margues cuites com el ciment romà que prenen en 5 minuts segons la temperatura de treball. Entre 1940-55 van treballar a poc gas. Fins al 1950 encara anaven a Girona i a can Puig per calç. Posteriorment treien material de ca n'Ordis i després al costat de can Tarradas, a la pujada de la Creu Roja. El 1962 van portar pedra de calç per a restaurar el pont de Besalú. També disposaven de magatzem de sorra i grava. I que van tenir una bona època, a partir del 1955, quan va començar la febre de construccions a la Costa Brava, tenien 17 treballadors, es va electrificar la planta el 1960 i es va posar un molí horitzontal de boles de 5 m de llarg i 1,25 m de diàmetre, compartimentat, fet en ferro colat i amb boles d'acer que trencava el material. Aquest molí feia molt de soroll.

Logotip de l'empresa

Tenien només un salt operatiu, dels dos existents, per manca d'aigua. Hi havia 4 forns, dos per a ciment i dos per a calç. Del molí, el material anava al forn i després s'ensacava, tant d'un producte com de l'altre, en sacs de roba de 40 kg, que normalment es portaven els mateixos paletes. Als forns cremaven carbó, però durant 15 anys van estar aprofitant l'escòria de can Torras del paper de Sarrià. En portaven cada dia 10 tones en camions i obtenien entre 15 i 20 tones de producció diària. Estem parlant de cap al 1950.

Anunci al Butlletí Sindical de 1919

Però que la creació d'un nou tipus de ciment més ràpid que els tradicionals ja que només triga unes 2-3 hores en assecar, l'anomenat Portland, va ocasionar que tanquessin 52 fàbriques a Catalunya. El molí de can Laqué va tancar definitivament a finals dels anys seixanta.

Breu història del ciment

A l'antiga Grècia ja usaven toves volcàniques per preparar un tipus de ciment que permetés lligar les pedres que utilitzaven per a la construcció. Més tard els romans ja van començar a fer edificacions i muralles fent servir el que ells anomenaven opus caementicum que no era més que una barreja de morter, normalment algun tipus de calç barrejada amb sorra i runes i mesclat amb aigua per endurir-la i fer-la més resistent. Inclús tenien una barreja que els permetia utilitzar-lo sota l'aigua, com a Cesàrea (Líbia). Així s'explica que hagin pogut construir edificacions tan notables com voltes i cúpules així com algunes parets del Coliseu. Dintre de les nostres contrades, les muralles d'Empúries són testimoni d'aquest tipus de construcció, fetes cap el segle I aC i que encara es poden contemplar.

De la terra poden obtenir diversos materials que segons la seva composició emprarem per a un o altre servei. Així trobem el guix, la calç, les margues o xalió i l'argila. Aquesta darrera s'utilitza bàsicament per a fer ceràmiques per tractar-se d'un material plàstic que s'estova en contacte amb l'aigua i que endureix a l'escalfar-se a 800ºC, quan la torna a perdre de nou. És un silicat d'alumini hidratat.

Foto de can Laqué cap el 1965 vista des de la paret de la Cooperativa.                   L'estructura cilíndrica correspon al forn

Però el que a nosaltres ens interessa són els altres materials, començant per les margues o xalions que són carbonats càlcics i magnèsics barrejats amb argila, que solen provenir d'orígens nummulítics. Els nummulits eren petits animalons amb clova calcària que vivien aquí fa milions d'anys, quan aquestes terres eren mars, que al morir varen caure al fons del mar i amb els moviments tectònics ara trobem com fòssils a les muntanyes i que són els que han proveït els terres calcaris.

Quan es trituren les margues fins a obtenir pols i se'ls fa un tractament tèrmic en el forn fins a 800-1000ºC s'obté el ciment que és el morter bàsic que un cop es barreja amb aigua endureix. El procés que es produeix en el forn bàsicament és la descarbonatació o pèrdua d'anhídrid carbònic, així com la deshidratació o pèrdua d'aigua.

Si el producte inicial, a més de margues, conté una part petita d'argiles i a més s'escalfa més del compte es pot obtenir, per fusió dels components originals, un nou producte anomenat clínquer que és un pas previ al ciment portland. Aquest s'aconsegueix barrejant-hi una petita part de guix (sulfat càlcic) per endurir-lo millor. Si a més hi afegim grava o sorra, encara farem una barreja més dura que serà el formigó. Si aquest duu barnilles de ferro en direm formigó armat.

