Clorofil·la, una molècula amb futur

Tots sabem que la clorofil·la es troba a les plantes i que hi dona el seu típic color verd. Potser el que  no sabem és que quan les fulles ens presenten aquests colors tan macos de tardor, grocs, vermells, marrons, que són els seus colors originals, és simplement perquè no els hi arriba la saba i no tenen el color clàssic que els hi dona la clorofil·la. Són d’aquests variats colors per l’absència de la clorofil·la, quan aquesta arriba tot es torna verd.

La clorofil·la és de color verd perquè absorbeix totes les radiacions que l’hi arriben del Sol sense importar-li el color, excepte la verda que la rebutja i la reflecteix.

Feta la presentació, cal explicar que el seu nom prové del grec de chloros (verd) i phyllon (fulla) i que es tracta d’una molècula present a totes les plantes, algues i cianobacteris que produeixen la fotosíntesi. Aquest és un procés químic que converteix el diòxid de carboni en compostos orgànics mitjançant l’energia solar.

Les plantes absorbeixen l’aigua per les arrels del terra i el gas carbònic per les fulles. Ambdues substàncies penetren dins la membrana cel·lular i es troben als cloroplastos. En aquests orgànuls es on, amb l’ajuda de la llum del Sol, fotons que alliberen electrons de la molècula de clorofil·la, es combinen per formar sucres com la glucosa, que després es guarden en la forma de midons. Aquests midons són els que es menjaran els herbívors per traspassar-els-hi l’energia que han capturat del Sol, o bé, via carnívors també ens arribarà als humans per alimentar-nos, o sigui, rebre l’energia del Sol. 

Hem transformat energia lluminosa en energia química amb un rendiment del 40%, el valor més alt en temes de transformació d’energia a la naturalesa.

Curiosament, aquesta reacció de fotosíntesi produeix un residu en forma de gas i que evacua a l’atmosfera que és l’oxigen. Únicament les plantes són responsables de l’existència d’oxigen lliure a l’atmosfera. Per ara no s’ha trobat a cap altre exoplaneta. Els primers organismes fotosintètics van evolucionar fa uns 3.500 milions d’anys utilitzant hidrogen o àcid sulfúric com a font d’electrons, en lloc de l’aigua. Els cianobacteris van aparèixer fa uns 3.000 milions d’anys i van ser els que van modificar l’atmosfera del planeta al començar a excretar oxigen com residu de la seva reacció fotosintètica, un cop van evolucionar fa uns 2.400 milions d’anys.

La quantitat d’energia capturada per la fotosíntesi és immensa, aproximadament uns 100 terawatts, o sigui un bilió de watts, cada any. Aquesta quantitat equival a unes sis vegades el consum humà anual. En total, els organismes fotosintètics converteixen uns 100.000 milions de tones de carboni en biomassa cada any.

Un altre detall quan parlem de fotosíntesi, cal recordar que la produeixen tots els vegetals terrestres però també els marins com les algues i el fitoplancton i que ajuden a reduir l’efecte hivernacle i controlar el canvi climàtic.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 252 de desembre de 2020

Sàpiens: de revolució en revolució

Des que va aparèixer la matèria, l’energia i el temps (Big-Bang) fa més 13.700 milions d’anys, després el Sol, fa 5.000 milions, la Terra fa 4.500 milions i fa 3.800 milions d’anys els primers organismes, tot ha continuat evolucionant.

Fa només 2,5 milions fa sorgir el primer Homo a l’Àfrica amb les seves eines de pedra i es va anar estenent per Euràsia, on va continuar evolucionant. Fa mig milió d’anys teníem els neandertals a Europa i Orient Mitjà. Poc després es va domesticar el foc i, tot seguit, fa 200.000 anys, l’Homo sapiens va evolucionar a l’est de l’Àfrica.

El fet de caminar drets des d’abans dels neandertals, veure’s millor a la sabana, per controlar possibles depredadors o trobar aliments, tenir les mans lliures per a fer senyals o tirar pedres, va permetre millorar aquestes darreres per poder fabricar i utilitzar eines cada cop més sofisticades. 

Poder coure els aliments al foc i alimentar-se amb més qualitat li va permetre fer créixer el cervell, encara que això li representés una major despesa d’energia i una reducció de massa muscular per poder-se barallar amb altres simis. Les seves cries van començar a néixer de forma prematura per evitar la mort de les femelles durant el part. Havien de parir abans que el cap fos massa gran i no pogués sortir del canal uterí.

Tenir més cervell era una avantatge evolutiva. Va ser la revolució cognitiva, va aparèixer el llenguatge que va permetre passar de saber donar alertes de perills a adquirir la capacitat de parlar de ficcions, com podrien ser els déus, coses que no existeixen però que tranquil·litzen l’esperit i esvaeixen els dubtes i les pors.

Fa 12.000 anys va sorgir la revolució agrícola, els sàpiens van aprendre a cultivar la terra i domesticar animals, passant de caçadors-recol·lectors nòmades a formar poblats permanents. Fa uns 5.000 anys ja van aparèixer l’escriptura, els diners i els regnes, a més de les religions politeistes.

La revolució científica va arribar fa 500 anys, va ser una revolució de la ignorància, descobrir que no tenien respostes per les preguntes més importants. El sàpiens va decidir invertir recursos en recerca per poder millorar. Va fer descobriments geogràfics i tecnològics. Va començar a progressar i adquirir poder.

