Nosaltres veiem la
llum que ens arriba de les estrelles perquè els nostres ulls estan
adaptats a la llum que emet el Sol, i, per tant només som capaços
de detectar la part que correspon a la part visible de l'espectre.
Però aquest és molt ampli i per poder veure en aquestes altres
parts de l'espectre necessitem uns altres «ulls», o sigui, uns
altres detectors que siguin sensibles tan a les ones curtes
(microones) com llargues (ràdio).
Aquí és on neixen
els radiotelescopis, que ens permeten veure coses que ocorren a
l'espai i que amb els nostres ulls no veiem, com serien els
naixements i creixement d'estrelles, el gir de les galàxies, l'eco
del Big Bang i la formació de les primeres galàxies i estrelles o
la petjada química que deixen els compostos orgànics, precursors de
l'ADN, que suren per l'espai, sense deixar de banda l'observació de
púlsars i quàsars.
La radioastronomia
va néixer cap els anys 1920 quan l'empresa Bell Laboratories
investigava sobre transmissions de ràdio transatlàntiques.
Necessitava saber què hi havia que pogués interferir-les i va
encarregar a un dels seus físics, en Karl G. Jansky, americà
d'origen txec (1905-1950) que es posés mans a l'obra. Aquest va
construir una mena d'antena en forma de cavallets giratoris que
abastava tota la volta celeste i li permetia poder anar apuntant cap
el cel per trobar interferències. Feia uns 30 metres d'ample i 4
d'alçada, girant sobre quatre neumàtics d'un vell cotxe Ford-T. Es
va situar a la localitat de Holmdel a Nova Jersey, lluny del possible
soroll de les ciutats.
Fent això va trobar
cap el 1933 que el centre de la Via Làctia, a Sagitari, emetia un
lleuger xiu-xiu en ones de ràdio, exactament a 14,5 metres, i que es
movia seguint la rotació de la Terra. També interferien les
tempestes amb llamps i trons i el mateix Sol. En el seu honor
s'anomena Jansky la unitat de la lluentor aparent d'una estrella.
En Grote Reber el
1937, al pati de casa seva a Chicago, va confirmar les descobertes de
Jansky i li va servir per publicar el 1944 el primer mapa de ràdio
de la Via Làctia.
El primer
radiotelescopi europeu va ser el de Jodrell Bank a Manchester,
inaugurat el 1957 amb una antena de 76,2 m. A Rússia tenen el
Ratan-600 posat en marxa el 1974 amb 576 m de diàmetre. Fins aquell
moment el major era el d'Arecibo, a Puerto Rico, de 305 m i construït
el 1963. A finals del 2017 la Xina també en tindrà un de 500 m de
diàmetre.
A Socorro, Nou Mèxic
(EEUU) es troba el Very Large Array amb 27 radiotelescopis units per
a fer interferometria i a Atacama (Xile) es troba el Atacam Large
Millimeter/Submillimeter Array, més conegut per ALMA, a la planura
de Chajnantor a 5.000 metres d'altitud, format per 66 radiotelescopis
de 12 i 7 metres de diàmetre i que tindrà una capacitat de
resolució 20 cops superiors al de Socorro.
Ara són aquests
interferòmetres els «ulls» més sensibles que tenim per mirar el
cel.
Publicat
a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº
224 de l'agost de 2018
