divendres, 24 de maig del 2019

La rajoleria de La Cadamont


Agafant la carretera que ens porta des de Sant Miquel cap a santa Maria del Collell, trencant per la pista de terra cap el Castell de Roca arribem, quan ens apartem una mica del Ritort, al Pla de la Cadamont. Aquí cal enfilar-se cap els camps. Es pot seguir en cotxe 4x4 o a peu fins arribar al bosc. Aquí trobarem una placeta que utilitzen els caçadors per deixar els seus vehicles.

D'aquest lloc surten dos camins, un cap a l'oest que ens enfilaria a la Cadamont i un cap el nord, paral·lel als camps, que ens portarà a trobar la rajoleria.

Aquesta és una construcció prou ben conservada encara que no sabem amb certesa en quina data es va aixecar. Per les dates inscrites a les rajoles que pavimenten el terra del mas sabem que ja funcionava el 1734. Una segona inscripció indica que el 1882 continuava operativa.
Aspecte de les dues boques del forn

La seva estructura és rectangular, gairebé cúbica, doncs mesura 2,5 x 2,5 m d'alt i ample i un alçada dels murs de 2,7 m. A la seva base es troben les dues boques del forn, amb un contrafort a cada banda per consolidar el terreny. Les boques fan 3,8 m de fons amb sis arcs interiors construïts amb totxos. Tenen 25 cm de gruix i una separació entre ells també de 25 cm. Així el foc podia passar entre ells i assecar la cuita de rajols.

La seva alçada és d'1 m i la seva amplada de banda a banda arriba als 80 cm. El forn està excavat en el propi terreny i la seva estructura està rematada amb totxos.

En quan a la cambra de cocció, les seves parets nord i sud estan fetes amb totxos i les altres dues amb pedra. La paret del costat oest es troba bombada per la pressió del terreny. Potser caurà. Al costat sud es troba una estructura que semblaria la finestra per accedir a l'interior del forn i que servia tan per introduir el material com per retirar-lo un cop cuit.
Interior d'una de les boques

Per sobre del forn s'aprecia una possible bassa de forma quadrada per recollir aigua de pluvials, segurament. La bassa per pastar es troba al front d'un cobert situat a uns 10 metres al davant del forn, segons ens ha explicat en Lluís Fàbrega. El terra del voltant presenta nombrosos restes de teules i rajols, probablement productes defectuosos.

A la rajola on es llegeix l'any 1734, també s'aprecia una inscripció, es pot llegir un nom, Jasinto ..., tal com es pot veure a la foto.
El propietari actual és en Jordi Fàbrega Maestro, hereu de la família.

En Lluís Fàbrega també comenta que el darrer obrador va ser en Joan Balateu de Sant Ferriol, pertanyent a una nissaga de rajolers vinguts de Prats de Molló a qui deurien llogar el forn per a fer alguna fornada i al qual pagaven en espècies, rajoles i teules.

Rajola de l'any 1734
Rajola de l'any 1882. Ambdues al
 terra del mas de La Cadamont





Volem agrair a l'Àngel Fajardo del cos d'Agents Rurals comarcal del Pla de l'Estany, haver-nos informat de l'existència d'aquesta rajoleria.


Publicat a Golany, Revista de Sant Miquel de Campmajor, al n. 45 del 1r semestre 2019

dissabte, 4 de maig del 2019

La rajoleria de Serinyà


Com coautor del llibre Terra, foc i aigua. Forns, rajoleries i pous de glaç del pla de l’Estany, publicat al desembre del 2018, haig de reconèixer que vàrem deixar d’incloure la rajoleria de Serinyà, la que hi ha prop de Can Fumerola, al pla de Can Roset, vora el límit amb Sant Ferriol.

En un principi es va cercar informació sobre la Rajoleria, un mas situat cap al barri de Baió, però algú ens va comentar que en aquest mas hi havia viscut un rajoler, però que no hi havia cap rajoleria. Aquest va ser l’origen de la confusió.

Ara que ja està localitzada i estudiada, es pot dir que, se suposa, es va aixecar cap a primers del segle XX. De totes formes, no es pot concretar més car no s’ha trobat cap informació a la documentació existent a l’Arxiu Comarcal de Banyoles sobre contribució industrial. Tampoc a la documentació, escassa, existent a l’Ajuntament de Sant Ferriol.
Edifici actual

Perquè a Sant Ferriol ? Molt fàcil de respondre: la rajoleria pertanyia al mas de Can Costa, que forma part del municipi esmentat, al veïnat de Fares. Ara bé, la rajoleria cau dins del terme de Serinyà. A menys de 900 metres en línia recta.

