La vida de les estrelles

Les estrelles estan formades bàsicament per àtoms d'hidrogen atrets per la força de la gravetat fins a tal nivell de compactació que arriben a escalfar-se fins a 10 milions de graus, així poden començar a produir reaccions nuclears, convertint l'hidrogen en heli. Ara bé, no totes les estrelles són iguals ni es comporten de la mateixa manera, el que realment marca la vida d'una estrella és la seva massa inicial.

Imaginem el nostre Sol i suposem que té una massa 1, degut a aquesta xifra viurà uns 10.000 milions d'anys, ara en porta viscuts la meitat. D'aquí a uns 500 milions més començarà a transformar-se en una gegant vermella, degut a que haurà cremat la major part de l'hidrogen del seu nucli, ara ja heli, i començarà a cremar les capes següents, on encara hi ha hidrogen. Es tornarà inestable, així una part d'aquesta massa exterior serà expulsada cap a l'exterior on acabarà fregant el nostre planeta Terra. Clarament, aquest ja no serà habitable.

Degut a que la seva massa no és prou gran, i per tant la seva força de gravetat, no podrà tornar a escalfar prou el nucli i encendre'l de nou per cremar l'heli. Així finalment formarà amb les seves capes exteriors expulsades com un anell a tot el seu voltant, una nebulosa planetària, i al seu centre quedarà una nana blanca, de la mida de la Terra, que s'anirà apagant i passant a nana marró amb el temps.

Núvols de gas i estrelles blaves en el Núvol Gran de Magallanes

Si l'estrella hagués tingut una massa inicial superior a vuit cops la massa solar, sí que hagués pogut tornar a encendre posteriors reaccions de fusió al nucli, cremant heli i produint carboni, oxigen, etc... i hagués entrat a una etapa de supergegant vermella. Després d'aquest estat, patirà una explosió tipus “supernova” que desfarà completament l'estrella, conservant únicament el nucli, que es convertirà en una estrella de neutrons o un forat negre, segons la seva massa residual del nucli sigui inferior o no a cinc masses solars.

Aquestes supernoves són com un milió de vegades més brillants que el nostre Sol i es poden arribar a veure de dia, com la coneguda de 1604, vista pel gran astrònom Johannnes Kepler, la darrera vista dins de la Via Làctia.

Altra forma d'acabar la seva vida les estrelles ocorre quan el sistema estel·lar està format per dues estrelles, que és el cas més freqüent, i una ja ha arribat a la seva part final de la vida, sent una nana blanca i la seva companya encara és gegant vermella. Ara la nana li pot prendre material a la gegant perquè té molta més força de gravetat, fins que arriba a tenir tant que pot explotar com nova o supernova segons la quantitat de massa robada.

En aquest fase d'explosió de supernova és quan es poden generar la resta d'elements químics que no es poden obtenir per fusions nuclears. No oblidem que tots som pols d'estrelles i acabarem tornant a formar part d'elles.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 147 del març 2012