Com ja sabeu el planeta Urà és el setè des del Sol i el tercer per dimensió i el quart per massa.
És visible a ull nu des de llocs molt foscos, tot i que sembla una estrella. Per aquest motiu no va ser identificat com planeta fins a l'època moderna. Els antics, grecs i altres no el coneixen. El va descobrir el 1781 William Herschel fent servir un telescopi, per bé que està documentat que Flamsteed l'havia observat diversos cops entre 1690 i 1714 i Le Monnier a mitjans del s. XVIII, però cap dels dos el va identificar com planeta.
Al cap de 100 anys, el 1846 es va descobrir Neptú, com a conseqüència d’una anomalia en l'òrbita d'Urà, causada per la presència de Neptú.
La sonda Voyager 2 el va visitar l'any 1986 i també ha estat observat pel telescopi espacial Hubble.
El seu aspecte és de lo més vague i avorrit. Sembla una bola de billar de color blau. No presenta cap detall que destaqui, tal com passa amb Júpiter o Saturn. Tot i això, el 2007 des del telescopi terrestre Keck a Hawaii s’hi van detectar núvols, ovals i tempestes de fins a 225 m/s, uns 800 km/h.
No emet cap tipus de radiació cap a l'exterior, semblaria com si estigués mort tèrmicament.
El seu any dura 83,7 dels nostres, però el seu dia és més curt, fa 17h i 14 m. I gira en senti retrògrad, al revés que nosaltres. Una singularitat que el caracteritza és que gira ajagut, això vol dir que el seu eix de rotació està inclinat i sembla gairebé horitzontal envers nosaltres.
No se sap si és com conseqüència d'un impacte amb un cos de la mida de la Terra, que el va fer girar així, o, si tal com es diu ara, pot ser per culpa d'una ressonància 1:2 entre Júpiter i Saturn.
Se'l considera un planeta de gel, no de gas, format per gels d'aigua, amoníac i metà. El seu centre està format per un nucli rocallós (5%), un oceà interior dels tres elements esmentats abans tots barrejats (80%) i una atmosfera superficial que formaria el 15% restant. Aquesta atmosfera estaria composta per hidrogen molecular (82%), heli (15%) i metà (2%) que seria el culpable del seu color blau pàl·lid, a l'absorbir les radiacions vermelles i reflectir les blaves.
L'oceà interior podria està ionitzat degut a la pressió que suporta i això podria ser la causa de que es generés un camp magnètic per raó de la conductivitat de l'aigua. Aquest camp no estaria centrat en el centre geomètric del planeta sinó damunt de l'oceà.
El planeta també presenta anells, que es van descobrir accidentalment el 1977 estudiant l'ocultació d'una estrella. S’hi van detectar nou anells. La Voyager 2 en va descobrir dos més i el Hubble encara dos mes, en total, fins ara, 13 anells. Són força tènues i estan formats per fragments de gel de metà i amoníac amb una mida d'entre pols i 10 metres.
També se li coneixen 27 llunes, entre elles les clàssiques com Titània, Oberó, Umbriel, Ariel i Miranda de grossa a petita. Aquests noms corresponen a personatges d'obres literàries de Shakespeare i Pope.
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 255 del març de 2021
