La pluja forma part d’un cicle tancat, o sigui, que acaba al mateix lloc on ha començat. Al nostre planeta on tenim tanta aigua al mars, el Sol l’escalfa i evapora, quan el vapor s’enlaira es refreda i condensa formant núvols. Si aquests arriben a ser grossos poden arribar a precipitar en forma de neu, gel (pedra) o aigua. Finalment, més tard o més aviat, tornen al mar d’on han sortit. És el cicle hidrològic.
Així al nostre veí Venus, la temperatura en superfície és de l’ordre de 460ºC, encara que a 70 km d’alçada és de -45ºC amb una pressió 93 cops superior a la nostra. La composició de la seva atmosfera és d’un 96% d’anhídrid carbónic i una mica de nitrogen i una misèria de diòxid de sofre generat per activitat volcànica. Però aquest s’ha anat transformant per l’efecte hivernacle provocat pel CO2 en àcid sulfúric, i això és el que plou, un producte que ens cremaria al moment. És la pluja àcida.
Si viatgem a Tità, un dels satèl·lits de Saturn, ens trobaríem que els seus mars són de metà, un compost de carboni i hidrogen. Així que els seu cicle seria com el nostre, però li diríem metanològic. Els núvols i la pluja serien de metà.
A tots quatre planetes gasosos, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, sembla que els que plou són diamants, Tal com sona. Els científics opinen que les tempestes elèctriques que es produeixen a les seves atmosferes, riques en metà, trenquen la molècula de metà i deixen lliure el carboni o carbó a seques. Amb les altes pressions existents, es transforma en grafit i posteriorment en diamant. En aquests planetes quan pedrega hi cauen diamants en brut. En els dos primers planetes no són estables i es desfan de nou en carbó líquid, podent arribar a forma mars de carbó líquid.
Pluges encara més estranyes ocorren en altres exoplanetes. Segons va explicar la NASA a l’octubre de 2016, a l’exoplaneta HD 189733b, un Júpiter calent situat a la constel·lació de Vulpècula, a 63 anys-llum de nosaltres, es creu que plouen cristalls de vidre líquid. Els seus núvols són de silicats. Està clar que les condicions allà són extremes, la temperatura és de 1.000ºC i els vents poden arribar a 7.000 km per hora.
A un altre exoplaneta, el nomenat OGLE-TR-56b, situat a Sagitari, es sospita que encara plouen coses més rares. Gotes de ferro líquid, degut a la seva alta temperatura i que conté núvols de vapor de ferro. Igual van detectar els astrònoms el 2013 a l’exoplaneta PSO J318.5-22, que viatja solitari, sense estar lligat a cap estrella, també per la zona de Sagitari, a uns 75 anys-llum de nosaltres, presenta capes de núvols, formades per pols calenta i gotes de ferro fos.
Encara el millor és que plogui aigua.
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 243 del març de 2020
