Des que l'home va tenir
capacitat per raonar va intentar donar explicacions a tots els
fenòmens que presenciava amb més o menys encert. Així va començar
l'astronomia estudiant el moviment dels planetes i concretant que els
elements bàsics, segons els grecs, eren quatre, aigua, aire foc i
terra. Així va continuar el tema fins al segle XVII en que Newton,
basant-se en estudis previs de Galileu, Copèrnic, Brahe i Kepler va
determinar els principis bàsics de la nova Mecànica, predient els
moviments dels planetes. Va ser el naixement de la Física clàssica
la qual explicava perfectament tot el món observable en aquell
temps.
Tot va seguir igual fins
que la tècnica va donar un pas endavant i es va poder observar el
món amb més detall, tan micro com macroscòpicament. Així a
primers del segle XX Einstein va revolucionar- la demostrant que la
llum a més de comportar-se com una ona també ho podia fer com una
partícula, oferint una dualitat impensable fins al moment. A més va
revolucionar també el concepte d'espai-temps que va passar a ser
relatiu en lloc d'absolut com deia en Newton.
Al mateix temps en Planck
va posar les bases de la mecànica quàntica dient que l'energia
només es podia transmetre en paquets, que no era un continu sinó
que era discreta i només podia prendre certs valors anomenats
“quantums”.
Posteriorment en Heisenberg va plantejar el principi
d'incertesa que diu que a una partícula no se li pot conèixer amb
certesa la posició i l'energia, entenent-la com moment, que porta
per damunt d'una certa exactitud. Un altre físic en Schroedinger va
formular la seva equació o funció d'ona on descriu un sistema físic
al llarg del temps tan micro com macroscòpic. Seria similar a
l'equació de Newton en la física clàssica.
Cap a 1930 els grans
físics del temps reunits a Copenhagen van acceptar els principis de
la mecànica quàntica, així com la teleportació, efecte túnel,
superposició, entrellaçament, que assenten les bases d'aquesta
teoria.
Així doncs tots els
efectes macroscòpics es poden descriure amb la teoria de la
relativitat general d'Einstein, però arriba un punt extrem on
l'energia és tan gran, cas dels forats negres, o les distàncies tan
petites, mida de les partícules elementals, que aquesta llei no es
pot aplicar i cal entrar-hi en la física quàntica. Per ara en
aquest dos punts extrems no lliga una teoria amb l'altre, xoquen de
forma frontal. Caldrà veure en un futur com es poden unificar
aquestes dues teories, si s'aconsegueix crear una teoria del Tot. Per
ara els científics ho estan estudiant basant-se en la teoria de
supercordes i en la teoria de la gravetat quàntica de bucles. A
veure què passa.
Publicat
a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº
167 del novembre 2013