Fa només 300 anys va sorgir la revolució industrial. Fins aquell moment només sabien utilitzar la força del cos per obtenir energia. Tan de les persones com de les bèsties. Transformaven els cereals i la carn que menjaven en energia, res més. Depenien del cicle solar i del cicle de creixement de les plantes. Ha sigut la revolució de la conversió energètica. Es va inventar la màquina de vapor. Poc després la màquina de combustió interna. Fa uns 130 anys es va començar a fer servir l’electricitat de forma industrial.

Aquesta revolució industrial es podria considerar gairebé una segona revolució agrícola. Ha trastocat les funcions tradicionals de les famílies i comunitats.

Extret del llibre Sàpiens de Yuval Noah Harari

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 243 de l'octubre de 2020

Calç, guix i ciment al Pla de l’Estany

Quan s’escriuen al cercador del patrimoni arquitectònic de Catalunya Invarquit (Inventari d’Arquitectura) paraules clau com «Pla Estany forn», només hi apareixen quatre registres: el forn de ciment de Vinyaplana a Porqueres, les rajoleries Masdemont i Mas Abella a Esponellà i la de ca l’Anglada a Fontcoberta. Al llibre Foc, terra i aigua de J. A. Abellan i de l’autor d’aquest article, publicat el 2018, surten relacionats 52 forns de calç, 19 de guix i 6 de ciment en tota la comarca del Pla de l’Estany. També s’informa de 32 rajoleries i 11 pous de glaç, a més de 67 forns de carbonet.

Els forns de calç són els més nombrosos, després dels de carbonet. Cal remarcar el del Camp del Prat a Serinyà i el de la Torre a Vilert com els més ben conservats -encara tenen la porta de la fogaina-, i el d’en Puig, a Vilademí, que conserva la porta feta en roca viva. Si en valorem el diàmetre són notables el de la Torre a Vilert (4,1 metres) i el del pla dels Suros (3,5 m), a Ollers. Pel que fa a l’alçada, destaquen el forn de cal Cucut, a Vilavenut; el del Camp del Prat, ja esmentat, i el de can Laqué, a Banyoles, tots d’uns 4 metres. Aquest darrer seria l’únic que es podria considerar industrial. També són interessants el de can Pedrosica, a Centenys, per la visibilitat dels talls geològics a les parets del forn; el del camp de can Ferrer, per tractar-se de dos forns adossats, i el de la Canova de Vilademí pel seu doble ús, com a forn de calç i possible habitacle.

Forn de calç del Camp del Prat

Forn de guix de l'Arn o de can Silet

       Forn de calç de can Pedrosica  

La major part eren per a autoconsum, encara que ens alguns casos al calciner, si se l’havia llogat se li donava una part de la cuita com a paga, o bé, se li deixava fer una nova cuita per a ell. A la nostra comarca no n’hem trobat cap superior als 4 m, però a Argelaguer, a la Garrotxa, n’hi ha un d’industrial de 4,8 metres d’amplada i 6,5 metres de fondària. De fet, al Pla de l’Estany no hi ha pedreres de calç. Tota la matèria primera prové de la llera del riu Fluvià o bé de còdols escampats pels camps. Cal dir que no s’ha trobat cap forn de calç ni a Cornellà del Terri ni a Camós, i que a l’únic trobat a Palol de Revardit segurament hi portaven la pedra en tombarells.

Quant als forns de guix, els més destacables són els de ca l’Illa, a Serinyà, i el de l’Arn o d’en Silet, a Porqueres, tots dos industrials. Sembla més antic el de can Ramon Benet, a Sant Martí de Campmajor, amb dos forns ara mal conservats. El Pla de l’Estany sí que és terra de guix. Hi ha guixeres, perfectament visibles avui en dia, com la del Mas Nou a Sant Martí de Campmajor, i la de l’Arn, a Porqueres que forma un talús de més de 50 metres de llarg i un front d’entre 6 i 8 metres d’alçada. La guixera de ca l’Illa, documentada ja el 1746, és la més remarcable. Va estar operativa fins al 1958, quan es va traslladar el forn que hi havia al cingle de damunt del riu Ser i es va emplaçar al costat del  mas. La guixera es troba a dalt del cingle i es pot visitar encara que l’accés, a peu per sobre del bosc de Ca l’Aulina, sigui una mica complicat.

De forns de ciment, d’altra banda, es conserven el de Montguix i el de Vinyaplana, a Porqueres, ambdós del segle XIX, i el d’en Segarra, a Riudellots de la Creu, ja més modern, del 1940. Els dos primers són sorprenents, ja que presenten una façana de pedra de més de 6 metres d’alçada en un lloc que abans era al mig del bosc, però que es trobava a prop de la matèria primera i, així, amb menys problemes de transport. Per a elaborar el ciment s’utilitzaven les margues de la comarca, però la seva qualitat no era gaire bona i la del ciment obtingut, tampoc. El punt d’extracció de margues més conegut és el del Trenc del Cimà, situat al costat sud del Puig de Sant Martirià a Banyoles.

