Des l’antiguitat tots els humans han quedat fascinats pel petit punt vermell que errava pel firmament. Era el planeta Mart, conegut pel nom del déu de la guerra dels romans.
Sobre aquest planeta s’han escrit, i imaginat, moltes característiques. Des dels canals de Schiaparelli, el 1877, al suposat descobriment de vida a les restes d’un meteorit trobat a l’Antàrtida i de nom ALH 84001. Cap dels dos supòsits s’ha confirmat.
Avui en dia, el que preocupa els científics no és saber si a Mart hi ha vida o no, sinó saber si hi ha aigua. Així a la dècada de 1970, la NASA ja va enviar les sondes Mariner i Viking a prendre fotos de la seva superfície. Aquestes van enviar fotos del que semblaven antigues lleres de rius, llacs, canons o deltes. Posteriorment els orbitadors Mars Odyssey (2001), Mars Reconaissance Orbiter-MRO (2006) o els exploradors de superfície, com l’Spirit i Opportunity (2004), van detectar gel sota la superfície de Mart a latituds polars i mitjanes.
Al 2015, quan la MRO analizava les escorrenties d’aigua a les vores dels cràters, va observar que en canviava la reflectivitat, eren més brillants, a l’estiu. Aquesta observació els va portar a proposar que arribava a fluir aigua líquida, per un curt espai de temps, amb un alt contingut en sals, major d’un 5%, com si fos una salmorra.
Al 2019 i utilitzant dades dels dos orbitadors, la NASA va publicar que a algunes zones de la regió d’Arcadia Planitia existien dipòsits de gel a només 30 cm sota el sòl. A altres indrets s’han caracteritzat roques amb minerals hidratats, com sulfats, carbonats, silicats i hidròxids. Aquestes dades han permès confirmar que l’aigua va fluir pel planeta i es va cumular a un gran oceà a l’hemisferi nord i a diversos llacs al sud, fa uns 3.500-4.000 milions d’anys.
L’evidència més directe de l’existència d’aigua líquída va arribar abans, el 2018, de les dades de l’orbitador Mars Express (2003) de l’ESA, quan astrofísics de l’institut d’Astrofísica d’Itàlia, van concloure que les dades rebudes pel radar MARSIS eren compatibles amb l’existència d’una gran massa d’aigua líquida de 20 km de diàmetre i 1 metre d’espesor a la zona del pol sud marcià.
S’ha estimat que aquesta aigua és a -68ºC i que es pot mantenir en esta líquid degut a la gran concentració de sals en forma de perclorats i altres sals amb sodi, magnesi i calci. Aquest fet de no congelació a tan baixa temperatura, es coneix com efecte crioscòpic. No es tracta d’un llac sinó d’una zona de roca porosa xopa d’aigua, com un fang de roca i aigua. De fet aquest radar només ha explorat el 10% de la superfície marciana.
El mateix orbitador va obtenir imatges del cràter Korolev, al pol nord marcià, el mateix any 2018, i l’estudi va permetre calcular que està ple d’aigua en estat sòlid en els seus 80 km de diàmetre i amb un gruix proper als 2 km.
En conclusió, sí que hi ha aigua al planeta Mart i aquesta serà la que beuran els nostres astronautes quan hi arribin.
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 274 de l'octubre de 2022
