El Sol

Els grecs, al segle V aC., es pensaven que era una bola de ferro incandescent gran com el Peloponès. En realitat és una bola d'1.400.000 km de diàmetre, formada al 75% per hidrogen i el 25% per heli i que representa el 99,9% de tota la massa del Sistema Solar. Si l’Univers té una edat estimada de 13.700 milions d’any, el Sol ara té uns 5.000 milions d’anys i es troba a la meitat de la seva vida, abans de que es converteixi en una estrella supergegant vermella, que envairà l’òrbita de la Terra, i explotarà creant una nebulosa planetària amb una estrella nana blanca, superdensa, en el seu centre, com a únic record de l’antiga estrella.

El Sol és una estrella de segona generació, això vol dir que no es va formar en la primera fornada d’estrelles que van sorgir de la gran explosió inicial, l’anomenat Big Bang, sinó que es va formar amb els residus de l’explosió, sota la forma d’una supernova, d’una primera estrella. I d’això estem segurs, perquè sinó no tindríem elements químics, com l’or o l’urani, més pesats que el ferro, doncs aquest és l’element més complex que es pot formar a través de les reaccions de fusió nuclear.

La temperatura superficial del Sol és d’uns 6.000ºC. En el seu nucli, on es produeixen les reaccions de fusió nuclear de l’hidrogen en heli, alliberant energia, s’arriba als 15 milions de graus. Però la corona, la part exterior, el que seria la nostra atmosfera, es troba a dos milions de graus, doncs les partícules que la composen estan molt accelerades i són les que, quan s’escapen de l’atracció del Sol, produeixen el vent solar. Aquest vent és el culpable de la doble cua dels cometes, així com de les aurora boreals del nostre planeta.

Dues curiositats, en el seu nucli es cremen unes 5.000 tones de la seva massa cada segon i els fotons, les partícules portadores de la llum, que es generen en ell, triguen 170 mil anys en arribar a la superfície i poder ser vistos per nosaltres.

Observació al mercat de les Rodes l'11 de maig

El Sol NO es pot observar directament per un telescopi, cal protegir-se la vista. Es pot mirar per un coronògraf, que ja està equipat amb un filtre que permet veure les protuberàncies, les flamarades que es veuen pel seu perímetre. Algunes arriben fins a 40 mil quilòmetres de distància, unes cinc vegades el diàmetre de la Terra. També podrem veure, si n’hi ha, les taques negres de la seva superfície, zones amb una temperatura mil graus inferior, és a dir, més fredes que les zones veïnes.

Un dimecres de mercat a la primavera, l’agrupació Astrobanyoles portarà aquest telescopi per a veure el Sol a la Plaça de les Rodes per tal de que tothom que ho vulgui el pugui mirar. Us hi esperem.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 133 del gener 2011