L’espai no és quelcom llunyà. El tenim a una hora de distància en cotxe, si el cotxe pogués pujar recte amunt. Aquesta frase dita per l’astrònom anglès Sir Fred Hoyle el 1979 al diari The Observer, defineix clarament quan a prop es troba l’espai, però, al temps, la dificultat que representa arribar-hi.
Tothom té molts clars els límits terrestres del seu municipi, i encara més clares les fronteres amb el país veí. Igual passa si parlem del mar, tots els països tenen clar fins a on arriben les seves aigües jurisdiccionals. Segur que existeixen diferències d’opinions entre ells i per aquest motiu es produeixen litigis i, fins i tot, guerres.
De fet, existeix un Dret Internacional que ho avala, així, per exemple, les aigües internacionals no tenen un país que sigui, diguem-ne el propietari, són de tots els països. Amb l’espai aeri també els estats defineixen un espai aeri propi, però la pregunta seria: fins a on arriba aquest espai aeri?.
Aquí trobem el problema, com definir l’atmosfera. La forma més general la defineix com el conjunt de gasos que envolten un planeta i que s’hi mantenen lligats al mateix per la força de la gravetat. Ara bé, quan més ens allunyem de la superfície, els gasos que la formen, nitrogen i oxigen majoritàriament, es van diluint.
Tècnicament hi ha tot un seguit de capes, troposfera (fins el 10-15 km), estratosfera (fins el 50 km), mesosfera (fins el 80 km). Més amunt encara trobem termosfera, exosfera i magnetosfera, però no es poden definir clarament. L’activitat del Sol també col·labora a embolicar la troca, ja que quan l’astre s’activa l’atmosfera s’escalfa, puja en alçada i quan es refreda es contrau, tot complicant la definició clara de les zones de canvi.
L’altre criteri que també s’utilitza és la definició de la Federació Aeronàutica Internacional (FAI) que fa servir la línia de Kármán i la situa a 100 km d’altitud sobre la superfície terrestre. Al voltant d’aquesta altura l’atmosfera es torna tan fina que és despreciable segons el concepte aeronàutic, a més es produeix un augment significatiu de la temperatura atmosfèrica i de la interacció amb la radiació solar.
Theodore von Kármán (1881-1963) fou un enginyer hongarès, el més gran especialista en aerodinàmica del segle XX. Va descobrir, cap els anys 1950, que qualsevol vehicle que intentès volar per sobre d’aquesta alçada de 100 km, per aconseguir la sustentació aerodinàmica necessària per poder mantenir el vol, hauria de volar més de pressa que la velocitat que li caldria per entrar en òrbita, a causa de l’escassa densitat de l’atmosfera a aquest nivell. En altres paraules l’aire és tan poc dens que si l’avió no vola molt de pressa, cau.
Aquest nivell de 100 km s’utilitza en l’actualitat per diferenciar el que és aeronàutica i astronàutica, o, en llenguatge menys formal, un pilot o un astronauta o cosmonauta.
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 295 de juliol de 2024