En tota la comarca només a can Laqué, indústria de Banyoles, van disposar dels tres tipus de forn, però potser no van coincidir en el temps. Es transformaven com ho feia el negoci, o sigui el preu del producte al mercat. 

Publicat a la revista "Les Garrotxes" en el seu nº 26 de la tardor-hivern 2020

Segle XXI: Magnetisme

Si el segle XX pot ser conegut com el segle en el qual el desenvolupament de l’electricitat va servir  gairebé per a qualsevol ús, com ràdio, ordinadors, làsers, el segle XXI serà el del magnetisme.

En el moviment d’un cotxe per una carretera, la benzina que ens proporciona la impulsió serveix per a vèncer dos tipus de resistències. La primera el fregament de les rodes amb el terra i la segona la fricció de l’aire que tenim al davant. Si imaginem que la carretera fos una pista de gel, amb un simple impuls podríem avançar molts metres, doncs no tindríem el fregament del terra. El consum de benzina o electricitat, depenent del tipus de vehicle, seria mínim.

La major part de les centrals elèctriques es troben prop de les ciutats. El motiu és ben senzill, un 30% de l'electricitat generada a la planta es perd en la transmissió pels cables. No heu observat mai com s’arriba a escalfar un ordinador quan treballa o un carregador de mòbil quan l’endollem ?. Els electrons que circulen, els productors de l’electricitat, van xocant amb la resta d’àtoms que formen el fil elèctric, normalment de coure, i ho escalfen.

Des del 1911 es coneix que el mercuri quan es refreda a 4ºK (-269ºC) perd tota la resistència elèctrica. S’ha convertit en un material superconductor. Els nuclis dels àtoms de la seva xarxa interna resten quiets, com congelats, i els electrons poden circular sense cap mena de despesa energètica.

Per aconseguir aquestes propietats en aquells moments calia baixar prop del zero absolut. Cap el 1986 els físics van aconseguir les mateixes propietats en altres materials, ara ceràmics, sense tenir que baixar tant. Ho van fer a la temperatura de 92 ºK (-181ºC). A aquest nivell ja es podia fer servir nitrogen líquid, producte ja comercial que bull a 77ºK. Tot un èxit de la ciència.

El següent pas era clar, aconseguir aquest superconductivitat a temperatura ambient. Aquesta nova tecnologia ens permetria una nova gamma de productes com ordinadors ultra-ràpids i transferència de dades a molt alta velocitat.

El darrer rècord en superconductivitat a altes temperatures es va batre el 2018 a l’Institut Max Planck de Química a Mainz (Alemanya) per part de Mikhail Eremets et al.. Van treballar amb hidrur de lantà (LaH10) a una temperatura de -23ºC únicament. Ara bé la pressió de treball era de 170 gigapascals, més o menys la meitat de la pressió que hi ha al nucli del planeta.

Pels que vulgueu esbrinar més busqueu fonó (quàntum d’energia d’una ona mecànica) i parell de Cooper (dos electrons units formant un bosó).

Quan s’aconsegueixi un material superconductor a temperatura ambient es podria emprear per molts altres fins, com transportar energia solar i eòlica a grans distàncies o incrementar la capacitat de les saturades xarxes elèctriques, així com en aplicacions en informàtica i medicina. També tindrem el cotxe i el tren magnètic. I per sobre de tot, reduiríem el consum d’energia i la producció de diòxid de carboni que ens escalfa el planeta.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 250 de l'octubre de 2020

Preguntes d’astronomia

Quan es va fundar la Unió Astronòmica Internacional (IAU) el 1919 les preguntes que es feien els astrònoms eren d’aquest ordre.

- Què és l’Univers?

- La Terra és l’únic planeta amb vida?

- Com funciona l’interior del Sol?

- Podrem algun dia viatjar a l’espai?

- Té raó Einstein?

Les respostes que podríem donar ara el 2020, serien que coneixem millor l’Univers però que encara  no el coneixem del tot. Que la Terra segueix sent l’únic planeta amb vida coneguda, encara que tenim altres candidats que la podrien tenir o, haver tingut, però que encara no ho hem pogut estudiar perquè no hem pogut arribar a aquests llocs per poder-los estudiar. 

Sabem ben bé com funciona el Sol, ho va explicar el físic alemany Fritz Houtermans el 1929 amb l’anglès Robert Atkinson: els nuclis d’hidrogen es fusionen per formar heli i alliberen energia. Respecte dels viatges a l’espai, per ara són no tripulats i no hem anat més enllà de la zona d’influència del Sol (Voyager). Ens queden molts anys per fer viatges a altres estrelles i, molts més, per a fer-los tripulats. De la darrera pregunta, Einstein sembla que sí que tenia raó. Segueix sent una teoria, però cap experiment, per ara, l’ha pogut desmuntar.

Ara, quines preguntes ens fem el 2020?. Aquestes:

- Existeix més d’un univers?

- Trobarem mai la Teoria del Tot?

- Quan detectarem i trobarem vida extraterrestre?

- Podrà la humanitat esdevenir una civilització interplanetària?

- Estava Einstein equivocat?

No tenim cap prova de que existeixi més d’un univers, però algunes teories com la de cordes, son favorables a la seva existència, seria el multivers. 

