Tal com comenta la
revista Astronomia al seu número de l'abril 2018, «els discos
protoplanetaris són fàbriques de planetes en acció». I segueix,
«Poques àrees de l'astrofísica han progressat tant en tan poc
temps. En pocs anys hem passat de només intuir la presència
d'aquests discos, utilitzant mesures indirectes, a obtenir
fotografies».
Segons la teoria
vigent, les estrelles es formen al medi interestel·lar per contracció,
degut a la força de la gravetat, del gas i la pols existents. Aquest
material va formant grumolls que quan siguin prou grans donaran lloc
a la protoestrella. Al nostre Sol, aquest procés de contracció o
col·lapse gravitatori li va durar 10 milions d'anys. Durant aquest
període el gas es va contraient i escalfant, però no es capaç de
produir, encara, reaccions nuclears. La temperatura seria de 3.000ºC,
la meitat del Sol, però emetria 700 vegades la quantitat d'energia
solar.
Si durant aquesta
etapa, arribés a rebre l'ona de xoc, originada per l'explosió d'una
supernova, tots aquests terminis es podrien escurçar.
Els discos
protoplanetaris són una conseqüència natural d'aquest procés.
Segons les lleis de la física quan hi ha cossos en rotació al
voltant d'un centre, cal mantenir el moment angular. Penseu en el
patinador que gira amb els braços i una cama desplegats i de cop els
tanca. Resultat: gira més de pressa sense haver fet gairebé res.
Però no tot el gas
i pols al voltant de la protoestrella cau atrapat per la gravetat.
Una part es queda donant voltes a l'exterior, on l'atracció de la
gravetat és menor. Aquí es formaran els discos protoplanetaris i, a
la llarga, els planetes. O sigui la matèria exterior roman allà
mateix, per la força centrípeta, i, al temps, va agafant velocitat.
Qui primer va
proposar aquesta solució per la formació d'un sistema planetari va
ser el filòsof alemany Immanuel Kant (1724-1804) l'any 1755 a la
seva obra Història
general de la natura i teoria del cel.
En
aquesta zona exterior també es van formant grumolls, que amb les
voltes aniran creixent i netejant el lloc per on passen.
formaran
la seva òrbita i la deixaran ben neta. Una de les condicions per ser
acceptat com
planeta és que sigui l'únic objecte a la seva òrbita.
Els
primers discos que es van poder observar van
ser amb la càmera de camp ampli del telescopi Hubble, la
WFPC2,
l'agost de 1991 a la zona de la nebulosa d'Orió (C.R.
O'Dell - Rice University). El
novembre de 1995 es va aconseguir millorar la qualitat de les fotos
per (McCaughrean &
O’Dell 1995). Ara ja hem aconseguit imatges molt més bones amb els
nous telescopis d'Atacama, amb els VLT de 8,2 m de mirall i una
càmera Sphere instal·lat el 2014 a Cerro Paranal (ESO) (Stolker et
al.).
Aquests 4 VLT
observen en el visible i l'infrarroig i ens donen una anàlisi de la
superfície de la pols. Ara bé, per entrar a les regions internes
calen altres aparells, els radiotelescopis com els d'ALMA a Atacama
(Xile) o IRAM a Granada.
Publicat
a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº
233 del maig de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada