Normes per lluitar contra la contaminació luminica

Abans de tot caldrà definir aquest terme, que encara que està definit per llei és molt desconegut per la majoria de la gent. Segons la Llei decretada per la Presidència de la Generalitat de 6/2001, del 31 de maig, sobre ordenació ambiental de l'enllumenament per a la protecció del medi nocturn, en la definició de l'article 4 diu:

“S'entén per Contaminació Lumínica l'emissió de flux lluminós de fonts artificials nocturnes en intensitats, direccions o rang espectrals innecessaris per a la realització de les activitats previstes en la zona en què s'han instal·lat els llums”

Aquesta Llei estàs acompanyada per un Decret 82/2005 de 3 de maig on s'aprova el desenvolupament de la Llei esmentada.

En termes més simples es detecta com la brillantor artificial del cel produïda per la mala qualitat de l'enllumenat exterior, tan públic com privat. Es llum que no s'aprofita per a il·luminar el terra, els carrers i allí on fem vida doncs l'enviem per sobre l'horitzó i als núvols. Com a resultat, la foscor natural de la nit minva i desapareix progressivament la llum de les estrelles i els altres astres.

Aquesta mala il·luminació ens afecta en diversos aspectes:

• Econòmic- Doncs estem malbaratant els diners i l'energia que paguem, per sobreconsum o per enviar la llum cap al cel en lloc de cap el terra
• Social- Produïm intrusió lumínica envaint zones que no cal il·luminar o que molesten, com pot ser en el cas dels habitatges o enlluernament als vianants o conductors. També origina una pèrdua de la visió de les estrelles
• Ecològic- Agredim l'ecosistema nocturn que necessita de la foscor per a viure. Emissió de CO₂ i generació de residus si les làmpades contenen mercuri o d'altres metalls pesats.

Il·luminar bé és molt fàcil. Cal enviar la llum allí on la necessitem i emprar làmpades de baix consum i sense components tòxics. 

Cal il·luminar sempre de dalt a baix. En cas que això no sigui possible, cal orientar els focus per a evitar que aquests enviïn llum per sobre l'objecte o edifici a il·luminar

Orientar els focus per sota l'horitzontal i apantallar-los. 
Cal evitar enlluernar als conductors i als vianants.

Dibuixos obtinguts de la pàgina de Cel Fosc

Cal evitar les làmpades tipus globus i utilitzar projector asimètrics per a concentrar el llum a la zona que volem il·luminar.

També està aprovada una normativa a nivell de l'Estat espanyol, el Real Decreto 1890/2008, de 14 de novembre, pel que se aprova el “Reglamento de eficiencia energética en instalaciones de alumbrado exterior y sus Instrucciones técnicas complementarias EA-01 a EA-07”.

Resumint, com a normes i criteri fonamental tenim d'aplicar aquestes cinc preguntes per poder lluitar i controlar la contaminació lumínica i el consum energètic:

1 – Què il·luminar

2 – Quant il·luminar

3 – Amb què il·luminar

4 – Com il·luminar

5 – Quan il·luminar

Per ampliar informació es poden consultar els següents enllaços:

http://www.celfosc.org/ Cel Fosc, Associació contra la Contaminació Lumínica

http://www.iac.es/servicios.php?op1=28&op2=69 Oficina Técnica para la Protección del Cielo del Instituto de Astrofísica de Canarias

Article publicat a la revista L'Instal·lador, nº 133 del primer trimestre 2011, publicada pel gremi d'Instal·ladors de Girona

El Sol

Els grecs, al segle V aC., es pensaven que era una bola de ferro incandescent gran com el Peloponès. En realitat és una bola d'1.400.000 km de diàmetre, formada al 75% per hidrogen i el 25% per heli i que representa el 99,9% de tota la massa del Sistema Solar. Si l’Univers té una edat estimada de 13.700 milions d’any, el Sol ara té uns 5.000 milions d’anys i es troba a la meitat de la seva vida, abans de que es converteixi en una estrella supergegant vermella, que envairà l’òrbita de la Terra, i explotarà creant una nebulosa planetària amb una estrella nana blanca, superdensa, en el seu centre, com a únic record de l’antiga estrella.

El Sol és una estrella de segona generació, això vol dir que no es va formar en la primera fornada d’estrelles que van sorgir de la gran explosió inicial, l’anomenat Big Bang, sinó que es va formar amb els residus de l’explosió, sota la forma d’una supernova, d’una primera estrella. I d’això estem segurs, perquè sinó no tindríem elements químics, com l’or o l’urani, més pesats que el ferro, doncs aquest és l’element més complex que es pot formar a través de les reaccions de fusió nuclear.

La temperatura superficial del Sol és d’uns 6.000ºC. En el seu nucli, on es produeixen les reaccions de fusió nuclear de l’hidrogen en heli, alliberant energia, s’arriba als 15 milions de graus. Però la corona, la part exterior, el que seria la nostra atmosfera, es troba a dos milions de graus, doncs les partícules que la composen estan molt accelerades i són les que, quan s’escapen de l’atracció del Sol, produeixen el vent solar. Aquest vent és el culpable de la doble cua dels cometes, així com de les aurora boreals del nostre planeta.

Dues curiositats, en el seu nucli es cremen unes 5.000 tones de la seva massa cada segon i els fotons, les partícules portadores de la llum, que es generen en ell, triguen 170 mil anys en arribar a la superfície i poder ser vistos per nosaltres.

Observació al mercat de les Rodes l'11 de maig

El Sol NO es pot observar directament per un telescopi, cal protegir-se la vista. Es pot mirar per un coronògraf, que ja està equipat amb un filtre que permet veure les protuberàncies, les flamarades que es veuen pel seu perímetre. Algunes arriben fins a 40 mil quilòmetres de distància, unes cinc vegades el diàmetre de la Terra. També podrem veure, si n’hi ha, les taques negres de la seva superfície, zones amb una temperatura mil graus inferior, és a dir, més fredes que les zones veïnes.

Un dimecres de mercat a la primavera, l’agrupació Astrobanyoles portarà aquest telescopi per a veure el Sol a la Plaça de les Rodes per tal de que tothom que ho vulgui el pugui mirar. Us hi esperem.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 133 del gener 2011

Planetes habitables

Fa uns dies va sortir de nou una notícia als medis de comunicació que deia “Nou planeta habitable”, quan es va detectar el sisè planeta al voltant d'una estrella nana vermella, de nom Gliese 581, que es troba a la constel·lació de la Balança a uns 20 anys llum de nosaltres. Això, vol dir que viatjant a la velocitat de la llum el viatge d'anada duraria 20 anys i, ara per ara, amb les màquines actuals no podem anar més que a una mil·lèsima part d'aquesta velocitat. En resum, que poden ser habitables, però per a la vida que ja hi pugui haver enllà, no per a nosaltres.

A l'article publicat en aquesta revista a l'agost ja començàvem a parlar d'exoplanetes, avui entrarem una mica més a fons per saber que vol dir aquesta notícia i quin abast té.

Llegint els diaris semblava que ja poguéssim anar de viatge demà passat a viure en aquest planeta si tinguéssim algun problema en aquest nostre i res més lluny de la realitat. L'única cosa nova que sabem és que la temperatura del nou planeta està entre -37 i -12ºC, en aquestes condicions sembla que pugui contenir aigua en forma de gel, o sigui que es troba dins del que els astrònoms anomenen “zona habitable” d'una estrella, la zona on no fa ni massa calor ni massa fred. Dins del nostra sistema solar correspondria únicament a la Terra i Mart, doncs Venus ja és massa calorós i Júpiter massa fred. Aquest nou planeta presenta les seves condicions de temperatura mitjana superficial entre les de la Terra i Mart, així doncs és un bon candidat per a tenir aigua en superfície.

Des del 1995 en que es va descobrir el primer exoplaneta, planeta fora del nostra Sistema Solar, per Michael Mayor i Didier Queloz de l'Observatori de Ginebra, s'han descobert ja prop de 500 exoplanetes, degut principalment a que s'han millorat molt les tècniques de detecció.

              Comparació dels planetes del sistema solar (fins a

                  Júpiter) i de Gliese 581, a escala de distància.

Hi ha diversos mètodes de detecció, com :

• Determinació de la velocitat radial de l'estrella, consistent en l'estudi de l'efecte Doppler, la desviació de la longitud cap a la banda vermella o blava, que sofreix la llum que emet l'estrella degut a l'estrabada originada per la força de la gravetat que exerceix el planeta sobrer l'estrella.
• Trànsit, que consisteix en observar la brillantor de l'estrella i veure si sofreix alguna variació causada per planetes que li passin pel davant.
• Astrometria, consistent en arribar a detectar la mica d'oscil·lació que li provoca la gravetat del planeta a la seva estrella. Permet detectar planetes grans, tipus Júpiter.
• Observació directa, tal com fan els telescopis Corot de l'ESA (Agència Espacial Europea) i Spitzer de la NASA
• Microlents gravitatòries o per lents gravitacionals, però ja són mètodes menys sistemàtics, per casuals, i més difícils d'utilitzar
  
  Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 132 del desembre 2010

L'eclipsi total de sol de juliol 2010

El passat diumenge 11 de juliol, mentre s'estava jugant la final del Campionat del Món de Futbol a Sudàfrica, uns quants aficionats a l'astronomia, dintre de l'expedició Shelios 2010, afavorida per l'Institut d’Astrofísica de Canàries, vàrem poder gaudir en directe, a la Illa de Pasqua (Xile), d’un fet astronòmic excepcional, inigualable i que, a més, enganxa: un eclipsi total de Sol.

Aquest fet ocorre de mitjana cada 18 mesos i passa únicament quan la lluna s’alinea perfectament entre la nostra Terra i el Sol i l’arriba a tapar completament. De fet, es quasi una casualitat que això passi, doncs la lluna és 400 cops més petita que el Sol, però es troba 400 cops més a prop que el Sol, o sigui, que aparentment tenen el mateix diàmetre vist des d’aquí.

Aquesta situació únicament es produeix amb lluna nova.

Esquema que mostra la posició de la Terra, 

la Lluna i el Sol durant un eclipsi total de Sol.

En les millors condicions de posició dels tres cossos, un eclipsi total de Sol pot durar una mica més de 7 minuts i la lluna projecte un con d’ombra que escombra el planeta a una velocitat màxima d’uns 3.000 qm/h. Les zones que queden fora d’aquesta ombra, a la penombra, veuen l’eclipsi com parcial. La resta del planeta ni se n’adona de que s’està produint un eclipsi, ja sigui, perquè es troben a la banda de la nit o bé no els hi toca gens d’ombra.

Altre tipus d’eclipsi es dóna quan els tres cossos es troben perfectament alineats, però la lluna es troba massa lluny de la Terra i no es capaç de tapar el Sol al 100%, són els anomenats eclipsis anulars. Es veu el Sol com si fos només una corona de foc. A la llarga, en el futur, no tindrem mai més eclipsis totals, tots seran anulars, doncs la Lluna s’està allunyant de la Terra 38 mm cada any.

Durant els eclipsis totals la lluminositat cau en picat, com si la nostra estrella s’hagués post ja fes una hora. La temperatura també baixa, entre 5º i 10ºC i es poden veure les estrelles més brillants, així com els planetes propers al Sol.

El proper eclipsi total serà visible des de terra ferma només a la ciutat de Darwin (Austràlia) al novembre del 2012. ¿Algú s’anima a anar-hi?

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 130 de l'octubre 2010

Astrobiologia

La definició que es dóna d'aquesta ciència diu que es dedica principalment a investigar l'origen de la vida a la Terra i la possibilitat que aquests processos s'hagin donat en altres mons. La pregunta clau és: ¿Estem sols realment?

Fa ja molts anys que els habitants de la Terra ens preguntem si som l’única espècie biològicament activa de l’univers. ¿Pot haver vida en algun planeta llunyà donant voltes a alguna estrella?

Per nosaltres donar una definició de vida és molt complexa, però sempre hem imaginat que estaria construïda sobre carboni i aigua, encara que no tindria que ser obligatòriament així, podria ser sobre silici i metà, per cas.

Els candidats on es pensa que pot haver vida fora de la Terra són diversos, però si els tinguéssim que classificar de major a menor possibilitat començaríem pensant en els meteorits en primer lloc.

Es coneixen més de 22.000 meteorits que contenen compostos orgànics que podrien ser precursor de la vida. Al 1996 es va localitzar a l’Antàrtida un arribat de Mart, nomenat com ALH84001, on es pensava que hi havia proves de que en aquell planeta havia hagut vida fa 3.600 milions d’anys. Però encara avui els científics no estan tots d’acord.

Vista microscópica de la estructura interna d'ALH 84001

El que sí és important és reconèixer que els meteorits poden transportar al seu damunt matèria orgànica i repartir-la per allà on passin i caiguin, aquest fet es coneix com panspèrmia.

