La
distribució del gel
Es podia anar a buscar gel a la pròpia fàbrica, però el més
normal era que es repartís a domicili. La primera persona que va
fer-ho era el fill gran de can Parés de la carretera d'Olot, en
Jaume, qui portava un tombarell o carro de trabuc, amb un cavall per
carregar les 30-40 barres que podia repartir.
 | |||||||||
| La meca d'en Teixidor, al volant l'Amadeu Garanger de can Friselda i agafat al darrera el nen Tomàs Teixidor Soler (Arxiu Família Teixidor) |
Més endavant va entrar en Tomàs Teixidor Agustí a fer el
repartiment, encara en competència amb el de can Parés. En Tomàs
des de la cambra freda de la seva drogueria a l'actual plaça Major
repartia el gènere amb una sorollosa meca que s'havia enginyat
inspirant-se en una mena de màquina que distribuïa els equipatges a
l'aeroport de Barcelona. Així que van fer un muntatge amb un petit
motor de regar de la marca Campeón i li van acoblar una caixa d'un
parell de metres cúbics de capacitat. Com que era un aparell a motor
calia carnet de conduir per a portar-lo i com que en Tomàs no tenia
va llogar a n'Amadeu Garanger fill de la impremta de can Friselda per
a dur-la.
Quan per algun motiu no hi havia hagut fabricació a can Torrent, en
Tomàs l'havia d'anar a buscar als Germans Farró de Girona o
arribar-se a Vilablareix on hi havia una altra fàbrica de gel.
En aquells temps es va fer coneguda i cantada pels nois de la plaça
una cançó que deia: “El gos d'en Santaló (el carnisser), la
meca d'en Teixidor (l'adroguer) i la ràdio d'en Parrassa (el
rellotger) toquen els coll... a tota la plaça”, tal com ens
recorda l'Isidre Rigau. Més endavant es va afegir una estrofa “i
els sillons de can Griñó”, sembla que tots aquests elements
feien prou soroll a la plaça Major.
 |
| Anunci de la revista Horizontes, juny 1960 |
La distribució de gel per part d'en Tomàs Teixidor va durar fins
poc després que van tancar la fàbrica Torrent al 1953, suposem que
per les dificultats que representava haver d'anar a Girona a buscar
el gènere i per l'aparició de les neveres elèctriques domèstiques.
Un altra gran distribuïdor de gel a Banyoles, encara que aquest
s'aprovisionava de la fàbrica oberta al 1943 al soterrani del Mercat
d'Abastos de Girona, el Lleó, era en Jaume Frigola. Una persona de
cal Cabrit de la Puda, que tenia una furgoneta Ford, li portava de
matinada des de Girona per evitar que se'n desfés gaire pel camí.
El seu fill en Santiago explica que “... els diumenges en venien
200 o 300 barres i que es formava cua fins a la farmàcia de can
Fina...” , parla de l'any 1965 quan per ser un dia festiu no
servien el gel a domicili i la gent l'havia d'anar a buscar a la
botiga del carrer Hospital. Les barres que venien senceres feien
entre 25 -30 kg de pes, però la major part de la gent venia amb un
cubell i s'emportava un tros.
Per a fer el repartiment, els dies feiners tenien llogats a uns 15
nois que en bicicleta i un remolc el distribuïen per la vila anant a
portar el gel a cases, bars i algun hotel. Anaven dos nois amb cada
bici, fins que més tard, cap el 1965 van comprar una furgoneta Opel.
 |
| Anunci del Sindicato a la revista Horizontes, febrer 1968 |
El mateix Santiago segueix comentant que cap el 1965 “ ...
venien el gel a trossos de 3, 5 i 8 pessetes i la barra sencera a 25
pts.”. El negoci va durar fins al tocar de 1970 on ja van
minvar molt les vendes i va deixar de ser negoci. Al 1968 encara
s'anunciaven a la revista Horizontes en una nota del Sindicato
Comarcal de Industria y Comercio, sobre Horarios de cierre y apertura
de locales comerciales, on diu que “que debido a que debe
expender hielo es necesario que el domingo tenga abierto el
establecimiento”.