Anunci a la revista Setmanari de 1910

El més conegut de tots segur que és el ciment tipus portland. Va ser inventat i patentat per un anglès, John Aspdin a Anglaterra al 1824 i el seu nom prové de la seva semblança a un tipus de roques que existeixen a l'illa de Portland al comptat de Dorset. Res a veure amb la ciutat de Portland a Oregon (EEUU). Prèviament el 1796 en James Parker havia registrat un altra tipus de ciment anomenat “ciment romà” que obtenia molent terres calcàries i argiles i sometent-les a tractaments tèrmics.

Per contra la llosa de travertí, també feta de carbonat càlcic, no serveix, és molt dura i no es pot coure per transformar-la en calç.

Publicat a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 966 de l'abril 2014

Els noms de les constel·lacions

Es defineix una constel·lació com el conjunt d'estrelles que sense tenir cap relació entre sí, formen un dibuix imaginari en la volta celeste que ens serveix com recordatori de la seva posició i del seu nom. Antigament era molt important reconèixer les estrelles doncs al no existir rellotges, la gent del camp sabia quan havia de plantar en funció de la posició dels estels. En els cas dels egipcis sabien que quan sortia Sirius prop d'Orió per l'est estava a punt d'arribar la crescuda del riu Nil.

Ja els mesopotamis miraven el cel de nit, però van ser els egipcis, en particular Ptolemeu qui amb el seu recull del coneixement de la ciència del seu temps, s.I d.c., en el llibre Sintaxi Matemàtica, anomenat després pels àrabs Almagest va nomenar per primer cop les estrelles. En aquest llibre va identificar 1028 estrelles agrupades en 48 constel·lacions.

Tot sembla que les del Lleó, Toro i Escorpí ja eren utilitzades pels mesopotamis fa 6.000 anys per motius religiosos, encara que potser no tenien els mateixos noms. En paral·lel als grecs, a la Xina i l'Índia es va desenvolupar una altra astronomia, però que no ens ha arribat fins a nosaltres, que va ser la grega traduïda pels àrabs.

En l'actualitat el nombre de constel·lacions reconegudes per la Unió Astronòmica Internacional és de 88. Lògicament les 40 darreres van ser afegides a partir del segle XVII, quan els mariners occidentals van començar a navegar els mars de l'hemisferi sud i es van trobar que hi havia altres agrupacions d'estrelles que eren del tot desconegudes. Així astrònoms com Brahe (1), Bayer (12), Plancius (4), Hevelius (7) i Lacaille (17) fan crear nous noms moderns per a les noves constel·lacions. Si mireu en un mapa celeste veureu que el nom de les constel·lacions australs corresponen tots a objectes moderns que el grecs no tenien.

Les més grans són les de la Hidra, la Verge i l'Óssa Major que ocupen un 3% cadascuna. Les més petites són la Creu del Sud, el Cavallet i la Sageta amb un 0,2% de la volta celeste.

El posar noms a les constel·lacions era només una regla mnemotècnica sense que impliqués cap relació entre les pròpies estrelles que es poden trobar molt lluny físicament una d'altra, cosa que notaríem si les poguessis veure des d'un punt de vista lateral.

Alguns cops s'utilitzen asterismes per ajuntar estrelles i recordar-les, però no són constel·lacions reconegudes, sinó simples agrupacions d'estrelles més brillants del cel que formen alguna figura però que poden pertànyer a més d'una constel·lació. Aquest seria el cas del triangle d'estiu que agafa les tres estrelles més brillants de Cigne, Lira i Àguila, el cassó, la part més visible de l'Óssa Major o el quadrat de Pegàs que agafa una part d'Andròmeda.

Ara espereu tenir una nit clara i sortiu a practicar. A veure quantes en reconeixeu. Ànim.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 172 de l'abril 2014

Detectats rastres d'ones gravitacionals

El dilluns 17 d'abril es va publicar a la premsa aquesta notícia. Aquí us poso un enllaç de l'entrevista que em van fer al programa la Tribu de TV Banyoles i que es va emetre el divendres 28 parlant d'aquest tema. Dura un 20 minuts.

http://banyolestv.xiptv.cat/la-tribu/capitol/la-tribu-entrevista-a-carles-puncernau-1

També us poso un enllaç a un còmic escrit en anglès sobre el big-Bang i la teoria de la inflació.

http://www.phdcomics.com/comics/archive/phd031914s.gif

Can Laqué, una fàbrica de ciment (I)

El que en el darrer segle XX era conegut com el molí de can Laqué o de can Vicentó ja es troba documentat, tal com ens explica en Guerau Palmada, l'any 1389 quan era conegut com el molí del mas Bou, propietat d'en Guillem Bou. Posteriorment el van heretar els Pou i més tard les terres van ser propietat, el 1619, de Mn. Grau Bassedes, qui el 1685 encara era propietari del molí. El 13 d'octubre de 1752 consten com a propietat del clergue, abans jurista, Antoni Ferrer i Roig i el lloc conegut com el molí fariner del mas Ferrer, o sigui, l'antic del mas Bou. 