La Teoria del Tot va lligada a la física quàntica i a la manera en que es poden lligar les quatre forces fonamentals de la naturalesa. Ja existeixen tres de lligades, les nuclears forta i feble amb l’electromagnètica en una sola teoria. Però la quarta força, la de la gravetat, per, raonaments quàntics, no es pot incorporar, per ara, a aquesta opció. Es podria dir que la gravetat afecta als cossos macroscòpics i les altres tres forces als microscòpics i no s’entenen entre ells.

Seria possible detectar si existeix, o ha existit, vida a altres indrets quan siguem capaços d’arribar a aquests llocs dels quals sospitem. Penso que ens queden algunes dècades. Per a fer-ho a exoplanetes, per ara, ens haurem de de conformar amb  saber que es troben dins de l’anomenada zona d’habitabilitat i de si es detecta presència d'aigua en el seu espectre atmosfèric.

Per esdevenir una civilització interplanetària ens queden molts segles. Per ara només és factible dins del món de la ciència ficció.

La teoria d’Einstein, com qualsevol teoria és susceptible de ser millorada i substituïda per una de nova, però per ara encara no ha succeït. Totes les proves experimentals han confirmat la seva teoria, darrerament, les mateixes ones gravitacionals.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 249 del setembre de 2020

Ràfegues ràpides de ràdio

En el món de l’astronomia són conegudes pel seu acrònim anglès, Fast Ràdio Burst (FRB). La primera es va descobrir el 2007 i són emissions molt potents i molt concentrades en el temps. Poden emetre l‘energia que emet el Sol en un any, o més, en mil·lisegons. Moltes ja no es tornen a repetir mai més.

La primera detecció es va realitzar revisant dades històriques del 2001 per un estudiant de doctorat, David Narkevic, al radiotelescopi Parkes de Nova Gal·les del Sud (Austràlia). Es coneix com Pols Lorimer pel nom del director de la tesi. L’origen es trobava a una galàxia a 1.600 al de nosaltres, cap el Petit Núvol de Magallanes.

Es detecten per casualitat, cal tenir enfocat el radiotelescopi cap l’indret adequat al moment adequat, doncs poden provenir de qualsevol punt de l’espai. Algunes deteccions arriben a un nivell energètic tan elevat com les emissions del Sol en 10.000 anys en 1 sol mil·lisegon.

Es poden produir entre 2.000 i 10.000 FRB cada dia, però no les captem.

Al 2015, de nou estudiant dades prèvies, es va confirmar que una d’aquestes senyals ja s’havia repetit 10 cops. Aquesta font es va poder situar a una galàxia a 3.000 M d’al. El mateix any es va detectar una FRB en directe des del mateix observatori Parkes.

Al juny de 2020 es va descobrir que una font trobada el 2012 que es coneix com FRB 121102, emet d’una forma periòdica durant 90 dies i després reposa durant altres 67. Tenia un patró cíclic i, ara, s’han detectat patrons a d’altres estrelles. Aquesta periodicitat pot induir a pensar que es tracta d’un objecte amb una òrbita determinada. De senyals alienígenes res, descartades totalment.

L’origen encara no es coneix amb seguretat. Inicialment es pensava en esdeveniments cataclísmics, com xocs entre estrelles de neutrons o un forat negre engolint una estrella de neutrons. Ara aquestes teories ja s’han abandonat.

A l’actualitat es creu que el seu origen es troba en els magnetars, un tipus d’estrella de neutrons amb un camp magnètic molt potent, de l’ordre de 15 potències de 10 superior al de la Terra, que és de 0,6 gauss. Aquesta immens camp magnètic seria capaç de prendre't les claus de la butxaca des d’una distància com de la Terra a la Lluna.

Actualment, es considera que de cada deu explosions de supernoves, solament una dóna origen al naixement d'un magnetar. Fins ara totes les deteccions corresponien a explosions fora de la nostra galàxia, però enguany s’ha confirmat que també existeixen dins de la Via Làctia. Fins el moment l llista de FRB puja fins a 34 deteccions.

La vida d’un magnetar, degut a les seves immenses emissions d’energia és curta, uns 10.000 anys. Es creu que a la nostra galàxia poden existir les restes d’uns 30 milions de magnetar ja inactius.

Aquestes emissions puntuals i molt direccionals, les podríem comparar amb terratrèmols a la superfície de l’estrella.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 248 de l'agost de 2020

Mineria d'asteroides

En cert  sentit, els asteroides són mines d’or voladores per l’espai exterior. Per exemple, al juny de 2015, un d’ells va passar a 1,6 milions de quilòmetres de la Terra, com quatre vegades la distància entre la Terra i la Lluna. Tenia uns 900 metres de diàmetre i es va calcular que el seu nucli contenia 90 milions de tones de platí, valorades en 5,4 bilions de dòlars1. Si és que el preu es manté.

Amb aquestes possibilitats de negoci no és estrany que sorgeixin empreses com Planetary Resources, empresa fundada al 2012 per extreure minerals valuosos dels asteroides i portar-los a la Terra. Els fundadors va ser gent de Silicon Valley, relacionats amb Google i el director de cinema d’Avatar, James Cameron.

