dilluns, 2 de desembre del 2019

Els 10 millors experiments de física


Segons una enquesta feta l’any 2002 per la revista World Physics aquesta seria la relació obtinguda. La va realitzar l’historiador de la ciència Robert P. Crease, que hi escrivia una columna setmanal, preguntant-lo als seus lectors. Es tracta d’experiments fets en taulells i cap requeria una potència computacional més enllà d’un regle o una calculadora.
Tots ells tenen en comú la bellesa en el sentit clàssic, la senzillesa lògica tan de l’aparell com de l’anàlisi.
Trobem tan experiments de fa 2.000 anys fets a Egipte com de física quàntica del segle XX. Es troben ordenats segons el resultat de l’enquesta.
1 – Interferència dels electrons al passar per una doble escletxa – Jönsson
2 – Caiguda lliure d’objectes – Galileu
3 – Determinació de la càrrega elèctrica de l’electró – Millikan
4 – Descomposició de la llum del Sol per un prisma – Newton
5 – Interferència de la llum al passar per una doble escletxa – Young
6 – Mesura de la constant de gravitació universal – Cavendish
7 – Mesura de la circumferència de la Terra – Eratòstenes
8 – Caiguda de cossos per un pla inclinat - Galileu
9 - Descobriment del nucli atòmic – Rutherford
10 – Demostració de la rotació de la Terra – Foucault

La major part dels experiment llistats són de física clàssica, solen ser els més coneguts. Només es reconeix un de física quàntica. De fet, el de Jönsson, va ser el que va rebre la votació més alta. També es constata que no apareix cap experiment dedicat a altres branques de la física com electricitat, magnetisme, termodinàmica o relativitat.

Avui en dia per a fer experiments de tanta vàlua com els citats calen grans equips de persones i grans equipaments. Serveixin com exemple el CERN o el LIGO, formats per milers de científics i per una aparellatge realment descomunal i, gairebé, únic. També ho podríem ampliar a l’estudi del genoma humà o als telescopis ALMA a Xile. A més, a posteriori, cal el tractament de totes les dades acumulades per un superordinador, estil al MareNostrum, durant un bon període de temps per arribar a concloure resultats.

La ciència en general descriu tres àmbits de la naturalesa, les coses molt grans (univers), molt petites (partícules) o molt complexes (ADN). Avança basant-se en el mètode científic que, al seu temps, es basa en altres dos pilars, les teories i els experiments. Per explicar i analitzar els resultats observats utilitza el llenguatge comú dels científics, les matemàtiques. Amb elles es construeixen els models amb els que volem explicar els models de la naturalesa.

De models es poden construir molts, però després cal fer els experiments per a confirmar quin model és el correcte. Si el resultat coincideix amb el model matemàtic plantejat el donem per bo. Si no ho fa cal refer el model teòric. D’aquesta forma amb l’experimentació científica basada en models és com avança la ciència i ens permet conèixer les parts més amagades de la naturalesa de les coses.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 240 del desembre de 2019

diumenge, 3 de novembre del 2019

100 anys de la UAI


La UAI és l’acrònim de la Unió Astronòmica Internacional i es va fundar fa 100 anys, el 1919. El tractat de formació el van signar set països. És l’autoritat en matèria de noms d’estels, planetes i altres objectes celestes. La seva missió promoure i salvaguardar la ciència de l’astronomia en tots els seus aspectes, inclosa la investigació, comunicació, educació i desenvolupament a travès de la cooperació internacional. Actualment està formada per 82 estats.

Quan es va crear encara no es coneixia cap altra galàxia, només la nostra. Tampoc es coneixien altres planetes fora del Sistema Solar i, tot just, es començava a intuir l’estructura de l’Univers.

Aquell any es va comprovar la Teoria de la Relativitat General d’Einstein amb la confirmació de la curvatura de la llum d’una estrella en passar prop del Sol, durant un eclipsi total d’aquest astre. Einstein i la seva teoria van ser portades dels principals diaris del món.

Al llarg d’aquest cent anys hem avançat en el coneixement del nostre lloc a l’Univers, descobrint que només som una galàxia entre milers de milions i que cadascuna conté milers de milions d’estrelles. També hem conegut la seva composició i evolució, així com i on es creen els elements químics.

Fa poc mesos es van celebrar els 50 anys de l’arribada de l’home a la Lluna, una altra fita històrica. Hem posat sondes al damunt de la superfície de Mart, d’asteroides i de cometes, tot analitzant la seva composició. Altres ja es troben més enllà dels límits del Sistema Solar i continuen viatjant.

