Fa poc he llegit el llibre Evolució de Richard Dawkins (ed. Espasa, 2009) on l’autor desenvolupa i reafirma la teoria de Charles Darwin explicada a la seva obra mestra L’origen de les espècies, que tant va remoure la societat quan es va publicar el 1859.
Un aspecte que m’ha cridat molt l’atenció ha estat la imperfecció de l’evolució, que no es podia aturar per considerar si hi havia una via millor per a fer-la. Les mutacions i els canvis han anat per un camí i aquest ha anat progressant. Segur que si s’hagués pogut fer partint de zero, cada cop, a cada mutació, hagués sortit una evolució més adequada, hagués semblat més intel·ligent.
Els humans hem caminat el 99% de la nostra existència de forma quadrúpeda i només l’1% en posició erecte. La nostra columna vertebral era horitzontal i el procés de passar a posició vertical va significar un gran reajustament. Dawkins opina que no va ser gaire exitosa, fet comprovable per la gran quantitat de gent que es queixa de mal d’esquena.
L’autor esmenta com a exemple la construcció d’un motor a reacció però partint d’un motor d’explosió ancestral, modificant-lo peça per peça, i poc a poc, fent cada cop només una mutació, però que permetès a l’ésser, el motor, seguir fent la seva feina. Si no la fa, es morirà i desapareixerà, l’evolució seria negativa. Així que qualsevol modificació ha de ser positiva, l’ésser que la rep, ha de continuar amb èxit la seva vida, considerant que aquell pas el fa selectivament millor que els seus competidors i se’n sortirà.
Així el nostre motor d’explosió imaginari ha d’anar acumulant petites modificacions que li permetin continuar fent el seu treball com motor, però que cada cop l’acostin més a com hauria de ser un motor a reacció. En cap moment pot deixar de funcionar, seria la seva mort. Està clar que una evolució així, natural, no arribaria a la mateixa perfecció que permetria crear un nou motor a reacció del no res, sense estar lligat al teu passat.
Els dos mètodes per arribar a obtenir un motor a reacció són ben diferents. El segon, començant de zero, ens permetria un disseny intel·ligent, l’evolució natural no.
Així a la biologia observa com l’ull humà no està construït de la forma més lògica, té la retina del revés, perquè l’evolució la va crear així. Però al mateix temps ha tingut que generar una sèrie de feines extres per aconseguir que l’ull humà funcioni tan bé com ho fa.
Seria quelcom similar al que li va passar al telescopi espacial Hubble que es va llançar a l’espai el 1990 amb un error considerable, tenia el mirall principal una mica deformat. Com recordeu es van enviar astronautes a fer-li una reparació, com si fessin unes ulleres a mida per corregir el defecte.
Altre cas curiós és el del nervi laringi de la jirafa que li puja i baixa pel coll -metres de recorregut- en lloc d’anar directament al seu objectiu a alguns centímetres. L’evolució natural no va triar el camí més intel·ligent però sí el que va permetre sobreviure a l’espècie.
Suposem que va ser el camí correcte.
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 270 del juny de 2022
