Calç, guix i ciment al Pla de l’Estany

Quan s’escriuen al cercador del patrimoni arquitectònic de Catalunya Invarquit (Inventari d’Arquitectura) paraules clau com «Pla Estany forn», només hi apareixen quatre registres: el forn de ciment de Vinyaplana a Porqueres, les rajoleries Masdemont i Mas Abella a Esponellà i la de ca l’Anglada a Fontcoberta. Al llibre Foc, terra i aigua de J. A. Abellan i de l’autor d’aquest article, publicat el 2018, surten relacionats 52 forns de calç, 19 de guix i 6 de ciment en tota la comarca del Pla de l’Estany. També s’informa de 32 rajoleries i 11 pous de glaç, a més de 67 forns de carbonet.

Els forns de calç són els més nombrosos, després dels de carbonet. Cal remarcar el del Camp del Prat a Serinyà i el de la Torre a Vilert com els més ben conservats -encara tenen la porta de la fogaina-, i el d’en Puig, a Vilademí, que conserva la porta feta en roca viva. Si en valorem el diàmetre són notables el de la Torre a Vilert (4,1 metres) i el del pla dels Suros (3,5 m), a Ollers. Pel que fa a l’alçada, destaquen el forn de cal Cucut, a Vilavenut; el del Camp del Prat, ja esmentat, i el de can Laqué, a Banyoles, tots d’uns 4 metres. Aquest darrer seria l’únic que es podria considerar industrial. També són interessants el de can Pedrosica, a Centenys, per la visibilitat dels talls geològics a les parets del forn; el del camp de can Ferrer, per tractar-se de dos forns adossats, i el de la Canova de Vilademí pel seu doble ús, com a forn de calç i possible habitacle.

Forn de calç del Camp del Prat

Forn de guix de l'Arn o de can Silet

       Forn de calç de can Pedrosica  

La major part eren per a autoconsum, encara que ens alguns casos al calciner, si se l’havia llogat se li donava una part de la cuita com a paga, o bé, se li deixava fer una nova cuita per a ell. A la nostra comarca no n’hem trobat cap superior als 4 m, però a Argelaguer, a la Garrotxa, n’hi ha un d’industrial de 4,8 metres d’amplada i 6,5 metres de fondària. De fet, al Pla de l’Estany no hi ha pedreres de calç. Tota la matèria primera prové de la llera del riu Fluvià o bé de còdols escampats pels camps. Cal dir que no s’ha trobat cap forn de calç ni a Cornellà del Terri ni a Camós, i que a l’únic trobat a Palol de Revardit segurament hi portaven la pedra en tombarells.

Quant als forns de guix, els més destacables són els de ca l’Illa, a Serinyà, i el de l’Arn o d’en Silet, a Porqueres, tots dos industrials. Sembla més antic el de can Ramon Benet, a Sant Martí de Campmajor, amb dos forns ara mal conservats. El Pla de l’Estany sí que és terra de guix. Hi ha guixeres, perfectament visibles avui en dia, com la del Mas Nou a Sant Martí de Campmajor, i la de l’Arn, a Porqueres que forma un talús de més de 50 metres de llarg i un front d’entre 6 i 8 metres d’alçada. La guixera de ca l’Illa, documentada ja el 1746, és la més remarcable. Va estar operativa fins al 1958, quan es va traslladar el forn que hi havia al cingle de damunt del riu Ser i es va emplaçar al costat del  mas. La guixera es troba a dalt del cingle i es pot visitar encara que l’accés, a peu per sobre del bosc de Ca l’Aulina, sigui una mica complicat.