Als darrers 25 anys hem començat a descobrir exoplanetes, planetes orbitant altres estrelles diferents del Sol. Ja hem portem més de 4.000 deteccions i 19 podrien tenir unes condicions com per contenir aigua líquida i, qui sap si vida, actual o passada. Quan tinguem més capacitat tècnica potser descobrirem que gairebé totes les estrelles tenen planetes.


Altre descobriment important ha estat el dels forats negres, que els hem aconseguit fotografiar. Però el més relacionat amb nosaltres és el que es troba al centre de la nostra Via Làctia, Sagitari A*, i que la manté unida. Cal destacar també la detecció de les ones gravitacionals, o sigui, l’ondulació del teixit espai-temps degut a una gran col·lisió entre estrelles.

Per contra, encara hi ha certes coses que desconeixem, què passa en les primeres fase de la formació estelar?, com es formen els sistemes planetaris?, com podrem detectar si existeix vida fora de la Terra?, què son la matèria i l’energia fosca?, trobarem una teoria que permeti unificar la Teoria de la Relativitat General i la Mecànica Quàntica?, arribarem a saber la raó per la qual algunes constants físiques tenen el valor que tenen o serà certa l’existència de multiversos?

En tot això hi treballa la UAI, intentant coordinar més de 3.000 activitats entre 110 països. Potser el que més directament ens afecta és el de la lluita contra la contaminació lumínica que ens pot privar de gaudir de la visió de les estrelles.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 239 del novembre de 2019

dimecres, 2 d’octubre del 2019

Vestits espacials


Per definició són escafandres tancades hermèticament amb dispositius de respiració que permet a l’usuari moure’s lliurament per l’espai. Els primers models daten del 1930 i es feien servir tan per busseig com per a vols en alçada i cada cop anaven millor, però encara eren massa rígids.

Bàsicament un vestit espacial està format per quatre unitats essencials: casc, cos, guants i sistema de supervivència. Aquest darrer inclou reserves d’aire, bateria, sistema de comunicació i més coses, la majoria adossades a l’esquena com una motxilla.

El vestit està fabricat per capes successives de materials de densitat variable que li permet regular la pressió de l’aire, la temperatura interna i la humitat, absorbir la major part de les radiacions nocives, defensar-lo dels micrometeorits i, fins i tot, recollir el rebuig orgànic que genera el propi astronauta (orina i femta). Els vestits espacials actuals combinen parts rígides, principalment al tors i casc, amb parts toves.

Cal utilitzar-lo en totes les sortides fora de la nau o passeigs extra-vehiculars, quan s’explora el sòl lunar (naus Apolo) i també durant les operacions d’enlairament i aterratge, per raons de seguretat.

L’home és incapaç de sobreviure en un entorn espacial sense l’equipament adequat. L’espai buit no li proporciona l’oxigen necessari per respirar. Els fluids d’un astronauta exposat al buit es congelarien o evaporarien de forma instantània, causant una pèrdua de consciència en 15 segons i un coma irreversible passat un minut.

El Sol, no filtrat per l’atmosfera, el pot cegar de forma immediata. La falta d’atmosfera tampoc el protegeix ni de la radiació solar ni de la seva escalfor. Igualment, dels, micrometeorits i dels raigs còsmics.


El primer home en posar-se en òrbita va ser en Yuri Gagarin al 1961 i portava un model SK-1. Pesava uns 20 kg. Els astronautes del programa Apolo duien un nomenat A7L, que, a la Terra pesava 72 kg, i a la Lluna només 14 kg, degut a la menor gravetat lunar. Tenien una autonomia de màxima de 6,5 hores.

El vestit espacial ha de subministrar als astronautes tot un seguit de garanties:
- Mantenir una pressió interna estable de 0,29 atmosferes, similar a l’existent al cim de l’Everest. Aquest aire es renova només amb oxigen pur
- Subministrar aigua, oxigen i depurar gasos, com el diòxid de carboni
- Medis per subministrar i evacuar gasos i líquids, com l’orina
- Sistema de control de temperatura, que pot oscil·lar entre -100ºC i +120ºC. Garantint un bon aïllament i refrigeració
- Protecció contra la radiació electromagnètica
- Protecció contra micrometeorits, utilitzant materials resistents com el kevlar
- Sistema de comunicació UHF, per poder comunicar la telemetria i l’electroencefalograma de l’astronauta
- Facilitar la movilitat i autonomia de l’astronauta
- Altres possibles connexions com interfaces o ancoratges

Els russos utilitzen actualment el model Orlan MK i els xinesos el Feitian. Ambdós pesen uns 120 kg.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 238 de l'octubre de 2019

dimarts, 3 de setembre del 2019

L’home a la Lluna


Aquest any 2019 s’ha celebrat l’arribada de l’home a la superfície del nostre satèl·lit. Pel nostre país va ser la matinada del dia 21 de juliol del 1969, per la gent que viu a Amèrica, encara era dia 20. Per aquest motiu ho celebrem en data diferent.