A la seva pàgina de la xarxa indiquen que volen proveir recursos per alimentar la indústria i sostenir  la vida a l’espai. Indiquen que existeixen 16.000 asteroides propers a la Terra que són fàcilment més accessibles que la Lluna i que estan formats per recursos naturals que accelerarien l’exploració  i el desenvolupament de l’espai profund de la humanitat. Calculen que hi ha dos bilions de tones d’aigua disponibles en aquests asteroides que es podria utilitzar per mantenir la vida humana i, també, com a propulsors de naus espacials.

Només ens caldria imaginar que enviem una, o unes, naus espacials a algun asteroide on hi hagi recursos, com aigua, combustible i altres minerals que ens permetin establir una base amb persones.

Sortir després d’allà per anar a un altre asteroide no seria tan costós ni difícil com sortir de la Terra. Així saltant d’un asteroide a un altre es podria arribar a l’extrem del núvol d’Oort del nostre sistema solar que ja es barreja amb el cinturó d’asteroides de la nostra veïna Alfa Centaure. Així entraríem a dins de la seva influència i la humanitat podria marxar de la nostre estrella abans que la vida en el sistema solar fos insostenible.

Foto: Planetary Resources

Segons el seu programa, a deu anys vista, les seves missions a l’espai podrien identificar quins són els asteroides que contenen més aigua i la facilitat que presenta per a ser extreta. La segona missió la van llançar el 12 de gener de 2018 a bord d’un coet indi que contenia la petita sonda Arkyd-6 per comprovar que el seu sistema de detecció d'infraroig funcionava correctament, tot voltant la Terra. El seu proper objectiu seria el llançament d’un telescopi espacial compacte, l’Arkyd-100.

Igual que aquesta empresa, existeix una segona nomenada Deep Space Industries que ara és Bradford-Space, que també planteja els mateixos objectius.

Cal recordar que l’aigua seria la base per la hidratació dels astronautes, fer créixer vegetals i protegir de la radiació. I que si la descomponen es pot utilitzar la barreja d’hidrogen i oxigen com combustible per les naus i aquest, ara sol, per respirar.

Pensem que si disposem d’aigua i combustible en òrbita tindrem molta més capacitat de transport en el coets, ja que no l’hauran de carregar, ho trobaran en destí. 

1- Michio Kaku, El futuro de la humanidad, Editorial Debate. 2018

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 247 del juliol de 2020

El futur dels asteroides

Un asteroide és un objecte sòlid, compost majoritàriament per roca i metalls, més petit que un planeta i que orbita al voltant del Sol. El primer d’ells el va descobrir en Piazzi al 1801, Ceres, avui planeta nan. Feia vora de 1.000 km de diàmetre.  Actualment hi ha més de 200.000 catalogats. El terme el va assignar en William Herschel al 1802 quan va descobrir el segon, Pal·les que mesura uns 500 km.

Existeix un especial interès per identificar aquests asteroides a causa del perill que representen per a la Terra, coneguts per NEO’s i que podrien arribar a impactar amb el planeta.

Però a més d’aquest interès, existeix un altre que busca conèixer l’origen i la composició dels mateixos. Així, les agències espacials volen enviar dues sondes per a estudiar com evitar l’impacte d’un asteroide contra la Terra, com AIDA i Don Quixot. O altres, ja enviades, per posar-se damunt de l’asteroide i prendre mostres, com:

- Near-Shoemaker, llançada el 1996 i que va aterrar el 2001 a Eros

- Rosetta, llançada 2003, va visitar el cometa Txurimov/Geramisenko amb la sonda Philae el 2014.  També visità els asteroides Steins i Lutetia

- Deep Impact, llançada el 2005, va impactar amb el cometa Temple-1 al juliol del mateix any

- Hayabusa, llançada el 2003 per Jaxa, va aterrar sobre l’asteroide Itokawa i va prendre mostres de material i va tornar a la Terra el 2010 amb unes 2.000 partícules de pols

- Hayabusa2, llançada el 2014 per Jaxa, va aterrar sobre l’asteroide Ryugu. Les mostres de material arribaran a la Terra el desembre de 2020

- Osiris-Rex, llançada el 2016, va arribar a l’asteroide Bennu el desembre de 2018 i ara l’està estudiant. Es posarà al seu damunt el 2020 i tornarà amb les mostres a Terra el 2023.

Asteroide Itokawa

Però darrera d’aquest interès científic existeix un segon, l’explotació dels minerals que contenen els propis asteroides. Bàsicament estan formats per ferro, níquel, carboni i cobalt, però també contenen altres quantitats significatives de terres rares i metalls valuosos, com platí, pal·ladi, rodi, ruteni, iridi i osmi. Aquests elements també es troben de forma natural al nostre planeta, però són molts escassos i molt rars.

Dins les properes dècades, conforme es vagin esgotant les reserves d’aquest minerals a la Terra, acabarà resultant econòmic buscar-los en el cinturó d’asteroides. I si a algun d’ells se li pot donar una petita empenta de forma que quedés orbitant al voltant de la Lluna, tant millor. Es podria explotar encara més fàcilment. De fet ja estan localitzats una dotzena d’asteroides d’entre 3 i 21 metres de diàmetre, que es podrien desviar cap a òrbites lunar o terrestre amb una petita desviació de la seva òrbita.

