En el món de l’astronomia són conegudes pel seu acrònim anglès, Fast Ràdio Burst (FRB). La primera es va descobrir el 2007 i són emissions molt potents i molt concentrades en el temps. Poden emetre l‘energia que emet el Sol en un any, o més, en mil·lisegons. Moltes ja no es tornen a repetir mai més.
La primera detecció es va realitzar revisant dades històriques del 2001 per un estudiant de doctorat, David Narkevic, al radiotelescopi Parkes de Nova Gal·les del Sud (Austràlia). Es coneix com Pols Lorimer pel nom del director de la tesi. L’origen es trobava a una galàxia a 1.600 al de nosaltres, cap el Petit Núvol de Magallanes.
Es detecten per casualitat, cal tenir enfocat el radiotelescopi cap l’indret adequat al moment adequat, doncs poden provenir de qualsevol punt de l’espai. Algunes deteccions arriben a un nivell energètic tan elevat com les emissions del Sol en 10.000 anys en 1 sol mil·lisegon.
Es poden produir entre 2.000 i 10.000 FRB cada dia, però no les captem.
Al 2015, de nou estudiant dades prèvies, es va confirmar que una d’aquestes senyals ja s’havia repetit 10 cops. Aquesta font es va poder situar a una galàxia a 3.000 M d’al. El mateix any es va detectar una FRB en directe des del mateix observatori Parkes.
Al juny de 2020 es va descobrir que una font trobada el 2012 que es coneix com FRB 121102, emet d’una forma periòdica durant 90 dies i després reposa durant altres 67. Tenia un patró cíclic i, ara, s’han detectat patrons a d’altres estrelles. Aquesta periodicitat pot induir a pensar que es tracta d’un objecte amb una òrbita determinada. De senyals alienígenes res, descartades totalment.
 |
L’origen encara no es coneix amb seguretat. Inicialment es pensava en esdeveniments cataclísmics, com xocs entre estrelles de neutrons o un forat negre engolint una estrella de neutrons. Ara aquestes teories ja s’han abandonat.
A l’actualitat es creu que el seu origen es troba en els magnetars, un tipus d’estrella de neutrons amb un camp magnètic molt potent, de l’ordre de 15 potències de 10 superior al de la Terra, que és de 0,6 gauss. Aquesta immens camp magnètic seria capaç de prendre't les claus de la butxaca des d’una distància com de la Terra a la Lluna.
Actualment, es considera que de cada deu explosions de supernoves, solament una dóna origen al naixement d'un magnetar. Fins ara totes les deteccions corresponien a explosions fora de la nostra galàxia, però enguany s’ha confirmat que també existeixen dins de la Via Làctia. Fins el moment l llista de FRB puja fins a 34 deteccions.
La vida d’un magnetar, degut a les seves immenses emissions d’energia és curta, uns 10.000 anys. Es creu que a la nostra galàxia poden existir les restes d’uns 30 milions de magnetar ja inactius.
Aquestes emissions puntuals i molt direccionals, les podríem comparar amb terratrèmols a la superfície de l’estrella.
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 248 de l'agost de 2020
