Els meus escrits: La rajoleria de Serinyà

Com coautor del llibre Terra, foc i aigua. Forns, rajoleries i pous de glaç del pla de l’Estany, publicat al desembre del 2018, haig de reconèixer que vàrem deixar d’incloure la rajoleria de Serinyà, la que hi ha prop de Can Fumerola, al pla de Can Roset, vora el límit amb Sant Ferriol.

En un principi es va cercar informació sobre la Rajoleria, un mas situat cap al barri de Baió, però algú ens va comentar que en aquest mas hi havia viscut un rajoler, però que no hi havia cap rajoleria. Aquest va ser l’origen de la confusió.

Ara que ja està localitzada i estudiada, es pot dir que, se suposa, es va aixecar cap a primers del segle XX. De totes formes, no es pot concretar més car no s’ha trobat cap informació a la documentació existent a l’Arxiu Comarcal de Banyoles sobre contribució industrial. Tampoc a la documentació, escassa, existent a l’Ajuntament de Sant Ferriol.

Edifici actual

Perquè a Sant Ferriol ? Molt fàcil de respondre: la rajoleria pertanyia al mas de Can Costa, que forma part del municipi esmentat, al veïnat de Fares. Ara bé, la rajoleria cau dins del terme de Serinyà. A menys de 900 metres en línia recta.

El referit mas de Can Costa era propietat d’una família d’Olot, la Ribas. Per la informació facilitada per en Llorenç Pujolar, veí de Serinyà nascut al 1937 a Can Roset de Fares, i antic treballador a la rajoleria, l’àvia de la casa era la Teresa Pujol Bassols que li va deixar en herència a la seva filla Juana Ribas Pujol que es va casar amb en Melchor Calonge de Barcelona.

Llibre de Registre a Sant Ferriol

Aquest senyor tenia una fàbrica de malta i cacau a Montgat (Barcelona) que es deia Opson i tenia el despatx, a primers del segle XX, a la Casa de les Punxes a la Diagonal 420 de Barcelona.

En Melchor i la Juana van tenir sis fills, quatre noies i dos nois. En Manuel, el primer baró, conegut com Manolo, va ser el que més va conèixer el nostre informador Llorenç.

La rajoleria sembla que va estar operativa fins al 1937. En aquell temps la duia Martí José de Besalú. En abandonar-la es va enrunar totalment.

El 1955, en Manolo Calonge la va voler tornar a aixecar i posar en marxa. Va arribar a fer sis noves fornades de rajols i teules. Per aconseguir-ho, va ajuntar tot un seguit de maquinària, comprada de segona mà, i les va instal·lar prop de la font de la Teuleria, on es troba l’edifici, força abandonat actualment. Les màquines les va transportar fins al lloc un veí de Serinyà, en Joan Masdemont, conegut com en Sabadí.

L’edifici actual de la rajoleria el van aixecar el 1955 dos paletes de Serinyà, l’Enric Molas i en Josep Guinart. De l’edifici vell només hi quedaven les restes de les quatre parets. De la part mecànica es va fer càrrec un mecànic de bicicletes de Besalú, l’Eulogi de Ca l’Oca.

Com treballadors va contractar tres homes de Besalú que, segons en Llorenç, venien a peu carregats amb una marranxa de 25 litres de gas-oil al coll per poder engegar el motor que generava la força i feia moure les politges de l’embarrat. El rajoler era en Joan Guardiola, conegut com en Jenet Fiol, per ser fill de Can Fiol de Besalú.

Conjunt de la instal·lació

Les màquines, actualment ben rovellades, es troben tan dins com fora de l’edifici de la rajoleria. Al seu exterior en trobem dues trituradores o molins, una més basta o esterrossadora, i la segona més fina, els cilindres. A l’interior hi ha el motor dièsel, una pastera i les restes d’una cinta transportadora.

El motor dièsel era de la marca Bukh fet a Dinamarca el 1954 amb el seu radiador. Aquest motor feia girar tota la resta de màquines mitjançant politges.