Amb les missions Apolo, la NASA va aconseguir que dotze persones trepitgessin la superfície lunar. Altres sis es van quedar al control del mòdul de comandament en òrbita lunar. D’altre banda tres missions, nou astronautes més, van orbitar la Lluna sense posar-hi els peus. Dues ja programades així, i l’Apolo 13 per problemes tècnics.

Perquè no s’ha tornat a trepitjar la Lluna des d’aleshores? El motiu és molt simple, el gran cost econòmic que va representar pels Estats Units d’Amèrica. Uns 25.000 milions de dòlars d’aquell moment.

Perquè van fer aquell esforç i ara no el volen tornar a repetir? També està prou clar. Des del 1957 la potència espacial era la Unió soviètica. Van ser els primers en llançar un satèl·lit artificial, l’Sputnik al 1957. Al mateix novembre es va enlairar, en una altra nau Sputnik, la gosseta Laika. Al 1961 van aconseguir que el primer ésser humà viatgés a l’espai i fes una òrbita al planeta, es tractava de Yuri Gagarin. Igualment al 1963 van tenir la primera dona cosmonauta orbitant la Terra, la Valentina Tereixkova.

Al 1965 van aconseguir fer el primer passeig espacial amb n’Aleksei Leonov. Les sondes Luna també van arribar primer al nostre satèl·lit. Igualment van enviar sondes a Venus a partir del 1961.
Foto de l'Apolo 11

Totes aquestes fites aconseguides pels russos posava malalts als nord-ameri-cans i els deixava en segon terme. Aquest va ser el motiu bàsic, en la meva opinió, per la que el President Keneddy va reforçar la cursa espacial, per intentar ser els primers en alguna cosa. I van triar ser els primers en posar un home a la Lluna.

Personalment, com aficionat als temes científics, estic convençut de que realment s’hi va arribar. En certs entorns es diu que tot va ser un muntatge, una pel·lícula feta pel director Stanley Kubrick. Critiquen el fet que sembla que la bandera plantada al terra oneja, que l’emprenta deixada al sol lunar era massa ben feta, que les ombres no eren paral·leles o eren perpendiculars, que al cel no es veien les estrelles i així i fins a deu punts. Cap d’ells és cert i tots són fàcilment refutables.

Però, per a mi, hi ha un fet bàsic, i poc comentat, els russos no van comprar aquesta teoria conspiranoica. Ells que eren els primers perjudicats per la gesta dels americans no es van queixar ni van considerar que fos cap invenció. En la meva opinió, aquesta manca de queixa, és la principal confirmació de que es va arribar a la Lluna.

Ara la NASA, conjuntament amb empreses privades i l’ESA, està desenvolupant el programa Artemis que vol posar una dona i un home al pol sud de la Lluna el 2024. Igual que la Xina que vol arribar-hi el mateix any i establir una base permanent. A veure qui guanya la partida.


Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 237 del setembre de 2019

divendres, 2 d’agost del 2019

Com es mesura el temps ? (2)


El s.VII els àrabs inauguren un nou calendari. El 16 de juliol de l’any 622 marca l’inici del calendari musulmà, data de l’Hègira (migració) de Mahoma.

Al llarg del segle XVI Copèrnic revoluciona la cosmologia, el Papa Gregori XIII reforma el calendari (1582) i Galileu (1583) descobreix la llei física del pèndol i l’aplica per a mesurar el temps.

Al segle XVII ja està acceptat que la Terra orbita el Sol, Kepler estableix les lleis que regeixen aquest moviment i l’equació del temps. A més la utilització del pèndol marca una nova època en quan a la precisió en la mesura del temps.

Al segle XVIII Anglaterra domina el mercat mundial de rellotges. La cursa per aconseguir un rellotge capaç de mantenir l’hora exacta en alta mar i en viatges de llarga durada fomenta noves invencions tècniques. Això ho va aconseguir John Harrison, qui va fabricar diversos models, fins a cinc, per obtenir el premi del govern anglès el 1773. En Benjamin Franklin proposa el 1784 avançar l’horari d’estiu per aprofitar millor la llum natural.

Durant la primera meitat del segle XIX, la Revolució Industrial iniciada el XVIII, comença a incidir en la fabricació de rellotges. L’electricitat comença a ser d’utilitat per alguns rellotges industrials. El telègraf és el responsable de transmetre a distància l’hora exacta.

