Per definició són
escafandres tancades hermèticament amb dispositius de respiració
que permet a l’usuari moure’s lliurament per l’espai. Els
primers models daten del 1930 i es feien servir tan per busseig com
per a vols en alçada i cada cop anaven millor, però encara eren
massa rígids.
Bàsicament un
vestit espacial està format per quatre unitats essencials: casc,
cos, guants i sistema de supervivència. Aquest darrer inclou
reserves d’aire, bateria, sistema de comunicació i més coses, la
majoria adossades a l’esquena com una motxilla.
El vestit està
fabricat per capes successives de materials de densitat variable que
li permet regular la pressió de l’aire, la temperatura interna i
la humitat, absorbir la major part de les radiacions nocives,
defensar-lo dels micrometeorits i, fins i tot, recollir el rebuig
orgànic que genera el propi astronauta (orina i femta). Els vestits
espacials actuals combinen parts rígides, principalment al tors i
casc, amb parts toves.
Cal utilitzar-lo en
totes les sortides fora de la nau o passeigs extra-vehiculars, quan
s’explora el sòl lunar (naus Apolo) i també durant les operacions
d’enlairament i aterratge, per raons de seguretat.
L’home és incapaç
de sobreviure en un entorn espacial sense l’equipament adequat.
L’espai buit no li proporciona l’oxigen necessari per respirar.
Els fluids d’un astronauta exposat al buit es congelarien o
evaporarien de forma instantània, causant una pèrdua de consciència
en 15 segons i un coma irreversible passat un minut.
El Sol, no filtrat
per l’atmosfera, el pot cegar de forma immediata. La falta
d’atmosfera tampoc el protegeix ni de la radiació solar ni de la
seva escalfor. Igualment, dels, micrometeorits i dels raigs còsmics.
El primer home en
posar-se en òrbita va ser en Yuri Gagarin al 1961 i portava un model
SK-1. Pesava uns 20 kg. Els astronautes del programa Apolo duien un
nomenat A7L, que, a la Terra pesava 72 kg, i a la Lluna només 14
kg, degut a la menor gravetat lunar. Tenien una autonomia de màxima
de 6,5 hores.
El vestit espacial
ha de subministrar als astronautes tot un seguit de garanties:
- Mantenir una
pressió interna estable de 0,29 atmosferes, similar a l’existent
al cim de l’Everest. Aquest aire es renova només amb oxigen pur
- Subministrar
aigua, oxigen i depurar gasos, com el diòxid de carboni
- Medis per
subministrar i evacuar gasos i líquids, com l’orina
- Sistema de control
de temperatura, que pot oscil·lar entre -100ºC i +120ºC. Garantint
un bon aïllament i refrigeració
- Protecció contra
la radiació electromagnètica
- Protecció contra
micrometeorits, utilitzant materials resistents com el kevlar
- Sistema de
comunicació UHF, per poder comunicar la telemetria i
l’electroencefalograma de l’astronauta
- Facilitar la
movilitat i autonomia de l’astronauta
- Altres possibles
connexions com interfaces o ancoratges
Els russos utilitzen
actualment el model Orlan MK i els xinesos el Feitian. Ambdós pesen
uns 120 kg.
Publicat
a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº
238 de l'octubre de 2019
