Calç, guix i ciment al Pla de l’Estany

Quan s’escriuen al cercador del patrimoni arquitectònic de Catalunya Invarquit (Inventari d’Arquitectura) paraules clau com «Pla Estany forn», només hi apareixen quatre registres: el forn de ciment de Vinyaplana a Porqueres, les rajoleries Masdemont i Mas Abella a Esponellà i la de ca l’Anglada a Fontcoberta. Al llibre Foc, terra i aigua de J. A. Abellan i de l’autor d’aquest article, publicat el 2018, surten relacionats 52 forns de calç, 19 de guix i 6 de ciment en tota la comarca del Pla de l’Estany. També s’informa de 32 rajoleries i 11 pous de glaç, a més de 67 forns de carbonet.

Els forns de calç són els més nombrosos, després dels de carbonet. Cal remarcar el del Camp del Prat a Serinyà i el de la Torre a Vilert com els més ben conservats -encara tenen la porta de la fogaina-, i el d’en Puig, a Vilademí, que conserva la porta feta en roca viva. Si en valorem el diàmetre són notables el de la Torre a Vilert (4,1 metres) i el del pla dels Suros (3,5 m), a Ollers. Pel que fa a l’alçada, destaquen el forn de cal Cucut, a Vilavenut; el del Camp del Prat, ja esmentat, i el de can Laqué, a Banyoles, tots d’uns 4 metres. Aquest darrer seria l’únic que es podria considerar industrial. També són interessants el de can Pedrosica, a Centenys, per la visibilitat dels talls geològics a les parets del forn; el del camp de can Ferrer, per tractar-se de dos forns adossats, i el de la Canova de Vilademí pel seu doble ús, com a forn de calç i possible habitacle.

Forn de calç del Camp del Prat

Forn de guix de l'Arn o de can Silet

       Forn de calç de can Pedrosica  

La major part eren per a autoconsum, encara que ens alguns casos al calciner, si se l’havia llogat se li donava una part de la cuita com a paga, o bé, se li deixava fer una nova cuita per a ell. A la nostra comarca no n’hem trobat cap superior als 4 m, però a Argelaguer, a la Garrotxa, n’hi ha un d’industrial de 4,8 metres d’amplada i 6,5 metres de fondària. De fet, al Pla de l’Estany no hi ha pedreres de calç. Tota la matèria primera prové de la llera del riu Fluvià o bé de còdols escampats pels camps. Cal dir que no s’ha trobat cap forn de calç ni a Cornellà del Terri ni a Camós, i que a l’únic trobat a Palol de Revardit segurament hi portaven la pedra en tombarells.

Quant als forns de guix, els més destacables són els de ca l’Illa, a Serinyà, i el de l’Arn o d’en Silet, a Porqueres, tots dos industrials. Sembla més antic el de can Ramon Benet, a Sant Martí de Campmajor, amb dos forns ara mal conservats. El Pla de l’Estany sí que és terra de guix. Hi ha guixeres, perfectament visibles avui en dia, com la del Mas Nou a Sant Martí de Campmajor, i la de l’Arn, a Porqueres que forma un talús de més de 50 metres de llarg i un front d’entre 6 i 8 metres d’alçada. La guixera de ca l’Illa, documentada ja el 1746, és la més remarcable. Va estar operativa fins al 1958, quan es va traslladar el forn que hi havia al cingle de damunt del riu Ser i es va emplaçar al costat del  mas. La guixera es troba a dalt del cingle i es pot visitar encara que l’accés, a peu per sobre del bosc de Ca l’Aulina, sigui una mica complicat.

De forns de ciment, d’altra banda, es conserven el de Montguix i el de Vinyaplana, a Porqueres, ambdós del segle XIX, i el d’en Segarra, a Riudellots de la Creu, ja més modern, del 1940. Els dos primers són sorprenents, ja que presenten una façana de pedra de més de 6 metres d’alçada en un lloc que abans era al mig del bosc, però que es trobava a prop de la matèria primera i, així, amb menys problemes de transport. Per a elaborar el ciment s’utilitzaven les margues de la comarca, però la seva qualitat no era gaire bona i la del ciment obtingut, tampoc. El punt d’extracció de margues més conegut és el del Trenc del Cimà, situat al costat sud del Puig de Sant Martirià a Banyoles.

En tota la comarca només a can Laqué, indústria de Banyoles, van disposar dels tres tipus de forn, però potser no van coincidir en el temps. Es transformaven com ho feia el negoci, o sigui el preu del producte al mercat. 

Publicat a la revista "Les Garrotxes" en el seu nº 26 de la tardor-hivern 2020