El referit mas de Can Costa era propietat d’una família d’Olot, la Ribas. Per la informació facilitada per en Llorenç Pujolar, veí de Serinyà nascut al 1937 a Can Roset de Fares, i antic treballador a la rajoleria, l’àvia de la casa era la Teresa Pujol Bassols que li va deixar en herència a la seva filla Juana Ribas Pujol que es va casar amb en Melchor Calonge de Barcelona.
Llibre de Registre a Sant Ferriol

Aquest senyor tenia una fàbrica de malta i cacau a Montgat (Barcelona) que es deia Opson i tenia el despatx, a primers del segle XX, a la Casa de les Punxes a la Diagonal 420 de Barcelona.

En Melchor i la Juana van tenir sis fills, quatre noies i dos nois. En Manuel, el primer baró, conegut com Manolo, va ser el que més va conèixer el nostre informador Llorenç.

La rajoleria sembla que va estar operativa fins al 1937. En aquell temps la duia Martí José de Besalú. En abandonar-la es va enrunar totalment.

El 1955, en Manolo Calonge la va voler tornar a aixecar i posar en marxa. Va arribar a fer sis noves fornades de rajols i teules. Per aconseguir-ho, va ajuntar tot un seguit de maquinària, comprada de segona mà, i les va instal·lar prop de la font de la Teuleria, on es troba l’edifici, força abandonat actualment. Les màquines les va transportar fins al lloc un veí de Serinyà, en Joan Masdemont, conegut com en Sabadí.

L’edifici actual de la rajoleria el van aixecar el 1955 dos paletes de Serinyà, l’Enric Molas i en Josep Guinart. De l’edifici vell només hi quedaven les restes de les quatre parets. De la part mecànica es va fer càrrec un mecànic de bicicletes de Besalú, l’Eulogi de Ca l’Oca.

Com treballadors va contractar tres homes de Besalú que, segons en Llorenç, venien a peu carregats amb una marranxa de 25 litres de gas-oil al coll per poder engegar el motor que generava la força i feia moure les politges de l’embarrat. El rajoler era en Joan Guardiola, conegut com en Jenet Fiol, per ser fill de Can Fiol de Besalú.
Conjunt de la instal·lació

Les màquines, actualment ben rovellades, es troben tan dins com fora de l’edifici de la rajoleria. Al seu exterior en trobem dues trituradores o molins, una més basta o esterrossadora, i la segona més fina, els cilindres. A l’interior hi ha el motor dièsel, una pastera i les restes d’una cinta transportadora.
El motor dièsel era de la marca Bukh fet a Dinamarca el 1954 amb el seu radiador. Aquest motor feia girar tota la resta de màquines mitjançant politges.

Per obtenir l’argila, l’agafaven de dos llocs diferents, segons explica en Llorenç. Un provenia de la part de la Bruguera, passat el torrent a l’esquerra i l’altre de la part nord de l’esplanada on es troba la pròpia rajoleria. Deien que així la qualitat era superior.

Entraven l’argila seca per la primera màquina de l’exterior on la molien i després per la segona on l’afinaven. Tot seguit la portaven cap a la pastera per una cinta transportadora, on hi afegien la quantitat d’aigua necessària i la barrejaven per obtenir una producte homogeni.
Amassadora

La pastera o amassadora té unes mides de 2 ,0 metres de llarg, 0,75 de fons i 0,75 d’ample, el que dona un volum de prop de 2 m3. Està proveït d’unes pales giratòries per barrejar el producte. Per un extrem disposa d’un forat de descàrrega i feien baixar la pasta a una altra màquina que formava els rajols o les teules amb uns motlles. Després portaven el material ens carretons a l’era per assecar-lo, tot esperant que agafés consistència. Era un cobert que hi tenien ben bé al davant, calia evitar l’aigua de la pluja. El terra era ben net per evitar embrutar el material acabat de fer.

Quan el material estava sec el duien a coure als dos forns que tenien a la banda nord de l’edifici. Aquests forns encara són visibles en l’actualitat. Són dues boques, ara cegades, que presenten una obertura en forma d’arc. Les mides interiors estimades són 1,8 m d’ample, 3,0 de fons i 2,0 d’alçada. Al davant de les boques encara es veuen dos pilars de maons que, segurament, donarien cobertura a qui treballés en aquesta zona. Els forns, pel seu interior, tenen un sostre foradat per permetre el pas de l’escalfor per coure el material. Ara està reblert de terra i no és visible des de dalt.
Solera de fornades

Però baixant amb una escala i rascant el terra apareix la solera. Es troben 8 obertures a tot l’ample del forn que fan uns 10 cm. Entre elles hi ha les arcades superiors del forn, que suportaven les peces a coure, i que tenen una amplada de 33 cm i un gruix de prop de 50 cm. De la solera del forn al terra del propi forn hi ha una distància d’1,7 m, per tant, el forn té una alçada d’1,2 m per cremar les feixines. El segon forn es suposa que devia ser igual.

