Notícies falses d’astronomia

Ara que les comunicacions amb els mòbils ens permeten que siguin molts ràpides i freqüents, algun cop ens arriben notícies falses. Poden ser sobre qualsevol tema, però aquí ens centrarem en les que tracten temes d’astronomia.

Són notícies recurrents, que es repeteixen cada cert nombre d’anys. Vegem-les.

Una que es va fer viral va ser un d’un eclipsi total de Sol a l’Àrtic. Es veia la lluna plena sortir de l’horitzó, al cap de poc ja ocultava el Sol, produint un eclipsi total, (fet que només ocorre amb lluna nova!), i tot després es tornava a amagar. Tanmateix, ha canviat de fase, de plena a nova, en qüestió de segons, quan a la natura li costa 14 dies. A més les proporcions entre un astre i l’altre no són les adequades, els dos tenen, des del nostre punt de vista terrestre, pràcticament la mateixa mida, 0,5º d’arc i tampoc ho sembla. Total, molt maco, molta feina de muntatge, però ben fals.

Altra que també recordo era un que deia que a tal data i hora es veuria al cel Mart de la mateixa mida que la Lluna. Només de pensar-ho ja m’esgarrifo, si això ho veieu un dia, prepareu-vos, algú astre s’ha sortit de mare, la Terra o Mart, i anem de cap a la destrucció del planeta. En les condicions estables del sistema solar, Mart es troba entre 55 i 450 milions de km de distància i només podríem veure’l de la mida de la Lluna si l’observem en un telescopi de 75 augments, quan es troba més a prop nostre, i la lluna la mirem directament. A més diu que passarà al mes d’agost, que va ser quan, l’any 2003, es va aproximar molt, però que a data d’aquest nou anunci potser ni es veu a la nit.

Una tercera notícia falsa era la de l’alineació de tres planetes, Mercuri, Venus i Saturn, just per sobre de les tres piràmides d’Egipte. Aquesta alineació va succeir el 21 de desembre de 2012. Però la imatge que circula és un muntatge total, els tres planetes es trobaven certament alineats, però no en horitzontal sinó gairebé en vertical i, a més, quan es veia Mercuri, ja és pràcticament de dia, atesa la seva proximitat al Sol, a la nit no podia ser. Mercuri no es pot veure mai a les fosques, a negre nit.

La quarta sobre la qual vull comentar va ser una que, certament, és ben curiosa. Van fer circular la foto d’un tall de xoriço dient que es tractava d’una imatge de l’estrella Proxima Centauri. Va ser el 31 de juliol del 2022 quan es va publicar a Twitter i, de seguida, ho van publicar els diaris. Es tractava d’un científic francès que volia «incitar a la prudència» sobre les imatges que circulen per les xarxes. Realment, la gent no experta, hi va caure en el parany pensant que era una foto real.

Hi ha altres tipus de notícies, com les d’un futur xoc d’una asteroide amb el nostre planeta, que també circulen amb certa freqüència, però per aquesta banda podem estar tranquils, existeix un sistema que els monitoritza i fa el seguiment dels més perillosos. La xarxa NEO.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 292 de l'abril de 2024

Mesures importants per la humanitat (2)

Altres descobriments importants, encara que no siguin mesures, van ser el del pèndol de Foucault (1851), que va determinar que el pla d’oscil·lació d’un pèndol era invariable i que el que girava era el planeta Terra. La descomposició de la llum solar per un prisma, feta per en Newton el 1665. En Galileu va fer un experiment llançant objectes rodons des de dalt de la torre de Pisa per a observar que la massa no importava sinó la resistència de l’aire sobre el perfil de l’objecte, el 1600.  

Tornant a les mesures, destacaria la definició de metre com unitat. A l’antiguitat eren les parts del cos les que s’utilitzaven com referències per a mesures. Així fins que no es va unificar en el metre, teníem dits, pams, braces, peus, passes. I a cada poble n’hi havia la seva i, a més, variava. Vist el desgavell, l’Acadèmia Francesa de les Ciències, el 1791, el va definir com la deumilionèsima part del quadrant d'un meridià terrestre. El 1960 es va definir en funció d’una longitud d’ona d’emissió del criptó-86.  Avui en dia està basat en la distància que recórrer la llum, al buit, en un període de segons definit.