Text del manuscrit de la Concòrdia del 1685

Aquest molí també surt esmentat a la Concòrdia sobre les aigües de l'Estany del 1685 com molí de mas Bou, avui d'en Bassedas i el posseeix en Joan Ferrer, avi d'Antoni, situat en el mateix rec de la riera Vella, tal com diu el propi text.

L'Antoni Maria Rigau també l'esmenta en el seu llibre “El teixit de la memòria” quan, referint-se a l'opuscle titulat Aguas de Bañolas editat per l'Ajuntament l'any 1907 i que comprèn “Ordenanzas de Aprovechamiento de las aguas de la Villa de Bañolas”, diu: El rec nº 2, el d'en Teixidó, que corre quasi paral·lel al núm. 1, mou inicialment la roda que fa funcionar la fàbrica de xocolata de la Vda. Torrent (“Proveedora de la Real Casa”),... després la farinera Sorribas,... can Rabassa i ... “Un rodet vertical, uns dos-cents metres més enllà, dóna moviment al molí de ciment de Vicenç Laqué (Vicentó)...”

Text del 1907 sobre "Las Ordenazas de las aguas"

Igualment en el mateix conjunt de documents, surt referit en el mapa d'en Ramon Gusiñer elaborat per encàrrec de l'Ajuntament de Banyoles entre 1904 i 1905 per tal de controlar la utilització de l’aigua de l’Estany per a les indústries i per a regar. En aquest mapa es refereix al salt d'aigua del molí de ciment amb la lletra G i també menciona una propietat de secà amb el número d'ordre del plànol 151 dins de la “Zona segunda” a nom de Vicente Laqué. (foto mapa Gusiñer)

La primera notícia que es té a Banyoles sobre ciment és la constitució d'una societat mercantil col·lectiva per a la fabricació i venda de ciment hidràulic sota la raó social “Codina, Vila i Carreras”, formada el 29 d'agost de 1876 i que venia el seu producte sota la marca “La Bañolense”.

                                       Mapa d'en Ramon Gusiñer del 1904-05 on es veu, a la part baixa,                                        el Monestir i  amb la lletra G el salt de can Laqué

El 1879 la societat apareix amb el mateix nom, però els seus socis han canviat, ara són Codina, Roura i Brugada, els del can Teixidor del Terme. El 1880 ja apareix en el Libro de los sugetos matriculados en el comercio de la vila de Bañolas una fàbrica de ciment a nom de José Codina y Cía. Hem d'esperar fins al 1885 en que es troba el primer registre, en el mateix llibre, a nom de Vicente Laqué.

Segons el Butlletí d'Informació Municipal de Banyoles del novembre del 1980, transcrivint l'Acta Municipal corresponent a la sessió del dia 11 de novembre del 1880, un segle abans, diu que per als estudiosos de l'estadística industrial banyolina anotem que «los señores Güell y Vilaseca» demanen permís «para construir una máquina de vapor de la fuerza normal de cuatro caballos, en ayuda y para dar movimiento a un molino de cemento en el término de esta Villa». No sabem si aquesta màquina va tenir relació amb el molí d'en Laqué.

Aquest home, Vicente Laqué Carbonell, va néixer a Sarrià (Barcelona) el 1860 i va morir a Banyoles l'11 de febrer de 1920 als 60 anys, tal com consta en els llibres parroquials de Santa Maria, on s'indica també que era fill de Jacint i Teresa. Va arribar a Banyoles cap al 1880, sembla que acompanyat de la seva germana petita Pilar i la seva madrastra Júlia Serra, segons ens informa en Josep Grabuleda.

Es va casar amb la Matilde de Monclús Torres i van tenir onze fills, dels quals només en sobrevisqué una filla, Dolors, nascuda l'octubre de 1900 i que es va casar el 1925 amb en Francesc Gratacós Massanella (1895-1972). Aquest era músic i compositor de sardanes, com el seu germà Enric, i va estar durant 17 anys a l'orquestra del balneari de Vichy Catalán. D'aquest matrimoni van néixer dos fills, el 1923 la Dolors i el 1928 en Jordi. Ella es va casar amb en Lluís Pau Soler, fill de Banyoles amb arrels a Besalú, el 1946 i van tenir tres fills. En Jordi es va casar amb la Dolors Teixidor de Banyoles i d'aquest matrimoni van nèixer dos fills.

