Amb certesa no es
coneix quan l’espècie homo va prendre consciència de la mesura
del temps. Asseguren els experts que en un principi va començar a
comptar els dies acumulant-los en llunes. La primera peça trobada
sembla indicar-ho. Es remunta, dins del Paleolític, a uns 400.000 aC
i correspon a un possible calendari lunar gravat a un os de mamut.
Passant al Neolític,
9.000 anys enrere, quan l’espècie va deixar de ser nòmada i va
passar al sedentarisme, se li va crear la necessitat de la mesura del
temps, especialment, les estacions, per saber quan havia de plantar,
els animals feien migracions i es podien caçar millor. Això va
passar tant a Mesopotàmia, com Egipte, Xina i Mesoamèrica.
Observant els astres va concloure que hi havia dues maneres de
mesurar el temps, o sigui, de fer un calendari.
Un era observant la
lluna i la seva evolució mensual, mes sinòdic, així va sorgir un
calendari lunar en el que hi havia 12 mesos de 29 i de 30 dies i que
es desfasaven 11 dies cada any respecte del calendari solar. L’altre
tipus de calendari estava basat en la sortida helíaca de les
estrelles poc abans de la sortida del Sol. Normalment es feia amb
Sirius que és la més brillant del cel. Aquí el desfasament era de
només 5 dies per arribar als 365 dies anuals.
Els sumeris al 3.000
aC estructuraven l’any en 12 mesos lunars de 29 i 30 dies i
intercalaven un mes cada tres anys, més o menys, per mantenir
l’inici de l’any sincronitzat amb la collita. Al segon mil·leni
abans de Crist es constata que l’any té 365 i quart i es
perfeccionen els calendaris.
A Europa es
construeix el monument astronòmic i religiós de Stonehenge (s. XIX
aC).
Es comencen a
construir rellotges d’aigua com la clepsidra. En
quant als rellotges de foc eren similars en concepte i el que es
controlava era la quantitat de combustible que es cremava, ja
fos una espelma, un blé o una barreta d’encens, tots ells marcats.
 |
| Clepsidra d'aigua |
Cap
el s.VIII aC neix el calendari
julià.
Al s.VII a Babilònia es comencen a dividir els mesos en setmanes de
7 dies. Al
s.V a Grècia era normal determinar l’hora per la longitud de la
pròpia ombra. Va durar fins a l’Edat Mitjana. A
la Xina i
a Grècia es
formula un calendari de 365 dies i 6 hores. Al
s. III aC Eratòstens dedueix amb un mínim d’error la inclinació
de l’eix de la Terra.
Al
s.II aC els romans fan començar l’any al gener i donen nom als
dies de la setmana amb el nom dels planetes coneguts. Del s. I aC es
considera que és la màquina d’Antikythera, calendari astronòmic
amb un sofisticat mecanisme per engranatges de precisió.
L’any
46 aC va ser el conegut com any de la confusió a Roma. Juli Cèsar,
seguint els consells de l’astrònom alexandrí Sosígenes reforma
el
calendari. Aquell any va tenir 446 dies. El calendari julià va estar
vigent fins el 1582 en
que va néixer el calendari gregorià.
El
321 dC Constantí el Gran reordena el calendari julià i el Concili I
de Nicea, el 325, l’adopta pel món cristià. També
es marca la data del Pasqua de Resurreció el diumenge següent a la
primera lluna plena de primavera.
Extret
del llibre Una
cronologia de la cronometria
d’Eduard Farré – A.A.Sabadell
Publicat
a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº
235 del juliol de 2019
