Astrobiologia

La definició que es dóna d'aquesta ciència diu que es dedica principalment a investigar l'origen de la vida a la Terra i la possibilitat que aquests processos s'hagin donat en altres mons. La pregunta clau és: ¿Estem sols realment?

Fa ja molts anys que els habitants de la Terra ens preguntem si som l’única espècie biològicament activa de l’univers. ¿Pot haver vida en algun planeta llunyà donant voltes a alguna estrella?

Per nosaltres donar una definició de vida és molt complexa, però sempre hem imaginat que estaria construïda sobre carboni i aigua, encara que no tindria que ser obligatòriament així, podria ser sobre silici i metà, per cas.

Els candidats on es pensa que pot haver vida fora de la Terra són diversos, però si els tinguéssim que classificar de major a menor possibilitat començaríem pensant en els meteorits en primer lloc.

Es coneixen més de 22.000 meteorits que contenen compostos orgànics que podrien ser precursor de la vida. Al 1996 es va localitzar a l’Antàrtida un arribat de Mart, nomenat com ALH84001, on es pensava que hi havia proves de que en aquell planeta havia hagut vida fa 3.600 milions d’anys. Però encara avui els científics no estan tots d’acord.

Vista microscópica de la estructura interna d'ALH 84001

El que sí és important és reconèixer que els meteorits poden transportar al seu damunt matèria orgànica i repartir-la per allà on passin i caiguin, aquest fet es coneix com panspèrmia.

En segon lloc tindríem el propi planeta Mart, sobre el qual s’estan efectuant investigacions avui en dia, doncs segons la sonda Phoenix Mars Lander, en el passat aquest planeta era molt més calent que ara i més humit. Es veuen lleres de rius secs, volcans i té casquets polars. També s’han detectat minerals que, només, es poden formar en presència d’aigua.

Després, a continuació, trobaríem quatre satèl·lits de planetes, Europa i Calixto de Júpiter i Tità i Encélado de Saturn., aquests darrers investigats per la sonda Cassini i els primers per les sondes Galileu i Voyager.

Europa podria amagar un oceà d’aigua, contenint oxigen, a sota de la seva escorça gelada. Calixto té un camp magnètic variable i, a més, quan xoca un meteorit a la seva superfície, no fa les típiques rodones amb parets com a la Lluna, sinó que semblen més aplanades, com si tingués un oceà soterrani que fos més tou.

A Tità i Encélado se’ls hi han detectat compostos com hidrogen, metà i acetilè al primer i hidrogen, carboni, nitrogen i oxigen al segon en els plomalls calents i amb aigua que expulsa com a guèisers des de la seva superfície.

Finalment trobaríem els més de 400 exoplanetes trobats a prop d’estrelles fora del nostra Sistema Solar des del 1995 i que cada any, amb la millora de les tècniques de detecció, ens permeten conèixer més a sobre d’ells. Però d’aquests ja en parlarem un altre dia.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 128 de l'agost 2010