Al 1854 la majoria de rellotges públics anglesos adopten l’hora de l’observatori astronòmic de Greenwich. Al 1858 el matemàtic italià Giuseppe Barilli proposa un sistema mundial de zones horàries, així com un temps universal per a ús en astronomia i telegrafia.

Amb l’expansió del ferrocarril culminarà la unificació de les zones horàries, el 1870 als Estats Units i el 1884 a tot el planeta segons acord de la Conferència Internacional del Meridià d’Origen feta a Washington on també s’acorda que Greenwich sigui la seu del meridià zero. El 1888 es descobreix una substància amb propietats òptiques que anomenen cristalls líquids, futura base del rellotges electrònics digitals. El 1899 Nikola Tesla inventa la telegrafia sense fils que servirà per transmetre l’hora exacta per ràdio.

El rellotge de quars i l’atòmic posen en evidència la irregularitat del gir de la Terra i el desbanquen com com patró de temps. El 1905 Albert Einstein proposa abandonar la idea d’un temps absolut. Formula les bases teòriques dels futurs rellotges atòmics i defineix el temps com una magnitud associada a la velocitat i a l’espai.

El 1928 es construeix el primer rellotge regulat per la vibració d’un cristall de quars i el 1955 amb el de cesi, la seva i precisió es quantifica en 1 segon en 3.000 anys.

El 1967 a la 13ª Conferència Internacional de Pesos i Mesures es promulga una nova definició del segon com la duració de 9.192.631.770 períodes de la radiació corresponent a dos nivells hiperfins de l’estat fonamental de l’àtom de cesi 133.

El rècord de precisió el té un rellotge atòmic basat en un únic àtom d’alumini que ofereix una precisió d’1 segon en 3.700 milions d’anys.

Extret del llibre Una cronologia de la cronometria d’Eduard Farré – A.A.Sabadell
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 236 de l'agost de 2019

dimarts, 2 de juliol del 2019

Com es mesura el temps ? (1)


Amb certesa no es coneix quan l’espècie homo va prendre consciència de la mesura del temps. Asseguren els experts que en un principi va començar a comptar els dies acumulant-los en llunes. La primera peça trobada sembla indicar-ho. Es remunta, dins del Paleolític, a uns 400.000 aC i correspon a un possible calendari lunar gravat a un os de mamut.

Passant al Neolític, 9.000 anys enrere, quan l’espècie va deixar de ser nòmada i va passar al sedentarisme, se li va crear la necessitat de la mesura del temps, especialment, les estacions, per saber quan havia de plantar, els animals feien migracions i es podien caçar millor. Això va passar tant a Mesopotàmia, com Egipte, Xina i Mesoamèrica. Observant els astres va concloure que hi havia dues maneres de mesurar el temps, o sigui, de fer un calendari.

Un era observant la lluna i la seva evolució mensual, mes sinòdic, així va sorgir un calendari lunar en el que hi havia 12 mesos de 29 i de 30 dies i que es desfasaven 11 dies cada any respecte del calendari solar. L’altre tipus de calendari estava basat en la sortida helíaca de les estrelles poc abans de la sortida del Sol. Normalment es feia amb Sirius que és la més brillant del cel. Aquí el desfasament era de només 5 dies per arribar als 365 dies anuals.

Els sumeris al 3.000 aC estructuraven l’any en 12 mesos lunars de 29 i 30 dies i intercalaven un mes cada tres anys, més o menys, per mantenir l’inici de l’any sincronitzat amb la collita. Al segon mil·leni abans de Crist es constata que l’any té 365 i quart i es perfeccionen els calendaris.

A Europa es construeix el monument astronòmic i religiós de Stonehenge (s. XIX aC).

Es comencen a construir rellotges d’aigua com la clepsidra. En quant als rellotges de foc eren similars en concepte i el que es controlava era la quantitat de combustible que es cremava, ja fos una espelma, un blé o una barreta d’encens, tots ells marcats.
Clepsidra d'aigua

Cap el s.VIII aC neix el calendari julià. Al s.VII a Babilònia es comencen a dividir els mesos en setmanes de 7 dies. Al s.V a Grècia era normal determinar l’hora per la longitud de la pròpia ombra. Va durar fins a l’Edat Mitjana. A la Xina i a Grècia es formula un calendari de 365 dies i 6 hores. Al s. III aC Eratòstens dedueix amb un mínim d’error la inclinació de l’eix de la Terra.

Al s.II aC els romans fan començar l’any al gener i donen nom als dies de la setmana amb el nom dels planetes coneguts. Del s. I aC es considera que és la màquina d’Antikythera, calendari astronòmic amb un sofisticat mecanisme per engranatges de precisió.

