Quan a la nit mirem el cel, podem veure moltes estrelles, segons el lloc i la contaminació lumínica que ens envolti, seran més o menys. Si ens hi fixem una mica més veurem que algunes es mostren de color blanc, com Sírius del Ca Major, de color blau com Rigel del Caçador d’Orió o de color vermell com Betgelgeuse a la mateixa constel·lació. Ara bé, mai veurem una estrella de color verd, les lleis de la física no ho permeten.
Totes les estrelles que podem veure a ull nu son estrelles grans, més grans que el nostre Sol. Però el que desconeixem és que aquestes només son el 25% del total d’estrelles de l’univers. La resta son estrelles nomenades nanes vermelles (NV). A un ull no en podem veure ni una. Son estrelles més petites i fredes que el Sol. Les més properes tenen, de mitjana, un 8% de la seva massa i una temperatura superficial de només 2.000ºC en comparació amb els 6.000ºC del Sol. De fet, son les estrelles més fredes de l’univers.
La NV més propera a nosaltres és Proxima Centauri, es troba a uns quatre anys-llum, impossible de veure si no és amb un bon telescopi. Altra també coneguda és l’estrella de Barnard és la que es mou més ràpidament pel cel.
Encara que les NV es troben dins de la seqüència principal (una forma de classificar les estrelles), estan a la part baixa, per sota seu només tenen les nanes marrons. Aquestes ja no poden ni fusionar hidrogen per falta de temperatura.
Com mitjana general, tenen masses entre un 8 i un 60% de la massa del Sol, amb una temperatura en superfície entre 2.300 i 3.800 K. La seva lluminositat no arriba ni al 10 % de la del Sol, amb casos que no arriben ni a l’1%. El que sí tenen son intensos camps magnètics, com el Sol, el que provoca grans flamarades, que podrien afectar als possibles exoplanetes que tinguessin a prop.
La vida d’aquest tipus d’estrelles és de diversos centenars de milers de milions d’anys, més que la vida de l‘univers. Això és conseqüència del ritme lent de cremar hidrogen, mitjançant la coneguda reacció protó-protó, i al fet que en el seu interior la transmissió de la radiació és via convectiva, no radiativa.
Aquestes dues qualitats, abundància de NV i llarga vida, les fan les candidates més adients per a fer estudis dins de la Via Làctia, especialment els de gran escala. També son molt interessants per a estudiar exoplanetes, ja que en poder-se trobar aquests més a prop de la seva estrella, les seves òrbites son més curtes i passant més sovint pel davant, facilitant la detecció pels mètodes del trànsit i de la velocitat radial.
Segons l’Observatori Europeu Austral s’estima que poden haver 60.000 milions d’exoplanetes potencialment habitables en sistemes de nanes vermelles tan sols a la Via Làctia. El nou telescopi espacial James Webb, substitut del Hubble, i que es va llançar el desembre del 2021, ens ho permetrà estudiar millor.
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 277 del desembre de 2022