De forns de ciment, d’altra banda, es conserven el de Montguix i el de Vinyaplana, a Porqueres, ambdós del segle XIX, i el d’en Segarra, a Riudellots de la Creu, ja més modern, del 1940. Els dos primers són sorprenents, ja que presenten una façana de pedra de més de 6 metres d’alçada en un lloc que abans era al mig del bosc, però que es trobava a prop de la matèria primera i, així, amb menys problemes de transport. Per a elaborar el ciment s’utilitzaven les margues de la comarca, però la seva qualitat no era gaire bona i la del ciment obtingut, tampoc. El punt d’extracció de margues més conegut és el del Trenc del Cimà, situat al costat sud del Puig de Sant Martirià a Banyoles.

En tota la comarca només a can Laqué, indústria de Banyoles, van disposar dels tres tipus de forn, però potser no van coincidir en el temps. Es transformaven com ho feia el negoci, o sigui el preu del producte al mercat. 

Publicat a la revista "Les Garrotxes" en el seu nº 26 de la tardor-hivern 2020

Segle XXI: Magnetisme

Si el segle XX pot ser conegut com el segle en el qual el desenvolupament de l’electricitat va servir  gairebé per a qualsevol ús, com ràdio, ordinadors, làsers, el segle XXI serà el del magnetisme.

En el moviment d’un cotxe per una carretera, la benzina que ens proporciona la impulsió serveix per a vèncer dos tipus de resistències. La primera el fregament de les rodes amb el terra i la segona la fricció de l’aire que tenim al davant. Si imaginem que la carretera fos una pista de gel, amb un simple impuls podríem avançar molts metres, doncs no tindríem el fregament del terra. El consum de benzina o electricitat, depenent del tipus de vehicle, seria mínim.

La major part de les centrals elèctriques es troben prop de les ciutats. El motiu és ben senzill, un 30% de l'electricitat generada a la planta es perd en la transmissió pels cables. No heu observat mai com s’arriba a escalfar un ordinador quan treballa o un carregador de mòbil quan l’endollem ?. Els electrons que circulen, els productors de l’electricitat, van xocant amb la resta d’àtoms que formen el fil elèctric, normalment de coure, i ho escalfen.

Des del 1911 es coneix que el mercuri quan es refreda a 4ºK (-269ºC) perd tota la resistència elèctrica. S’ha convertit en un material superconductor. Els nuclis dels àtoms de la seva xarxa interna resten quiets, com congelats, i els electrons poden circular sense cap mena de despesa energètica.

Per aconseguir aquestes propietats en aquells moments calia baixar prop del zero absolut. Cap el 1986 els físics van aconseguir les mateixes propietats en altres materials, ara ceràmics, sense tenir que baixar tant. Ho van fer a la temperatura de 92 ºK (-181ºC). A aquest nivell ja es podia fer servir nitrogen líquid, producte ja comercial que bull a 77ºK. Tot un èxit de la ciència.

El següent pas era clar, aconseguir aquest superconductivitat a temperatura ambient. Aquesta nova tecnologia ens permetria una nova gamma de productes com ordinadors ultra-ràpids i transferència de dades a molt alta velocitat.

El darrer rècord en superconductivitat a altes temperatures es va batre el 2018 a l’Institut Max Planck de Química a Mainz (Alemanya) per part de Mikhail Eremets et al.. Van treballar amb hidrur de lantà (LaH10) a una temperatura de -23ºC únicament. Ara bé la pressió de treball era de 170 gigapascals, més o menys la meitat de la pressió que hi ha al nucli del planeta.

Pels que vulgueu esbrinar més busqueu fonó (quàntum d’energia d’una ona mecànica) i parell de Cooper (dos electrons units formant un bosó).

Quan s’aconsegueixi un material superconductor a temperatura ambient es podria emprear per molts altres fins, com transportar energia solar i eòlica a grans distàncies o incrementar la capacitat de les saturades xarxes elèctriques, així com en aplicacions en informàtica i medicina. També tindrem el cotxe i el tren magnètic. I per sobre de tot, reduiríem el consum d’energia i la producció de diòxid de carboni que ens escalfa el planeta.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 250 de l'octubre de 2020