Aquets acrònim
correspon a les inicials de Large Hadron Collider, o sigui, Gran
Col·lisionador d’Hadrons. Aquest últim substantiu és molt
especialitzat i segur que poca gent el coneix. Els hadrons són unes
partícules subatòmiques, formades per quarks, una altra partícula
encara més petita, i que són sensibles a la força nuclear forta,
una de les forces fonamentals de la naturalesa.
El que pretén
aquest gran aparell, situat entre França i Suïssa, és el de fer
xocar aquestes partícules subatòmiques entre elles per trencar-les
i estudiar els seus components. Així es van descobrir una gran
quantitat d’elles.
Les partícules
s’acceleren fins a una velocitat propera a la de la llum i es fan
col·lidir dos feixos de partícules que viatgen en sentits oposats.
Al xocar es trenquen i es descomposen en els seus components més
elementals. Els feixos estan gairebé a -271,3ºC gràcies a l’heli
líquid i en condicions d’un buit quasi absolut, com el de
l’atmosfera de la lluna. La direcció del feix es guia per imants,
més de 1.600 unitats, uns que el fan agafar el sentit corbat de
l’aparell i altres l’acceleren.
L’entitat que
l’aixopluga és el CERN, Centre Europeu de Recerca Nuclear, fundat
el 1954. L’LHC es va inaugurar el 2008 i consisteix en un anell de
27 km de circunferència dedicat a fer xocar partícules amb molt
alta energia per intentar reproduir els moments inicials del Big
Bang, la gran explosió inicial, amb l’objectiu de conèixer les
partícules que el formaven en aquell moment. Així estudia l’univers
primitiu, la matèria fosca, l’antimatèria, tot per confirmar la
validesa del Model Cosmològic Estandar. El seu darrer gran èxit va
ser identificar el bosó de Higgs, l’any 2012, el qual dona massa a
totes les partícules.
Cada protó dona més
d’11.000 voltes a l’anell cada segon. Els dos feixos de protons a
la màxima energia serien equivalents a un tren d’alta velocitat
amb un pes de 400 tones movent-se a 150 km/h.
L’energia
equivalent dels feixos de protons és de 7 TeV, per tant l’energia
màxima actual és el doble, quan xoquen dos feixos. 1 TeV equival a
l’energia que porta un mosquit volant, però l’energia està
concentrada en una superfície un bilió de vegades més petita.
La gran quantitat de
dades que es generen en els xocs i la necessitat de comunicar-se
entre sí de tots els científics els va portar a crear la base de la
xarxa Internet, originada al CERN el 1989 pel britànic Tim
Berners-Lee.
Les dades originades
pels milions d’impactes originen 50.000 discs dur d’1Tb cada any.
Els seus imants contenen 10.000 tones de ferro, més que la torre
Eiffel.
Actualment, en les
condiciones d’energia en les que es treballa estan estudiant el
moment en que l’univers tenia una vida de 10 -12 segons
després del Big Bang, quan l’univers visible era un plasma de
quarks i gluons, tenia un radi de 300 milions de km i una temperatura
de 1016 ºC. Esperem continuin els bons resultats.
Publicat
a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº
228 del desembre de 2018