També va ser curiós el mètode de Galileu per a determinar la velocitat del so. Situar-se damunt d’un turó a uns 3.500 metres de distància d’un altre turó, on hi havia posicionat un canó. Fer disparar el canó i comptar el temps que transcorria entre que veia el fum sortir del canó i escoltava el so de l’explosió. Li va sortir un valor d’uns 350 m/s, quan l’acceptat avui en dia és de 340 m/s.

Saltant a mesures més grans, una de les més importants va ser la que va establir que la nostra galàxia veïna, Andròmeda, es trobava a uns 2,5 milions d’anys-llum de distància de nosaltres. Aquest valor el va establir n’Edwin Hubble el 1924. Era el límit de l’Univers en aquells moments. Ho va fer gràcies a que, examinant fotografies, va trobar una estrella variable del tipus cefeida en aquella galàxia. Havien estat descobertes per Henrietta Swan Leavitt el 1912 i permetien relacionar la brillantor d’una estrella i la distància a què s’ubicava.

El mateix Hubble, amb la col·laboració de Milton Humason, van establir el 1928, la llei de Hubble-Lemaître, coneguda com llei de recessió de les galàxies que evidencia l’expansió de l'Univers. El valor acceptat actualment per l’amplada de l’Univers és de 13.772 milions d’anys. Altre mesura cabdal pel coneixement científic.

Si anem a l’altra banda de l’escala, a la part microscòpica, la mesura més destacable, ha estat la mesura del nucli d’hidrogen, el protó, la partícula bàsica de la matèria i del 75% de tota la matèria que es coneix. Com partícula es va identificar el 1913 gràcies als experiments de Rutherford, però no va ser fins el 2010 en que es va determinar exactament el seu radi. Es va establir en 0,8414 fm (femtòmetre = 10-15 metres). Aquest valor tan petit, tan sols ha estat superat per les mesures fetes amb les ones gravitacionals, amb valors de 10-19 metres. Aquests són els nostres límits actuals.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 291 de març de 2024

Mesures importants per la humanitat (1)

Al maig de 2022 en Quim Tarradas, dins d’una Tarda de Ciència, ens va fer una xerrada, sobre el descobriment de l’espai més proper. Em va deixar més preguntes que respostes.

La pregunta més important que em sorgí va ser: quins han estat els principals experiments fets per la humanitat que han donat com a resultat unes mesures que han sigut transcendentals pel coneixement científic?

De les que ens va parlar en Quim a la seva conferència, triaria la mesura del radi de la Terra, feta per Eratòstenes al segle III aC. Va ser el primer cop que una persona gosava donar una xifra pel valor del radi de la Terra, i, realment, l’error que va donar va ser mínim, tenint en compte els materials que va utilitzar per a fer les mesures. El més valuós va ser la utilització del pensament i el seu abast més enllà de les limitacions físiques. Va tenir la idea i només li van fer falta dues mesures, la distància entre dues ciutats, Siena i Alexandria i l’angle d’incidència del Sol a aquesta darrera, sabent que a Siena era del tot vertical, a una data determinada.

En segon lloc triaria a un contemporani seu, Aristarc de Samos. Aquest va fer una estimació, encara que no tan exacte, del radi de la Lluna i del Sol, així com de les distàncies a què estan. La raó d’aquests errors van ser l’observació visual de la Lluna, la utilització de la funció cosinus i la suposició de que la Terra romania quieta. L’error obtingut afectava les mesures en un factor de 20.

Altre xifra important seria el número π, la proporció entre el perímetre i el radi de la circumferència. Els babilonis i els egipcis ja el coneixien, els primers com la fracció 25/8=3,12 i el segons com 259/81=3,16. Però no va ser fins Arquímedes, també al segle III aC, que va demostrar que 223/71 < π < 22/7. Agafant la mitjana d'aquests valors s'obté 3,1419. Per aquest estudi també es coneix el valor π com Constant d’Arquímedes. La pregunta que em sorgeix ara seria: altres civilitzacions alienígenes, quin nom li hauran donat, perquè d’existir segur que existeix allà fora.