També podrien servir coma base intermèdia per a possibles vols espacials, en especial, si comptem amb les seves reserves de gel, o sigui aigua, i que també es pot descompondre en oxigen per respirar i, barrejat amb l’hidrogen com combustible.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 246 del juny de 2020

El combustible dels coets

Segons la 1ª llei de Newton nosaltres estem enganxats al terra perquè la Terra ens atrau per la força de la gravetat. Per aquest motiu quan volem llançar un coet enlaire li hem de donar prou empenta com per vèncer aquest força que el reté. Per posar un coet en òrbita aquest ha d’assolir com a mínim la velocitat d’11,2 km/s, sinó torna a caure cap el terra.

Si el coet s’enlairés des de Júpiter, si fos possible, li caldria una velocitat de 59,5 km/ i si fos des del Sol li caldria arribar fins a 617,5 km/s.

El funcionament d’un coet es basa en la 3ª llei de Newton, que vol dir que quan s’aplica una força en un sentit apareix una altra en sentit contrari. Veiem un cas vulgar, tenim un globus inflat i el deixem anar, començarà a volar empès per l’aire que se li escapa de dintre fins que se li acabi aquest i caigui al terra.

A un coet li passa quelcom similar, tenim una cambra de combustió on cremem uns productes i els gasos que es creen els fem sortir per un forat (la tovera) i provoquen una força en sentit contrari que fa pujar el coet enlaire. Aquesta força cal aplicar-la durant un temps per aconseguir que el coet, i tota la seva massa, accelerin, fins obtenir la velocitat necessària. Normalment s’utilitzen combustibles químics, coneguts com propergols, poden ser en forma sòlida o líquida, com la nitrocel·lulosa o la hidrazina.

La diferència bàsica entre ells és la seva facilitat de manipulació i la forma de fer-los cremar per a obtenir la força per enlairar el coet. Cal recordar que a l’espai no tenim oxigen per utilitzar com comburent, la part que oxida el combustible i el fa cremar.

Parts d'un coet. (Enciclopèdia Catalana)

Així el propergol sòlid crema de forma espontània un cop iniciada la combustió, dóna una major acceleració però no és tan eficaç en termes energètics. S’utilitza per coets militars. El propergol líquid proporciona acceleracions més febles però amb un major rendiment. Recordem que entre el 80-90% del pes del coets correspon als combustibles. Per aquest motiu la major part dels coets tenen fases, per anar-se’n desprenent, deixant pes, conforme cremen el combustible d’un dipòsit. Els coets Saturn dels Apolo tenien 3 fases. Aquests combustibles no són aptes per a naus en viatges interestel·lars.

Altres models de coets utilitzen motors de fusió, com el projecte Daedalus, o fissió nuclear,  com el projecte Orió de la NASA. El problema greu que generen és la greu contaminació que provoquen per l’ús de material radioactius. No van passar de models teòrics.

L’únic combustible alternatiu al químic ha estat el de motor iònic. El combustible és un gas ionitzat accelerat electroestàticament. Produeix acceleracions molt baixes però es poden aplicar durant molt de temps, consumint molt poc combustible. Es va aplicar a la nau Deep Space I.

Tots els coets es llencen en la direcció de la rotació de la Terra i, si es pot, la base de llançament ben a prop de l’equador terrestre, per aprofitar-la al màxim i estalviar combustible.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 245 de maig de 2020

Civilitzacions avançades

L’estrella KIC 8462852, situada a 1.400 anys llum de la Terra, entre Cigne i Lira, presenta una anomalia sorprenent. També se la coneix com estel de Tabby. Des del 1890 s’atenua la seva llum periòdicament i encara no se sap la raó. Al juny de 2011 ho va fer en un 15%. Al 2013 en un 22%. Res que conegui la ciència pot reduir la llum estelar fins aquests nivells. Penseu que quan un planeta de la mida de Júpiter passa pel davant de la seva estrella mare només atenua la seva llum en un 1%.

Fins i tot es va pensar que podria tractar-se d’una esfera de Dyson. Una esfera gegantina, dissenyada per recollir tota l’energia que produeix una estrella. Aquest tipus d’esfera la va proposar Olaf Stapledon al 1937 i la va reprendre en Freeman Dyson al 1960 com una hipotètica estructura capaç de capturar tota l’energia que emet una estrella.

Una civilització capaç de fer això seria de tipus II segons l’escala de Kardaixov, astrofísic rus nascut a Moscou al 1932. L’escala que proposa serviria per mesurar el grau de desenvolupament tecnològic d’una civilització. Té tres categories, anomenades Tipus I, II i III, basades en la quantitat d’energia utilitzable que té una civilització a la seva disposició. Aquesta s’incrementa de forma exponencial.

- La Tipus I es refereix a una civilització que utilitza tota l’energia de la llum solar que li cau damunt del planeta.

- La Tipus II utilitzaria tota l’energia que produeix la seva estrella

- La Tipus III utilitzaria tota l’energia que produeix la seva galàxia

Així en una civilització Tipus I, calculant quanta llum solar cau damunt d’un metre quadrat del nostre planeta, suposaria, tota ella, una potència de 7·10⁷ watts, o sigui cent mil cops més que la producció anual d’energia en el planeta.

Com que sabem quin percentatge de l’energia solar cau damunt de la Terra, podríem saber l‘energia total que produeix el Sol, 4·10²⁶ watts. Aquesta seria la disponible per una civilització Tipus II.