L’any 46 aC va ser el conegut com any de la confusió a Roma. Juli Cèsar, seguint els consells de l’astrònom alexandrí Sosígenes reforma el calendari. Aquell any va tenir 446 dies. El calendari julià va estar vigent fins el 1582 en que va néixer el calendari gregorià.

El 321 dC Constantí el Gran reordena el calendari julià i el Concili I de Nicea, el 325, l’adopta pel món cristià. També es marca la data del Pasqua de Resurreció el diumenge següent a la primera lluna plena de primavera.


Extret del llibre Una cronologia de la cronometria d’Eduard Farré – A.A.Sabadell

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 235 del juliol de 2019

dimarts, 4 de juny del 2019

Bioindicadors


Era l'any 1995 quan es va descobrir per Mayor i Queloz el primer exoplaneta, Pegasi51b. Des d'aquell any ja n'hem trobat més de 3.900 segons Nasa Exoplanet Archive. D'aquesta xifra només 361 es considera que es troben dins de la zona habitable, és a dir, que per la seva temperatura superficial es troben entre 0 i 100ºC, per tant poden contenir aigua en estat líquid.

Ara bé, de que es trobin en aquesta zona a que puguin albergar vida hi ha un pas gegantí. Parlem de vida des de microbis fins a qualsevol altra forma superior. Com identificar aquesta possibilitat de vida només observant la llum que ens arriba de l'exoplaneta i analitzant el seu espectre?, què hem de buscar?

La major part dels científics opten per buscar bioindicadors. Aquests ens marcarien les opcions de l'existència d'alguna forma de vida que generés aquest producte orgànic. Estan elaborant una llista de molècules que es puguin trobar a les atmosferes d'aquests exoplanetes. Serien unes biosignatures, en forma de gas, emesos per les formes de vida de l'exoplaneta que poguessin ser detectades pels telescopis espacials.

Aquests gasos no tindrien que ser similars als de l'atmosfera de la Terra, podrien ser ben diferents. Seria un treball similar al que va fer Darwin quan viatjava en el Beagle, anar recollint informació de tot el que observava per després interpretar-ho.

Si actualment busquéssim aquests gasos al nostre planeta, ens decantaríem per l'ozó, derivat de l'oxigen i el metà, i tots els seus derivats, amoníac, aigua, etc. Però això només passa ara. Fa 3.000 milions d'anys no hi havia gens d'oxigen a l'atmosfera del planeta, la fotosíntesi va començar llavors, per tant aquest bioindicador és variable en el temps.

Altres científics es decanten per buscar un desequilibri químic general. Pensem que la vida aprofita l'existència d'aquest desequilibri per a realitzar totes les reaccions químiques i, per tant, biològiques. Si no hi ha desequilibri no es produeixen les reaccions i el cos en qüestió no prospera, està mort.

En qualsevol cas si es trobés la firma de l'oxigen a un exoplaneta tampoc seria cap garantia de que contingués vida, podria ser un fals positiu. Si l'atmosfera de l'exoplaneta fos reductora en lloc d'oxidant, com aquí a la Terra, a lo millor caldria buscar un gas com l'hidrogen. Altres gasos com clormetà o disulfur de metil, H2S, produït per fitobactèries, també podrien ser biosignatures. Per cert, el H2S, és el que dona el gust a les fonts pudentes.

Quan la llista de possibles gasos estigui definida, es podran començar a analitzar els espectres de la llum que ens arriba dels exoplanetes i veure si existeixen a la seva atmosfera, així podrem intuir si tenen alguna possibilitat d'èxit respecte de contenir vida. De totes formes, la prova definitiva seria anar-hi prendre mostres, i, per aquest pas, ens queden molt centenars d'anys per endavant. Per ara ens podrem conformar amb estudiar Europa, Encèlad i Tità, que els tenim més a prop.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 234 del juny de 2019

divendres, 24 de maig del 2019

La rajoleria de La Cadamont


Agafant la carretera que ens porta des de Sant Miquel cap a santa Maria del Collell, trencant per la pista de terra cap el Castell de Roca arribem, quan ens apartem una mica del Ritort, al Pla de la Cadamont. Aquí cal enfilar-se cap els camps. Es pot seguir en cotxe 4x4 o a peu fins arribar al bosc. Aquí trobarem una placeta que utilitzen els caçadors per deixar els seus vehicles.

D'aquest lloc surten dos camins, un cap a l'oest que ens enfilaria a la Cadamont i un cap el nord, paral·lel als camps, que ens portarà a trobar la rajoleria.

