M’estic referint a la posició del Sol dins de la nostra galàxia. Estem a una zona en que no hi ha massa densitat d’estrelles, la més propera la tenim a 4 anys-llum (al.) i si ho ampliem fins els 10 al. en trobarem nou estrelles més.
A la nostra regió la densitat d’estrelles és de 0,004 per cada a.l. cúbic. Segons aquest valor en un radi de 30 a.l. al voltant del Sol, trobaríem unes 460 estrelles.
El fet d’estar prou separats de la resta d’estrelles ens ha donat una opció més gran de poder generar vida al nostre planeta. Tenir poca densitat d’estrelles al nostre veïnat ha estat determinant. Si haguéssim estat vivint prop dels nucli galàctic, uns 25.000 a.l. més cap al centre, hauríem estat en una zona de major densitat d’estrelles i això és un risc. Al centre galàctic la densitat puja cinc-cent cops i podríem tenir una estrella a tan sols mig a.l..
Un risc en dos sentits, al trobar-se dues estrelles molt a prop, la possibilitat que per influència de la gravetat s’interfereixin en la formació dels seus discs planetaris és molt alta. La influència del Sol arriba fins a 1,5 a.l. de distància. Si haguéssim tingut una estrella similar a la nostra abans de 3 a.l. ens hauria afectat. El segon sentit seria el major risc que tindríem de ser afectats per un esdeveniment cataclísmic, com podria ser la mort i explosió d’una estrella massiva, com una supernova. Les seves ones expansives, formades per partícules amb alta radiació i raigs gamma i X, ens escombraria el planeta i desapareixeria tot rastre de vida superficial.
A la Via Làctia sembla que es produeix una explosió d’aquestes cada trenta anys de mitjana. Un esclat com aquest a menys de 30 a.l. de distància hagués sigut anorreador.
A la història de la Terra, en els seus 4.500 milions d’existència, estem segurs que s’han rebut aquesta mena d’impactes. Un dels registres que s’estudia és la detecció del Fe-60, un isòtop radioactiu del ferro que té una vida molt llarga i és fàcilment detectable. Això s’ha fet en dipòsits submarins de l’oceà Pacífic, confirmant que hi va haver una explosió d’una supernova propera fa uns 2-3 milions d’anys i altra fa uns 8 milions.
També sembla que una de les cinc grans extincions del planeta, la devoniana, fa uns 360 milions d’anys, va ser originada per l’explosió d’una supernova a uns 60 a.l. de distància. La seva capacitat destructora va esborrar la capa d’ozó amb la conseqüent exposició als raigs còsmics i ultraviolats.
Altre tipus de cataclismes són les explosions d’hipernoves ocasionades per la mort d’estrelles de massa entre 100-200 cops superior a la del Sol. Una explosió d’aquesta potència esterilitzaria una esfera de 6.000 a.l. al voltant del punt inicial. Afortunadament, les previsions dels científics només proposen una explosió així un cop cada milió d’anys a tota la galàxia sencera. Un fet com aquest és el principal candidat de ser el causant de l’extinció de l’ordovicià, fa 440 milions d’anys.
En resum, tenim molta sort de viure a un veïnat tranquil.
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 297 del setembre de 2024