En el tercer cas caldria multiplicar la darrera xifra pel nombre d’estrelles que hi ha en una galàxia (10¹¹), per tant una civilització Tipus III disposaria de 4·10³⁷ watts.

Actualment a la Terra, considerant el consum energètic total del planeta, estaríem en una civilització de Tipus 0,7. Estimant un creixement anual de producció d’energia d’entre el 2 i el 3% ens faltaria, encara, entre un segle i dos per arribar a ser un Tipus I ple. Arribar a un Tipus II ens podria costar diversos milers d’anys i per a ser Tipus III, entre cent mil i un milió d’anys.

Per arribar al nivell I hauríem de capturar tota l’energia que ens envia el Sol, potser es podria fer posant molts miralls molt grans en òrbita que reflectissin vers la Terra tota l’energia que captessin. L’atmosfera reté el 60% de l’energia que la travessa. Per arribar al nivell següent caldria construir una esfera de Dyson feta amb nanomaterials per robots situats a la Lluna. El pas a nivell III sembla, per ara, massa ciència ficció.

1- Michio Kaku, El futuro de la humanidad, Editorial Debate. 2018

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 244 d'abril de 2020

La pluja sempre és d’aigua?

Al nostre planeta sí. Però al nostre Sistema Solar també es produeixen pluges en altres planetes. Segons les seves condicions atmosfèriques pot ploure un producte o un altre, i no és aigua precisament. També s’intueix que a alguns exoplanetes pot ploure, però tampoc és aigua.

La pluja forma part d’un cicle tancat, o sigui, que acaba al mateix lloc on ha començat. Al nostre planeta on tenim tanta aigua al mars, el Sol l’escalfa i evapora, quan el vapor s’enlaira es refreda i condensa formant núvols. Si aquests arriben a ser grossos poden arribar a precipitar en forma de neu, gel (pedra) o aigua. Finalment, més tard o més aviat, tornen al mar d’on han sortit. És el cicle hidrològic.

Així al nostre veí Venus, la temperatura en superfície és de l’ordre de 460ºC, encara que a 70 km d’alçada és de -45ºC amb una pressió 93 cops superior a la nostra. La composició de la seva atmosfera és d’un 96% d’anhídrid carbónic i una mica de nitrogen i una misèria de diòxid de sofre generat per activitat volcànica. Però aquest s’ha anat transformant per l’efecte hivernacle provocat pel CO2 en àcid sulfúric, i això és el que plou, un producte que ens cremaria al moment. És la pluja àcida.

Si viatgem a Tità, un dels satèl·lits de Saturn, ens trobaríem que els seus mars són de metà, un compost de carboni i hidrogen. Així que els seu cicle seria com el nostre, però li diríem metanològic. Els núvols i la pluja serien de metà.

A tots quatre planetes gasosos, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, sembla que els que plou són diamants, Tal com sona. Els científics opinen que les tempestes elèctriques que es produeixen a les seves atmosferes, riques en metà, trenquen la molècula de metà i deixen lliure el carboni o carbó a seques. Amb les altes pressions existents, es transforma en grafit i posteriorment en diamant. En aquests planetes quan pedrega hi cauen diamants en brut. En els dos primers planetes no són estables i es desfan de nou en carbó líquid, podent arribar a forma mars de carbó líquid.

Pluges encara més estranyes ocorren en altres exoplanetes. Segons va explicar la NASA a l’octubre de 2016, a l’exoplaneta HD 189733b, un Júpiter calent situat a la constel·lació de Vulpècula, a 63 anys-llum de nosaltres, es creu que plouen cristalls de vidre líquid. Els seus núvols són de silicats. Està clar que les condicions allà són extremes, la temperatura és de 1.000ºC i els vents poden arribar a 7.000 km per hora.

A un altre exoplaneta, el nomenat OGLE-TR-56b, situat a Sagitari, es sospita que encara plouen coses més rares. Gotes de ferro líquid, degut a la seva alta temperatura i que conté núvols de vapor de ferro. Igual van detectar els astrònoms el 2013 a l’exoplaneta PSO J318.5-22, que viatja solitari, sense estar lligat a cap estrella, també per la zona de Sagitari, a uns 75 anys-llum de nosaltres, presenta capes de núvols, formades per pols calenta i gotes de ferro fos.

Encara el millor és que plogui aigua.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 243 del març de 2020

LSC

Aquest acrònim correspon a Laboratorio Subterráneo de Canfranc. Està situat al Pirineu d’Osca, a sota del pic Tobazo de 2.049 m., al costat del túnel de Somport que travessa el massís i connecta amb França. Ara només està operatiu el túnel per carretera, però el primer en construir-se va ser el del ferrocarril, al 1928, però ara fora de servei per un accident ferroviari que va destruir un pont al costat francès l’any 1970. A sobre d’aquests túnels de més de 8 km de llargada, es troba l’estació d’esquí de Candanchú.

L’LSC és el segon laboratori soterrat més gran d’Europa, després del de Gran Sasso a Itàlia, s’accedeix pel propi túnel de Somport. Va començar els seus treballs el 1985, ocupant una petita part del túnel ferroviari fora de servei. Avui en dia, ocupa 1.400 m2 amb dues sales experimentals, una sala blanca, taller, magatzem i oficines. Es troba 850 m per sota terra i, aquest fet, és un perfecte aïllant pels raigs còsmics, al temps que presenta una radioactivitat de fons més baixa, de l’ordre d’un factor de centmil cops més favorable pels seus treballs. A tot el planeta existeixen una vintena de laboratoris subterranis.