Aquests els alimentaven segurament amb feixines de pi i altres materials del bosc. Ben bé que necessitaven un dia sencer per pujar la temperatura i, després un dia més o dos, per coure les peces que prèviament havien introduït al forn. Era una feina que exigia la presència continua d’alguna persona per anar entrant les feixines. Finalment, quan consideraven que ja estava el material cuit, tancaven el forn i el deixaven refredar. Calia fer-ho de forma suau per evitar que les peces es poguessin escardar. Després s’havien d’extreure de l’interior del forn i preparar-les per distribuir-les als compradors.

Font de la Rajoleria


Resclosa



L’aigua per a pastar l’agafaven del torrent, on havien construït una resclosa d’uns 5 metres de paret, que retenia l’aigua que brollava de la font de la Rajoleria. Aquesta es troba a un petit torrent, sense nom conegut, en direcció sud, que dista uns 50 metres del principal, que porta el nom de la Rajoleria. Tenien una bomba submergida a l’aigua embassada i la pujaven fins a dos dipòsits de 500 litres situats a la part del darrera del’edificació. Ara estan desapareguts, però encara es veu la canonada a la llera.

Per arribar fins a la rajoleria cal anar pel camí que surtin de la C-66 ens porta per una pista de terra cap a Baió, que també és el GR1 que porta a Besalú. Un cop estem a Can Fumerola cal anar cap els boscos de la Bruguera, en direcció sud. En arribar al torrent trobarem, a una corba, una petita esplanada on penjat d’un pi veurem un cartell que diu Antiga rajoleria de Serinyà.







Coordenades UTM-ETRS89:
rajoleria 477285 4670114
font 477290 4670012




Publicat a la Revista de Banyoles al n. 1.026 del maig de 2019



divendres, 3 de maig del 2019

Discos protoplanetaris


Tal com comenta la revista Astronomia al seu número de l'abril 2018, «els discos protoplanetaris són fàbriques de planetes en acció». I segueix, «Poques àrees de l'astrofísica han progressat tant en tan poc temps. En pocs anys hem passat de només intuir la presència d'aquests discos, utilitzant mesures indirectes, a obtenir fotografies».

Segons la teoria vigent, les estrelles es formen al medi interestel·lar per contracció, degut a la força de la gravetat, del gas i la pols existents. Aquest material va formant grumolls que quan siguin prou grans donaran lloc a la protoestrella. Al nostre Sol, aquest procés de contracció o col·lapse gravitatori li va durar 10 milions d'anys. Durant aquest període el gas es va contraient i escalfant, però no es capaç de produir, encara, reaccions nuclears. La temperatura seria de 3.000ºC, la meitat del Sol, però emetria 700 vegades la quantitat d'energia solar.

Si durant aquesta etapa, arribés a rebre l'ona de xoc, originada per l'explosió d'una supernova, tots aquests terminis es podrien escurçar.

Els discos protoplanetaris són una conseqüència natural d'aquest procés. Segons les lleis de la física quan hi ha cossos en rotació al voltant d'un centre, cal mantenir el moment angular. Penseu en el patinador que gira amb els braços i una cama desplegats i de cop els tanca. Resultat: gira més de pressa sense haver fet gairebé res.
Però no tot el gas i pols al voltant de la protoestrella cau atrapat per la gravetat. Una part es queda donant voltes a l'exterior, on l'atracció de la gravetat és menor. Aquí es formaran els discos protoplanetaris i, a la llarga, els planetes. O sigui la matèria exterior roman allà mateix, per la força centrípeta, i, al temps, va agafant velocitat.

Qui primer va proposar aquesta solució per la formació d'un sistema planetari va ser el filòsof alemany Immanuel Kant (1724-1804) l'any 1755 a la seva obra Història general de la natura i teoria del cel.

En aquesta zona exterior també es van formant grumolls, que amb les voltes aniran creixent i netejant el lloc per on passen. formaran la seva òrbita i la deixaran ben neta. Una de les condicions per ser acceptat com planeta és que sigui l'únic objecte a la seva òrbita.

Els primers discos que es van poder observar van ser amb la càmera de camp ampli del telescopi Hubble, la WFPC2, l'agost de 1991 a la zona de la nebulosa d'Orió (C.R. O'Dell - Rice University). El novembre de 1995 es va aconseguir millorar la qualitat de les fotos per (McCaughrean & O’Dell 1995). Ara ja hem aconseguit imatges molt més bones amb els nous telescopis d'Atacama, amb els VLT de 8,2 m de mirall i una càmera Sphere instal·lat el 2014 a Cerro Paranal (ESO) (Stolker et al.).

Aquests 4 VLT observen en el visible i l'infrarroig i ens donen una anàlisi de la superfície de la pols. Ara bé, per entrar a les regions internes calen altres aparells, els radiotelescopis com els d'ALMA a Atacama (Xile) o IRAM a Granada.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 233 del maig de 2019