Altra xifra també bàsica pel desenvolupament va ser el càlcul de la velocitat de la llum, fet per en Ole Roëmer, el 1676, mesurant la diferència de temps dels trànsits del satèl·lit Ío per davant de Júpiter, quan la Terra era a prop i ben lluny, del planeta. Al temps propi del trànsit, calia sumar el temps de més que trigava la llum de viatjar entre un punt i l’altre, l’òrbita terrestre. Va donar una mesura un 30% inferior a la real, però tot un èxit pel seu temps.

La darrera que vull citar és la determinació de la Constant gravitacional (G) feta per en Henry Cavendish el 1798. Es va basar en una balança de torsió creada per John Mitchell. Va determinar la densitat de la Terra i, en conseqüència, la seva massa, tot amb una gran exactitud, només tenia un error de l’1%. Aquest experiment va demostrar que la llei d’atracció universal de Newton es complia per a qualsevol parell de cossos.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 290 de febrer de 2024

El telescopi James Webb, un viatge productiu

Ja fa dos anys que aquest telescopi, el substitut del carismàtic Hubble va se ser col·locat en òrbita i  treballa capturant imatges del cel. Al març del 2023 ja vaig escriure un article fent-ne la descripció i esmentant les expectatives creades al seu entorn. La pregunta és obvia, ha satisfet aquestes expectatives?.

La resposta també és clara, sí i amb escreix. El motiu també, el nou telescopi James Webb (JWST) és més modern, està més ben equipat (infraroig i visible en front de, només visible, del Hubble) i està situat a més d’un milió de quilòmetres del planeta, no al tocar de la nostra atmosfera.

Una foto ben aclaridora és la dels Pilars de la Creació, feta pel Hubble el 1995 i repetida ara pel JWST. La podeu veure com a acompanyament de l’article. Al costa esquerra es veu la foto feta pel Hubble en visible i a la dreta la del JWST en infraroig, que ens permet travessar els núvols de pols i veure els milers d’estrelles que ens tapava el núvol. Això permet als científics entendre millor el procés de formació estel·lar. La qualitat és molt més bona.

Altres fotos donen suport al llarg procés de formació de planetes. S’ha pogut observar el vapor d’aigua en els discos protoplanetaris i es va poder confirmar un procés físic que implicava la deriva de sòlids recoberts de gel de les regions exteriors del disc cap a la zona del planeta rocós. Serien com la zona on tenim els cometes al nostre sistema solar.

En combinació amb el telescopi de raigs X Chandra, van trobar la signatura que revelava la presència d’un forat negre supermassiu en creixement només 470 milions d’anys després de produir-se el Big Bang, quan l’univers tenia el 3% de la seva edat actual. Amb l’ajut d’una lent gravitacional van poder ampliar per quatre la seva visió i detectar la galàxia i els raigs X  del gas al voltant del forat negre. Aquest descobriment és important per entendre com alguns forats negres poden arribar a tenir masses tan colossals poc després del big bang.

Esq. Hubble, dreta-JWST. Foto:NASA

 També ha obtingut imatges en infra- roig de la Nebulosa del Cranc, on va explotar una supernova el 1.054 dc, que revelen fets desconeguts fins al moment, com la composició del ma-terial expulsat, en especial ferro i níquel, que pot ajudar a entendre quin tipus d’explosió es va produir.

Quan va enfocar el planeta Júpiter va descobrir un fet mai vist fins ara, una corrent en raig a alta velocitat, que abastava més de 4.800 km, que era a sobre de l’equador, per sobre de les principals cobertes de núvols. Aquest fet ha proporcionat nova informació sobre com les capes de la turbulenta atmosfera de Júpiter interaccionen entre elles.

I al mirar un exoplaneta, WASP-17 b, un Júpiter calent a 1.300 anys llum de la Terra, va detectar proves de nanocristalls de quars. És el primer cop que es detecten a l’atmosfera d’un exoplaneta.

Si voleu gaudir de totes les imatges us recomano que entreu a https://science.nasa.gov/mission/webb/#Latest-News

Podreu trobar-les totes.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 289 de lgener
de 2024