Un dels experiments més importants que hostatja és l’experiment NEXT (Neutrino Experiment with Xenon TPC), dirigit pel físic Juan José Gómez Cadenas. El que busquen és saber si aquesta partícula subatòmica és al mateix temps la seva antipartícula. És a dir, si pot ser partícula i antipartícula ella sola. Recordeu que l’antipartícula té les mateixes propietats que la partícula, excepte per tenir la càrrega elèctrica invertida. A una és positiva i a l’altre negativa.

Autor foto: Javier Larrea

Els neutrins travessen el nostre cos constantment. Una ungla rep milions cada segon d’ells però no interaccionen amb res. L’experiment NEXT consisteix en un dipòsit que conté 100 kg de gas xenon enriquit a alta pressió i ben aïllat de l’exterior per a evitar els raigs còsmics. Cal esperar mesos per detectar una interacció i anys per a validar el seu significat. Van iniciar-lo el 2013 i durarà 10 anys acumulant deteccions. El que busquen es coneix tècnicament com una desintegració doble beta sense neutrins (DSNB). Si ho confirmen poden aspirar a ser el propers Premis Nobel.

Aquest no és l’únic experiment per trobar la DSNB, tenen també el SuperKGd, el BiPo i el SuperNEMO. Properament tindran l’experiment CROSS, una gran cambra de Faraday, també per a trobar la DSNB. També realitzen altres experiments, ArMD i ANAIS, per a detectar matèria fosca, l’altra gran desconeguda.

Tot per estudiar millor els neutrins i el seu comportament. Per saber si tenen massa. Es sap que existeixen tres classes diferents de neutrins i que s’intercanvien entre elles, però no es coneix el motiu. Es van originar a l’explosió original del Big Bang i podrien ajudar a donar la massa que no es coneix a l’univers.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 242 del febrer de 2020

On buscar vida extraterrestre ?

L’univers pot estar ple de vida, però encara l’hem de trobar més enllà de la Terra. Aquestes són les propostes que ofereix la revista Cosmos que també es pot llegir de forma digital a cosmosmagazine.com

Només coneixem vida sobre el nostre planeta, però segons els astrònoms i astrobiòlegs caldria investigar cinc llocs per saber de forma ben segura de que els indicis poden ser certs o no.

El primer que recomanen investigar és l’exoplaneta anomenat LHS 1140-b, una superterra rocosa situada a 39 anys-llum a la constel·lació de la Balena. Es troba dins de la zona habitable. La seva estrella hoste és una nana vermella. Com que es va descobrir pel mètode de la velocitat radial i del trànsit, el poder fer espectroscòpia de la seva atmosfera pot oferir molta nova informació, com la presència d’aigua.

En segon lloc proposen Encèlad, la lluna de Saturn, degut a les possibilitats de que contingui un oceà soterrat amb aigua líquida. A més la sonda Cassini va fotografiar guèisers brollant de les esquerdes de la seva superfície i, analitzant-les, va trobar traces d’hidrogen, anhídrid carbònic i alguns hidrocarburs, entre lls el meta Aquest està considerat com un bioindicador. L’aigua soterrada es poodria mantenir en estat líquid per l’energia termal interna que genera aquest satèl·lit, on podrien existir xemeneies submarines.

Tot seguit trobem Tità, altre de les 53 llunes de Saturn. Aquesta és coneguda pels seus llacs de metà, que es pot evaporar formant núvols un cop condensat i tornar a caure a la superfície en forma de pluja, Un veritable cicle metanològic, comprable al de l’aigua al nostre planeta. La possible vida estaria totalment lligada al metà.

Dins del sistema solar no trobem cap altre candidat. Cal tornar sortir a buscar exoplanetes, així trobaríem Proxima-b, que es troba voltant Proxima Centauri, l’estrella més propera al Sol. Només a 4,2 a.l. Cal estudiar-la més, però si es confirmés que es troba en una ressonància 3:2 milloraria molt les seves probabilitats. Això vol dir que donaria 3 voltes sobre sí mateixa cada dues òrbites a la seva estrella.

El següent, i cinquè candidat, seria al voltant de l’estrella Trappist-1, on s’han identificat set exoplanetes. D’aquestos tres es trobarien dins de la zona potencial habitable i podrien ser candidats a albergar vida.

També podem consultar el catàleg d’exoplanetes habitables que ens ofereix la Universitat d’Arecibo a la seva pàgina http://phl.upr.edu/projects/habitable-exoplanets-catalog on enumera una selecció basant-se en un índex de similitud a la Terra. Així també apareixen altres estrelles que contenen exoplanetes com algunes trobades pel telescopi Kepler, la 1652, 442, 1229 62 i 186 o també el sistema estel·lar triple conegut com Gliese, a l’Escorpí, on l’estrella C (nana vermella) presenta tres exoplanetes candidats. També inclou a Kapteyn b, un exoplaneta que volta altra nana vermella.

Caldrà seguir els treballs fets pels projectes Red Dots, Mearth i els telescopis Kepler i Tess.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 241 del gener de 2020