El primer mapamundi que inclou el continent americà va ser el fet per Juan de la Cosa el 1500. Ell era el capità de la nau Santa Maria que va participar en el descobriment del nou continent.
De fet el cartògraf flamenc Abraham Ortelius el 1590 en el seu assaig Thesaurus Geographicus, ja va esmentar la semblança de les línies de la costa entre Àfrica i Amèrica. Però no va ser fins la publicació del llibre Novum Organum, del filòsof britànic Francis Bacon, publicat el 1620, que es va recuperar la idea. També ho van acceptar com correcte el francès comte de Buffon i el científic explorador alemany Alexander von Humboldt.
Fa més de mil milions d’anys totes les masses de terra estaven unides en un supercontinent, anomenat Rodínia. Aquest va evolucionar passant per un altre supercontinent conegut com Pannòtia fa uns 600 milions d’anys que posteriorment es transformà en Pangea, el darrer supercontinent que va mantenir totes les terres unides.
Pangea, fa uns 200 milions d’anys, es va separar en Lauràsia i Gondwana. De la primera van sorgir les terres de l’hemisferi nord i del segon les del sud. Aquesta teoria la va proposar el 1915 Alfred Wegener (1880-1930), un meteoròleg alemany, qui contra les teories del moment va proposar que els continents d’ambdós costats de l’oceà Atlàntic, s’estaven separant. Es coneix com la teoria de la deriva dels continents. Però no va poder trobar un mecanisme que ho demostrés i no va ser fins el 1960 quan va aparèixer el paleomagnetisme que es va confirmar la seva teoria.
El golf de Guinea d’Àfrica encaixa perfectament amb el Brasil i la part nord d’Àfrica amb la costa nord d’Amèrica. L’illa de Madagascar també encaixa perfectament amb la costa occidental africana i l’Índia, Austràlia i l’Antàrtida també semblen haver estat tot una sola peça d’un gegantí trencaclosques.
Basant-se en aquest teoria de Wegener va néixer la teoria de la deriva continental o de la tectònica de plaques. Els continents són la part més estreta de les plaques que sorgeixen per sobre del nivell del mar, són les plataformes continentals. La major part es troba enfonsada. Però les plaques no suren sobre la superfície del planeta, són la mateixa superfície del planeta. Les plaques, que formen la litosfera, s’estan construint contínuament, quan xoquen una puja i l’altre s’enfonsa. De fet, suren sobre l’astenosfera que és més feble i es comporta com un líquid.
Aquesta construcció és coneguda com l’expansió oceànica. Com a resultat d’aquesta, s’ha format la Cordillera Central Atlàntica que serpenteja per la meitat de l’Atlàntic des d’Islàndia fins al llunyà sud. Separa uns 2,5 cm cada any els continents. Per aquesta esquerda de la litosfera flueix lava que origina la cordillera, encara submergida, i al temps tot un seguit d’illes que han aconseguit superar el nivell de les aigües.
Tots els continents estan separats per esquerdes similars i, per sobre d’elles, mireu els mapes, un grapat d’illes d’origen volcànic.
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 256 de l'abril de 2021