En segon lloc tindríem el propi planeta Mart, sobre el qual s’estan efectuant investigacions avui en dia, doncs segons la sonda Phoenix Mars Lander, en el passat aquest planeta era molt més calent que ara i més humit. Es veuen lleres de rius secs, volcans i té casquets polars. També s’han detectat minerals que, només, es poden formar en presència d’aigua.

Després, a continuació, trobaríem quatre satèl·lits de planetes, Europa i Calixto de Júpiter i Tità i Encélado de Saturn., aquests darrers investigats per la sonda Cassini i els primers per les sondes Galileu i Voyager.

Europa podria amagar un oceà d’aigua, contenint oxigen, a sota de la seva escorça gelada. Calixto té un camp magnètic variable i, a més, quan xoca un meteorit a la seva superfície, no fa les típiques rodones amb parets com a la Lluna, sinó que semblen més aplanades, com si tingués un oceà soterrani que fos més tou.

A Tità i Encélado se’ls hi han detectat compostos com hidrogen, metà i acetilè al primer i hidrogen, carboni, nitrogen i oxigen al segon en els plomalls calents i amb aigua que expulsa com a guèisers des de la seva superfície.

Finalment trobaríem els més de 400 exoplanetes trobats a prop d’estrelles fora del nostra Sistema Solar des del 1995 i que cada any, amb la millora de les tècniques de detecció, ens permeten conèixer més a sobre d’ells. Però d’aquests ja en parlarem un altre dia.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 128 de l'agost 2010

Contaminació Lumínica

Des d'Astrobanyoles, agrupació d'astronomia i ciència del Pla de l'Estany, volem contribuir a fer una mica de divulgació d'aquesta branca de la ciència i avui hem triat, dins del món de l'astronomia, aquest tema per començar, aprofitant que el gener passat es va iniciar des de la nostra entitat una Campanya de Lluita contra la Contaminació Lumínica.

Quan hom escolta per primera vegada aquesta paraula se li queda una cara, com dient, i ara, ¿de què m'està parlant aquest?.

No estem acostumats a sentir aquest terme. Per contra ja fa molt anys que estem habituats a la contaminació ambiental, al reciclatge i separació de deixalles, vidre, paper, etc... i pobre del que no faci, doncs, fins i tot, podria rebre una sanció per no fer-ho.

Doncs la contaminació lumínica consisteix en la contaminació que produïm nosaltres mateixos quan volem il·luminar el terra, però una part de la llum se'ns escapa per sobre de l'horitzontal i no ens arriba mai al seu destí, el terra. Això tant pot passar amb l'enllumenat públic com privat i a empreses com residències particulars. I aquesta contaminació també arribaria a ser sancionable.

¿Què passa doncs?. Diverses coses:

1- La llum es perd pel cel i ens l'embruta. Fixeu-vos en la foto, feta amb exposició per en F. Pruneda, de l'AAAGi, on es pot veure clarament la mitja taronja que envolta el cel de la nostra vila, Banyoles, des del Pla de Martís.

2-Estem malgastant l'energia i l'estem pagant com bona quan no l'estem aprofitant. Tan als carrers com a casa.

3-Afectem l'ecosistema que viu a la nit

4-Produeix intrusisme i enlluernament. Vol dir que t'entra llum no desitjada a casa teva o que els mateixos fanals, si el mires, t'enlluernen.

¿Com ho podem evitar?

Doncs donant-nos compte de que la contaminació lumínica és una mica la conscienciació de tots i cadascú de nosaltres. Que si som capaços d'evitar que els llums estiguin mal orientats, ja hem fet un pas endavant. Si pugem a un puig a prop d'on vivim i mirem cap a baix, tota la

Contaminació Lumínica produïda per Banyoles

 

llum que estem veient l'estem llançant al cel, doncs quan estem al cim estem per sobre del nivell de l'horitzontal i aquella llum no arribarà mai al terra. I a més l'estem pagant.

És important orientar els fanals i projectors cap al terra, o posar-los-hi pestanyes de forma que no deixin escapar la llum que vol anar cap al cel o entrar a les cases veïnes.

També és molt important controlar els horaris d'encesa i apagada dels llums, posant-hi temporitzadors que permetin tenir-los tancats quan no cal. A més, estalviarem.

Visiteu la nostra pàgina www.astrobanyoles.org i dins d'ella el Fòrum per saber-ne més.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 127 del juliol 2010