Al 1960 es troben a la revista Horizontes diversos anuncis, com els
d'en Juan Yani, dient que venia tan neveres elèctriques com de gel o
de particulars que venien la seva nevera de gel, segurament per
comprar-ne una altra d'elèctrica.
El
fred
Ja parlant del tema del fred, aquest s'origina perquè un cos fred li
pren l'escalfor a un cop calent tot intentant arribar a un punt
d'equilibri tèrmic. De fet això és el que ens passa quan posem
alcohol o colònia al dors de la mà i bufem, el líquid s'evapora
originant una sensació de frescor al damunt de la pell. Pel mateix
motiu la suor ens refrigera la pell i el cos, doncs a l'evaporar-se
ens pren escalfor.
La
utilització del gel per refrigerar i conservar aliments ja era
coneguda pels xinesos fa més de mil anys, també entre les àrabs,
el gel surt esmentat en el conte de “Les mil i una nits”. Més
endavant els romans també el feien servir per a refrescar begudes.
L'obtenció era l'habitual i coneguda com als pous de glaç,
guardaven gel i neu de l'hivern per a consumir-la a l'estiu. Aquesta
forma de refrigeració va continuar vigent fins al segle XX. A la
nostra comarca estan relacionats 10 diferents pous de glaç (1) els
quals van estar operatius, com els altres 500 que es coneixen a
Catalunya, entre els segles XVI i XX.
I
tota aquesta evolució està lligada a l'avenç industrial. Les
propietats refrigerants de l'amoníac van ser descobertes cap el 1850
a França i ja va ser utilitzat cap al 1860 per a produir gel de
forma industrial només 10 anys més tard, però les primeres neveres
elèctriques domèstiques no van aparèixer fins el 1917, patentades
per General Electric. Anys abans en Jacob Perkins, al 1834, ja havia
aconseguit fabricar gel de forma artificial però amb un aparell que
refrigerava a base de comprimir i expandir èter, mètode molt més
perillós per ser l'èter un producte molt inflamable.
Al
1930 ja apareixen anuncis d'aquestes neveres als diaris catalans, com
La Vanguardia. Així com la fabricació de gel va significar el
tancament dels pous de glaç, l'aparició de les neveres elèctriques
van ser la sentència a mig termini de les mateixes fàbriques de
gel.
 |
| Anunci a La Vanguardia del 1930 |
El
darrer pou de glaç al nostre país, el pou de l'Avencó, al Congost
a Tagamanent (Vallès Oriental), ja no recollí glaç l'hivern
1931-32(2) i a la nostra comarca fou el de Palol de Revardit que
tancà entre 1900-1910. La primera fàbrica de gel a Catalunya i
Espanya va ser a Terrassa al 1874.
El procés que ocorre dins d'una nevera és quelcom similar. Hi ha un
líquid refrigerant de baix punt d'ebullició, que circula pel
serpentí que hi ha dins de la nevera per la part del fons que roba
l'escalfor als aliments i a l'aire interiors. Al prendre aquesta
escalfor s'evapora, després passa per un petit compressor elèctric
que el comprimeix a pressió més alta. Tot seguit aquest gas
escalfat passa pel radiador, que es troba una mica calent a la part
externa posterior de la nevera on intercanvia aquesta escalfor amb
l'aire ambient i es refreda i, finalment, passa per una vàlvula
d'expansió on es refreda i de nou cap a dintre de la nevera per
tornar a refredar.
Un
altre efecte curiós de refrigeració és el que succeeix amb els
càntirs, que mantenen l'aigua per beure més fresca que l'ambient.
Això també és un efecte de refrigeració entre l'aigua de dintre
del càntir i l'aigua que escolant-se pels porus de l'argila va cap a
l'exterior fent suar el càntir. Així evaporant-se aquesta suor
exterior del càntir refresca l'aigua interior tot prenent-li una
mica de la seva escalfor i rebaixant-li la temperatura. Per això
trobem l'aigua del càntir més fresca.
- Els pous de glaç del Pla de l'Estany-Un comerç abans de la industrialització-Editat pel Consell Comarcal i l'ajuntament de Palol de Revardit, reedició febrer 2010
- Antoni Gallardo, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya , abril de 1933 , núm. 455
Publicat
a la "Revista de Banyoles" Pla de l'Estany en el seu nº 955 de maig 2013