Aquesta és una construcció prou ben conservada encara que no sabem amb certesa en quina data es va aixecar. Per les dates inscrites a les rajoles que pavimenten el terra del mas sabem que ja funcionava el 1734. Una segona inscripció indica que el 1882 continuava operativa.
Aspecte de les dues boques del forn

La seva estructura és rectangular, gairebé cúbica, doncs mesura 2,5 x 2,5 m d'alt i ample i un alçada dels murs de 2,7 m. A la seva base es troben les dues boques del forn, amb un contrafort a cada banda per consolidar el terreny. Les boques fan 3,8 m de fons amb sis arcs interiors construïts amb totxos. Tenen 25 cm de gruix i una separació entre ells també de 25 cm. Així el foc podia passar entre ells i assecar la cuita de rajols.

La seva alçada és d'1 m i la seva amplada de banda a banda arriba als 80 cm. El forn està excavat en el propi terreny i la seva estructura està rematada amb totxos.

En quan a la cambra de cocció, les seves parets nord i sud estan fetes amb totxos i les altres dues amb pedra. La paret del costat oest es troba bombada per la pressió del terreny. Potser caurà. Al costat sud es troba una estructura que semblaria la finestra per accedir a l'interior del forn i que servia tan per introduir el material com per retirar-lo un cop cuit.
Interior d'una de les boques

Per sobre del forn s'aprecia una possible bassa de forma quadrada per recollir aigua de pluvials, segurament. La bassa per pastar es troba al front d'un cobert situat a uns 10 metres al davant del forn, segons ens ha explicat en Lluís Fàbrega. El terra del voltant presenta nombrosos restes de teules i rajols, probablement productes defectuosos.

A la rajola on es llegeix l'any 1734, també s'aprecia una inscripció, es pot llegir un nom, Jasinto ..., tal com es pot veure a la foto.
El propietari actual és en Jordi Fàbrega Maestro, hereu de la família.

En Lluís Fàbrega també comenta que el darrer obrador va ser en Joan Balateu de Sant Ferriol, pertanyent a una nissaga de rajolers vinguts de Prats de Molló a qui deurien llogar el forn per a fer alguna fornada i al qual pagaven en espècies, rajoles i teules.

Rajola de l'any 1734
Rajola de l'any 1882. Ambdues al
 terra del mas de La Cadamont





Volem agrair a l'Àngel Fajardo del cos d'Agents Rurals comarcal del Pla de l'Estany, haver-nos informat de l'existència d'aquesta rajoleria.


Publicat a Golany, Revista de Sant Miquel de Campmajor, al n. 45 del 1r semestre 2019

dissabte, 4 de maig del 2019

La rajoleria de Serinyà


Com coautor del llibre Terra, foc i aigua. Forns, rajoleries i pous de glaç del pla de l’Estany, publicat al desembre del 2018, haig de reconèixer que vàrem deixar d’incloure la rajoleria de Serinyà, la que hi ha prop de Can Fumerola, al pla de Can Roset, vora el límit amb Sant Ferriol.

En un principi es va cercar informació sobre la Rajoleria, un mas situat cap al barri de Baió, però algú ens va comentar que en aquest mas hi havia viscut un rajoler, però que no hi havia cap rajoleria. Aquest va ser l’origen de la confusió.

Ara que ja està localitzada i estudiada, es pot dir que, se suposa, es va aixecar cap a primers del segle XX. De totes formes, no es pot concretar més car no s’ha trobat cap informació a la documentació existent a l’Arxiu Comarcal de Banyoles sobre contribució industrial. Tampoc a la documentació, escassa, existent a l’Ajuntament de Sant Ferriol.
Edifici actual

Perquè a Sant Ferriol ? Molt fàcil de respondre: la rajoleria pertanyia al mas de Can Costa, que forma part del municipi esmentat, al veïnat de Fares. Ara bé, la rajoleria cau dins del terme de Serinyà. A menys de 900 metres en línia recta.

El referit mas de Can Costa era propietat d’una família d’Olot, la Ribas. Per la informació facilitada per en Llorenç Pujolar, veí de Serinyà nascut al 1937 a Can Roset de Fares, i antic treballador a la rajoleria, l’àvia de la casa era la Teresa Pujol Bassols que li va deixar en herència a la seva filla Juana Ribas Pujol que es va casar amb en Melchor Calonge de Barcelona.
Llibre de Registre a Sant Ferriol

Aquest senyor tenia una fàbrica de malta i cacau a Montgat (Barcelona) que es deia Opson i tenia el despatx, a primers del segle XX, a la Casa de les Punxes a la Diagonal 420 de Barcelona.