                                     En Vicente Laqué amb la seva dona Matilde de Montclús i la filla                                     d'ambdós Dolors, cap a 1910. (Foto Família de Dolors Gratacós)

La Matilde va morir la nit del 13 al 14 de novembre de 1915, segons indica la Gazeta Banyolina del mateix mes, als 57 anys d'edat. Al cap de quatre anys, el 31 de juliol de 1919, en Vicentó es va tornar a casar amb la Teresa Morera, vídua de Branyas, segons va publicar el Butlletí Municipal de Banyoles del 31 de desembre del mateix any. Aquesta dona era la seva neboda i tornava de viure a Mèxic amb els seu marit i quatre fills, però en la travessa el seu marit va morir i en Vicente, o Vicentó, com se'l coneixia popularment, la va acollir a casa seva, quan ella tenia 35 anys.

Segons ens explica la néta d'en Vicente, Dolors Gratacós Laqué, ell va venir a Banyoles per fugir de Barcelona, davant la negativa de la família Monclús a la seva proposició de matrimoni amb la seva filla Matilde. Quan va arribar a Banyoles es va quedar sorprès que tanta gent visqués del conreu dels alls. D'aquesta manera es va interessar per aquest negoci i va comprar, amb els seus estalvis, unes terres per plantar-ne, així com les quatre cases que l'envoltaven, molt velles, que conformen l'actual can Laqué a la propietària que era na Rosa Ferrer, vídua de Joaquín de Carles, al carrer del Terme nº 3. Es veu, comenta la Dolors, que també li va seduir el funcionament del molí, una novetat per a ell, en el qual dues moles aixafaven tota classe de materials gràcies a la força exercida per l'aigua.

Sembla que el negoci va anar bé i es va veure capaç per tornar a Barcelona i demanar, per segona vegada, la mà de la Matilde, cosa que va aconseguir.

El negoci semblava anar endavant, va participar com a soci fundador del Sindicat Agrícola, precedent de l'actual Cooperativa i va actuar-hi de secretari. Posteriorment sembla que va contactar amb Mn. Dausà el 1913 i també amb un veterinari, en Jaume Massanella, amb qui posteriorment emparentaria. La ubicació del sindicat era el molí de can Rabassa, que abans havia estat una fàbrica tèxtil, la d'en Ribó y Cía., on en Vicentó hi va treballar com a administratiu.

Quant a als alls sembla que els enforcaven al pis de dalt del seu habitatge del carrer del Terme, en un terrat on hi van arribar a treballar fins a 15 noies, recorda la Dolors.

Com a curiositat cal indicar que en Vicente Laqué també apareix com a membre d'una tripulació d'una regata de rem a l'estany el 1883.

En algun moment es va dedicar a muntar molins de moles de pedra en saltants d'aigua per a triturar materials. Probablement a partir d'aquest fet va començar a entrar en el tema del ciment i el 1885 ja apareix com propietari d'una fàbrica de ciment al seu nom, per haver comprat a en Josep Roura Farrerós la seva participació en la societat cimentera d'en Codina, que incloïa les cases 107 i 108 del carrer del Terme i el molí fariner amb el numero 109, així com mitja vessana de terra de regadiu.

Segons comenta la seva filla, va comprar quatre moles d'una pedra molt massissa, diu que era del Pirineu i les col·locaren en un encaix d'un cilindre de ferro. A la sortida hi havia un vis sens fi i una corretja de gots que portaven el gènere fins a l'ensacadora, on un operari controlava el pes en una bàscula.

El 1890 paga impostos per una fàbrica de ciment amb un forn intermitent, això s'interpreta com que no estava en marxa de forma continuada sinó que l'encenien i apagaven en funció de la feina que hi havia. El 1893 sembla ser que és soci amb Rosa Ferrer de Carles, dona de Joaquín de Carles, propietària de 2/3 de la companyia. El 1896 apareix a la contribució industrial una fàbrica de porcellana al seu nom amb un forn fixe per fabricar ciment al carrer del mas Sala, a sota de l'actual can Laqué, de la qual es dóna de baixa el 1914 quan dóna d'alta una fàbrica de guix al mateix carrer. En aquestes terres del mas Sala a la seva entrada, antigament, hi havia hagut una pedrera.

L'any 1893 surt una notícia a un diari carlista que s'imprimia a Girona, El baluarte: periódico tradicionalista. En el seu número 120 de l'11 d'octubre d'aquell any diu “ el divendres passat un jove de 15 anys que treballava als forns de la fàbrica de Vicenç Laqué va caure enmig del foc, però un altre jornaler va agafar-lo per una cama "con todo salió con graves quemaduras." El jornaler es va submergir en aigua i va empitjorar-li l'estat. El ferit va ser traslladat a l'Hospital”.

Agraïments - Dolors i Jordi Gratacós Laqué i les seves famílies

Publicat a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 965 del març 2014