Normalment no pensem que la Terra és un planeta viu. Al llarg de la nostre vida, en poques ocasions podem observar-ho. Només en prenem consciència quan sentim parlar de grans catàstrofes, terratrèmols o volcans. Uns i altres estan molt lligats.
Quan es va formar el planeta, a l’interior van quedar atrapats molt materials que eren radioactius, i que, tal com fa una central nuclear, generen escalfor. Així la part central, el nucli interior de la Terra és sòlid, compost majoritàriament per compostos de ferro i níquel. També existeix un nucli exterior, però líquid.
El nucli intern seria com una esfera d’uns 1.200 km de radi, amb una temperatura de 6.300ºC i una pressió entre 330 i 360 GPa, més de 3 milions de vegades la pressió a nivell del mar. A aquesta temperatura els materials haurien de ser líquids, però la gran pressió que tenen a sobre, no ho permet i es mantenen en estat sòlid.
El nucli extern tindria uns 2.200 km de radi i una temperatura entre els 6.000 de la zona interna i els 4.000ºC de la zona més a prop de la superfície. Estaria en forma liquida i seria el que originaria el camp magnètic que defensa el planeta del vent solar, que d’altra manera ens arrencaria l’atmosfera, i no tindríem aire per respirar.
Aquesta diferenciació de les parts del nucli la va realitzar la geòloga danesa Inge Lehmann l’any 1936 estudiant les ones P generades pels terratrèmols.
Pujant cap a la superfícies del planeta, encara trobaríem la mesosfera, l’astenosfera (les dues formarien el mantell), i la litosfera, on situaríem l’escorça. La litosfera té entre 100 i 150 km de gruix. A l’astenosfera, la part superior del mantell, les roques que la componen tenen una densitat major que les de sobre, l’escorça, per aquest motiu aquesta sura i les plaques tectòniques que la componen es poden desplaçar. 
A causa de la seva temperatura, entre 300 i 500 ºC, l’astenosfera es comporta com un material totalment dúctil. Així l’escalfor que genera el nucli pot arribar a formar una cèl·lula de convecció, una bossa de material calent, magma, que aniria pujant molt lentament per la mesosfera i astenosfera. Aquesta bossa aniria fonent, liquant, els materials que trobés al seu pas i arribaria a convertir-se en una bossa magmàtica, encara que cada cop s’aniria refredament una mica més. Així, si arriba a sota de l’escorça, però no troba cap escletxa de sortida, acabarà frenant-se, però si troba una esquerda podrà emergir i formar un volcà, al mig de l’oceà o a sobre d’una placa tectònica, depèn d’on es trobi.
Al parc de Yellowstone a EEUU existeix sota terra una de les majors bosses magmàtiques del planeta, si explotés donaria origen a un supervolcà, i un cràter tan gran com l’illa de Mallorca.
Per la boca expulsaria tot el material arrossegat en la seva trajectòria per l’interior del planeta. Majoritàriament serien derivats de silicats, que formarien la lava i dibuixaria un camí negre per allà on passés, destruint tot el que trobés.
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 285 del setembre de 2023