En Melchor i la Juana van tenir sis fills, quatre noies i dos nois. En Manuel, el primer baró, conegut com Manolo, va ser el que més va conèixer el nostre informador Llorenç.

La rajoleria sembla que va estar operativa fins al 1937. En aquell temps la duia Martí José de Besalú. En abandonar-la es va enrunar totalment.

El 1955, en Manolo Calonge la va voler tornar a aixecar i posar en marxa. Va arribar a fer sis noves fornades de rajols i teules. Per aconseguir-ho, va ajuntar tot un seguit de maquinària, comprada de segona mà, i les va instal·lar prop de la font de la Teuleria, on es troba l’edifici, força abandonat actualment. Les màquines les va transportar fins al lloc un veí de Serinyà, en Joan Masdemont, conegut com en Sabadí.

L’edifici actual de la rajoleria el van aixecar el 1955 dos paletes de Serinyà, l’Enric Molas i en Josep Guinart. De l’edifici vell només hi quedaven les restes de les quatre parets. De la part mecànica es va fer càrrec un mecànic de bicicletes de Besalú, l’Eulogi de Ca l’Oca.

Com treballadors va contractar tres homes de Besalú que, segons en Llorenç, venien a peu carregats amb una marranxa de 25 litres de gas-oil al coll per poder engegar el motor que generava la força i feia moure les politges de l’embarrat. El rajoler era en Joan Guardiola, conegut com en Jenet Fiol, per ser fill de Can Fiol de Besalú.
Conjunt de la instal·lació

Les màquines, actualment ben rovellades, es troben tan dins com fora de l’edifici de la rajoleria. Al seu exterior en trobem dues trituradores o molins, una més basta o esterrossadora, i la segona més fina, els cilindres. A l’interior hi ha el motor dièsel, una pastera i les restes d’una cinta transportadora.
El motor dièsel era de la marca Bukh fet a Dinamarca el 1954 amb el seu radiador. Aquest motor feia girar tota la resta de màquines mitjançant politges.

Per obtenir l’argila, l’agafaven de dos llocs diferents, segons explica en Llorenç. Un provenia de la part de la Bruguera, passat el torrent a l’esquerra i l’altre de la part nord de l’esplanada on es troba la pròpia rajoleria. Deien que així la qualitat era superior.

Entraven l’argila seca per la primera màquina de l’exterior on la molien i després per la segona on l’afinaven. Tot seguit la portaven cap a la pastera per una cinta transportadora, on hi afegien la quantitat d’aigua necessària i la barrejaven per obtenir una producte homogeni.
Amassadora

La pastera o amassadora té unes mides de 2 ,0 metres de llarg, 0,75 de fons i 0,75 d’ample, el que dona un volum de prop de 2 m3. Està proveït d’unes pales giratòries per barrejar el producte. Per un extrem disposa d’un forat de descàrrega i feien baixar la pasta a una altra màquina que formava els rajols o les teules amb uns motlles. Després portaven el material ens carretons a l’era per assecar-lo, tot esperant que agafés consistència. Era un cobert que hi tenien ben bé al davant, calia evitar l’aigua de la pluja. El terra era ben net per evitar embrutar el material acabat de fer.

Quan el material estava sec el duien a coure als dos forns que tenien a la banda nord de l’edifici. Aquests forns encara són visibles en l’actualitat. Són dues boques, ara cegades, que presenten una obertura en forma d’arc. Les mides interiors estimades són 1,8 m d’ample, 3,0 de fons i 2,0 d’alçada. Al davant de les boques encara es veuen dos pilars de maons que, segurament, donarien cobertura a qui treballés en aquesta zona. Els forns, pel seu interior, tenen un sostre foradat per permetre el pas de l’escalfor per coure el material. Ara està reblert de terra i no és visible des de dalt.
Solera de fornades

Però baixant amb una escala i rascant el terra apareix la solera. Es troben 8 obertures a tot l’ample del forn que fan uns 10 cm. Entre elles hi ha les arcades superiors del forn, que suportaven les peces a coure, i que tenen una amplada de 33 cm i un gruix de prop de 50 cm. De la solera del forn al terra del propi forn hi ha una distància d’1,7 m, per tant, el forn té una alçada d’1,2 m per cremar les feixines. El segon forn es suposa que devia ser igual.

Aquests els alimentaven segurament amb feixines de pi i altres materials del bosc. Ben bé que necessitaven un dia sencer per pujar la temperatura i, després un dia més o dos, per coure les peces que prèviament havien introduït al forn. Era una feina que exigia la presència continua d’alguna persona per anar entrant les feixines. Finalment, quan consideraven que ja estava el material cuit, tancaven el forn i el deixaven refredar. Calia fer-ho de forma suau per evitar que les peces es poguessin escardar. Després s’havien d’extreure de l’interior del forn i preparar-les per distribuir-les als compradors.