Per obtenir l’argila, l’agafaven de dos llocs diferents, segons explica en Llorenç. Un provenia de la part de la Bruguera, passat el torrent a l’esquerra i l’altre de la part nord de l’esplanada on es troba la pròpia rajoleria. Deien que així la qualitat era superior.

Entraven l’argila seca per la primera màquina de l’exterior on la molien i després per la segona on l’afinaven. Tot seguit la portaven cap a la pastera per una cinta transportadora, on hi afegien la quantitat d’aigua necessària i la barrejaven per obtenir una producte homogeni.

Amassadora

La pastera o amassadora té unes mides de 2 ,0 metres de llarg, 0,75 de fons i 0,75 d’ample, el que dona un volum de prop de 2 m³. Està proveït d’unes pales giratòries per barrejar el producte. Per un extrem disposa d’un forat de descàrrega i feien baixar la pasta a una altra màquina que formava els rajols o les teules amb uns motlles. Després portaven el material ens carretons a l’era per assecar-lo, tot esperant que agafés consistència. Era un cobert que hi tenien ben bé al davant, calia evitar l’aigua de la pluja. El terra era ben net per evitar embrutar el material acabat de fer.

Quan el material estava sec el duien a coure als dos forns que tenien a la banda nord de l’edifici. Aquests forns encara són visibles en l’actualitat. Són dues boques, ara cegades, que presenten una obertura en forma d’arc. Les mides interiors estimades són 1,8 m d’ample, 3,0 de fons i 2,0 d’alçada. Al davant de les boques encara es veuen dos pilars de maons que, segurament, donarien cobertura a qui treballés en aquesta zona. Els forns, pel seu interior, tenen un sostre foradat per permetre el pas de l’escalfor per coure el material. Ara està reblert de terra i no és visible des de dalt.

Solera de fornades

Però baixant amb una escala i rascant el terra apareix la solera. Es troben 8 obertures a tot l’ample del forn que fan uns 10 cm. Entre elles hi ha les arcades superiors del forn, que suportaven les peces a coure, i que tenen una amplada de 33 cm i un gruix de prop de 50 cm. De la solera del forn al terra del propi forn hi ha una distància d’1,7 m, per tant, el forn té una alçada d’1,2 m per cremar les feixines. El segon forn es suposa que devia ser igual.

Aquests els alimentaven segurament amb feixines de pi i altres materials del bosc. Ben bé que necessitaven un dia sencer per pujar la temperatura i, després un dia més o dos, per coure les peces que prèviament havien introduït al forn. Era una feina que exigia la presència continua d’alguna persona per anar entrant les feixines. Finalment, quan consideraven que ja estava el material cuit, tancaven el forn i el deixaven refredar. Calia fer-ho de forma suau per evitar que les peces es poguessin escardar. Després s’havien d’extreure de l’interior del forn i preparar-les per distribuir-les als compradors.

Font de la Rajoleria

Resclosa

L’aigua per a pastar l’agafaven del torrent, on havien construït una resclosa d’uns 5 metres de paret, que retenia l’aigua que brollava de la font de la Rajoleria. Aquesta es troba a un petit torrent, sense nom conegut, en direcció sud, que dista uns 50 metres del principal, que porta el nom de la Rajoleria. Tenien una bomba submergida a l’aigua embassada i la pujaven fins a dos dipòsits de 500 litres situats a la part del darrera del’edificació. Ara estan desapareguts, però encara es veu la canonada a la llera.

Per arribar fins a la rajoleria cal anar pel camí que surtin de la C-66 ens porta per una pista de terra cap a Baió, que també és el GR1 que porta a Besalú. Un cop estem a Can Fumerola cal anar cap els boscos de la Bruguera, en direcció sud. En arribar al torrent trobarem, a una corba, una petita esplanada on penjat d’un pi veurem un cartell que diu Antiga rajoleria de Serinyà.