Font de la Rajoleria


Resclosa



L’aigua per a pastar l’agafaven del torrent, on havien construït una resclosa d’uns 5 metres de paret, que retenia l’aigua que brollava de la font de la Rajoleria. Aquesta es troba a un petit torrent, sense nom conegut, en direcció sud, que dista uns 50 metres del principal, que porta el nom de la Rajoleria. Tenien una bomba submergida a l’aigua embassada i la pujaven fins a dos dipòsits de 500 litres situats a la part del darrera del’edificació. Ara estan desapareguts, però encara es veu la canonada a la llera.

Per arribar fins a la rajoleria cal anar pel camí que surtin de la C-66 ens porta per una pista de terra cap a Baió, que també és el GR1 que porta a Besalú. Un cop estem a Can Fumerola cal anar cap els boscos de la Bruguera, en direcció sud. En arribar al torrent trobarem, a una corba, una petita esplanada on penjat d’un pi veurem un cartell que diu Antiga rajoleria de Serinyà.







Coordenades UTM-ETRS89:
rajoleria 477285 4670114
font 477290 4670012




Publicat a la Revista de Banyoles al n. 1.026 del maig de 2019



divendres, 3 de maig del 2019

Discos protoplanetaris


Tal com comenta la revista Astronomia al seu número de l'abril 2018, «els discos protoplanetaris són fàbriques de planetes en acció». I segueix, «Poques àrees de l'astrofísica han progressat tant en tan poc temps. En pocs anys hem passat de només intuir la presència d'aquests discos, utilitzant mesures indirectes, a obtenir fotografies».

Segons la teoria vigent, les estrelles es formen al medi interestel·lar per contracció, degut a la força de la gravetat, del gas i la pols existents. Aquest material va formant grumolls que quan siguin prou grans donaran lloc a la protoestrella. Al nostre Sol, aquest procés de contracció o col·lapse gravitatori li va durar 10 milions d'anys. Durant aquest període el gas es va contraient i escalfant, però no es capaç de produir, encara, reaccions nuclears. La temperatura seria de 3.000ºC, la meitat del Sol, però emetria 700 vegades la quantitat d'energia solar.

Si durant aquesta etapa, arribés a rebre l'ona de xoc, originada per l'explosió d'una supernova, tots aquests terminis es podrien escurçar.

Els discos protoplanetaris són una conseqüència natural d'aquest procés. Segons les lleis de la física quan hi ha cossos en rotació al voltant d'un centre, cal mantenir el moment angular. Penseu en el patinador que gira amb els braços i una cama desplegats i de cop els tanca. Resultat: gira més de pressa sense haver fet gairebé res.
Però no tot el gas i pols al voltant de la protoestrella cau atrapat per la gravetat. Una part es queda donant voltes a l'exterior, on l'atracció de la gravetat és menor. Aquí es formaran els discos protoplanetaris i, a la llarga, els planetes. O sigui la matèria exterior roman allà mateix, per la força centrípeta, i, al temps, va agafant velocitat.

Qui primer va proposar aquesta solució per la formació d'un sistema planetari va ser el filòsof alemany Immanuel Kant (1724-1804) l'any 1755 a la seva obra Història general de la natura i teoria del cel.

En aquesta zona exterior també es van formant grumolls, que amb les voltes aniran creixent i netejant el lloc per on passen. formaran la seva òrbita i la deixaran ben neta. Una de les condicions per ser acceptat com planeta és que sigui l'únic objecte a la seva òrbita.

Els primers discos que es van poder observar van ser amb la càmera de camp ampli del telescopi Hubble, la WFPC2, l'agost de 1991 a la zona de la nebulosa d'Orió (C.R. O'Dell - Rice University). El novembre de 1995 es va aconseguir millorar la qualitat de les fotos per (McCaughrean & O’Dell 1995). Ara ja hem aconseguit imatges molt més bones amb els nous telescopis d'Atacama, amb els VLT de 8,2 m de mirall i una càmera Sphere instal·lat el 2014 a Cerro Paranal (ESO) (Stolker et al.).

Aquests 4 VLT observen en el visible i l'infrarroig i ens donen una anàlisi de la superfície de la pols. Ara bé, per entrar a les regions internes calen altres aparells, els radiotelescopis com els d'ALMA a Atacama (Xile) o IRAM a Granada.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 233 del maig de 2019